[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=oRW6i9G0OrM[/youtube]
Priscilla, la reina del Tívoli
Primer va ser una pel·lícula australiana dirigida per Stephan Elliot que es va estrenar a les pantalles dels cinemes a l’any 1994, i aviat es va convertir en una pel·lícula de culte per als col·lectius LGBT (lesbianes, gais, bisexuals i persones transgènere). Broadway va recollir el testimoni i va portar la idea als escenaris de les capitals del món amb tradició en musicals com Londres o Nova York. Ara ha arribat a Barcelona, després de triomfar a Madrid, de la mà del grup Balañà al Teatre Tívili.
Marcos Cámara és el productor que es va enamorar a Londres de la part vital i divertida del musical, on l’espectador sobretot va a passar una bona estona i a deixar-se arrossegar pels grans temes que té el musical. I un musical vitalista no podria tenir un altre director artístic i responsable del càsting que Àngel Llàcer, que ha cercat a l´ànima dels intèrpretes, quelcom més que ballar o cantar bé.
Aquest muntatge reprodueix el de Londres escenogràficament amb un autobús de 10 tones de pes sobre un escenari adaptat per a l’ocasió, aquest autobús és a l’obra el que el vaixell a “Mar i cel”, és a dir, la joia de la corona. Priscilla té cinquanta motors, deu ordinadors etc., tot funciona amb bateries tot és exactament igual que a Londres, les cantants volant sobre els caps dels ballarins i els actors confereixen l’altre punt fort del muntatge.
El musical tracta sobre el viatge de tres artistes drag que travessen el desert australià a bord de l’autobús que dóna nom al musical, en un viatge cap al descobriment del significat de la paraula “amistat”.
Amb 40 artistes sobre l’escenari, un vestuari de més de 500 vestits, 200 perruques, tocats, sobrers, 150 parells de sabates, 23 canvis d’escena i sobretot la força de les seves cançons posades a punt per Manu Guix, que porta la direcció musical i els arranjaments vocals. 23 cançons que tots hem taral·lejat alguna vegada, des dels èxits de Madonna a Tina Turner, Cindy Lauper, la gran Gloria Gaynor, els imprescindibles Village People, fins a la meravellosa Donna Summer.
“Priscilla reina del desierto” és un musical compromès, com ho va ser la pel·lícula, i tracta de forma molt divertida i vitalista el tema de les famílies diferents al patró que marca la església Catòlica. Es tracta de la visibilitat gai, els pares homosexuals que exerceixen amb responsabilitat, fora dels esquema convencionals o tradicionals. I les freqüents agressions i incomprensions que pateixen diàriament els col·lectius LGBT. L’espectacle posa el seu granet de sorra a la tasca pedagògica dels artistes que reflecteixen en les seves obres una realitat no sempre feliç. El mèrit del musical és el d’unir el plaer amb l’educació, el que els clàssics llatins anomenaven el “prodesse et delectare”, ideal de tots els que ens dediquem a això de la pedagogia. La seva forma de tractar temes que en ocasions es serveixen des de la cuina del drama o la tragèdia, ens resulta atípicament perfecta, que és un plaer ser espectador d’un musical que entra en vena.
- A. Aguado
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=WMgkKZEMt3Y[/youtube]
Monges que canten i ballen
Aquest és un d’aquests musicals protagonitzat per dones que dibuixen emocions amb delicadesa, descriuen gestes en favor de la col·lectivitat i deixen en un calaix els “egos” tan propis de la professió d’actor. Hi ha molt de bones intencions, entreteniment i diversió en aquest espectacle. Porten des de la tardor al Teatre Tivoli amb la benedicció de la pròpia Whoopi Goldberg, que va venir la tardor passada a Barcelona la nit de l’estrena. Es tracta d’una producció de Stage Entertainment i El Terrat, estem parlant del musical “Sister Act”.
El musical retrata una amable comunitat de monges. La idea es basa, com passa en molts musicals, d’una pel·lícula del 1992 que ens va descobrir una actriu que interpretava i cantava. Considerada una actriu còmica, Goldberg (Nova York, 1955) no renega d’altres registres, ha interpretat papers durs, com en “El color púrpura” (1985). El paper de Deloris, la suposada monja que revoluciona el cor i la vida d’una congregació religiosa al San Francisco dels anys 80, no hi ha cap dubte que el va marcar en la seva carrera cinematogràfica. La pel·lícula (1992), per la qual va ser nominada “Globus d’Or” com a millor actriu de comèdia musical, li va suposar el salt definitiu a la fama.
L’estrena del musical es va produir al West End de Londres el 2009 i després va passar a Broadway des de llavors les seves adaptacions a diferents idiomes han anat creixent, a la tardor de l’any passat va arribar al Tivoli on ha tingut un notable èxit de taquilla. Res escapa a l’energia de la protagonista que arrossega l’acció del musical i les energies d’un públic que acaba de peu ballant juntament amb els actors i fent-selfies.
¿Quines són les claus de l’èxit d’aquest musical? D’una banda la qualitat dels seus cantants encapçalats per Mireia Mambo (Barcelona, 1989) formada en la insitutición “Performers College” a Anglaterra, el seu debut es va produir en “High School Musical”, al costat d’ella l’experiència i el saber fer d’Àngels Gonyalons, a qui no anem a descobrir en aquest article, i vint-i-sis cantants, que a més de cantar interpreten en un musical on les cançons són tan importants com el text. Aquesta combinació dóna com a resultat un musical profundament sentimental, ple de vitalitat i meravellosament tendre.
L’altre factor de l’èxit de l’obra està en la història que explica, una peripècia humana en la qual l’individualisme dóna pas a la feina per la col·lectivitat. Sense sentimentalismes barats i amb gran astúcia, agafant-se als valors de la vida la protagonistes pensa en els altres abans que en si mateixa i en fer-ho paradoxalment el seu aspecte emocional surt guanyant. Sempre és bo que mirem fora de nosaltres mateixos.
Aquest cor de monges ens diverteixen amb els seus diàlegs àgils i les seves veus celestials, la combinació dóna com a resultat un musical de dues hores que passa volant, només ens va faltar el “Oh Happy Day”.
- A. Aguado
Un tramvia anomenat desig
Vicky Peña, Roberto Álamo, Ariadna Gil, Alex Casanovas són els noms més significatius del cartell que presenta el director Mario Gas sota l’ombra de tot un clàssic “Un tramvia anomenat desig” de Tennessee Williams (1911-1983), un quan s’enfronta a aquest clàssic sempre té al cap les imatges de la pel·lícula (teatre en el cinema) dirigida per Elia Kazan amb un Marlon Brando de samarreta suada, un món en blanc i negre ple d’ombres, clars foscos, brutal i destructor davant d’una Vivien Leigh com Blanche, guanyadora del seu segon Oscar a la millor actriu, el primer l’havia guanyat amb “El que el vent s’endugué” interpretant a una Scarlett O’Hara mítica. Les dues dones juguen amb la bogeria i amb el món dels somnis impossibles i la fragilitat dels somnis als quals la realitat destrossa, uns temps en què la mentida de la imaginació causava el mateix alleugeriment que l’alcohol i la cruesa de la veritat et destrossava la vida.
Un brutal Stanley Kovalski – obrer polonès, bevedor i jugador de cartes-s’enfrontava a una somiadora i fantasiosa Blanche DuBois. L’enfrontament entre el nord-americà nascut de l’emigració i que cada dia lluita per obrir-se camí i els últims vestigis d’una aristocràcia meridional en via morta donen com a resultat un dels enfrontaments sobre d’un escenari més trepidants de la història del teatre. Existeix una atracció oculta, però poderosa, entre Blanche i Stan, al mateix temps cada un d’ells està acostumat a mantenir el control de la gent del seu voltant, això fa augmentar les tensions entre ambdós. La seva atracció va en contra dels valors morals i culturals dels dos, els seus conflictes, d’alguna manera, representen el conflicte entre les societats que representen: la força bruta de la naturalesa és tan poderosa com els prejudicis morals.
L’obra ens parla de la brutalitat masculina, un gall en un corral, enfront del món del somni femenina ple de mentides. Viky Peña interpreta una Blanche DuBois amb deliris de grandesa, refugiada en un món inventat, presumida, alcohòlica, desequilibrada i presa d’una espiral que acabarà amb ella. Davant ella la seva germana Stella interpreta per Ariadna Gil, una dona presa del desig del seu marit, submisa i que es debat entre la fidelitat al marit i l’amor a la seva família.
L’obra es va estrenar el 1947 a Broadway i va marcar un abans i un després en la interpretació. És l’acta de fundació del Actors Studio, el mètode de les accions físiques on els actors viuen en pròpia pell la interpretació. Amb aquests referents Mario Gas munta una obra teatral on el ciclorama sua, el neó, el fum de la cigarreta i les cançons recreen tot un món on la mentida és molt més humana que la veritat. Tota una poètica de soledats i de somnis trencats, una commoció sobre l’espectador vell i sobre el nou al Teatre Tívoli de Barcelona.
J. A. Aguado