És freqüent trobar-nos a les nostres platges amb unes “algues” verdes, com si foren fulles allargades que semblen cintes més o menys rígides d’un centímetre d’amplada i uns quants de llargada. Les vegem amuntonades a la sorra quan ha hagut mala mar i l’aigua les ha tretes, ja d’un color marró fosc quasi negre. També hem vist les pilotes “peludes” que formen les seues tiges subterrànies o rizomes quan són arrencades i embolicades per les onades i els corrents. A vegades hem sentit dir que “la mar està bruta d’algues”, o hem vist a banyistes fugir-les en el seu bany.
En realitat aquest organisme no és un alga: Posidonia oceanica (aquest és el seu nom científic) és una planta amb flor (també anomenades fanerògames o espermatòfites) marina. La diferència no està sols en la flor; les plantes, al contrari que les algues, presenten teixits diferenciats a la seua estructura interna. La seua presència no sols no significa “brutícia”, sinó, ben al contrari, és un bioindicador de la qualitat de les aigües, ja que és molt sensible als canvis ambientals i concentra fàcilment substàncies contaminants als seus teixits. És, a més una espècie endèmica del nostre litoral: sols creix a la Mediterrània.
Les praderies d’aquesta planta formen ecosistemes molt valuosos dels que en depenen moltes altres espècies i que cal conservar.
La posidònia es reprodueix de forma sexual, a través de les seues flors, i també de forma asexual, per creixement dels rizomes. Aquesta última modalitat dóna lloc a còpies idèntiques, clons, d’ella mateixa, que es poden extendre per superfícies molt extenses i tenen un creixement especialment lent. Aquests clons, genèticament iguals entre ells, podrien adaptar-se fenotípicament als distints ambients en què trobem la planta. Tan lent pot ser el creixement d’aquests clons que recentment un equip d’investigadors ha trobat a les costes de les Illes Balears un exemplar al que se l’estima una edat d’uns 100.000 anys! Això fa d’aquesta espècie la que pot viure més anys de totes les que coneixem.