On habita el desig
Fedra, la princesa cretenca que s’enamora apassionadament del seu fillastre Hipòlit, el fill de Teseu, és el personatge en què centra la seva atenció Pep Pla a la Sala Beckett de Barcelona. La història de Fedra ha estat reescrita per Eurípides, Racine, Sèneca, Miguel de Unamuno, Sarah Kane, Llorenç Villalonga, Salvador Espriu i altres, entre les versions més modernes i recents la de la dramaturga brasilera establerta a Barcelona Marilia Samper (1974).
Eurípides va escriure dues tragèdies sobre Hipòlit. La Fedra d’Eurípides és una dona apassionada, ardent, tempestuosa, posseïda per Afrodita i, pels designis d’aquesta deessa, ha de caure enamorada fins a la desmesura d’Hipòlit, que representa l’home cast, enemic de les passions mundanes, amant de la naturalesa i de la caça. Davant la impossibilitat de l’amor Fedra apareix com un personatge femení ple de passió, intel·ligència, astúcia i voluntat. Fedra mostra una ombrívola forma de descriure la vida de l’ésser humà, una gran neguit. Per Racine Fedra és una dona malalta d’amor, incapaç de resistir a les dues grans forces del seu destí, de manera que desperta en l’espectador compassió i respecte, es tracta d’un personatge esquinçat per la vergonya.
Don Miguel de Unamuno des del seu sentit tràgic de la vida va tornar al mite amb una dona que acaba suïcidant-se. Al segle XX tenim la versió de Llorenç Villalonga i de Salvador Espriu.
La versió de Marilia Samper entreteixeix la història de tres dones unides pel dolor i la desmesura d’un sentit tràgic de l’existència. D’una banda hi ha la història de Vera (una esplèndida Anna Güell) una d’aquelles grans actrius que es poden comptar amb els dits d’una mà que està representant el mite de Fedra, el vell joc de les caixes xineses o la història dins de la història, en la qual l’actriu veterana intenta recuperar les cendres de la seva joventut en el cos del jove actor que encarna el paper d’Hipòlit. La segona dona és Freddy (Mercè Anglès), la cambrera d’un pub enamorada del seu jove cunyat i finalment la tercera en discòrdia és Sarah (una increïble Montse Morillo), que interpreta una jove lesbiana torturada interiorment fins a la frontera on el suïcidi és una forma de no patir. Enmig d’aquest món femení el fosc objecte de desig es diu Jaume Madaula.
Una escenografia rovellada amb llits d’hospital, somiers sense matalàs, runes, un escenari molt al Samuel Beckett. Pep Pla realitza un immersió total en la vida d’aquestes tres dones, en les seves contradiccions, les seves paradoxes, en els verins que la vida inocula en les seves vides, en el desig i la mort. No es pot esperar més d’un mite com Fedra. No se la perdin acaba aquesta setmana.
J. A. Aguado