Per Joaquim Monllau Cid i Jaume Solà Serra

Els fòssils catalans, peça clau en l’evolució dels homínids

Un article de l’Institut Català de Paleontologia que publica PNAS millora la cronologia d’hominoides a Euràsia i fa palesa la gran vàlua del registre fòssil del Miocè a Catalunya, el més important del món en aquest període, per a l’estudi de l’evolució dels homínids, entre els quals es troba l’espècie humana. En l’article “Updated chronology for the Miocene hominoid radiation in Western Eurasia” els autors fan una revisió crítica de les datacions del conjunt dels hominoides del Miocè (entre fa 23 i 5 milions d’anys) a l’oest eurasiàtic, a la que han afegit resultats encara inèdits d’espècimens trobats recentment al Hostalets de Pierola, a l’Anoia. Els autors del treball són els investigadors de l’ICP Isaac Casanovas, David M. Alba, Josep M. Robles i Salvador Moyà, juntament amb Miguel Garcés de la Universitat de Barcelona.

L’estudi mostra que fa entre uns 12 i 9 milions d’anys van existir a Europa i particularment a Catalunya un gran nombre d’espècies d’hominoides, que sobrepassa amb escreix la diversitat del grup en l’actualitat. La major part d’aquestes formes s’inclou en la extinta subfamília dels driopitecins, restringida al Miocè d’Euràsia. Alguns dels driopitecins catalans presenten característiques avançades, como adaptacions a trepar als arbres tot mantenint una postura vertical del tors, o adaptacions a penjar-se dels arbres fent servir només els braços. Entre els grans antropomorfes actuals aquestes característiques es troben en els pongins (orangutans) i els hominins (goril·les, ximpanzés i humans).

A més, l’estudi millora la datació dels jaciments europeus amb keniapitecins, un grup que va aparèixer a l’Àfrica fa uns 20 milions d’anys i que va invadir Euràsia fa uns 14 milions d’anys, donant origen als driopitecins.

L’estudi conclou que és molt probable que les adaptacions a trepar als arbres mantenint el tors vertical i a penjar-se de les rames fent servir només els braços evolucionaren de manera independent en driopitecins i hominins. Els orangutans derivarien dels driopitecins, dels que haurien heretat aquestes adaptacions. Aquestes mateixes adaptacions haurien aparegut en els hominins (ximpanzés, goril·les i humans) de manera independent a l’Àfrica a partir dels keniapitecins. Ara bé, no es pot descartar que també en el cas dels hominins aquestes adaptacions estiguin relacionades amb les formes europees.

En paraules de Salvador Moyà, director del ICP i coautor de l’article “el registre fòssil català cobreix la primera part de l’evolució dels homínids i és el més complet i de major qualitat del món. Per això és imprescindible per entendre l’origen de la nostra família”. De les tretze espècies d’hominoides del Miocè descrites a Euràsia, cinc es troben a Catalunya. Aquest dens registre se situa a la conca del Vallès-Penedès, a la província de Barcelona, i és font continuada de treballs i d’importants resultats científics per l’actual ICP.

Totes les espècies descrites a Catalunya s’agrupen en la subfamília dels driopitecins (nom científic que deriva del grec i que significa simis del bosc), que haurien evolucionat a partir dels keniapitecins. Els driopitecins mostren una sèrie de característiques avançades en comú amb els pongins –actuals orangutans– i amb els hominins –ximpanzés, goril·les i humans.

Segons el coneixement actual, els pongins podrien tenir el seu origen en els driopitecins. Queda encara per confirmar si els hominins africans tenen també alguna vinculació amb aquests hominoides europeus o bé evolucionaren a partir de les formes africanes. Sigui quin sigui l’escenari que es mostri cert, entendre l’origen de la línia evolutiva que va donar origen als humans passa per entendre millor l’evolució dels hominoides catalans.

QUI SOM REALMENT?

Els humans som animals mamífers de l’ordre dels primats. Els primers primats eren petits insectívors i arborícoles i han anat evolucionant molt. Els humans actuals, Homo sapiens, som els únics homínids vius avui dia, però a la terra des de fa 5 milions d’anys, han existit un bon nombre d’especies d’homínids. El procès d’evolució humana s’anomena hominització i és el procès on la selección natural va actuar de manera què es van seleccionar caràcters biològics que van afavorir:
-Posició erecta o bipedisme.
-Augment de la capacitat craniana.
-Mà prènsil per manipular objectes.
-Llenguatge articulat.

Els canvis en el cap, la mà i el llenguatge

Com diu la notícia, els humans vam evolucionar molt i un cop vam adoptar la posición erecta i la mà ens va quedar lliure va apareixer el llenguatge, etc hi va haver uns canvis en el nostre crani, en les mans i amb el llenguatge. El primer gran canvi va ser l’encefalització, un augment del volum i de les funcions cerebrals. L’humà va obtener una capacitat d’aprendre molts superior a la d’altres espècies. Les nostres mans van deixar d’ utilizar-se per caminar i trepar i van evolucionar fins que vam aprendre a agafar objectes i manipular-los. Tambè es va desenvolupar molt el llenguatge i permetia que ens entenguem millor entre nosaltres.

D’ON VENIM?

Nosaltres ens preguntem, d’on venim realment?

-Totes les espècies que existeixen (i han existit) a la Terra s’han originat en un lloc geogràfic concret i, pel que fa a l’espècie humana, la comunitat científica ha constatat evidències que té un origen africà. L’Homo sapiens s’ha estès des de l’Àfrica pràcticament per tots els continents del planeta, fins i tot en indrets força inhòspits, això explica els fòssils trobats a Catalunya.

Àfrica ha actuat com una bomba demogràfica que ha anat expulsant a zones perifèriques com Europa i l’Àsia diferents espècies d’humans coincidint amb els períodes climàtics més càlids.

Les troballes de nous fòssils, la determinació de la seva antiguitat amb nous mètodes de datació, l’estudi clel DNA antic (el material genètic de restes biològiques de fa milers d’anys) i del DNA milocondrial (el material genètic dels mitocondris), han permès establir les relacions de parentiu entre les diferents espècies, que sovint es representen en arbres evolutius o filogenètics.

El procés d’humanització

La capacitat de l’ espècie humana per transmetre el coneixement és el que ens ha fet cada cop més independents del medi. L’Homo sapiens viu en una gran diversitat d’hàbitats, des de les zones àrtiques als deserts. La tecnologia ens ha permès fins i tot viure temporalment a l’espai, als pols i als fons marins.

Aquest procés d’evolució cultural s’anomena humanització. Alguns trets característics del procés d’humanització són l’ús del foc, la fabricació d’eines i armes, l’elaboració dels primers objectes de ceràmica i l’aparició de manifestacions artístiques.

-El foc es va domesticar durant l’últim mig milió d’anys. Permet escalfarse quan fa fred, foragitar els depredadors, cuinar determinats aliments, etc.

-L’alliberament de la mà va permetre començar a treballar la pedra per fabricar eines i armes. Es creu que els primers australopitecs ja tenien una mà capaç de manipular objectes amb precisió.

-L’ús del foc i l’habilitat manual van permetre que els humans fabriquessin els primers recipients de ceràmica, fets amb argila cuita. Així, la fabricació d’estris i d’objectes de ceràmica van ser el primer procés tecnològic dels humans.

-Les manifestacions artístiques són exclusives dels éssers humans. La pintura amb escenes de caça a les parets de les coves i les ornamentacions de la ceràmica. Per exemple, les coves d’ Altamira.

LA DIVERSITAT HUMANA

Les investigacions fetes els darrers anys sobre la diversitat entre els grups humans mostren que hi ha menys diferències genètiques entre humans del que es pensava. El color de la pell o l’aspecte de les persones no són res més que diferències físiques, perquè si agaféssim el cor d’un africà i el d’un català no trobaríem cap diferència.

EL GENOMA HUMÀ

Des de l’any 1988, diversos equips científics d’arreu del món van treballar coordinadament en el Projecte Genoma Humà. Aquest coneixement suposa un avenç científic important amb una gran incidència per a les ciències de la salut. Els resultats de les investigacions mostren que en els seus 24 cromosomes diferents (23 aparellats més l’X i l’Y), les cèl·lules humanes tenien uns 30.000 gens. És a dir, una tercera part del que es creia. Actualment el nombre de gens coneguts s’ha reduït encara més: n’hi ha entre 20.000 i 25.000. Gairebé el 95% del DNA humà és repetitiu i prop del 35% de la resta no du informació per sintetitzar cap proteïna.

Avantatges i riscos del coneixement del genoma humà

El coneixement i la localització dels gens humans és d’una gran importància en les ciències biomèdiques i té conseqüències imprevisibles. Les possibilitats que obre aquest fet són immenses, com ara conèixer millor l’evolució humana o desenvolupar diverses estratègies terapèutiques per combatre i prevenir les malalties genètiques i hereditàries (nous fàrmacs, teràpia gènica). Tanmateix, la identificació del genoma també pot implicar alguns perills, sobretot relacionats amb la determinació anticipada de malalties i de caràcters biològics que no s’hagin manifestat en els individus. Possiblement és un dels projectes científics més importants de la història. La utilització adequada d’aquesta informació i les aplicacions que se’n facin són responsabilitat de tots.

JOAQUIM MONLLAU CID
JAUME SOLÀ SERRA