Assetjament laboral
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=tHBc7k2gq7U[/youtube]
Les relacions laborals en ocasions es converteix en un infern, un món ple de crueltat i males intencions. El mobbing és una important font d’estrès laboral, que no es denuncia amb la freqüència que s’hauria de fer. Quan l’externalitzem i el pugem sobre un escenari vens el mirem amb humor una mica cruel, funciona igual que quan algú es dóna un cop fort i en comptes de compadir-nos ens en riem tractant-lo com l’imbècil del dia.
El dramaturg anglosaxó Mike Bartlett (1980) en diverses de les seves obres tracta el tema de la intimidació: dins del treball, dins de les forces armanadas, les relacions pares i fills i les grans corporacions. El dramaturg anglès submergeix l’espectador a una mena de muntanya russa, llança a l’espectador a tota velocitat sobre el pobre innocent que pateix els abusos, la víctima es converteix en una pilota als peus dels altres personatges que el van xutant d’un costat a un altre amb crueltat i humor, riuen d’ell. L’obra es titula Bull que es tradueix per “brau”, però que en anglès és el començament de la paraula “bullyng”, que es relaciona amb el grup dels aprofitats o matons, que tots hem patit en algun moment, a la feina o a l’escola.
L’obra ve de Londres, del Young Vic Theatre. La versió catalana, que podem veure a la Sala La villarroel ve signada per Pau Roca i interpretada per Joan Carreras, David Bagés, Marc Rodríguez i Mar Ulldemolins. Els personatges no estan en una oficina de la City, sinó en una mena de plaça de braus molt espanyola, amb pasdoble i “paseillo” a sobre la sorra del primer brau per bregar, a poc a poc Joan Carreras, Mar Ulldemollis i després David Bergés van col·locant al pobre Marc Rodríguez la sort del picador, la de les baderillas, l’estocada i la “puntilla” final de cop de gràcia. Però a diferència de la tauromàquia aquí no hi ha sis toros, només un de manera que tot és intens i breu, l’obra dura 55 minuts. La feina la realitzen Joan Carreras i Mar Ulldemolins bàsicament després arriba el cap, David Bagés per acabar de rematar-la. Marc Rodríguez acaba destrossat en mans d’aquests dos depredadors laborals. L’èxit de la comèdia sarcàstica amaga una realitat més habitual del que sembla, el bullyng laboral és una forma de maltractament laboral, principalemnte psicològic o moral, en el qual es fustiga persistentment, sistemàticament i contínuament un empleat i tot això educadament, amb cortesia, sense violència física, l’ésser humà pot arribar a enfonsar-se en la pitjor de la depressions per un entorn hostil.
L’obra ens parla de la supervivència del més fort en un món competitiu com passava a Glengarry Clen Ross de David Mament. Mike Bartlett situa dos homes i una dona al costat d’un dispensar d’aigua esperant l’arribada del cap, qui ha d’anunciar a qui dels tres acomiadaran a causa de les retallades que està realitzant l’empresa. El treball de Marc Rodríguez, el pobre Thomas, és un regal per als espectadors.
- A. Aguado
“I feel Pretty”
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=36gcBoRB46U[/youtube]
Neil Labute és director de cinema i guionista nord-americà ficat a dramaturg des que el 1999 va estrenar a Nova York “Excés”, que vam poder veure aquell projecte meravellós que es va cridar T6 a la sala Tallers avui tancada a la programació regular, davant de la crisi, on ens movia a pensar sobre els excesos. Al 2008 vam veure “La forma de les coses” que abordava el tema de les relacions de parella. En aquesta ocasió amb la comèdia que podem veure a la Villarroel se centra en la importància de l’aspecte físic en les relacions.
El dramaturg nord-americà utilitza l’humor negre i la ironia com fa en les seves pel·lícules – “In the Company of Men”. Hereu de l’observació naturalista de Rohmer, la perspicàcia d’Allen i afin a Todd Solondz, les seves obres de teatre són una reflexió plena de càrregues de profunditat on l’humor fa que tot surti a flotació de forma violenta. A “Pretty” Neil Labute col·loca els espectadors en un estat de completa empatia amb els quatre personatges i situacions totalment inscrits en la quotidianitat que no és ni gris ni rosa, sinó d’un color canviant.
L’obra ens parla d’una història quotidiana que s’inicia amb la cançó que dóna títol a la comèdia del musical “West Side Story” “I Feel Pretty” com Natalie Wood, Merixell interpretada per una elèctrica Sara Espígul se sent bonica, maca, divertida i alegre i ho testifica el fet veure’s al mirall, però el noi pel qual se sent estimada Edu, interpretat per Pau Roca, un dia en una conversa d’homes sobre dones amb el seu amic Toni, Joan Carreras, traeix de paraula a la seva noia. Carla, Mariona Ribas, li comenta a la seva amiga que Edu va dient per aquí que la seva xicota no és maca, aquí es desencadena el motor del conflicte de la comèdia.
Com gata acorralada es mostra absolutament fora de si, capaç de fer qualsevol barbaritat amb els peixos d’Edu. El xicot ha comès el pecat capital de no considerar-la la més bonica de totes. “Mirallet mirallet … Qui és la més bonica de tot el regne?” I a Merixell li arriba la notícia que no és la més guapa del món pel seu noi. Insults, crits, … millor que un Sálvame Deluxe.
“Pretty” de Neil Labute dirigida per Marilia Samper és una comèdia divertida i perspicaç en grau superlatiu; un plaer. Si fos una telesèrie, seria d’aquelles en què cada un dels personatges és capaç de sostenir un episodi per si sol. L’obra té la virtut de tenir moments brillants de cada un dels actors. Ben dirigida i humana ens parla del tema central dels nostres dies, el considerar-nos éssers guapos, éssers únics, per a la societat de consum del segle XXI som éssers únics, que ens mirem a nosaltres mateixos, som especials, únics per a les nostres empreses de telefonia, per als nostres centres comercials, per a la nostra botiga Apple Store, per als nostres eBay, pel nostre estimat AliExpress … vivim en una realitat on el nostre diari personal anomenat Wasap o el nostre bloc de notes Twitter és el centre de l’univers i ens oblidem que el que realment importa és l’altre.
- A. Aguado
Los tres aniversarios de Rosa Boladeras
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=AwaqMyHdWew[/youtube]
Rosa Boladeras interpreta a Irina una de las tres hermanas protagonistas de Els tres aniversaris en el Teatre Villarroel. La obra de la dramartuga alemana Rebekka Kricheldorf es su versión particular de las tres hermanas de Anton Txèkhov, con la dirección de Jordi Prat i Coll. Uno se pregunta por qué adaptar, por qué no ir al original. La respuesta está en la especial visión de la dramaturga alemana del original, un ejercicio de estilo en el que los personajes se analizan, se psicoanalizan y se lamen las propias heridas mostrando una y otra vez su fracaso. El núcleo temático de esta obra gira en torno a la familia, a una familia donde faltan los padres, los hijos toman la casa. Cuatro hermanas y sus amistades más íntimas: Masha (Anna Alarcón), Irina (Rosa Boladeras),Janine (Mioranda Gas), Andrei (Joan Negrié) Olga (Victòria Pagès) y Georg. Todos estos personajes son unos cínicos exquisitos. La dramaturga alemana ha escrito una versión insobornablemente intelectual que también podría calificarse de humor negro y amargo. Mujeres asqueadas de lo anodino de lo cotidiano, todo lo que no sea las obras completas de Friedrich Nietzsche es puro nihilismo. Una extraña boda entre los ganchitos, la gominotas y la ópera.
La pieza crece hasta convertirse en un torbellino, lleno de referencias a la vida cotidiana, el trabajo rutinario, guiños a la cultura contemporánea y divertidos juegos de sarcasmo en un muro kafkiano. Una pieza perversa que hace que el público se angustie ante la sordidez de la realidad.
Los personajes no tienen futuro, solo pasado.
Ellas son demasiados viejas, demasiado inteligentes y huérfanos de amor. Irina (Rosa Boladeras) camina de puntillas sobre sus zapatos de tacón, la señora que tengo a mi izquierda me hace ver que los zapatos de hacen daño. El suelo sobre el que pisan les hace daño, la casa familiar no es más que una metáfora de una realidad falta del placer de vivir la vida intensamente, están todas muertas en vida.
Cuatro mujeres aburridas, agotadas de la vida, con las ilusiones muertas que celebran el cumpleaños año tras años sin horizonte, el mundo se ha convertido en un lugar sin sentido y la vida las arrastra como un caballo desbocado y ellas sujetas a las sillas golpean con el suelo con sus cabezas brillantes de ideas y de conceptos filosóficos.
El alcohol es la única salida a tanta desgracia familiar, a tanta educación, a tanta cultura, como afirmaba Freud en El malestar de la cultura, el conocimiento nos encadena y nos aleja del instinto animal irracional que todos llevamos dentro y que nos conduce a la vitalidad y a la alegría de lo irracional.
Hay un juego intelectual con la literatura rusa. Irónica la dramaturga corta a los personajes con un cuchillo cebollero y en el tablero del existencialismo, el expresionismo y el resentimiento contra su propio árbol genealógico, como una maldición de teatro griego que mancha nuestra época moderna.
- A. Aguado
Pep Plà espàrring d’Emma Vilarasau
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=bjj62XE8LFk&t=3s[/youtube]
Pep Pla ha tornat a trepitjar l’escenari com a actor després de 10 anys dirigint i gestionant entre bambolines les destinacions del CAET –Centre d´Arts Escèniques de Terrassa- i del festival TNT. A La mare interpreta a Pierre el marit d’Anne (Emma Vilarasau), una dona buida que als cinquanta es troba en caiguda lliure: alcohol, pastilles, paranoia i deliris. Una dona en una casa gran on s’han anat tots: els dos fills -Sara i Nicolás-, i el marit està sempre treballant o quan no en seminaris, la flama de l’amor s’ha apagat fa anys.
Una hora i quaranta minuts a la sala Villarroel de fortes emocions. L’obra es va entrenar a París l’any 2010 interpretada per l’actriu Catherine Hiegel que va rebre el premi Molière. L’autor, el dramaturg francès Florian Zeller (París 1979) és un especialista en la indagació de la solitud dels pares, de les seves arquitectures interiors, de tal manera que l’espectador no sap si el que està passant és real o és un efecte d’una ment malalta, sabem que la realitat que presenta existeix, però els fets estan deformats o focalitzats. Aquesta versió té el segell d’André Lima, actor i director vinculat amb la companyia Animalario.
El director insisteix en la juxtaposició, en el caos i en la passada de la realitat a la ficció. En un complex mecanisme de temps que fa recaure el treball sobre els actors, d’ells depèn la veritat de l’obra. Pep Pla és un espàrring d’Emma Vilarasau, no es tracta de l’enemic, el marit destructor. Hi ha una diferència entre la baralla directa i l’ espàrring. La baralla destrueix, mentre que el espàrring prepara l’adversari per desenvolupar les seves habilitats de boxejador, Emma creix en aquest ring imaginari on Pep Plà entra i surt contínuament en un afinadíssim exercici de rèplica o silenci per provocar l’efecte desitjat pel Andrés Lima. Emma ataca una i altra vegada al fetge, als ronyons, a la barbeta, cops baixos i cruels sobre el cos de Pepe Plà. Els cops fan plorar, emocionar i riure al públic en un efecte d’estranyament. Hi ha en escena de la Villarroel molt d’ofici, taules i talent.
Emma explora la fragilitat del seu personatge. La fragilitat de la gran actriu que transmet al públic la inquietud d’estar viu, despert, ser conscient de la desolació interior i la vulnerabilitat. Aquest recerca plena de veritat és el que fa omplir cada dia el teatre i prorrogar les funcions.
Aquesta dona que sent la síndrome del niu buit, aquesta sensació general de solitud que els pares senten quan els fills abandonen la casa per viure les seves vides. El fill Nicolás que se’n va per viure la seva vida, Òscar Castellví, amb la seva parella Élodie, Ester Cort. D’aquesta lluita maternofilial neix l’humor negre.
La mare ens porta de la compassió, al terror, del terror a l’angoixa vital, de l’angoixa vital a l’ humor negre, de l’humor negre a la desesperació. L’obra és un carrusel d’emocions esgotador. L’espectador empatitza amb aquesta dona en caiguda lliure i els personatges que l’envolten. La mare i una mirada sarcàstica sobre la soledat, la parella, la família i l’abandó … exposa els nostres fantasmes més ocults. No se la perdin.
- A. Aguado
Pep Plà sparring de Emma Vilarasau
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=bjj62XE8LFk[/youtube]
Pep Pla ha vuelto a pisar el escenario como actor tras 10 años dirigiendo y gestionando entre bambalinas los destinos del CAET y del festival TNT. Interpreta a Pierre el marido de Anne (Emma Vilarasau), una mujer vacía que a los cincuenta se encuentra en caída libre: alcohol, pastillas, paranoia y delirios. Una mujer en una casa grande donde se han ido todos, los dos hijos, Sara y Nicolás, y el marido está siempre trabajando o cuando no en seminarios, la llama del amor se ha apagado hace años.
Una hora y cuarenta minutos en la sala Villarroel. La obra se entrenó en París en el año 2010 interpretada por la actriz Catherine Hiegel que recibió el Molière al año siguiente. El autor, el dramaturgo francés Florian Zeller (París 1979) es un especialista en la indagación de la soledad de los padres entregados a sus hijos, de tal modo que el espectador no sabe si lo que está ocurriendo es real o es un efecto de una mente enferma, sabemos que la realidad que presenta existe, pero los hechos están deformados o focalizados. Esta versión tiene el sello de André Lima, actor y director vinculado con la compañía Animalario.
El director insiste en la yuxtaposición, en el caos y en el pase de la realidad a la ficción. En un complejo mecanismo de tiempo que hace recaer el trabajo sobre los actores, de ellos depende la verdad de la obra. Pep Pla es un sparring de Emma Vilarasau, no se trata del enemigo, el marido destructor. Hay una diferencia entre la pelea directa y el sparring. La pelea destruye, mientras que el sparring prepara al adversario para desarrollar sus habilidades de boxeador, Emma crece en este ring imaginario donde Pep Plà entra y sale continuamente en un afinadísimo ejercicio de réplica o silencio para provocar el efecto deseado por el Andrés Lima. Emma ataca una y otra vez al hígado, a los riñones, al mentón, golpes bajos y crueles que en ocasiones hacen reír al público en un efecto de extrañamiento. Hay en escena de la Villarroel mucho oficio, tablas y talento.
Emma explora la fragilidad de su personaje. La fragilidad de la gran actriz que transmite al público la zozobra de estar vivo, despierto, ser consciente de la desolación interior y la vulnerabilidad. Este búsqueda llena de verdad es lo que hace llenar cada día el teatro y prorrogar las funciones.
Esta mujer que siente el síndrome del nido vacío, esa sensación general de soledad que los padres siente cuando los hijos abandonan la casa para vivir sus vidas. El hijo Nicolás que se va para vivir su vida, Òscar Castellví, junto a su pareja Élodie, Ester Cort. De esta lucha materno filial nace el humor negro.
La mare nos lleva de la compasión, al terror, del terror a la angustia vital, de la angustia vital la humor negro, del humor negro a la desesperación. La obra es un carrusel de emociones agotador. El espectador empatiza con esta mujer en caída libre y los personajes que la rodean. La mare e una mirada sarcástica sobre la soledad, la pareja, la familia y el abandono… expone nuestros fantasmas más ocultos. No se la pierdan.
- A. Aguado
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=CY2pdgIm0O0[/youtube]
La felicitat
La felicitat és aquest punt que tots volem assolir en algun moment de les nostres vides. Els filòsofs s’han acostat a aquest lloc amb molta cura, alguns com Aldous Huxley el van descriure en una novel·la de ciència ficció, descrivint un món una mica quimèric al qual tots alguna vegada a la vida voldríem anar de vacances. En aquests últims anys una de les peces de teatre que millor ha explorat aquest territori ha estat la que aquests dies vam poder veure a la Sala Villarroel de Barcelona “Distancia siete minutos” de Titzina Teatre un espectacle en castellà.
“Distancia siete minutos” és la reflexió per excel·lència, podria dir-se; un viatge sense centre, entre somni, memòria, deliri i la felicitat. L’espectador no pot aïllar-se, viu i dilata la història dels dos personatges: pare i fill. Mentre el robot espacial Curiosity es dirigeix a Mart, una plaga de tèrmits devora la casa de Félix, un jove jutge lliurat al seu passat, que es veu obligat a passar uns dies a casa del seu pare a qui no veia des de feia molt temps per causa de la feina. Els jutjats són un d’aquests llocs per on passen tota mena de peripècies humanes en un moviment constant de debilitats humanes.
Els dos actors que interpreten aquesta peça es van formar a l’Escola Internacional de Teatre Jacques Lecoq a París, allà comencen a treballar junts i a crear espectacles tan commovedors i bells com aquest de què estem parlant, al espectacle es nota el seu mètode.
“Distancia siete minutos” és un exemple de com sense recursos escènics -dos taules i un sofà- i una cuidada iluminació, una companyia pot crear un conmovoder retrat de les relacions de família. És un espectacle singular: alternativament punyent, furiós i líric. De vegades tractem d´explicar els processos interns dels nostres sentiments als altres, als pares, als amics, a la parella i en moltes ocasions resulta totalment impossible. La incomunicació s’aixeca al mig com una paret negra impossible de derribar o saltar. Una de les virtuts de l’obra és que es presta a deixar preguntes en l’aire que l’espectador ha de respondre.
Diego Lorca i Pako Merino han escrit una obra en què l’humor de coses petites i quotidianes com la d’un gat que es puja a la taula del menjador i que ha de ser educat d’una o altra manera, una lluita entre dues formes d’entendre la realitat la del fill i la del pare. L’educació dels fills, el mètode per construir una societat, … i al costat de totes aquestes petites històries dels jutjats, de les lleis, els gats, els nens … i davant d’aquesta realitat dual d’una societat construïda pel respecte i l’autoritat, o una societat construïda pel diàleg enfront de la lluita entre pare i fill i el fantasma de la mare morta el planeta de la guerra Mart i la nau espacial Curiosity que pretén veure-ho tot des de fora i comprendre les realitats de altres mons, complex tipus és l’ésser humà obstinat a descobrir mons quan és incapaç de descobrir el que té a l’abast de la mà. “Distancia siete minutos” una peça experimental i plena de talent.
- A. Aguado
De la dictadura a la democracia
Una serie de escenas del pasado reciente se nos presentan estos días en el Teatre Lliure del barrio barcelonés de Gracia, con el barniz del pasado, para pasar cuentas sin irá, pero sí con mucho humor, humor negro, sarcasmo e ironía. Alfredo Sanzol (1972) ha escrito unas pequeñas piezas teatrales con unos diálogos intensos y coherentes desde el punto de vista de la intensidad emocional, dos horas de espectáculo de un hombre que nació cuando murió Franco por lo que su infancia se nutre de los fantasmas de la transición. Estas miniaturas teatrales o micropiezas están escritas con una lengua ligeras y legante, con unos diálogos entre personajes intensos y coherentes desde el punto de vista de la Historia de este país. “En la Luna” con el miedo, la incomunicación, el rencor, el sarcasmo y las ganas de hacer reír.
Si “Días estupendos” nos gustó cuando estuvo en la Villaroel y “Delicades” en el Poliorama eran buenas histoiras “En la luna” es aún mejor. El espectador encontrará humor, ternura, ironía y reflexión sobre la realidad de forma directa porque el dramaturgo como Cervantes tiene oído para el lenguaje de la calle. Sanzol ha realizado varias instantáneas, como películas cortas o relatos breves con la intensidad de una Julio Cortázar, un Truman Capote o un Pere Calders, con sólo unos breves diálogos el espectador entrar de lleno porque lo que ve de alguna manera lo ha vivido o sentido en sus propias carnes.
Raro y gratificante a la vez es ver actores tan versátiles, se lanzan diálogo tras diálogo, historia breve tras historias breve a interpretar a otro personaje a tumba abierta desdoblándose continuamente en mil caras con un objetivo común hacer reír al espectador.
Los actores interpretan a multitud de personajes mezcla intriga, cinismo, sarcasmo, melancolía, tristeza y humor, pero mucho humor, y todo ello desde la emoción, sus nombres son Juan Codina, Palmira Ferrer, Nuria Mencía, Luis Moreno, Jesús Noguero y Lucía Quintana. Hay en este viaje al pasado un deseo de recuperar la memoria histórica, de no olvidar, de pasar cuentas sobre temas que se quieren enterrar en las cunetas de las carreteras.
“En la luna” no muestra un tipo de teatro interior preocupado por el análisis psicológico del individuo, sino que se proyecta hacia la sociedad, aunque a veces en clave poética o metafórica un tanto kafkiana. El espectador sólo debe ir descubriendo historia a historia las pequeñas mentiras con las que vivimos. El resultado de todas estas tramas argumentales, talento interpretativo y trabajo sobre la realidad es una obra con un humor perverso y una fe política tonificante. Ideal para los que no queremos dejar de tener memoria histórica.
J. A. Aguado
Losers, una de perdedors
Vivim temps comparables als de la Gran Depressió de finals dels anys vint. El sistema genera “losers”, perdedors. Estem davant d’una generació de perdedors, fracassats, les vides està marcades per la desgràcia, l’infortuni i l’adversitat. En aquest context social en què vivim el teatre reflecteix la realitat, com passa en l’última peça de Marta Buchaca, directora i dramaturga, de “Losers” que vam poder veure a la sala Virraroel de Barcelona. Es tracta d’un sentiment, d’un estat emocional, no es tracta d’estar sota el dictat de l’altre, sota l’acusació del que tens al costat, sinó l’acusació que llança el mateix personatge sobre ell, ells se senten fracassats, ningú els jutja; però ells se senten així. I aquest estat emocional provoca en un mateix la tristesa, la depressió, la vergonya, la pena, la ràbia i el desconsol de no ser un guanyador en la vida.
La vida social, política i econòmica actual, ho diu el Niño Becerra, traça una radiografia en negre, un túnel molt llarg del que no sembla tenir llum a la sortida, la magnitud de la tragèdia és incalculable i afectarà diverses generacions. La primera té ara entre quaranta i seixanta anys. Les causes són diverses: des d’un sistema educatiu dissenyat com una carrera d’obstacles on l’èxit personal no depèn només de la capacitat i l’esforç personal, les circumstàncies econòmiques manen com una ombra que s’allarga al menjador de casa nostra.
Als dos personatges de Marta Buchacha sempre els han fet pensar els altres que eren uns fracassats, els primers que acusaven amb el dit la pròpia família; des de la mare del protagonista a tot l’entorn familiar d’ella. El personatge central que es diu Manel, interpretat per Jordi Díaz, té una mare que és una piconadora que sempre l’ha aixafat. Personatges amb l’autoestima per terra i el cinisme a flor de pell. Sandra l’altra protagonista d’aquesta història, interpretat per Alba Florejachs, també se sent una desgaciada.
Els protagonistes comencen un viatge on descobriran que la felicitat no depèn de béns materials; sinó d’ acceptar-te tal com ets i assumir els teus defectes, les teves pròpies limitacions per potenciar les teves virtuts. Dos personatges en ple combat de boxa, un partit de tennis al límit.
L’etiqueta que se li pot col·locar “Losers” és de comèdia romàntica que ens fa riure. El cinema està molt present en la peça i serveix de complement a aquesta història entre Manel i Sandra, una subtil barreja de fets reals en els quals l’espectador es reconeix. També beu de la comèdia de situació, on els mòbils, l’amor i les relacions familiars es creuen en una història que t’atrapa, t’ aspira i acabes tenint una complicitat amb els dos protagonistes.
Un noté més alternativa que riure de la seva pròpia estupidesa davant un món que s’esfondra, com Sísifo només ens queda agafar la pedra cada matí i intentar pujar al cim, un dia més.
J. A. Aguado