La crisi del pensament científic
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=3FmuSIgiU18[/youtube]
L’estupor davant la mort fa que l’ésser humà navegui moltes vegades a la frontera entre les creences i la ciència. La fe i les creences formen part de l’ésser humà des de l’origen dels temps i l’acompanyen en totes les formes de civilització que han existit al planeta Terra. El mediador entre la superstició i la ciència és el profeta. Els profetes reben revelacions i les prediquen entre els seus fidels seguidors. Tots tenim al cap l’escultura de Pablo Gargallo, amb el bastó i la mà aixecada com l’elegit entre tots per avançar-se al seu temps. Aquest és el punt de partida dramatúrgic de l’última producció de la companyia La Calòrica que aquests dies que ja anuncien el calorós estiu podem veure al teatre dirigit per Julio Álvarez, Tantarantana. Els que seguim a la companyia ens ha sorprès “El profeta” perquè inaugura una nova línia de creació de la companyia, és el seu primer producte dramàtic.
Dues de les senyes d’identitat de la Calórica no són presents en aquesta producció: per una banda no es tracta d’una comèdia i per una altra no està escrita per Joan Yago. Sens dubte dos pilars d’una trajectòria plena de talent i creativitat que ens feia reflexionar des de l’humor. L’espectador que esperi veure alguna cosa en la mateixa línia que els productes anteriors es durà una sorpresa.
“El profeta” és el resultat d’un treball col·lectiu, sota la direcció, com en els anteriors treballs, del director de la companyia Israel Solà. La trama argumental presenta tres històries que l’espectador ha de seguir de forma creuada d’una banda la història d’una jove a la qual en 1916 se li apareix Crist en una capella d’un poble i l’impacte que el fet causa en la seva germana i al sacerdot del poble. La segona trama se centra en el metge Christian Barnard i els seus problemes amb els metges del seu temps en el tractament del trasplantament de cor en l’ésser humà; i finalment, les relacions de dos germans marcats per la malaltia i les relacions emocionals de la família, enmig les ambicions polítiques i el debat entre les medicines alternatives i la ciència.
Tres històries marcades per tres portes que s’obren i es tanquen amb tres actors de la companyia, durant 90 minuts: Aitor Galisteo-Rocher, Esther Lòpez i Júlia Truyol que entren i surten dels personatges de manera impecable, no hi ha transicions lentes i pesades , tot està enllaçat de manera que l’obra funcioni amb un rellotge perfecte, amb el ritme mesurat a cada història. Un mecanisme en el qual els tres actors entren de forma natural, especialment Júlia Truyol.
El profeta de la Calórica se surt del camí previst, trames melodramàtiques i dilemes morals per construir un thriller amb observacions sobre la vida, la política, l’aritmètica de les relacions sentimentals i sobre les complexes relacions entre la ciència i les creences.
- A. Aguado
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=SYuR8CGeuNk[/youtube]
Companyies en xarxa
El Teatre Tantarantana està rebent la visita d’una sèrie de companyies dins el cicle Companyies en Xarxa, un certamen que va néixer fa sis anys amb la voluntat d’apropar el teatre alternatiu emergent al públic, una de les claus de l’èxit d’aquesta proposta és la concentració dels espectacles fins al dia 18 de desembre d’aquesta manera gairebé ens trobem propostes diàriament. Set projectes amb una voluntat d’ajudar a les companyies petites a la seva difusió.
El Tantarantana ofereix dos espais, una la sala pròpiament dita on vam poder veure “Perquè no t’oblidis” escrita per Guadalupe Sáez i representada per la companyia valenciana Lupa Teatre en la qual es rendeix homenatge als grans artistes del flamenc filtrat per la memòria dels pares i els fills.
L’espai alternatiu a l’àtic va oferir una peça del Teatre Xtremo titulada “La impossibilitat física de la mort en la ment d’algú viu” un homenatge a Andy Warhol i al pop art. Es tracta d’una obra sense paraules on es busseja en el concepte del mercat de l’art. Les creacions d’aquest grup andalús s’aproximen a la performance partint del teatre experimental per a això utilitzen càmeres, grafits i treball físic per tal de moure a l’espectador.
En aquest context vam poder veure a la companyia mallorquina Estudi Zero amb una sàtira sobre la precarització salarial “L’aument” de l’autor francès Georges Perec, l’obra la va escriure als anys 70 i que continua vigent, en ella s’escenifiquen les diferents etapes que un empleat subaltern ha de recórrer per aconseguir demanar al seu cap de servei un augment de sou. L’obra va ser traduïda al català per Sergi Belbel i representada per estudiants de l’Aula del Teatre de l’ UAB en de la promoció 1987-88. El director de la companyia mallorquina Pere Mestres ha introduït elements de moviment de dansa contemporània que donen a la peça una potent dosi visual.
El Teatro de lo que Inestable va plantejar una reflexió sobre la llibertat, els límits individuals i les presons internes de cada individu, els personatges es mouen entre el desig, el tangible de la brutal realitat i l’espai de ruptura entre els dos.
Aquesta setmana tenim “Projecte ombra” de la companyia Massa Confusa integrada per Ignacio Yuste i Sergio López, el projecte és una investigació a partir d’una malaltia, el càncer. El cap de setmana ens espera la dansa de Belén Maya i el cicle es tancarà amb “Un record d’Avinyó”.
Tota una oferta cultural acurada minuciosament i de forma apassionada per Julio Álvarez director del Tantarantana, una sala alternativa oberta a les experiències quotidianes i a les històries íntimes, a l’experimentació visual, al treball de creació actoral, a la dansa i al flamenc com a expressió de una forma d’entendre la vida. Un autèntic laboratori teatral pel qual deixar-se caure.
- A. Aguado
que la comedia se diese de tortas con la comedia. Cosa extraña y coplera es ésta de mezclar guerras y comedias. Los muertos ganan en número al de los vivos, es cosa cierta según las estadísticas establecidas entre cadáveres, momias y esqueletos desaparecidos o borrados: cuanto más reciente el muerto, más inquieta al vivo y sus remordimientos. Saludan su ausencia las cosas que tocó, los seres que conoció hasta perderse en la nada.
Los muertos veteranos, antiguos, ya casi no son muertos ni nada, pues sobre sus huesos descarnados se posó hace mucho el pájaro del olvido. Guerra no dan ninguna, y temor tampoco, pues perdieron no sólo todo el peligro que llevaban de vivos, sino también todo su poder evocador; y transmitir, lo que se dice transmitir, sólo transmiten algo, el lejano eco del tiempo, seguramente, a los historiadores y a los antropólogos, pues los forenses, que también están en el ajo, prefieren los muertos un poco vivos todavía, aquellos que conservan casi todas las señas de su anterior identidad y, lo que es más interesante, la explicación exacta de su abandono del mundo.
Pero, como siempre en la vida tiene que haber un “pero”, el del dramaturgo que escribe contra el olvido de la historia, sentado en su mesa de trabajo escribe y escribe contra el olvido, contra la nada, contra la ausencia, contra… abriendo las persianas de la emoción. Con sus pesquisas literarias muele a palabras el tiempo que se nos fue, y los muertos-muertos resucitan en la escena como ocurre hasta el uno de abril en el Teatre Nou Tantarantana, donde se representa la revisión de “¡Ay, Carmela!”. Se recuerda a los muertos, muertos dados de baja en el estadillo de los vivos, la expectación morbosa de encontrarse en escena dos cómicos hechos de la materia de la condición humana, lejos quedan los héroes de cartón piedra, son personas que aparecen en escena de la mano del valenciano José Sanchis Sinesterra: fueron muertos de la Guerra Civil.
La verdad es que en aquellas fechas funestas nos matamos tanto, sembramos de tal modo el suelo de difuntos, agujereamos tanto el cielo para meter a las víctimas del desastre, que los actores no podía ser una excepción. Carmela, interpretada de forma pasmosamente maravillosa por Pilar Martínez, es un ánima que deambula por el teatro vacío, fantasmal. Por fortuna, Paulino (el gran Pep Molina), siempre con la más intima tristeza y cobardía, conversa para conservar su viveza en medio del repugnante lodazal humano de nuestra Guerra Civil, luchando contra la nada, los huesos y el polvo, y la soledad remota, y el olvido.
“¡Ay, Carmela!, teatro contra el olvido en el Nou Tantarantana. Un trabajo de actores que es una maravilla, una de las versiones de la pieza más inteligente y estimulante. Teatro para recordar mayormente, hay que repetirle al espectador que no queda otra salida que huir hacia adelante, declararle la guerra al olvido y dedicar una tarde de sus vidas a revivir la emoción, los sabores, las lágrimas y las sonrisas de un tiempo que fue el nuestro. Si no lo tenemos presente,eee caeremos mañana en los errores del ayer.
J. A. Aguado