Mares i filles
Hi ha una línia de teatre que posa el seu focus en les relacions i els vincles sentimentals, molt íntima i delicada. El que passa als pares afecta emocionalment als fills i el teatre es fa resó. Els temps moderns ens exigeixen cada vegada més pensar amb el cor i sentir amb la ment. D’alguna manera és el que fan les dues cantants protagonistes d’una petita joia del teatre musical català, que ens ocupa avui: “Mares i filles”.
Nina (incombustible en tot el que fa que és molt), Mariona Castillo (que hem vist al musical de Manu Guix “Què ,el nou musical”o “Cop de rock”) i Clara Peya (piano, música i direcció musical, que a principis de l’any passat va editar el seu quart àlbum en solitari, “Tot aquest soroll”) amb llibret i direcció de David Pintó (actual ajudant de direcció de “Mar i Cel” i director de muntatges com “Iver The Moon” o “John & Jen”) estan al Teatre Gaudí de Barcelona (TGB) amb un musical de petit format que dura una hora.
Deu anys després trobar-se en la versió espanyola de “MAMMA MIA!” Que vam poder veure al BTM, Nina que interpretava llavors a Donna i Marinoa Castell que interpretava a Sophie (mare i filla a la recerca d’un pare desconegut) tornen a compartir cançons, moments de pura emoció i sentiments a flor de pell.
L’obra ve precedida pel gran èxit que vaig tenir a la tardor en una altra sala al Círcol Maldà, tant de crítica com de públic. El musical és totalment cantat, no hi ha diàleg, però les dues cantants paradoxalment parlen més que mai sobre la relació entre mare i filla. Dues generacions enfrontades i marcades per dues situacions socials totalment diferents, la generació que representa Nina són aquells que van viure la seva joventut als vuitanta i volia independitzar-se ràpidament per canviar el món i els dels noranta que viuen atrapats en un món sense sortides.
Hi ha molt de veritat en aquest musical, les cançons estan teixides amb la llana de les interaccions que s’estableixen entre una mare i una filla. L’espectador té una mirda transgeneracional integrant els dos mons i per tant observa el conflicte des de fora, però a la vegada transllada al paisatge emocional al seu jo interior al seu propi món intern i s’emociona amb les dues actrius.
En el musical les dues dones aprenen a superar les crisis vitals que la vida els espera. La filla reconeix les seves arrels en la mare, a la vegada li permet apreciar la vida tal com li ha arribat i a la mare tenir una perspectiva de la filla. Dret i obligacions de mares i fills apareixen en les lletres de les cançons que segueixen el genial ritme de les tecles d’una pianista enèrgica i brillant.
El musical compta amb l’ingredient afegit que la química que hi ha entre les tres artistes que trepitgen l’escenari, el que les uneix és la qualitat, el saber fer i una interpretació precisa i l’emoció.
- A. Aguado
Un fill uneix o separa una parella?
Quedar embarassada, donar a llum i criar un fill. Enmig de tota aquesta pel·lícula, la pel·lícula de la teva vida, mantenir les relacions de parella intactes com el primer dia, amb les mateixes ganes i la mateixa il·lusió. Una aspiració tan antiga com la humanitat. Compartir la criança, el treball, la llar d’infants, la crisi econòmica, la inestabilitat laboral, el canvi emocional que suposa la responsabilitat de l’educació, els lligaments del temps lliure, etc … etc.
“Oxigen” és una comèdia sobre aquests temes. La peça és una comèdia que es pot veure al Teatre Gaudí de Barcelona (TGB) escrita i dirigida per Mar Monegal i interpretada per Helena Bagué, Francesc Ferrer, Albert Mèlich i Netsy Túmez. L’autora del text plasma les seves pròpies experiències.
La tesi de partida parla de com es modifica una relació de parella amb l’arribada d’una criatura? Què passa quan la teva parella no és el tipus de pare que t’havia imaginat? Què passa quan el centre d’atenció de la parella passa al nadó? Com afecta el equilibri emocional a les relacions sentimentals dels enamorats? Un fill s’uneix a una parella o els separa? Què passa quan els avis prenen part en el procés educatiu de la criatura?
Totes aquestes preguntes es posen en marxa en una comèdia divertida sorgida de l’experiència com a infermera i com a mare de la pròpia dramaturga, es tracta de veure amb certa perspectiva aquest imant tan fort que són els fills. L’escenografia realitzada també per la pròpia Mar Monegal està construïda a partir de les cases per jugar que regales als nens: cuineta, l’estenedor, la robeta, fins el gat és de porcellana. Tot respon a aquest esperit de joc amb la realitat que s’amaga darrere de tota obra de teatre.
El naixement del nadó no serà la veloç carrera cap a la felicitat que han planejats seu progenitors, sinó un llarg i sinuós camí d’aventures i desventures, de reflexió i retrobaments i de inesperats descobriments. La vida de dues parelles que decideixen tenir un fill, una té un home i l’altra una nena. La metàfora d’Adam i Eva, jugant amb l’audàcia i d’humor aquesta nova dramaturga ens sorprèn gratament amb una obra fresca, plena de veritat i collita pròpia. Mar Monegal és una dramaturga d’ungles molt afilades que posseeix també l’aptitud per a la paròdia i l’esperpent amable. I es mostra particularment genial quan descriu el després del naixement, una commovedora, alegre i trista odissea que juga amb la idea de l’infant com a centre de totes les coses. Mar Monegal és una dramaturga brillant: hi ha moments de farsa, de tendresa, de poesia, al costat de intel·ligents percepcions de la vida en parella. Si poden vagin a veure-la.
J. A. Aguado