Un jeta, dos jefes
El grup Triclicle i Dagoll Dagom sempre han apostat en els seus teatres per la comèdia, en aquesta ocasió es tracta d’una versió modernitzada d’un clàssic de Carlo Goldoni (1707-1793), “Arlequí servidor de dos patrons”, el títol posat al dia “Un jeta, dos jefes” que vàrem poder veure al Teatre Victòria.
Aquesta nova versió del clàssic de Goldoni s’ha convertit en un dels èxits del National Theatre des que es va estrenar el 2011 i està en cartell al West End de Londres, l’obra està ambientada en els anys seixanta. La fórmula és la de la Comèdia de l’Art, el vodevil, la sàtira, la música, les cançons en directe i cert grau d’improvisació. El dramaturg que s’ha encarregat de l’actualització del text és Richard Bean (Anglaterra, 1956) tan fictici i veritable com la vida mateixa, la seva posada en escena és compulsiva, amb un to retro que el mateix Paco Mir a imposat amb intervencions musicals davant del teló d’Amélie Angebault Quartet, al costat dels músics els actors encapçalats per un inesgotable Diego Molero acompanyat per Mireia Aixalà, Jofre Borràs, Josep Maria Gimeno, Toni González, Anna Gras, Maria Lanau, Miner Montell, Miquel Ropeu i Xavier Serrat que en diversos moments de l’obra trenquen la quarta paret i interactuen amb el públic, incorporant en diversos moments escenes de la “slaptick comedy”. Contrasta la construcció escenogràfica clàssica que li dóna un to d’altres temps. La direcció ha estat a càrrec d’Alexander Herold i l’adaptació del propi Paco Mir. El resultat d’aquest treball és una comèdia accessible, popular, per augmentar l’audiència a les sales i trencar amb la idea que el teatre és avorrit, retrògrad i només per a gent que pensa en la vida com una tragèdia grega o del mestre Shakespeare.
L’obra original de Carlo Goldoni transcorre a Venècia i explica la història d’un criat amb una gola insaciable que es mor de fam i pensa en prosperar per al que es posa al servei de dos patrons, amb dos treballs la tasca de sobreviure sembla més fàcil, però la vida molt més moguda i complicada, a això contribueix una dona disfressada d’home i un embolic sentimental a l’arbitri d’uns pares insensibles que es mouen per interessos econòmics. El dramaturg anglès Bean trasllada la mateixa anècdota a l’ambient gangsteril de Brighton, Anglaterra, en els anys de 1960 i ho fa amb acudits políticament incorrectes, portes que s’obren i es tanquen, escenes de sofà i situacions al límit, l’escena més moguda és quan en el mateix restaurant sopen els seus dos caps d’aquesta manera la peça passa a la categoria de comèdia verbal i visual, una peça de situacions que fan riure.
El sarcasme de Richard Bean és una doble arma a la boca del gran descobriment de la comèdia, estem parlant de l’actor Diego Molero que condueix l’obra pels camins de l’original anglès.
J. A. Aguado
Salvador Távora al Victòria
De vegades el món és injust amb els creadors de bellesa i art, bona feina i reconeixement de vegades no van de la mà. Així va passar amb “Carmen”, una òpera de Georges Bizet composta el 1875, l’obra que en la seva estrena va ser un fracàs rotund, avui és un clàssic la música i serveix d’inspiració a molts artistes, mes enllà de la música o de l’ òpera, en aquest cas el teatre.
Salvador Távora porta quinze anys rendint-li homenatge a Bizet amb un espectacle que ha portat per a tot el món, amb braus i sens braus. Des de la creació del muntatge, als jardins de Peralada fins a aquest espectacle que podem veure aquests dies al Teatre Victòria del Paral·lel barceloní, ha sofert evolucions, de totes elles la més essencialista i pura és la que aquests dies es posa en escena, el muntatge “Carmen. Òpera andalusa de cornetes i tambors” explica la vida d’una dona que va morir assassinada per voler ser lliure sent pobra, dona, obrera i gitana.
L’obra que ens presenta Távora és plena de simbolismes: el clavell, el ganivet, el cavall, el flamenc, les campanes, els militars, la dansa, el tabac, … tot té cabuda en aquesta peça electritzant. L’actuació de la banda de cornetes i tambors marca el ritme com una maquinària de rellotgeria perfecta amb els seus engranatges col·locats al seu lloc a força d’intentar buscar la força i la bellesa.
L’espectador s’obre pas entre el zapateado i lliçons d’Història com l’escena on apareix l’execució de Riego i amb Carmen enarborant estàtica la bandera de la Constitució de 1812. Hi ha en la peça un aire de llibertat i revolta que ens arriba amenaçat en tot moment per aquesta navalla Albacete que domina l’escenari des del terra. La llibertat moltes vegades està amenaçada, sobretot la llibertat femenina, aquesta dona només volia ser lliure. És Carmen, tot un mite. La història d’aquesta cigarrera de Triana, que van matar pels seus amors en la Porta del Príncep de la Real Maestranza, té el valor del testimoni de la brutalitat masculina, que un dia si un altre també, des de fa segles, ve marcant la vida de moltes dones.
Ens agrada aquesta versió sense brau, l’espectacle no li fa cap falta. El moment més emotiu per al públic és quan un cavall blanc balla amb Carmen, amb enorme proximitat. Ballarina i cavall s’entrellacen moguts pel ritme de la música. Entre les extraordinàries habilitats del vell Salvador Távora hi ha la de fer llum sobre els llocs comuns de la tradició plàstica del sud, li treu partit als llocs comuns com els encaputxats de la Setmana Santa, l’espectador surt del teatre amb una sèrie d’imatges pictòriques que reforcen aquest festival ple d’inspiració, creativitat i poesia visual.
J. A. Aguado
Mar i cel
El millor musical de la història dels musicals a Catalunya torna a aixecar-se a l’escenari del teatre Victòria del Paral·lel barceloní. Un “Mar i cel” remasteritzat torna a sonar com el primer dia, Dagoll a Dogom ens torna a la memòria unes cançons mítiques que emocionen i commouen als que ja havíem vist els dos anteriors muntatges i al mateix temps incorpora les noves generacions amb una campanya escolar que inclourà matinals i tardes, acomodant-se als horaris dels centres d’ensenyament. Es tracta d’un musical que ja han vist més d’un milió d’espectadors.
Un dels personatges indiscutibles del muntatge és l’impressionant vaixell que presideix les escenes del musical, un vaixell que pesa 6 tones i n’aguanta fins a vuit amb actors sobre la seva coberta. Durant l’espectacle realitza 28 moviments, de tots ells ens quedem amb el que tanca el primer acte enfilant cap a les butaques dels espectadors entre una boirina de fum, funciona mitjançant un mecanisme hidràuric d’oli, la carcassa de fusta és del primer “Mar i cel “que va passar per la cartellera el 1988.
Un nou càsting i noves formes de commoure, amb veus noves amb la música d’Albert Guinovart i llibret i lletres de Xavier Bru de Sala. Protagonitzada per Roger Berruezo i Ana San Martín, donant vida respectivament a Saïd i Blanca, Víctor Arbelo com Osman, Pep Cruz com Joanot, Xavi Lite com Hassen, Júlia Jové com Idriss, Xavi Fernández com Don Carles, Toni Vuñals com Ferran, Mireia Dolç com Mare de Saïd, Rubén Yuste com Malek i Elena Tarrats com Maria, al costat d’un electe sortit d’un càsting que es va realitzar durant el mes d’agost. Pep Cruz ja va interpretar a Joanot en la producció original de 1988, mentre que Xavi Fernández, Raúl Grau i Mireia Dolç ja van participar en el muntatge del 2004.
Joan Lluís Bozzo, director del muntatge celebra els seus quaranta anys al capdavant de Dagoll Dagom amb magnífica música en directe i totes les possibilitats que ofereixen els avenços tècnics tant de vídeo com d’àudio. Les novetats d’aquesta tercera posada de llarg estan en les projeccions audiovisuals a càrrec de Joan Rodon i Emilio Valenzuela més aprop del cinema que del teatre.
Un musical sobre la intolerància, molt al fil de la realitat que ens ha tocat viure, intolerància i incomunciació entre dues maneres d’entendre la civilització l’islamisme i el cristianisme. Un musical inspirat en el text d’Àngel Guimerà, en la pirateria, en els relats d’aventures, en els amors impossibles i els finals desgraciats, en el triomf de l’amor per sobre de les creences o les classes socials, que ens retorna, en un salt a la història al segle XVII amb l’expulsió dels moriscos gràcies al decret de Felip III l’any 1609. La Història es repeteix i no sortim del bucle de la violència, la intolerenacia, la incomunicació, la discriminació econòmica i social, assassinats que es repeteixen en molts llocs del planeta avui dia, sembla que no hem après res del passat perquè la brutalitat i la mort sembla presidir en mode de comportar-se de molts polítics.
J. A. Aguado