Mostra tots els articles de vramiro

Cafè científic

General, , , ,

Neurociència i malalties neurodegeneratives

María José Barallobre, Roser Pinyol i Martin Schütz són científics que estan portant a terme les seves investigacions a l’Institut de Biologia Molecular de Barcelona (IBMB/CSIC) i al Centre de Regulació Genòmica (CRG). Ens proposen un cafè científic per tal d’apropar les seves noves investigacions i el coneixement científic al públic en general d’una manera creativa, innovadora i relaxada. El tema que hem elegit el professorat, amb motiu de l’any de la neurociència, és el desenvolupament del nostre cervell i les malalties neurodegeneratives. En primer lloc els científics ens explicaran d’una forma clara i entenedora els coneixements bàsics del tema per poder promoure la formulació de les nostres preguntes. Serà el dilluns dia 19 de novembre, a les 16:30h, a la cafeteria de l’Institut. Us hi esperem!

Thymus vulgaris

1r ESO, 2n ESO, , , ,

NOM CIENTIFIC: Thymus vulgaris
FAMILIA: Labiades
NOM COMÚ: thyme (anglès), tomillo (castellà) i farigola (català)
HÀBITAT: Està per tot el Mediterrani i de forma secundaria s’estèn per tota Europa
DESCRIPCIÓ: És una planta de fulla perenne aromàtica d’uns 30-40cm d’alçada. L’arrel és axomorfa. Té les tiges llenyoses i pubescents (amb pèls curts i suaus). La textura de les fulles és herbàcia. Són fulles d’un color verd apagat per l’anvers i d’un color blanquinós pel revers ja que està cobert de pèls blancs. Mesuren com a molt 1 cm de llarg incloent el pecíol. Les flors es troben en inflorescències cimoses en glomèrol. Són hermafrodites. La corol·la és bilabiada: el llavi superior, escotat, i l’inferior subdividit en tres lòbuls divergents, i és de color rosa o blanca.
RELACIÓ: És un dels condiments tradicionals de la cuina mediterrània. Es pensava que l’extensió de la farigola per Europa va ser gràcies als romans, ja que l’utilitzaven per purificar els espais i per donar una sabor aromàtic al formatge i als licors. Durant l’Edat Mitjana, es posava sota els coixins per a conciliar al son i protegir-se de malsons. En aquest període, les dames brodaven la figura d’aquesta planta en les vestidures dels cavallers i guerrers ja que es considerava que donava valor al portador. La farigola també s’utilitzava com encens i es posava sobre els fèretres durant el funeral perquè es suposava que assegurava el pas a la pròxima vida.

ENLLAÇ: http://ca.wikipedia.org/wiki/Farigola

Cycas circinalis

1r ESO, 2n ESO, , , ,

Nom científic: Cycas circinalis
Família: Cicadàcies
Nom comú: cyca
Nom de l’alumne: Joan Maria Porres
Data i lloc: casa meva
Hàbitat: jardí
Descripció: Posseeix una tija cilíndrica que presenta un creixement apical cobert de les cicatrius que deixen les fulles que va perdent a mesura que creix. Aquestes, pinnades i de color verd brillant per l’anvers i mat pel revés, formen una cresta terminal. La medul·la de la tija, el sagú, s’utilitza per a l’alimentació a causa del seu alt contingut en hidrats de carboni.
La seva reproducció és dioica, és a dir, la planta femenina presenta en l’extrem de la tija els megasporofil·les, agrupats en cons arrodonits que contenen les macròspores. Les plantes masculines emeten una espiga lateral, els microsporofil·les, que s’agrupen formant cons que poden arribar als 60 cm d’alçada.
Relació: Si s’ingereix la cyca és extremadament verinosa tant per als éssers humans com per als animals. Els animals domèstics estan en un risc particular ja que troben la planta especialment saborosa. Els símptomes clínics es desenvolupen en les 12 hores posteriors a la ingestió i poden incloure vòmits, diarrea, debilitat, esvaïments, fallada hepàtica o toxicitat hepàtica caracteritzada per icterícia, cirrosi i ascites. Els animals domèstics poden aparèixer com abatuts, sagnar pel nas (epistaxis), tenir cabellera (sang en els excrements), hematoquecia i hemartrosi (sang en les articulacions). El Centre per al control de verins per als animals (ASPCA en les seves sigles en anglès) estima una proporció de mortalitat que es troba entre el 50 i el 75 per cent quan s’ingereix la planta. La incidència de la ingestió d’aquesta planta pels animals domèstics s’ha elevat en un 200 per cent en els últims cinc anys. Si qualsevol quantitat de la planta és ingerida, se ha de contactar amb un centre de toxicologia immediatament. Els efectes de la ingestió poden incloure danys interns permanents i la mort.
Totes les parts de la planta són tòxiques, però les llavors contenen el nivell més alt de la toxina “cicasina”. La cicasina causa irritació gastrointestinal, i en una alta dosi condueix a la fallada hepàtica. Altres toxines inclouen la “Beta-metilamino L-alanina”, un aminoàcid neurotòxic, i una toxina no identificada que s’ha comprovat que causa paràlisi en el bestiar.

Transgènics

1r BAT, 2n BAT, , , , ,

El debat sobre els aliments transgènics no és nou en absolut, ni està prop d’estar tancat. Entre els partidaris i els contraris s’intercanvien arguments que van des de la seguretat alimentària i els possibles riscos per a la salut humana, els perills de la introducció de noves espècies i la disminució de la biodiversitat, fins la millora a les collites que podria ajudar a combatre la sequera o la fam o a lluitar contra malalties.

Una mostra d’aquesta discussió s’escenifica en les següents cartes publicades entre els anys 1997 i 1998 al diari El País. Els protagonistes són Daniel Ramón Vidal, aleshores coordinador nacional de Ciència i Tecnologia d’Aliments del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), per una banda, i Gregorio Álvaro Campos, biotecnòleg, professor del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de Castella-la Manxa (UCM) i membre d’Aedenat (Asociación Ecologista de Defensa de la Naturaleza) i Jorge Riechmann, politòleg, professor de la Universidad de Barcelona i membre del Departament Confederal de Medi Ambient del sindicat Comissions Obreres, per altra banda.

Els aliments transgènics, per Daniel Ramón Vidal

En les últimes setmanes hem assistit a un ressorgir de les campanyes de diversos col·lectius ecologistes en contra dels anomenats aliments transgènics. La línia argumental és comuna: menjar-los és perillós, provoquen problemes en el medi ambient i només beneficien a les transnacionals que els produeixen. Què hi ha de cert? Cal entendre primer què són aquests aliments: productes biotecnològics en l’obtenció dels quals s’han utilitzat tècniques d’enginyeria genètica. Des del punt de vista conceptual res de nou en la tecnologia d’aliments, ja que des dels inicis de la història s’ha fet ús d’una grollera eina genètica, l’encreuament sexual i la posterior selecció. Tècnicament, una cosa molt diferent, ja que amb l’enginyeria genètica podem modificar un únic gen del genoma d’un animal o una planta comestible. Són segurs per a la salut? Si ens atenim a criteris científics són tan segurs, si no més, que qualsevol del supermercat. Donada la tecnologia genètica, coneixem millor els canvis introduïts en una patata transgènica que en una varietat tradicional d’aquest vegetal obtinguda per millora clàssica. Però a més, per poder ser comercialitzada aquesta patata transgènica ha de superar llargues proves de laboratori encaminades a delimitar la seva composició i demostrar la seua falta de toxicitat. Només llavors podrà ser venuda. No són proves rutinàries o trivials. En el cas del tomàquet MacGregor, el primer aliment transgènic comercialitzat, l’empresa productora va haver de fer desenes d’assajos durant més de quatre anys fins a tenir el permís. I el més important per al consumidor espanyol: així serà amb tots els que es comercialitzen, ja que després de l’entrada en vigor del Reglament de la CE s’estan creant comitès de científics independents que supervisaran la seua bondat higienicosanitària. Davant d’aquest control exhaustiu recordem que tot aliment tradicional obtingut per millora clàssica no necessita aquestes proves, i no obstant això ningú aixeca la veu, tot i que no sapiguem quantes parts del seu patrimoni genètic hem canviat. Exigim com a consumidors el mateix nivell de control per a tots els aliments, siguen transgènics o no.

Continua la lectura de Transgènics →

Dieffenbachia sp.

1r ESO, 2n ESO, , , ,

Nom científic: Dieffenbachia sp.
Família: Aràcies
Nom comú: diefembaquia(castellà), diffenbachia (català i anglès)
Nom de l’alumne: Arantxa Cortiella Seguí
Data i lloc: 17/10/2012 i a casa
Hàbitat: jardí
Descripció: Hi tenen flors masculines i femenines. Gènere de plantes tropicals d’Amèrica que inclou diverses espècies i nombrosos híbrids de jardineria. Són plantes robustes, que poden superar el 1 m d’alçada i van proveïdes d’una tija forta de la qual parteixen pecíols de gran longitud, de fins a 20 cm, que suporten les grans fulles. Aquestes tenen forma més o menys allargada i ampla, amb la base una mica de cor i el nervi central mi marcat. Són de color verd fosc, amb taques més clares o groguenques que són al centre i que poden arribar a ocupar gran part del limbe. El substrat ha de ser fèrtil, si és possible una barreja d’humus i torba, ja ha d’estar ben drenat. Perquè es mantingui sempre humit cal donar rigors freqüents.
La diefembàquia s’ha de situar en una habitació caldejada, ja que el fred li fa perdre les fulles, evitant, però, l’efecte de la sequedat de la calefacció ruixant amb aigua. La planta s’ha de col·locar en un lloc ben il·luminat, encara impedint que li donin directamentre els rajos solars, el que provocaria l’aparició de taques de color castany a les fulles.
Relació: La multiplicació és molt senzilla mitjançant esqueixos de tija.

Yucca elephantipes

1r ESO, 2n ESO, , , ,

Nom científic: Yucca elephantipes
Família: Agavàcies
Nom de l’alumne: Selena Michelle Gonzales Gonzalez
Data i lloc: Dia 19/10/12 a la biblioteca
Hàbitat: El Salvador y Guatemala
Descripció: Es conrea com a planta d’interior, i els pètals i brots tendres es consumeixen com a verdura. La seva flor, l’izote, és la flor nacional del Salvador. Y. elephantipes manca d’espines, pel que és més freqüent com a planta ornamental que altres espècies.
Relació: És comestible, els seus pètals es consumeixen amb ou i tomàquet o amb llimona i els seus botons com amanida.
Fonts d’informacio: http://es.wikipedia.org

Ficus macrophylla

1r ESO, 2n ESO, , , ,

Nom científic: Ficus macrophylla
Família: Moràcies
Nom comú: figuera de Badia Moreton (català), higuera de Bahía Moreton (castellà), Moreton Bay fig (anglès)
Nom d’alumne: Cristina Chavarria Escuin
Data i lloc: 19/10/12 Biblioteca pública d’Amposta
Hàbitat: Major par de la costa est de Austràlia
Descripció: La Figuera de Badia Moreton és un arbre sempre verd que pot aconseguir altures de 60 m. El tronc pot ser massís, amb gruixos i prominents contraforts a la base. L’escorça és grisa i rugosa. És monoic: cada arbre produeix flors funcionals masculines i femenines. Com implica el seu epítet específic, té fulles llargues, el·líptiques, vellutades i verd fosques, 15-30 cm de llarg. Les figues mesuren 2,5 cm de diàmetre, tornant-se de verd a porpra amb taques més clares acord maduren, el fruit madura en un any. Encara comestibles, són insulsos.
La característica aparença de “fosa” de la figuera de Badia Moreton es deu a l’hàbit de deixar caure les arresl aèries de les branques aconsegueixen el sòl engrossits en troncs suplementaris els quals ajuden a suportar el gran pes de la part superior.
Relació: Les figueres només són pol·linitzades per les vespes de figa, i aquestes només es poden reproduir en les flors de la figuera. No te cap contacte amb l’ésser humà.

Fam. Poaceae

1r ESO, 2n ESO, , ,

Nom científic: Gespa és el nom comú d’una desena d’espècies de poàcies
Família: Poàcies
Nom comú en català, en castellà i en anglès: gespa, césped i grass
Nom de l’alumne que ha fet la fotografía: Elisa Ortí Chacon
Data i lloc on vas prendre la imatge: 13 d’Octubre. Parc dels Xiribecs
Hàbitat: Jardí
Descripció de la planta: És una formació vegetal formada només per plantes herbàcies, o sigui, una comunitat vegetal formada només per herba.
Relació de la planta amb l’ésser humà o amb altres espècies: Utilitzades com ornamentals per formar una coberta densa, curta i uniforme a prats i jardins. També és utilitzada en els estadis de futbol.

Anthurium andreanum

1r ESO, 2n ESO, , , ,

Nom científic: Anthurium andreanum
Família: Aràcies
Nom comú: anturio (català, castellà), anthurium (francès, anglès…)
Nom de l’alumne: Julià Segura Montagut
Data i lloc: 13/10/12 La Palma d’Ebre
Hàbitat: Casa particular
Descripció de la planta: El gènere Anthurium adopta moltes formes, la majoria de fulla persistent, arbustives o epífites enfiladisses amb arrels que pengen desde la capçada dels arbres fins el sòl. També hi ha formes terrestres de sotabosc i semiepífites. Les fulles són simples, amb pecíol, de formes molt variades i en alguns casos fan més de 100 cm de llargada. Tenen una estructura anomenada genículum, que és única del gènere Anthurium que permet a les plantes moure les fulles en direcció al Sol com fan els capítols florals dels girasols. Les flors són hermafrodites; els fruits són baies amb una o moltes llavors o una infrutescència.
Relació de la planta amb l’ésser humà o amb altres espècies: Planta ornamental d’interior o d’exterior en climes suaus a l’ombra.