El granet de sorra de Pepa Plana
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=5wSEksTiSgU[/youtube]
Sobre l’escenari de la Sala Muntaner de Barcelona Pepa Plana esdevé l’àngel de la guàrdia del drama dels migrants. Centenars de migrants acaben al fons del mar. Pepa amb el seu nas vermell aixeca la seva mirada i clama al cel. Pepa Plana, hereva del pallasso català més conegut al món, Charlie Rivel ens presenta el seu últim espectacle Paradís pintat. La humanitat camina com els crancs cap enrere i els artistes compromesos amb el seu temps com Pepa Plana no poden romandre impassibles.
Els pallassos i els titellaires, els bufons que carden la llana de l’art, de la paraula, de la imaginació, de la música, gairebé sempre són homes. Aquí tenim el cas d’una dona pallassa, no a la pista d’un circ, sinó a l’escenari de la sala Muntaner. Una visió rebel, femenina i tendra, amb molt poques paraules i molts gestos que ens parlen de les víctimes que moren en el nostre planeta blau.
El món ens dóna la imatge de governs que tanquen fronteres i als governants com Donald Trump que aixequen murs, impedeixen la lliure circulació de persones. Pepa Plana ens ofereix a canvi com a bandera la riallada, allà al capdamunt, coronada amb un halo de santedat. L’espectacle convida l’espectador a prendre consciència i sortir del seu petit paradís particular pintat i fer alguna cosa pels altres.
L’espectacle de Pepa Plana, Paradís pintat, ressuscita de forma intel·ligent la joia del nas vermell, ella és com un àngel viatjant en el temps i sensibilitzant a l’espectador. L’espectacle està ple d’emotivitat, fins ara Pepa Plana ens havia fet riure, ara fa un pas més i ens emociona. Pepa Plana, pallassa de Valls, és una nena, amazona primerenca, galopant amb el seu cavall imaginari entre aventures de cul inquiet. Fundadora del grup Pretèrit Perfecte i formada com a actriu, Pepa Plana construeix un personatge a partir de la seva sensibilitat, sense afegits falsos i histriònics.
El treball dramatúrgic s’ha dut a terme sota la direcció de Ferruccio Cainero, gran coneixedor de la Commedia dell’Arte i el món dels pallassos. A Pepa Plana li agrada la mirada des de fora que ajuda a completar la pròpia. El resultat d’aquest tàndem és un espectacle ple de gags visuals on la paraula escasseja i les situacions en conflicte es multipliquen per a la nostra heroïna. D’alguna manera Pepa Plana continua en la mateixa línia d’ Èxode que havia treballat amb el desaparegut Joan Montanyès i amb Joan Valentí, en aquell cas se centrava en la Guerra Civil Espanyola, en tot cas l’espectacle va més enllà d’un cas concret. La crueltat humana no té fronteres.
Pepa Platja aporta amb Paradís pintat el seu granet de sorra a aquesta lluita contra les injustícies del nostre temps i ho fa amb una bona dosi d’intel·ligència, senzillesa, emoció i claredat en un món carregat d’un nivell de crueltat insuportable.
- A. Aguado
El granet de sorra de Pepa Plana
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=5wSEksTiSgU[/youtube]
Sobre el escenario de la Sala Muntaner de Barcelona Pepa Plana se convierte en el ángel de la guardia del drama de los migrantes. Cientos de migrantes acaban en el fondo del mar. Pepa con su nariz roja levanta su mirada y clama la cielo. Pepa Plana, heredera del payaso catalán más conocido en el mundo, Charlie Rivel nos presenta su último espectáculo Paradís pintat. La humanidad camina como los cangrejos hacia atrás y los artistas comprometidos con su tiempo como Pepa Plana no pueden permanecer impasibles.
Los payasos y los titiriteros, los bufones que cardan la lana del arte, de la palabra, de la imaginación, de la música, casi siempre son hombres. Aquí tenemos el caso de una mujer payasa, no en la pista de un circo, sino en el escenario de la sala Muntaner. Una visión rebelde, femenina y tierna, con muy pocas palabras y muchos gestos que nos hablan de las víctimas que mueren en nuestro planeta azul.
El mundo nos da la imagen de gobiernos que cierran fronteras y a gobernantes como Donald Trump que levantan muros, impiden la libre circulación de personas. Pepa Plana nos ofrece a cambio como bandera la carcajada, allá en lo alto, coronada con un halo de santidad. El espectáculo convida al espectador a tomar conciencia y salir de su pequeño paraíso particular pintado y hacer alguna cosa por los demás.
El espectáculo de Pepa Plana, Paradís pintat, resucita de forma inteligente el júbilo de la nariz roja, ella es como un ángel viajando en el tiempo y sensibilizando al espectador. El espectáculo está lleno de emotividad, hasta ahora Pepa Plana nos había hecho reír, ahora da un paso más y nos emociona. Pepa Plana, payasa de Valls, es una niña, amazona temprana, galopando con su caballo imaginario entre aventuras de culo inquieto. Fundadora del grupo Pretérito Perfecto y formada como actriz, Pepa Plana construye un personaje a partir de su sensibilidad, sin añadidos falsos e histriónicos.
El trabajo dramatúrgico se ha llevado a cabo bajo la dirección de Ferruccio Cainero, gran conocedor de la Commedia dell´Arte” y el mundo de los payasos. A Pepa Plana le gusta la mirada desde fuera que ayuda a completar la propia. El resultado de este tandem es un espectáculo lleno de gags visuales donde la palabra escasea y las situaciones en conflicto se multiplican para nuestra heroína. De alguna manera Pepa Plana continúa en la misma línea de Èxode que había trabajado con el desaparecido Joan Montanyès y con Joan Valentí, en aquel caso se centraba en la Guierra Civil Española, en todo caso el espectáculo va más allá de un caso concreto. La crueldad humana no tiene fronteras.
Pepa Playa aporta con Paradís pintat su granito de arena a esta lucha contra las injusticias de nuestro tiempo y lo hace conuna buena doseis de inteligencia, sencillez, emoción, claridad en un mundo cargado de un nivel de crueldad insoportable.
- A. Aguado
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Tr8nEbv1_tA[/youtube]
Neus Català
En ocasions el teatre es converteix en un testimoni de la memòria històrica, d’ un moment de la nostra Història. La vida de Neus Català (1915) l’última supervivent catalana del camp d’extermini de dones de Ravensbrük va ser primer dut a les llibreries en forma de llibre i ara al teatre en forma de monòleg. Teatre testimoni per informar al món de l’odi que pot inculcar als éssers humans una ideologia com el nazisme. Neus Català és una de les dones que va sobreviure als camps de concentració gràcies a la força moral i la solidaritat. Una dona comunista de tota la vida i republicana que ha sobreviscut a tot l’horror dels camps de concentració nazis de forma miraculosa. Només visitant un camp de concentració un pot fer-se una remota idea del que van ser aquestes màquines d’extermini sistemàtic.
El monòleg pren com a punt de partida la novel·la “Un cel de plom” escrita per Carme Martí, la lectura escenogràfica s’han realitzat Josep Maria Miró i Rafael Duran. El resultat de tot aquest treball és el monòleg protagonitzat per Mercè Arànega. L’actriu pren la veu en primera persona de Neus Català una dona que ens explica la seva vida des del moment en què és condemnada a treballs forçats a perpetuïtat. Detinguda pels nazis i deportada als camps d’extermini.
Un cop superada la dura etapa en els camps, alliberada, el monòleg mostra la dura realitat del postcamp, tot gris i negre, persones marcades pel terrible malson del passat. Quan descansa els fantasmes del passat tornen, una i altra vegada en aquesta nit fosca, perquè Neus Català va sortir del camp de concentració; però el camp de concentració mai va sortir de la Neus Català.
En el monòleg hi ha moments brillants com l’entrevista amb Montserrat Roig, amb la qual parla de coses de les que mai havia parlat amb ningú, de dona a dona, després de molts anys de patiment i malson. Neus torna al seu país als 60 anys de la seva sortida amb el dictador Franco mort. Testimoni de les dones deportades, ella veu que la història es repeteix i el feixisme és com la mala herba que quan penses que està totalment tallada torna a sortir després d’uns dies de pluja incontrolable.
Aquesta obra testimoni i denúncia és un al·legat d’un temps en blanc i negre, ple de fred, pluja, vent i desesperació. Neus Català, la puça, la menuda deixa de ser un nom per ser un número, en un intent d’esborrar les senyes d’identitat d’una dona, que va sobreviure per la seva primesa, als més alts i més forts que queien abans per falta d’aliment.
Mercè Arànega dóna corporeïtat a una Neus Català combativa, que no es resigna, que tot i la por, a les situacions horroroses i el dolor extrem, no els dóna el gust a les nazis de plorar, per sobre de tot la seva dignitat davant de l’esgotament, davant la por, davant del dolor, enfront de la mort. La voluntat de denúncia és la que a la infermera Neus Català li donava força per sobreviure a tant fred, foscor, soledat, crueltat per part dels seus captors, maltractaments físics i psíquics. Una dona que és tot un exemple. Ara que els que fugen de les guerres criden a les portes de la vella Europa, hauríem abans de tancar amb clau, reflexionar.
- A. Aguado
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=fJF-cp35yoQ[/youtube]
Què necessitem per ser feliços?
Com de costum, la barreja de la intel·ligència, la frescor i el sentit de l’humor és el que genera una bona part de l’atractiu d’una obra de teatre en aquest cas: “You say Tomato” que vam anar a veure a la Sala Muntaner, interpretada per una irresisstible Anna Moliner i per un emotiu i savi Joan Negrié.
Aquesta és una obra agradable, irònica, molt digna de veure, plena d’humor negre sobre l’ofici d’actor. Del que saben molt d’una banda l’autor de text Joan Yago component de la companyia La calòrica, en aquesta ocasió s’ha prestat a un projecte fora de la companyia, un grup d’amics sortits de l’Institut del Teatre que tenen a les seves esquenes alguns títols importants del teatre català al meu parer el seu millor treball “L’editto búlgar”, un espectacle document que posava en escena un dels més notables escàndols de la Itàlia governada per Berlusconi. Seu va ser també un espectacle en llenguatge pseudo-russo -Ekstraordinarnyy- sobre un adolescent ucraïnès que somia fer-se famós gràcies a internet, un espectacle que es va poder veure al Teatre Lliure. Van rebre el premi Adrià Gual per “La Nau dels Bojos” inspirada en el quadre homònim del Bosco, que vam poder veure en aquesta temporada a La Seca-Espai Brossa. “Bluf” és la cinquena producció del dramaturg i director Joan Yago que li va valer el premi Quim Masó l’any passat. Es tracta d’un compendi d’històries entrecreuades sobre personatges que decideixen canviar de vida i sortir a buscar la felicitat. Aquests personatges han trencat la corda de la quotidianitat per trobar la recepta que els faci feliços, els personatges són ciutadans comuns que es planetean l’avaluació de la seva pròpia vida.
D’altra banda un altre gran de l’escena catalana que combina la seva part creativa amb la docència, Joan Maria segura Bernadas, els treballs amb Egos Teatre els tenim a la memòria, especialment “La casa sota la sorra”. Joan Maria Segura mou els actors com a expert titellaire.
L’obra planteja el tema d’una parella que sacrifica la seva vida per el somni del teatre musical, pel somni de formar un duo musical que aspira a l’èxit: la tele, els discos, la fama, els concerts … la realitat és una altra i l’espectador assisteix a la reflexió dels dos sobre si val la pena seguir en el camí, si lluitar pels somnis és encara viable i sobretot com a “Bluf” Què necessitem per ser feliços?
La comèdia planteja les relacions de parella des de les diferents crisis que volen com corbs: la crisi dels trenta, la crisi dels quaranta, la rutina, la manca d’estímuls sexuals, el fracàs professional, … i al mateix temps l’obra transcendeix als propis protagonistes i surt al carrer i reflecteix el problema del món de les Arts Escèniques amb multitud d’artistes: cantants, actors, dramaturgs, … que han sortit de la fàbrica de la indústria cultural des de l’Institut del Teatre o de tantes escola professionals que lluiten per sobreviure en uns temps molt negres per a la lírica.
- A. Aguado
Tiempo muerto
Tiempo muerto. Parece el titular de un artículo de la sección de deportes. Se me antoja una proeza darle un sentido literal a las dos palabras. Hilvanar el tiempo con la vida es lo que hacen dos pedazo de actrices, Mariona Ribas, y Cristina Dilla en la Sala Muntaner. El salto temporal en la acción de “Tempesta de Neu” es la excusa perfecta para realizar un viaje interior, que es una cosa que da mucho de sí y encaja en cualquier momento del pasado: los Beatles en la Monumental, el lifting y la cirugía corporal, la televisión en blanco y negro, el Quando, el turismo de la cosa y Londres como meta de todo cosmopolitismo bien entendido.
Ahora nadie quiere hacer grandes viajes exteriores. Tenemos el miedo en el cuerpo. Optamos por el viaje doméstico, nos aplicamos el viejo refrán de más vale lo malo conocido que lo bueno por conocer. Nos apalancamos ante la tele o volvemos al provincianismo viajero. Resulta doblemente interesante a propuesta de Manuel Veiga porque ahora necesitamos atizanos unos viajes interiores de campeonato.
Las mujeres protagonista de “Tempesta de Neu” junto con el actor secundario que aparece desencadenar el climax de la pieza se mueve en territorio de cercanías, de puertas del alma para dentro.
Una bella camarera en una barra de un café de pueblo. Los ojos, la boca, la nariz, la piel en la que la juventud muestra sus poderosas armas. Al café suspendido en el tiempo pasado llega una mujer en la pendiente de su vida, misteriosa y llena de tensión y sorpresas. El calor de la ginebra, el frío de la noche y la ironía son los ingredientes de este partido de tenis intelectual que evoca una relación muy personal.
El reloj no quiere marcar las horas. En la calle caía una nevada impresionante. Se trata de la noche fe fin de año del 1965. La geografía: el Ampurdán. Una cosa como la que ocurrió solo puede ocurrir en esa geografía de vientos y tormentas.
El tiempo será todo lo relativo que los dramaturgos como Manuel Veiga quieran pero para el común de los mortales el tiempo pasa volando. Se dice pronto: 360 días han pasado desde las últimas vacaciones de Semana Santa y se me ponen los pelos de punta como cuchillos de cocina japoneses, de esos que anuncian en la teletienda. Vértigo me da mirar atrás. Y no te digo adelante. Hemos llegado a unos niveles de inhumanidad tales que la única diferencia entre las cabeceras de los diarios de un día a otro es la fecha. Acojonan las gripes que nos llegan de Asia o las invasiones que causan destrucciones masivas con el pretexto de salvarnos de las armas de destrucción masiva. No me sirve estar en Cuba y tocar sus aguas con la punta de mis pies si luego leo los atropellos a la justicia de Régimen. Yo, como el resto estos días de Semana Santa paso de tour-operator y me conformo con convertirme en un vulgar espectador de andar por casa que va al teatro y decide hacerse un buen chequeo del alma aprovechando la oportunidad que la Sala Muntaner me da para no tomarme a coña los agujeros de mi zurrada alma.
J. A. Aguado