Thomas Hauert o el laboratori del moviment
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=3A6GHuS6dqg[/youtube]
La companyia ZOO de dansa contemporània va ser creada pel ballarí i coreògraf Thomas Hauert (1967 Suïssa) i aquests dies ens ha visitat al Mercat de les Flors –que dirigeix Àngels Margarit- amb el seu espectacle Inaudible, un espectacle del 2016. L’obra parteix de tres potes: la primera la improvisació dels sis ballarins in situ, la segona de la música del compositor contemporani Mauro Llança “Ludus de Morte Regis” i George Gershwin Concert in F -amb variacions- i la tercera pota la sincronització del moviment amb la música dintre de l’ ejecució del espectacle. Les peces musicals es repeteixen amb diferents variacions i enregistraments que fan que el so de la peça sigui realment d’aquest espectacle un esdeveniment no només de dansa sinó que té territoris fronterers amb l’experimentació musical.
Thomas Hauert enganya al cos amb moviments impossibles que lluiten amb la gravetat amb mans i peus. El paper de cada ballarí canvia cada dia de manera que l’espectador pot veure la versió b i la c del mateix espectacle. Es nota que els ballarins porten temps treballant junts en la investigació del moviment del cos a través de la improvisació i la relació amb el moviment i la imaginació impossible entre la proximitat i la llunyania dels ballarins. Resultats d’aquest laboratori tenim exemples en multitud d’espectacles per adults o infantils que giran per tots els escenaris del món, la dansa és un llenguatge escènic universal que no coneix la frontera de l’idioma o l’edat.
Tots els ballarins tenen uns moviments que els són propis quan inicien una feina, amb el laboratori corporal Thomas treballa amb un cos multiplicat del ballarí per a gaudi de l’espectador. Des de la qualitat individual el coreògraf busca multiplicar els seus efectes en els altres ballarins, efecte semblant al de tirar una pedra al mig d’un llac i veure com les ones de l’aigua s’allunyen fins a l’infinit. Els ballarins busquen noves formes per sortir dels patrons de la quotidianitat, perquè són un obstacle per a les creacions, el coreògraf busca noves eines amb què sorprendre l’espectador, d’aquesta manera àmplia l’horitzó de la pròpia dansa. El repte és el d’inventar moviments nous que passin pel cos dels ballarins, a aquest afany se li suma l’efecte de la música sobre els ballarins que intenten traduir en moviment les notes musicals. A l’escenari només hi ha una càmera negra i la presència d’altaveus perquè la música tingui sempre el pes sobre el ballarí i en la visió de l’espectador que pot veure i sentir l’efecte de la música sobre els cossos d’aquests sis ballarins en la recerca d’un resultat cooperatiu.
El resultat és un espectacle que sorprèn a l’espectador perquè crea una forma de treballar basada en la creativitat i la curiositat pel moviment del grup. El color en escena el posen els ballarins amb el seu vestuari sobre el negre dels telons. En aquest sentit la il·luminació i el cos dels ballarins ens descobreixen dimensions diferents del moviment.
Hi ha espectacles que descansen en el virtuosisme dels seus ballarins, en la matemàtica o en la zona de confort, en aquest sentit ZOO va més enllà en traduir el moviment a l’instant de l’execució.
- A. Aguado
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=-hzi5vVkoNo&t=35s[/youtube]
Fuck-In-Progress de Jordi Cortés
Jordi Cortés (1964) és un coreògraf que porta molts anys picant pedra en això de la dansa integrada. Aquesta temporada el podem veure en amb el seu espectacle Fuck-In-Progress. No es tracta d’una novetat, sinó d’un projecte que ja porta un parell d’anys rodant pels escenaris mostrant que la dansa inclusiva té viabilitat en els escenaris.
El seu treball persistent ha aconseguit un miracle, transformar un col·lectiu en un cos viu. Cada moviment està pensat. Cada paraula verificada. Una història on els límits del cos es fusionen amb la música de Vivaldi, Robert Henke, Atrom, Chermical Brothers, Henry Purcell, Murcof o The Tiger Lillies. El resultat un espectacle commovedor i minuciós sota l’atenta mirada dels ulls clars de Jordi Cortés. La increïble força d’aquest espectacle de dansa teatre ve de la seva forma híbrida i de l’absolut compromís, tant intel·lectual com afectiu, del seu creador.
Una dansa salvatge sobre els nostres cossos i les lleis del desig Fuck-In-Progress és una obra major. En ella apareix el desig corporal i les seves pors al nu d’una manera honesta de vegades incòmoda, brillantment humorística i nua, el secret d’un cos visible en moviment. El mateix coreògraf esdevé ballarí que intervé en l’espectacle mostrant les seves obsessions en aquesta recerca d’un mateix que és tot procés de creació.
Desborda la riquesa de formes d’uns ballarins que prenen el moviment com un laboratori d’idees on investigar a partir de les possibilitats de les seves limitacions, l’heterogeneïtat és total, des de la ceguesa a les limitacions motores, tot té cabuda o pot tenir cabuda en els cossos de Mercedes Recacha, Annabel Castan, Míriam Aguilera, Joan Casaoliva, Jaume Girbau, Raúl Perales i Glòria Josep. La inspiració expressiva d’ ininterrompuda continuïtat d’ invencions i de barreges que mostra el canvi musical de clàssic a modern de forma racial: de la serietat a la ironia, de l’agressivitat cap als altres a la tendresa, mostrar i despullar les pròpies contradiccions tan pròpies del la condició humana.
Fuck-in-progress ens fa reflexionar sobre les limitacions del nostre cos tant física com psicològicament i sobre les fronteres de l’ésser humà. Unes fronteres que tenen a veure amb la identitat que la dansa confereix al ballarí o l’actor sobre la seva pàtria comuna que és l’escenari d’un teatre. L’espectacle és un tour de force meravellós que tot programador hauria de tenir en la seva agenda, aquesta és una història brutal explicada amb un refinament exorcizant.
Jordi Cortés és d’una raça de ballarins que col.loca a l’espectador de triar que vol veure, obres simultànies amb ballarins sempre en escena com finestres obertes als corrents d’inspiració turmentades, delirants i brutals que s’alimenten de la idea d’esborrar fronteres, de trencar límits a tota passió humana, en la perspectiva d’una meditació sobre el plaer de ballar.
- A. Aguado
L´art impossible
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=CFRc-qv9g7c[/youtube]
Este fin de semana se ha desarrollado en el Mercat de les Flors i en el Institut del Teatre de Barcelona el festival de artes escénicas L´art impossible. El festival contó con los talleres de danza y teatro de Adam Benjamin, David Ojeda y Pablo Navarro.
Destacar la importancia de la presencia de Adam Benjamin fundador de la compañía CandoCo de Londres. La idea es hacer dance integrada, es decir danza contemporánea en la que se mezclan bailarines con alguna discapacidad física y bailarines sin ellas. Bailarines en sillas de ruedas o con prótesis en los procesos creativos del movimiento en la búsqueda de la creación artística más allá de cualquier limitación.
La columna vertebral de este proyecto en Cataluña es el bailarín y coreógrafo Jordi Cortés quien dirige dos centros de creación y experimentación: el primero en Granollers el colectivo Liant la Troca y por otro el grupo de Barcelona que tiene su sede en La Caldera. No estamos hablando de terapias, sino de creación artística, procesos que llevan meses de ensayos sobre principios intelectuales que persiguen el dominio de la fantasía en el espacio que atrapa al espectador. Jordi Cortés despliega en su inmenso talento en espectáculo que son un guiño a nuestra inteligencia.
Más allá de romper barreras y abrir nuevos caminos. Sus puestas en escena tienen la intensidad de las mejor partida de ping-pong, un relato poético contado a ritmo de jazz, ligero y profundo a un tiempo, divertido y transcendente, lleno de humor y elegancia marca de la fábrica Jordi Cortés.
Dos de los bailarines bajos las órdenes de Jordi Cortés son de Tarrassa por un lado Dolors López y por otro Jordi Mañosa, ambos forman parte de ese elenco de cincuenta bailarines que sobre el escenario del Mercat de las Flors ofrecieron un espectáculo que es una fábula juguetona y perversa del espacio y del tiempo, de los cuerpos en presencia y en ausencia. Jordi Cortés reflexiona sobre la relación que tenemos con nuestro cuerpo, que muchas veces determina y condiciona la vida cotidiana, su método de trabajo parte de unas premisas técnicas, que se van perfilando en improvisaciones y llegan a una elaboración intelectual, una búsqueda de lo absoluto a través de la forma estética que nos haga reflexionar sobre la condición humana. Desde la posición del que escucha, del que mira, del que siente sus laboratorios de danza ofrecen al bailarín confianza y herramientas para su creación, la suma de esfuerzos dan como resultado el sueño de la razón que hace visible lo invisible. Las sociedades modernas tienden a ignorar por desconocimiento las potencialidades del ser humano. Gracias al aliento incansable de coreógrafos como Adam Benjamin o Jordi Cortés otra danza es posible, muchas fronteras se están borrando, muchos muros están siendo dinamitados y cada vez con más fuerza la condición humana se impone sobre las limitaciones de los convencionalismos de una danza que se abre nuevos caminos más allá del clasicismo para adentrarse en los caminos del movimiento.
- A. Aguado
Bacanal caníbal
La Fura dels Baus torna 25 anys després al Mercat de les Flors per commemorar el vintè cinquè aniversari del teatre i presentar una “Degustació de Titus Andronicus” basada en el clàssic de Shakespeare i en què es barregen la gastronomia i la tragèdia.Amb aquest muntatge La Fura torna als espais no convencionals i al “llenguatge furero” basat en l’acció, la imatge i la música alhora que comparteix l’espai escènic amb el públic. A “Tito Andrònic” la tragèdia del protagonista sorgeix de les seves pròpies virtuts, que portades a un extrem degeneren en verdaders vicis, i el condueixen a una corrupció tal que li a boca encara una llarga llista de morts i horrors.
El desenvolupament de l’obra ens obsequia amb un àgape antropòfag en què es desencadena el final tràgic de gairebé tots els personatges. Escollida per aquest motiu, facilita l’entrada de La Fura en el món de la gastronomia, una nova porta per poder arribar a un dels sentits que la companyia mai havia experimentat fins ara. I ho fa amb un dels grans de la cuina mundial: Andoni Luis Aduriz, restaurant Mugaritz, a Errenteria, el cinquè millor del món segons la prestigiosa The S. Pellegrino World’s 50 Best Restaurants 2010.
Des que es va fundar la fura és un grup de teatre urbà que busca un espai escènic diferent del tradicional. La base del seu treball està formada per una gamma de recursos escènics que inclouen música, moviment, ús de materials naturals i industrials, aplicació de noves tecnologies i la implicació de l’espectador directament en l’espectacle, quan arriba al teatre l’ espectador no seu en una confortable cadira. Tot està dominat per una creació col·lectiva on l’actor i l’autor són una mateixa entitat.
En la adaptació d´aquesta tragèdia al final de la posada en escena es munta un àpat per a 28 persones amb plats tan “carnívors” com un estofat preparat suposadament amb carn humana. En el conte s’explica la història d’un general romà, Tito, que mata els seus enemics i se’ls menja. La Fura concep aquest experiment com una cosa sensorial augmentat per la força dels actors, de la música i de les projeccions en vídeo. El principal propòsit furer: trencar la quarta paret amb els valents espectadors. La tragèdia que es va estrenar en el teatre de la Rosa el 1594 és plena de morts espantoses. El protagonista que ve triomfador de la guerra comet tres errors fatals que haurà de pagar i que el convertiran en un ésser despietat, començarà a planejar i dur a terme la seva pròpia venjança. El resultat serà una successió de crims i horrors inimaginables.
Entre les extraordinàries habilitats de la Fura dels Baus hi ha la de fer llum sobre la nostra realitat plena de places amb gent indignada. Com si d’un joc d’estratègia de romans la posada en escena dóna llum sobre la violència del poder. Aquesta versió no és només sàvia i astuta, sinó també extremadament amena i un té la sensació que l’espectacle té la mesura justa. Un exercici ideal per aquells que vulguin adrentar-se en el fosc món de les tragèdies del mestre Shakespeare.
La reinvenció de Jean Genet
Jean Genet (1910-1986) és un d’aquests dramaturgs que els directors teatrals solen reinventar. En aquesta ocasió ha estat una companyia innovadora, que ve recollint bones crítiques en el teatre físic d’objectes, es tracta d’Sandari Movement Laboratory.
El fruit del teatre de Genet és fill de la vida del dramaturg, que va portar una vida de rodamón, el van empresonar en diversos països d’Europa, mentre escrivia a les presons sobre homosexualitat, sobre l’amor i la mort. El dramaturg francès es va servir de les seves dures experiències vitals per portar en la seva carrera literària el paraigua de l’escriptor maleït. Abandonat per la seva mare quan tenia set mesos, Genet, va ser confiat a uns pagesos, la seva infància no va ser gens feliç, als deu anys, va ser acusat de robatori i internat en un reformatori, del qual va fugir i va iniciar la seva vida de rodamón i intel·lectual torturat. La peça “Les criades” estrenada l’any 1947 es basa en l’assassinat d’una mare i els seus filla a mans de dues dones que treballaven al seu servei. La companyia coreana Sadari Movement Laboratory utilitza el text de Genet per crear poesia visual i per a això es valen d’un armari. Clara i Solange, les criades, utilitzen els vestits de la Senyora per intercanviar-se els papers i en aquest acte floreixen sentiments profunds de ràbia, odi, amor, encobriment, assassinat, tensió i rivalitat. Les dues criades tramen la mort de la senyora, quan arriba la senyora, la crueltat es barreja amb la por, domini i submissió, amo i esclau, en un continu intercanvi de papers que sorprèn l’espectador, en aquesta ocasió la història és plena de moments visuals com quan utilitzen els guants de goma vermells, els vestits de paper, les vídeo projeccions o les diferents posicions d’aquest armari meravellós i polifuncional.
El muntatge de la companyia coreana Sandari Moviment Laboratory renova la posada en escena d’un text que la majoria de les vegades ha estat portat a escena des d’una estètica expressionista, ridiculitzant i parodiant la senyora, la renovació està en el punt de vista poètic i el sentit de l’humor, aquests dos eixos de construcció produeixen un espectacle enlluernador i visceralment divertit.
Una de les característiques principals del Sadari Moviment Laboratory és la creació col·lectiva del procés creatiu, a partir de l’anàlisi del text i la seva traducció, en portar el text a la vida i a la reinterpretació a través de les imatges poètiques, en la línia de la poesia viusal i les instal·lacions al món de l’art conteporani. Sens dubte el gran descobriment de l’obra és l’armari en el qual es refugien, viuen i interactuen les tres ballarines-actrius d’aquesta peça reinventada amb la sensibilitat d’Àsia i que revela una constant en la condició humana del individu davant del subordinat, el vell enfrontament entre l’amo i l’esclau.