La voluntat d’alliberament de la dona

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=XHTfCVacdcU[/youtube]

Al Liceu s’està representant aquests dies Kàtia Kabànova, estrenada el 1921, de Leos Janácek (1854-1928) una òpera que retrata la voluntat d’alliberament d’una dona casada amb un marit esclau de la seva mare. La posada en escena té un to expressionista i se centra en el retrat d’una societat obsessionada amb el control sobre les dones, una societat organizada a partir de la idea de la por i el pecat.

Kàtia Kabànova és una dona que lluita entre el desig i el remordiment atrapada en un món familiar que la condueix a l’autodestrucció. D’alguna manera aquesta òpera és un viatge a l’interior d’una dona en desacord amb el temps en què li ha tocat viure, un món cruel amb la llibertat femenina.

Com en moltes òperes del segle XIX, la peça reflecteix un món d’homes que lluiten per mantenir el poder i el control sobre la vida. En aquest viatge interior al món d’una dona la música és apassionada i romàntica amb un fort impacte sensorial en les veus del repartiment. El compositor txec en la seva sisena òpera introdueix moments d’un profund lirisme enmig d’una acció de pel·lícula de terror pròpia de Fritz Lang o Wilhelm Murna.

És necessita uns cantants amb una forta dosi d´actors. De fet la soprano nord-americana Patricia Racette a més de cantant té una forta presència com a actriu. Aclamada per la seva feina en òperes com Madame Butterfly, Tosca o Peter Grimes, la soprano Patricia Racette mostra sempre els seus dots per a la interpretació. Es tracta d’una cantant amb una doble vessant de gran diva de la lírica i alhora d’extraordinària cantant de cabaret i actriu.

La direcció d’escena correspon a David Alden que focalitza l’acció en aquesta ombra que persegueix sempre la protagonista, que com en la majoria de les òperes porta a la protagonista o a la bogeria o al suïcidi. El director d’escena nord-americana compta amb una encertada escenografia de Charles Edwards i una il·luminació d’Adam Silverman dos punts importantíssims per entendre l’estètica que ens estan mostrant.

La direcció musical de Josep Pons aborda de manera directa aquest sentit narratiu de la història on la música sembla baixar al costat de les ombres més sinistres de l’ànima humana: enveja, repressió, control, foscor i immobilisme. Una música que t’atrapa sota la batuta del mestre Josep Pons que sap treure tot el partit als moments dramàtics. Especialment les intervencions de la sogra, Marfa Kabànova interpretada per una gran Rosie Aldridge que li dóna aquest to fosc i sever que el personatge requereix.

Estem en una societat on la dona era poc menys que una esclava del marit i de la sogra. El marit Tikhon Kabànova interpretat per Francisco Vas és un home sense voluntat a mercè de la seva mare. En escena trobem el costat més pessimista de la vida generat per una vida sense expectatives de felicitat, on l’ únic raig d’esperança ve del passat i no del futur. La cara oculta de les dones en els matrimonis opressius, l’alienació mental, l’aïllament del món i de la societat perquè està mal vista la vida social, la vergonya del desig de viure i experimentar plaer. Katia Kabanová és el més semblant a un blues lent i tortuós que arrossega a l’espectador cap als abismes del pitjor de les societats tancades, patriarcals i repressores.

1. A. Aguado

Liceu obre les seves portes

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=N7VA-Nup2jQ[/youtube]

El món de l’òpera està de dol per la mort de la soprano Montserrat Caballé. Durant la seva carrera professional va trepitjar tots els teatres del món, però sens dubte va mantenir una relació especial amb el Gran Teatre del Liceu. Cada època té les seves dives i els seus divos. Montserrat Caballé va marcar l’escena operística del segle XX.

El Gran Teatre del Liceu ha obert la temporada amb una parella de divos en el moment més brillant de la seva carrera operística, ningú els supera a hores d’ara, el tenor mexicà Javier Camarena i la soprano sud-africana Pretty Yende són la parella artística del moment. Domini tècnic i sintonia entre la parella que va més enllà del musical i entra en el terreny del teatre, va quedar de manifest en el duo d’amor final.

La nit va començar amb catifa vermella a l’entrada del Liceu com si estiguéssim en el lliurament dels Òscars, no era una nit de cinema, però sí de pel·lícula per la qual van trepitjar el president Torra, Meritxell Batet, José Montilla, Artur Mas, Jaume Colboni, Carles Campuzano, Miquel Iceta i Manuel Valls entre altres personalitats del món de la política i de les arts escèniques com el mestre Jordi Savall. I puritani és la desena òpera de Vincenzo Bellini i va suposar la seva consagració en el món dels creadors operístics estrenant a París el 1835. L’òpera relata l’amor d’Elvira, Pretty Yende, i Arturo, Javier Camarena. La primera és la puritana partidària d’Oliver Cromwell, que va iniciar una guerra contra el rei Carles I i el segon partidari de la Casa d’Estuard. Interessos polítics contraposats que són escombrats de cop per la força de l’amor. Bellini va ser el creador del melodrama romàntic italià. La direcció escènica va a càrrec de Annilese Miskimmon originària de Belfast i que trasllada l’acció als conflictes a Irlanda als anys setanta del segle passat. El paral·lelisme amb la situació de la Guerra Civil a Anglaterra al 1653 s’estableix en un anar cap al passat i cap al present en un túnel del temps en vestuaris i escenografia de 1973 a 1633 que mostra el conflicte entre catòlics i protestants. El públic va esclatar en comentaris sobre les similituds entre la situació catalana actual i la irlandesa del nord, descrita a l’obra.

Artísticament cal assenyalar el treball de la direcció del cor de Conxita García en una òpera on té certa complexitat i importància a l’hora de plantejar el tema històric que hi ha de teló de fons sobre aquesta història d’amor amb escena de bogeria. Especialment intensa està Pretty Yende quan ha de enfrontar-se als processos de la bogeria en una dona enamorada, és la gran escena de lluïment de la soprano. En el segon acte trobem la segona ària de bogeria d’Elvira, O rendetemi la speme Qui la voce sua soave meu chiamava … el to elegiac de la música ens condueix a la malenconia, per acabar l’article escolto a Montserrat Caballé cantant l’ària, gràcies al miracle de youtube.

1. A. Aguado

La voluntat d’alliberament de la dona

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=R_yxTYzB42o[/youtube]

Al Liceu s’està representant aquests dies Kàtia Kabànova, estrenada el 1921, de Leos Janácek (1854-1928) una òpera que retrata la voluntat d’alliberament d’una dona casada amb un marit esclau de la seva mare. La posada en escena té un to expressionista i se centra en el retrat d’una societat obsessionada amb el control sobre les dones, una societat organizada a partir de la idea de la por i el pecat.

Kàtia Kabànova és una dona que lluita entre el desig i el remordiment atrapada en un món familiar que la condueix a l’autodestrucció. D’alguna manera aquesta òpera és un viatge a l’interior d’una dona en desacord amb el temps en què li ha tocat viure, un món cruel amb la llibertat femenina.

Com en moltes òperes del segle XIX, la peça reflecteix un món d’homes que lluiten per mantenir el poder i el control sobre la vida. En aquest viatge interior al món d’una dona la música és apassionada i romàntica amb un fort impacte sensorial en les veus del repartiment. El compositor txec en la seva sisena òpera introdueix moments d’un profund lirisme enmig d’una acció de pel·lícula de terror pròpia de Fritz Lang o Wilhelm Murna.

És necessita uns cantants amb una forta dosi d´actors. De fet la soprano nord-americana Patricia Racette a més de cantant té una forta presència com a actriu. Aclamada per la seva feina en òperes com Madame Butterfly, Tosca o Peter Grimes, la soprano Patricia Racette mostra sempre els seus dots per a la interpretació. Es tracta d’una cantant amb una doble vessant de gran diva de la lírica i alhora d’extraordinària cantant de cabaret i actriu.

La direcció d’escena correspon a David Alden que focalitza l’acció en aquesta ombra que persegueix sempre la protagonista, que com en la majoria de les òperes porta a la protagonista o a la bogeria o al suïcidi. El director d’escena nord-americana compta amb una encertada escenografia de Charles Edwards i una il·luminació d’Adam Silverman dos punts importantíssims per entendre l’estètica que ens estan mostrant.

La direcció musical de Josep Pons aborda de manera directa aquest sentit narratiu de la història on la música sembla baixar al costat de les ombres més sinistres de l’ànima humana: enveja, repressió, control, foscor i immobilisme. Una música que t’atrapa sota la batuta del mestre Josep Pons que sap treure tot el partit als moments dramàtics. Especialment les intervencions de la sogra, Marfa Kabànova interpretada per una gran Rosie Aldridge que li dóna aquest to fosc i sever que el personatge requereix.

Estem en una societat on la dona era poc menys que una esclava del marit i de la sogra. El marit Tikhon Kabànova interpretat per Francisco Vas és un home sense voluntat a mercè de la seva mare. En escena trobem el costat més pessimista de la vida generat per una vida sense expectatives de felicitat, on l’ únic raig d’esperança ve del passat i no del futur. La cara oculta de les dones en els matrimonis opressius, l’alienació mental, l’aïllament del món i de la societat perquè està mal vista la vida social, la vergonya del desig de viure i experimentar plaer. Katia Kabanová és el més semblant a un blues lent i tortuós que arrossega a l’espectador cap als abismes del pitjor de les societats tancades, patriarcals i repressores.

1. A. Aguado

D’ àngels i dimonis

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=wbM7BAmE_jo[/youtube]

La temporada d’òpera del Gran Teatre del Liceu es tanca amb una òpera que mai va ser representada al Liceu, Demon d’Anton Rubinstein (1829-1894). Estrenada a Sant Petersburg en 1875, la peça parteix del poema dramàtic de Mikhaïl Lérmonov considerat pecaminós en la seva època per presentar el desig sexual del Dimoni cap a una dona mortal. Demon es va poder veure el 1905 a Barcelona al teatre Novedades cantada en italià i interpretada pels membres de la compañia de l’empresari Fracesco Castellano.

La bella Tamara està enamorada del príncep Sinodal que és eliminat per deixar via lliure al Dimoni, l’única resistència està en la voluntat de Tamara, en aquesta lluita eterna entre el bé i el mal, els angels i els dimonis. Una sensual soprano lituana Asmik Gregorian sedueix al diable Egils Silins, amb una perruca blanca i llarga, ella amb el cabell curt. Situacions emocionals que avui no escandalitzen un públic que es deixa arrossegar per la música romàntica, similar a la de Txaikovski. La peça ret homenatge al desaparegut Dmitri Hvorostovsky que havia de protagonitzar aquesta peça. La direcció d’escena correspon a Dimitry Bertman que aposta pel moviment davant l’estatisme de moltes òperes.

Aquesta és una versió dinàmica plena de moviment dels intèrprets i de la pròpia escenografia, això fa que no hi hagi un sol moment per l’avorriment. El caràcter dinàmic de la peça fa que el canvi constant porti a la poesia visual, quadre darrere quadre l’espectador es submergeixen en la plasticitat de Hartmut Schörghofer responsable del vestuari i l’escenografia. Tant el vestuari com l’escenografia són espectaculars, crida l’atenció una vegada s’aixeca el teló confeccionat per a la ocasió, veure un gran cilindre de fusta de Tulipe de 13 metres d’ample, 12 de profunidad i 9’5 d’alt. El cilindre no gira però en el seu interior alberga una gran esfera de sis metres de diàmetre amb el teixit d’un globus aerostàtic que puja i baixa i que al seu interior té un projector que permet quee sigui des del globus terraqui a la lluna. Tot un món visual s’aixeca davant l’espectador sorprès per una òpera meravellosament presentada. Sens dubte l’escenografia dona la benvinguda a les noves tecnologies que serveixen per potenciar el caràcter màgic del que està esdevenint en escena. La quinta essència de l’òpera com a conjunt de les arts, com a reunió de totes les coses bones del món escènic es manifesta en Demon. La plasticitat de les imatges projectades i la grandiositat del túnel en el qual es troben atrapats els personatges confereix a l’espectacle una dimensió èpica.

Què és el bé? Què és el mal? Què és l’amor? En què consisteix el destí? ¿Fins a quin punt ho entenem? ¿Existim en el temps o el temps existeix en l’ésser humà? ¿L’amor pot donar sentit a una existència? Totes aquestes preguntes estan tancades en la música de Demon, una òpera amb un gran poder commovedor que ens emociona i ens sorprèn per la seva poesia visual.

1. A. Aguado

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Verdi obre les temporada del Liceu

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=p7a0jTNyO-A[/youtube]

El Gran Teatre del Liceu arraca la temporada operística amb Un ballo in maschera una de les òperes que marquen, després de la trilogia popular de Verdi, la seva maduresa com a autor. El muntatge que firma Vicent Boussard busca la foscor i l’eficàcia escenogràfica amb un moment final desbordant amb una gegantesca llum de llàgrimes que penja sobre l’escenari. El melodrama sentimental, aquest trio amorós es fon amb la natura: la nit, el mar i la lluna … element propis de l’òpera romàntica del segle XIX. La màgia i la bruixeria en el personatge d’Ulrica, interpreatada per Dolora Zajick i Patricia Bardon, que li profetitza el futur al protagonista, l’espectador és conscient des de l’inici del seu tràgic final.

Els conflictes del triangle amorós en el terreny operístic i al teatre són la font de moltíssimes obres perquè des de la senzillesa del triangle, la gelosia, la fidelitat, la infidelitat, l’avorriment, l’aventura permeten l’aflorament de les emocions i les passions humanes. Crida l’atenció el vestuari dissenyat pel modista Christina Lacroix, la seva gran originalitat està en el fet d’establir ponts entre l’estrena de l’òpera en 1859 i el present històric dels espectadors que assisteixen avui al teatre del Liceu. A l’audàcia del vestuari se li suma l’escenografia neta de Vicent Lemaire.

L’acció de l’òpera té lloc a Boston (USA) colònia anglesa, a la fi del segle XVII. Entre Riccardo, governador interpretat per Piotr Beczala en el repartiment B Fabio Sartori, Renato, espòs d’Amelia interpretat per Carlos Álvarez Giovanni Meoni i Marc Caria i completa el triangle Amelia, encarnat per Keri Alkema i Maria José Siri. A més del trio sentimental hi ha una línia argumental que ens parla d’una cospiració l’objectiu de la qual és assassinar al governador.

En l’últim acte Verdi ens mostra tota la seva increïble genialitat dramatúrgica i aquí tindrà lloc el gran drama, en el ball de màscares, el violent final. Musicalment l’orquestra simfònica i el cor del Gran Teatre de Liceu sota la direcció de Conxita Garcia estan implecables amb la participació del cor infantil d’Amics de la Unió, tots sota la batuta de Renato Palumbo. Un ballo in maschera s’allunya de les formes tancades de les àries i duos, integrant-les en grans quadres amb un discurs musical més fluid i ampli. Utilitza amb enginy formes de l’òpera comique francesa com el personatge d’Óscar patge de Riccardo interpretat per Elena Sancho i Katerina Tretyakova, el públic va recompensar el seu treball amb grans aplaudiments, en general és una representació que connecta en molts moments amb l’aplaudiment del públic, com és sabut l’acció s’atura i el cantant recull el seu aliment en forma d’aplaudiments. El tenor Piotr Beczala passa del lirisme absolut de l’ ària inical La rivedrà nell’estasi, al dramatisme de Ma es m’è forza perderti i va destacar, com no podia ser d’altra manera, el seu duo amb Amelia Teco io sto del segon acte. En resum, un Verdi excel·lent.

1. A. Aguado

Il trovatore de Verdi

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=OHZd0u_sbo8[/youtube]

Il trovatore és un drama romàntic de l’escriptor Antonio García Gutiérrez que Verdi pren com a punt de partida per a la seva òpera, com va fer amb altres escriptors romàntics com Victor Hugo. Verdi se centra en Manrico (suposat fill de la gitana Azucena), Leonora (enamorada de Manrico), El comte de Luna i Azucena (gitana de les muntanyes de Biscaia). Il trovatore forma part, al costat de Rigoletto i La Traviata de l’anomenada trilogia belcantista de Verdi. Les exigències vocals de la peça són molt altes. Aquest mes de juny s’està representant Il Trovatore al Gran Teatre del Liceu amb la particularitat que està obert al públic en general amb aquest projecte estiuenc que és el “Liceu a la fresca”.

Algú va dir que les àries són l’òpera i la resta el farciment. A Il trovatore trobem una de les grans àries de Verdi, D’amor sull’ali rosee escrita per la tessitura de soprano, és un dels millors moments del personatge de Leonora, interpretada en aquesta ocasió per Kristin Lewis i Tamara Wilson; en aquest moment l’enamorada intenta alleujar el desconsol del presoner, sense que descobreixi el seu sofriment intern. Cèlebres són les interpretacions de les històriques Rosa Ponselle, Montserrat Caballé o de Maria Callas. Una altra de les àries més belles escrites per Verdi que es troben en Il trovatore és Ah! si, ben mio amb Di quella pira, és el moment de gran lluïment de Manrico, el trobador interpretat en aquesta ocasió per Marc Berti i Piero Pretti i que en d’altres posades en escena ha estat cantat pels millors tenors, entre els històrics Alfredo Kraus o Luciano Pavarotti. El personatge es debat entre l’amor i salvar la seva mare que serà cremada a la foguera. El comte de Luna, el dolent de la història -un personatge venjatiu i intrigant-, interpretat per Artur Rucinski i Greorge Petean també té el seu moment en l’ària Il balen del suo sonrriso on expressa el seu amor per Leonara.

Tot aquest riu de passions té com a fons los desastres de la guerra de Goya. El pintor no pren partit per un o per un altre bàndol quan pinta, Goya sempre pren partit per les víctimes independentment si són franceses o espanyoles. L’encert d’aquest muntatge són les projeccions de la pintura de Goya, el director d’escena Joan Anton Rechi. La visió estètica de la pintura afecta a l’enfocament d’aquesta nova posada en escena, aquest nou concepte escenogràfic i aquest nou vestuari aporta profunditat a una trama una mica rocambolesca on una mare llança un fill a la foguera, o on es vol cremar a una dona i on els germans són rivals i no saben que són germans. A tot aquest embolic de trames i de subtrames Joan Anton Rechi posa una cola o fil conductor que es passeja com un fantasma per tota l’òpera: el pintor Francisco de Goya, Los desastres de la guerra són el teló de fons que mostren una intenció estètica del director d’escena, on es critiquen les fatals conseqüències de la guerra amb els francesos. Les pintures no són imatges de propaganda política contra els francesos, sinó la brutalitat de la guerra a tots els costats: quan queda la fam, quan la dones són violades, quan la crueltat pren el camp de batalla, … la mort és la reina. Goya dóna per les dues bandes, tan culpable són els espanyols de la guerra com els francesos. Joan Anton Rechi minuciós en la seva feina ens resitua: Il trovatore és quelcom més que una bona ópera.

1. A. Aguado

 

Vola, pensament, amb ales daurades

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=DKV_t8aM_0U[/youtube]

Fins al 22 d’octubre té el públic la possibilitat d’assistir a la representació de l’òpera de Giuseppe Verdi (1813-1901) “Nabuccco” al Gran Teatre del Liceu. Amb aquesta peça s’inaugura la temporada d’òpera 2015-2016. La direcció musical és de Daniel Oren i la direcció escènica de Daniele Abbado. En aquesta versió els temps bíblics es traslladen a l’holocaust jueu del segle XX, amb un vestuari que remet als anys trenta del segle passat i un exercici de fredor intel·lectual net i minimalista, de manera que no hi ha ni rastre de casaques nazis. La força del moviment de les masses humanes omple l’escenari, d’una banda el cor i els cantants i per una altra la projecció d’una pel·lícula on es duplica el moviment escènic quan les dues masses humanes es creuen, es posa en marxa una relació carregada de significació en aquesta òpera plena de significat polític.

Verdi va ser el gran impulsor de l’òpera de la segona meitat del segle XIX. “Nabucco” pertany a la seva primera etapa anomenada patriòtica. Per a aquesta òpera es necessita una soprano extraordinària, un baríton de gran personalitat i veu i un baix que doni sobrat els registres. Tal és el cas del repartiment que presenta el Gran Teatre del Liceu: Ambrogio Maestri, Martina Serafin, Vitalij Kowaljow, Roberto De Biasio o Marianna Pizzolato.

“Nabucco” mostra la història del poble jueu i com a element metafòric per mostrar un punt de vista fort del poble oprimit, el moment estel·lar del cor: “Va, pensiero”, el tercer acte, un dels passatges corals més escoltats de tots els temps. El Cor dels esclaus jueus: “Va, pensiero, sulláli dorate” / Vola, pensament, amb ales daurades “, sol interpretar-se com un cant contra l’opressió estrangera, els italians els van utilitzar com a bandera del seu nacionalisme. Gairebé des de l’estrena de “Nabucco” (Milà, 1842), es va constituir en una mena d’himne nacional dels italians davant la dominació austríaca, una música plena d’esperança i de vigor.

La paradoxa és que qui canta sigui un cor de presoners per reivindicar la llibertat i la resistència a tot tipus d’opressió des de l’energia magnètica. A Itàlia aquesta òpera va ser el símbol del Risorgimento. A partir d’aquí els directors han tingut via lliure per col·locar el moment històric oportú d’aquest enfrontament o d’aquesta dualitat de llibertat i opresió. Entre opressors i oprimits. A l’estrena van ser convidats gairebé tots els polítics del país i entre ells el President, un moment abans de començar la representació una veu anònima va cridar: “Visca el president” i el Gran Teatre del Liceu en massa va prorrompre en aplaudiments. Sens dubte aquesta òpera es presta a establir paral·lelismes polítics.

Una gran lliçó filosòfica sembla donar-nos Verdi per a qui sembla infondre al patiment virtut. La moral i l’ètica juguen en escena a través de les veus femenines de les filles de Nabucco. La Bíblia constitueix el fonament d’aquest drama. L’esclavitud dels israelites a Babilònia i el seu alliberament ha estat representda amb freqüència pels artistes occidentals, des de la pintura, a la música, passant per l’òpera.

Aquesta obra com tantes al llarg de la història de la creació humana del pensament racional planteja el tema de la recerca de la llibertat per a un poble. Relata la tensió bèl·lica entre el poble jueu i l’opressiu regne d’Assíria, comandat per Nabucco, que busca envair Jerusalem. Nabuco tenia dues filles, Fenena i Abigail, Zacaries, el líder dels jueus, segresta a Fenena per negociar amb Nabucco, i confia la seva protecció. Però finalment, Ismael un jueu que mantenia un amor secret amb Fenema, la va alliberar per evitar la seva mort. A patir d’aquí es barregen els intents del poble jueu per alliberar-se, amb l’ajuda clandestina de Fenema, i els intents d’Abigail de fer-se del poder del seu pare. Abigail descobreix que és una esclava i desafia el pare. Al final Nabuco frena els deliris despòtics d’Abigail i permet l’alliberament dels jueus. Abigail se suïcida amb verí.

El major nombre d’aplaudiments de la nit se’l va endur el cor que va tenir i té cada nit un d’aquests moments memorables en la història del cultura humana que fa que la veu humana voli amb ales d’or.

1. A. Aguado

Don Giovanni de Mozart al Liceu

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=gdwcaVbrG38[/youtube]

L’alta tecnologia arriba a l’òpera, aquests dies al Gran Teatre del Liceu s’està representant “Don Giovanni” de Mozart, una de les tres grans peça operístiques que va realitzar el geni en col·laboració amb el llibretista Lorenzo Da Ponte. Aquesta versió té un element que la fa única. La utilització de l’última tecnologia en projeccions. Es tracta de projectar imatges en temps real sobre el decorat en moviment. Que les imatges s’utilitzen com a element escenogràfic és una cosa que tots hem vist, però el realment sorprenent és el moviment, amb resultats espectaculars ja que fa que l’espectador posi en marxa el sentit de la vista i el de l’oïda al cent per cent. La posada en escena va a càrrec del realitzador i director danès Kasper Holten amb escenografia d’Es Devlin. Les projeccions ho envaeixen tot com si d’una planta invasora es tractés i el transforma a cada moment mostrant estats d’ànim de l’acció. Moment especialment brillant quan Don Giovanni obre una finestra al seu propi subconscient i tot gira al seu voltant. Forma i fons es donen la mà. La perfecta casa victoriana pintada de blanc poc a poc va transformant-se, aquesta arcàdia feliç on el protagonista té als seus amants a poc a poc es va enfosquint fins a arribar a la catarsi final de la mà d’un Josep Pons en un moment dolç de la seva carrera.

L’espectacle és total, a la innovació tecnològica se li suma un repartiment de luxe. El projecte és una coproducció del teatre català i el Covent Garden, la Houston Grand Opera i The Israeli Opera.

Don Giovanni és l’home seductor, infidel per naturalesa, busca la llibertat per sobre de qualsevol lligam. Don Giovanni elegeix els seus amants en totes les classes socials. El personatge l’interpreta Carlos Álvarez en un repartiment i Mariusz Kwiecien en l’altre repartiment, a més de la càrrega psicològica interpretativa aplicable al treball del cantant se li suma l’exercici físic, baixen i pugen escales contínuament durant les tres hores que dura l’òpera, sense una bona forma física no seria possible aquest repertori de situacions de moviment. Aquesta baixada als inferns de Don Joan és completa tant mental com físicament, es tracta d’un procés plenament orgànic i amb sentit de veritat.

Les perdedores d’aquest mite donjoanesc -les dones- estan a una gran alçada encapçalades per una Miah Persson i Myrto Papatanasiu en el paper de Donya Elvira; Donya Anna està interpretada per Carmela Remigio i Vanessa Goikoetxea i la camperola Zerlina per una Julia Lezhneva i Rocío Ignasi que brillen a una gran alçada. El càstig d’aquest don Joan de Kasper Holten no és el de cremar-se en els inferns de la mà del comendador de pedra, encarnat per Eric Halfverson i Mariano Buccino, sinó el de quedar-se completament sol, la solitud com a metàfora de l’infern personal d’un personatge sense moral que juga amb l’amor de les dones a les quals sedueix per pur hedonisme.

1. A. Aguado

 

Don Giovanni de Mozart al Liceu

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=VS_wVfyugns[/youtube]

 

La alta tecnología llega a la ópera, estos días en el Gran Teatre del Liceu se está representando “Don Giovanni” de Mozart, una de las tres grandes pieza operísticas que realizó el genio en colaboración con el libretistas Lorenzo Da Ponte. Esta versión tiene un elemento que la hace única. La utilización de la última tecnología en proyecciones. Se trata de proyectar imágenes en tiempo real sobre el decorado en movimiento. Que las imágenes se utilizaban como elemento escenográfico es algo que todo hemos visto, pero lo realmente sorprendente es el movimiento, con resultados espectaculares ya que hace que el espectador ponga en marcha el sentido de la vista y el del oído al cien por ciento. La puesta en escena corre a cargo del realizador y director danés Kasper Holten con escenografía de Es Devlin. Las proyecciones lo invaden todo como si de una planta invasora se tratase y lo transforma a cada momento mostrando estados de ánimo de la acción. Momento especialmente brillante cuando Don Giovanni abre una ventana a su propio subconsciente y todo da vuelta a su alrededor. Forma y fondo se dan la mano. La perfecta casa victoriana pintada de blanco poco a poco va transformándose, esta arcadia feliz donde el protagonista tiene a sus amantes poco a poco se va oscureciendo hasta llegar a la catarsis final de la mano de un Josep Pons en un momento dulce de su carrera.

El espectáculo es total, a la innovación tecnológica se le suma un reparto de lujo. El proyecto es una coproducción del teatro catalán y el Covent Garden, la Houston Grand Opera y The Israeli Opera.

Don Giovanni es el hombre seductor, infiel por naturaleza, busca la libertad por encima de cualquier atadura. Don Giovanni elige a sus amantes en todas las clases sociales. El personaje lo interpreta Carlos Álvarez en un reparto y Mariusz Kwiecien en el otro reparto, además de la carga psicológica interpretativa aplicable al trabajo del cantante se le suma el ejercicio físico, bajan y suben escaleras continuamente durante las tres horas que dura la ópera, sin una buena forma física no sería posible este repertorio de situaciones físicas a lo Meyerhold. Esta bajada a los infiernos de Don Juan es completa tanto mental como físicamente, se trata de un proceso plenamente orgánico y con sentido de verdad.

Las perdedoras de este mito donjuanesco -las mujeres- están a una gran altura encabezadas por una Miah Persson y Myrtò Papatanasiu en el papel de Doña Elvira; Doña Ana está interpretada por Carmela Remigio y Vanessa Goikoetxea y la campesina Zerlina por una Julia Lezhneva y Rocío Ignacio que brillan a una gran altura. El castigo de este don Juan de Kasper Holten no es el de quemarse en los infiernos de la mano del comendador de piedra, encarnado por Eric Halfverson y Mariano Buccino, sino el quedarse completamente solo, la soledad como metáfora del infierno personal de un personaje sin moral que juega con el amor de las mujeres a las que seduce por puro hedonismo.

1. A. Aguado

Humor y ópera

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=5Isk3Cm1tFo[/youtube]

Estamos acostumbrados a la solemnidad de la ópera, por lo que nos llena de entusiasmo cuando asistimos a una representación donde el humor se apodera del escenario: la ópera cómica. Este género tiene la particularidad de la mezcla de los grandes números musicales con diálogos hablados. El género nació en Francia en el siglo XVIII. Uno de los mejores ejemplos de este género es La fille du régiment de Gaetano Donizetti que ha sido acogida con gran éxito por el público del Gran Teatre del Liceu, no en la versión italiana, sino en la francesa.

Todo en este montaje es redondo, para empezar los cantantes: el tenor Javier Camarena controla como nadie la voz y lo demuestra noche tras noche. Donde el público no se cansa de repetir bis, bis, bis… Sin duda es el cantante lírico que en estos momentos domina los recursos, la técnica y al profesionalidad; y el público que llena la sala lo ovaciona tras los números de especial dificultad obligando a parar la representación en un congelado que a veces se prolonga un buen rato, sobre todo cuando el mexicano ejecuta la famosa aria Ah! Mes amis en el que el tenor tiene que cantar nueve dos de pecho encarnando la vida del personaje Tonio, el ingenuo tirolés, que se hace soldado francés por amor a la cantinera que acompaña al regimiento. Javier Camarena sigue los pasos de Kraus, Domingo, Carreras, Pavarotti o Aragall. La protagonista argumental de la historia es Marie, interpretada por la soprano Sabina Puértolas con grandes dosis de actriz cómica, movimientos, gestos y números musicales unidos en uno de los papeles más difíciles de su carrera, no está quieta plantada en el suelo ni dos segundos, sus patrones de movimiento son complejos y llenos de vitalidad, en ella reside en buena parte la comicidad de la ópera. Junto a los dos protagonista la gran Ewa Podles como Marquesa de Berkendfield que tiene su momento brillante en la lección de canto que da a la joven cantinera, que cansada de tanto refinamiento aristocrático vuelve con el rataplán militar en el que se ha criado, mejor que ese piano en escena que tiene que ser tocado junto a la joven que aprende. Pelly le da el toque de humor con “Rosó, rosó”. Otra aristócrata hace del espectáculo algo propio de una película de Pedro Almodóvar, la aparición de Bibiana Fernández como Duquesa de Crakentorp, que con su francés y su castellano se ganó la carcajada del público y su aplauso.

Si los cantantes son la columna vertebral de la ópera no lo es menos la dirección de escena y el vestuario de Laurent Pelly que sitúa la acción en la Primera Guerra Mundial que mueve a los cantantes de forma teatral con continuos guiños cómicos al espectador y el manejo del coro, desplegando soldados por aquí y por allá hasta la aparición del tanque final bajo la bandera del gallo francés, una vez más el trabajo de Conxita Garcia es impecable.

La fille du régiment es un espectáculo redondo, que sitúan al director de cine, escritor y director de ópera Lauret Pelly en un lugar destacado en esto de la ópera cómica, convirtiendo el acto solemne y ritual, en un divertimento continuo, un acontecimiento que llena las óperas del mundo desde que se estrenará en el año 2007 en Londres. Si tienen oportunidad no se la pierdan, tanto para los aficionados a la ópera como aquellos que quieran iniciarse en ella y disfruten de las comedias.

1. A. Aguado

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

i òpera

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=5Isk3Cm1tFo[/youtube]

Estem acostumats a la solemnitat de l’òpera, de manera que ens omple d’entusiasme quan vam assistir a una representació on l’humor s’apodera de l’escenari: l’òpera còmica. Aquest gènere té la particularitat de la barreja dels grans números musicals amb diàlegs parlats. El gènere va néixer a França al segle XVIII. Un dels millors exemples d’aquest gènere és La fille du régiment de Gaetano Donizetti que ha estat acollida amb gran èxit pel públic del Gran Teatre del Liceu, no en la versió italiana, sinó a la francesa.

Tot en aquest muntatge és rodó, per començar els cantants: el tenor Javier Camarena controla com ningú la veu i ho demostra nit rere nit. On el públic no es cansa de repetir bis, bis, bis … Sens dubte és el cantant líric que a hores d’ara domina els recursos, la tècnica i la professionalitat; i el públic que omple la sala l’ ovaciona després dels números d’especial dificultat obligant a aturar la representació en un congelat que de vegades es perllongava una bona estona, sobretot quan el mexicà executava la famosa ària Ah! Mes amis en què el tenor ha de cantar nou dos de pit encarnant la vida del personatge Tonio, l’ingenu tirolès, que es fa soldat francès per amor a la cantinera que acompanya el regiment. Javier Camarena segueix els passos de Kraus, Domingo, Carreras, Pavarotti o Aragall. La protagonista argumental de la història és Marie, interpretada per la soprano Sabina Puértolas amb grans dosis d’actriu còmica, moviments, gestos i números musicals units en un dels papers més difícils de la seva carrera, no està quieta plantada a terra ni dos segons, els seus patrons de moviment són complexos i plens de vitalitat, en ella resideix en bona part la comicitat de l’òpera. Al costat dels dos protagonista la gran Ewa Podles com Marquesa de Berkendfield que té el seu moment brillant en la lliçó de cant que dóna a la jove cantinera, que cansada de tant refinament aristocràtic torna amb el rataplan militar en el qual s’ha criat, millor que aquell piano en escena que ha de ser tocat al costat de la jove que aprèn. Pelly li dóna el toc d’humor amb Rosó, Rosó. Una altra aristòcrata fa l’espectacle cosa pròpia d’una pel·lícula de Pedro Almodóvar, l’aparició de Bibiana Fernández com Duquessa de Crakentorp, que amb el seu francès i el seu castellà es va guanyar la rialla del públic i el seu aplaudiment.

Si els cantants són la columna vertebral de l’òpera no ho és menys la direcció d’escena i el vestuari de Laurent Pelly que situa l’acció a la Primera Guerra Mundial que mou els cantants de forma teatral amb continus gestos de complicitat còmics a l’espectador i el maneig del cor, desplegant soldats per aquí i per allà fins a l’aparició del tanc final sota la bandera del gall francès, un cop més el treball de Conxita Garcia és impecable.

La fille du régiment és un espectacle rodó, que situen al director de cinema, escriptor i director d’òpera Lauret Pelly en un lloc destacat en això de l’òpera còmica, convertint l’acte solemne i ritual, en un divertiment continu, un esdeveniment que omple les òperes del món des que s’estrenarà a l’any 2007 a Londres. Si tenen oportunitat no se la perdin, tant per als aficionats a l’òpera com aquells que vulguin iniciar-se en ella i gaudeixen de les comèdies.

1. A. Aguado

Lucia Di Lammermoor

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=i3wGdu7u8q8[/youtube]

Algunes òperes creen un petit món tancat. Lucia Di Lammermoor es desplegues sobre l’escenari del Gran Teare del Liceu com un paisatge en decadència, un edifici a punt de caure a terra, tant humà com escenogràficament, i abasta incieentes violents, cruels i atzarosos d’una dona obligada a un matrimoni de conveniència. Damiano Michieletto, direcció escènica, explica la història violenti -però també commovedora i poètica d’una dona arrossegada pel riu de la passió.

L’amor de vegades pot convertir-se en una presó, un lloc on encerar per no sortir mai, un lloc que només condueix a la foscor, la mort i la sang. Això li passa a l’heroina de Gaetano Dinizetti “Lucia di Lammermoor” que aquests dies podem veure al Gran Teatre del Liceu. El món amb les seves regles econòmiques i els seus acords familiars ha quedat a l’altra banda de la porta, mentre Lucía gaudeix d’un amor prohiido, fins que un dia el seu germà li proposa un matrimoni per interès. Es tracta d’una visió romàntica del món que té com a metàfora més visible l’element més modern d’aquesta òpera una torre acristalda de vuit metres d’altura i pronunciada pendent, símbol d’una societat decadent que s’esfondra, ideada pel director Damiano Michieletto.

Aquesta història dolorosa i commovedora compta amb el tenor peruà Juan Diego Flórez en el paper d’Edgardo de Ravenswood acompanyat de tota una especialista en el seu paper de la soprano romanesa Elena Mosuc. Aficionats de tot el món vénen aquests dies a Barcelona a veure l’estrella del moment, el tenor belcantistas més cotitzat de l’actualitat, Juan Diego Flórez.

És una mena de “Tu i jo” que poques vegades es produeix en l’òpera. Un duel que és un viatge increïble a través de la bogeria, a través dels paisatges de la passió, es tracta d’una òpera que és pura dinamita i que agrada als amants de l’òpera i als que no ho són.

La línia d’acció ens condueixen a un amor frustrat i impossible, la rivalitat entre les famílies, la separació, el matrimoni forçat i el punt final el deliri, la demència i el suïcidi.

L’amor a tres bandes sempre el va omplir tot d’insatisfaccions, sobretot quan són airejades davant del cor, exemple de multitud personalitzada on les seves mirades ferotges i després compassives. La baula més feble sempre és la dona, al segle XIX i ara, ella pateix sempre els prejudicis d’una societat on els valors masculins s’imposen sobre els femenins.

Aquesta és una òpera especial per fer entrar els adolescent al món fascinant de la música i la veu, perquè els joves sempre intenten fer d’un moment intranscendent, 1 ens minuts per a l’eternitat, el seu caràcter dramàtic simbòlic li dóna un valor afegit a la òpera.

J.A. Aguado

La tragedia de tres mujeres

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=SI2kQolV0tg[/youtube]

“Elektra” es la ópera más importante del siglo XX. Se trata de una tragedia en un acto con un libreto impecable de Hugo von Hofmannsthal y música de Richard Strauss. Los críticos suelen comparar este dueto, compositor y libretista, con el de Mozar y Lorenzo da Ponte. Siempre en el mismo sentido, apelando a la calidad literaria de los textos.

Estos días de diciembre la podemos ver y oír en el Gran Teatro del Liceu. Se trata del mítico montaje del desaparecido Patrice Chéreau (fallecido en el 2013), sin duda es un buen momento para recordar una forma de llevar a escena la obra entendida no como una pieza de museo con ropajes clásicos, sino ropa moderna y un drama familiar moderno, una disputa entre mujeres con puntos de vista diferentes sobre lo que debería ser la realiad.

La dirección musical es de Josep Pons, sin duda es la ópera con más músicos que utilizó en el foso Strauss, bajo la batuta del maestro en el foso del Liceu hay colocados 87 músicos.. Tres mujeres en escena que atrapan al espectador desde el primer momento Evelyn Herlitzius (Elektra), la mezzo Waltraud Maier y la sorpano canadiense Adrianne Pieezonka, los hombres permanecen en segundo plano en esta ópera: Tom Randle (Egisto), Alan Held (Orestes) y Franz Mazura. La ópera se estrenó en 1909 casi con las misma compañía que había llevado por todo Europa su primer éxito “Salomé”. Por supuesto que Hugo von Hofmannsthal se inspiró en la tragedia de Sófocles para escribir el libreto de “Elektra”, pero realizando cambios propios del paso del tiempo. En primer lugar la supresión del coro griego, la concepción dramartúrgica del siglo pasado poco tiene que ver con la de los griegos.

Estas es una ópera de sueños, las tres mujeres vivien bajo el signo de los sueños terribles, que las mantienen angustiadas y presas. Interesante releer las teoría sexuales de Sigmund Freud en torno al mito de Electra, en relación con la trama de la ópera, en la que a diferencia de la obra de Sófocles todo gira entorno a Elektra, personaje central en la ópera donde muere en una danza sensual de erotismo y muerte a diferencia de la pieza de Sófocles donde no muere. Eso sí siempre está presente en la obra la culpa lanzada contra todos por el asesinato del Agamenón, que recuerda a todo el mundo la mirada acusadora de la desesperada Elektra. Una energía acuasora que se suma a la música, una de la piezas con un ritmo trepidante, intensa y salvaje. Con la intensidad y la furia de una venganza, como Hamlet, Elektra sabedora de la muerte de su padre clama venganza. Chéreau entendía la obra como un drama familiar en el que no hay inocentes, sino que todos cargan su saco de culpas. La madre y las dos hermanas se enfrentan al peso de sus culpas, al remordimiento en forma de sueños y a sus propios destinos en un audaz “tour de force” embarcando al espectador en una ópera que quita el aliento, así lo reconoce el público con sus aplausos en cada representación.

1. A. Aguado

 

Un Rigoletto que denuncia el masclisme

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=q7UmIbnbaGc[/youtube]

La nova mirada de la directora holandesa Monique Wagemakers proposa un nou enfocament al Rigoletto de Verdi que aquests dies podem veure al Gran Teatre del Liceu. El drama del bufó de la cort del Duc de Màntua és llegit com l’anàlisi dels mecanismes de l’abús del poder, la por i el maltractament.

L’òpera arrenca de l’obra teatral de Víctor Hugo “El rei es diverteix” (1833), el dramaturg, novel·lista i poeta francès ha estat utilitzat com a font de més de vuitanta òperes, la causa la seva deriva intel·lectual al socialisme utòpic i la seva defensa de la comuna de París i que durant anys li va suposar patir l’exili pels seus atacs a la monarquia.

Per a la directora d’escena la imatge del pare sobreprotector de la seva filla no és d’amor, més aviat d’opressió i la tirania del maltractador que tanca només per a ell la seva filla, en un comportament malaltís. El bufó que fa burles i mostra una aparença física deforme és aquí un possessiu pare amb una deformitat espiritual i no física.

El dia de l’estrena el públic va acollir amb esbroncades la directora holandesa que rema contra el vent d’un públic no donat a segones lectures. No obstant això va aplaudir la direcció musical de l’italià Riccardo Frizza. El triangle pare, filla i duc va a càrrec de Javier Camarena i Antonio Siragusa en el cas del Duc de Màntua i Carlos Álvarez i Àngel Òdena en el paper del bufó Rigoletto, amb una única i extraordinària intervenció del passat dissabte 25 del gran Leo Nucci que va realitzar una demostració del que és entendre la psicologia operística del seu personatge. El paper de la filla oprimida pels dos homes està defensat per la gran Désirée Rancatore i María José Moreno. Molt significativa la posada en escena del personatge de la filla de Rigolleto en tant exemplifica la por, el desengany i el lliurament per amor, acabant en un sac enmig de l’escenari mentre la seva sang corre com un riu vermell de denúncia de com es pot dur a les dones a situacions crítiques. La jove Gilda després de créixer educada en un convent per les monges, arriba a la casa del seu pare que es converteix en una presó on està tancada i acusada de la mort de la seva mare.

Els atractius d’aquesta òpera són molts, en primer lloc es tracta d’una de la òperes més populars del repertori operístic per contenir la famosa ària a “La donna è Mobile” que canta el donjoanesc Duc de Màntua. En segon lloc l’encert de l’elecció del vestuari inspirat en l’estètica renaixentista de la dissenyadora Sandy Powell, guanyadora de tres premis Oscar. En tercer lloc el paper de cor com a personatges teatrals que com a ballarins de dansa contemporània marquen l’espai escènic amb els seus moviments geomètrics i en tercer lloc l’escenari, un únic espai amb gran complexitat tècnica amb una plataforma hidràulica, rectangular amb una il·luminació que dóna molt joc i elements escenogràfics com una escala infinita cap al cel. El resultat és un espectacle total sota el comandament d’una dona directora d’escena que denuncia el masclisme de la societat.

1. A. Aguado

 

Un Rigoletto que denuncia el machismo

 

La nueva mirada de la directora holandesa Monique Wagemakers arroga un nuevo enfoque al Rigoletto de Verdi que estos días podemos ver en el Gran Teatre del Liceu. El drama del bufón de la corte del Duque de Mantua es leído como el análisis de los mecanismos del abuso del poder, el miedo y el maltrato.

La ópera arranca de la obra teatral de Víctor Hugo “El rey se divierte” (1833), el dramaturgo, novelista y poeta francés romántico ha sido utilizado como fuente de más de ochenta óperas, la causa su deriva intelectual al socialismo utópico y su defensa de la comuna de París y durante años sufrió el exilio por sus ataques a la monarquía.

Para la directora de escena la imagen del padre sobreprotector de su hija no es de amor, más bien de opresión y la tiranía del maltratador que encierra para sí a su hija, en un comportamiento enfermizo. El bufón que hace burlas y muestra una apariencia física deforme es aquí un posesivo madre con una deformidad espiritual y no física.

El día del estrenó el público acogió con abucheos a la directora holandesa que rema contra el viento de un público no dado a segundas lecturas. Sin embargo aplaudió la dirección musical del italiano Riccardo Frizza. El triángulo padre, hija y duque corre a cargo de Javier Camarena y Antonio Siragusa en el caso del Duque de Mantua y Carlos Álavares y Ángel Ódena en el papel del bufón Rigoletto, con una única y extraordinaria intervención del pasado sábado 25 del gran Leo Nucci que realizó una demostración de lo que es entender la psicología operística de su personaje. El papel de la hija oprimida por los dos hombres está defendido por la gran Désirée Rancatore y María José Moreno. Muy significativa la puesta en escena del personaje de la hija de Rigolleto en tanto ejemplifica el miedo, el desengaño y la entrega por amor, acabando en un saco en medio del escenario mientras su sangre corre como un río rojo de denuncia de cómo se puede llevar a las mujeres a situaciones críticas. La joven Gilda después de crecer educada en un convento por las monjas, llega a la casa de su padre que se convierte en una cárcel donde está encerrada y acusada de la muerte de su madre.

Los atractivos de esta ópera su muchos, en primer lugar se trata de una de la óperas más populares del repertorio operístico por contener la famosa aira “La donna è Mobile” que canta el apoilineo y donjuanesco Duque de Mantua. En segundo lugar el acierto de la elección del vestuario inspirado en la estética renacentista de la diseñadora Sandy Powell, ganadora de tres premios Oscar. En tercer lugar el papel de coro como personajes teatrales que como bailarines de danza contemporánea marcan el espacio escénico con sus movimientos geométricos y en tercer lugar el escenario, un único espacio con gran complejidad técnica con una plataforma hidráulica, rectangular con una iluminación que da mucho juego y elementos escenográficos como una escalera infinita hacia el cielo. El resultado es un espectáculo total bajo el mando de una mujer directora de escena que denuncia el machismo de la sociedad.

1. A. Aguado

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una òpera del segle XXI

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=NDMCTjaWt2M[/youtube]

 

Hi ha òperes que impressionen per la música, altres per les veus, altres per la temàtica i n’hi ha que et deixen amb la boca oberta per la posada en escena, això últim passa amb “Quartett” l’òpera del compositor milanès Luca Francesconi (1956) , el llibret és del mateix Francesconi, escrit en anglès i basat en l’adaptació del dramaturg Heiner Müller de la novel·la de Pierre Choderlos de Lacros “Les amistats perilloses”, aquella obra que ens va seduir a la pantalla gràcies a la pel·lícula de Stephen Frears de la mà de Glenn Close i John Malkovich, personatges cínics, mordaços i temibles plens de sensualitat. L’òpera està al mateix nivell d’erotisme i sensualitat però més enllà de l’afany provocador aquesta òpera mostra el futur de l’espectacle total, perquè en ella es donen la mà la tecnologia multimèdia, l’arquitectura en una habitació penjada en el no res, sostinguda per cables com si d’un pont de Santiago de Calatrava es tractés . Francesconi ha perfeccionat la maquinària teatral i es permet mostrar diversos nivells de lectura als quals Àlex Ollé (La Fura dels Baus) li dóna el seu toc furer a la direcció escènica. Dos cantants, dos amants i canvia de rol, dos oposats que inicien com la mantis religiosa el procés de lluita amorosa destructiva. L’objectiu ideològic de l’òpera és mostrar la decadència de les relacions de parella d’una societat burgesa en plena decadència que viu fora de la realitat, en la seva cambra, a la seva habitació, en la seva caixa presó envoltada d’alcohol, plaers i llibres.

L’escena es compon a partir d’una caixa de 24 metres quadrats suspesa on es troben tancats en aquest ritual destructiu el baríton escocès Robin Adams que interpreta el vescomte Valmont i la mezzosoprano també escocesa Allison Cook. Una escenografia brillant d’Alfons Flores, un dels més grans escenògrafs catalans que ha treballat amb Calixto Bieito, Josep Maria Mestres, Carlos Wagner, Joan Anton Rechi i el mateix Àlex Ollé. La seva és una escenografia que és una indagació en els elements que pot oferir-nos la tecnologia de la imatge, una posada en escena que uneix la dimensió estètica i metafòrica, tot al servei d’un gran espectacle que sobrepassa els límits operístics.

Quartett arriba al Gran Teatre del Liceu per ensenyar-nos fins on poden col·laborar les tecnologies, el cinema, la música, el teatre i l’òpera. La producció és del Teatre de la Scala de Milà on es va estrenar l’any 2011, des de llavors s’està representant arreu del món. La música per descomptat mostra tots els trets de les obres del segle XXI, en una direcció de Peter Rundel que dirigeix l’Orquestra Simfònica del Liceu combinada amb la ja registrada i electrònicament per l’Institut d’Investigació Musical de París. El futur de l’òpera sens dubte transitarà per les veus i la música, però sobretot per la investigació de les noves tecnologies i la seva aplicació a l’escena.

1. Aguado

 

Una ópera del siglo XXI

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=sUwE5GZ2BpM[/youtube]

 

Hay ópera que impresionan por la música, otras por las voces, otras por la temática y las hay que te dejan con la boca abierta por la puesta en escena, esto último ocurre con “Quartett” la ópera del compositor milanés Luca Francesconi (1956), el libreto es del mismo Francesconi, escrito en inglés y basado en la adaptación del dramaturgo Heiner Müller de la novela de Pierre Choderlos de Lacros “Las amistades peligrosas”, aquella obra que nos sedujo en la pantalla gracias a la película de Stephen Frears de la mano de Glenn Close y John Malkovich, personajes cínicos, mordaces y temibles llenos de sensualidad. La ópera está al mismo nivel de erotismo y sensualidad; pero más allá del afán provocador esta ópera muestra el futuro del espectáculo total, porque en ella se dan la mano la tecnología multimedia, la arquitectura en una habitación colgada en la nada, sostenida por cables como si de un puente de Santiago de Calatrava se tratase. Francesconi ha perfeccionado la maquinaria teatral y se permite mostrar diversos niveles de lectura a los que Àlex Ollé (La Fura dels Baus) le da su toque furero a la dirección escénica. Dos cantantes, dos amantes y cambia de rol, dos opuestos que inician como la mantis religiosa el proceso de lucha amorosa destructiva. El objetivo ideológico de la ópera es mostrar la decadencia de las relaciones de pareja de una sociedad burguesa en plena decadencia que vive fuera de la realidad, en su cuarto, en su habitación, en su caja prisión rodeada de alcohol, placeres y libros.

La escena está compuesta a partir de una caja de 24 metros cuadrados suspendida donde se encuentra encerrados en ese ritual destructivo el barítono escocés Robin Adams que interpreta al vizconde Valmont y la mezzosoprano también escocesa Allison Cook. Una escenografía brillante de Alfons Flores, uno de los más grandes escenógrafos catalanes que ha trabajado con Calixto Bieito, Josep Maria Mestres, Carlos Wagner, Joan Anton Rechi y el propio Àlex Ollé. La suya es una escenografía que es una indagación en los elementos que puede ofrecernos la tecnología de la imagen, una puesta en escena que aúna la dimensión estética y metafórica, todo al servicio de un gran espectáculo que sobrepasa los límites de lo operístico.

Quartett llega al Gran Teatre del Liceo para enseñarnos hasta donde pueden colaborar las tecnologías, el cine, la música, el teatro y la ópera. La producción es del Teatre de la Scala de Milán donde se estrenó en el año 2011, desde entonces se está representando por todo el mundo. La música por supuesto muestra todos los rasgos de las obras del siglo XXI, en una dirección de Peter Rundel que dirige la Orquesta Sinfónica del Liceu combinada con la ya registrada y electrónicamente por el Instituto de Investigación Musical de París. El futuro de la ópera sin duda transitará por las voces y la música, pero sobre todo por la investigación de las nuevas tecnologías y su aplicación a la escena.

1. Aguado

 

 

 

Werther vuelve al Liceu

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=WypCILfAFEY[/youtube]

El amor imposible es motor de muchas de las historia cotidianas, entre los amores imposibles el de Werther, la novela de Goethe pasada a los escenarios operísticos por Jules Massenet y que estos días tenemos ocasión de ver en el Gran Teatre del Liceu.

Tenores desaparecidos como Arlfredo Kraus dieron vida a este personaje. La obra cuenta con dos repartos, el primero protagonizado por el tenor polaco Piotr Beczcala y la cantante mezzo Anna Caterina Antonacci y el segundo por Josep Bros y Nora Gubisch. Pero casualidades del destino o caprichos de la diosa Fortuna quiso que la gripe que nos invade estos días diese la oportunidad al tenor mexicano Arturo Chacón Cruz a debutar en el papel de Werther en sustitución de Josep Bros y no decepciono en absoluto, antes bien todo lo contario, el tenor mejicano desplegó un intrépido brío en esta ópera romántica en la que cuatro proganistas buscan una salida a la encrucijada en la que están sus vidas movidas por los vientos del amor, como lo hace en el primer reparto Piotr Beczcala cuando llega el momento de lucimiento en “Pourquoi me reveiller” como hizo en su momento Pavarotti, Placido Domingo o Alfredo Kraus.

Hoy día el comporatamiento del personaje novelesco no resulta edificante la idea de poner fin a la vida como consecuencia de la depresión motivada por el amor imposible a una mujer casada, ciertamente pertenece a esos imposibles cósmicos hiperbólicos de los románticos. La ópera se difruta por la música y las voces ricas en matices y que invitan a dejarse llevar, a diferencia de la novela de Goethe en la ópera Charlotte no es un papel secundario sino que tiene tanta presencia escénica como el personaje de Werther.

La escenografía ayuda a entender el mundo de los personajes, la psicología de una Charlotte fría y encerrada en una habitación enorme con sólo dos sillas y el cuadro de su madre y el mundo exterior representador por los ocres y amarillos de Werther que según va pasando la escena y el sufrimiento y la desesperación se apodera del personaje cambia hacia colores ceniza y sombríos que anuncian el suicidio, el espectador tiene la sensación de estar frente a un cuento geométrico producto de una dirección de escena brillante de Willy Decker. El contraste entre el vestuario de época y la escenografía moderna produce en el espectador la conciencia de disfrutar de lo mejor del pasado y los matices de la escenografía moderna con una pared que se abre y se cierra según convenga en el momento de la escena. Si abrimos el conflicto al espacio exterior, a la sociedad o lo encerramos en el ámbito de lo individual y lo privado.

Uno se pregunta, como el protagonista de la ópera, por qué nos despierta la primavera si el invierno de nuestros sufrimientos llega sin avisar. Werther nos conduce hacia el sufrimiento del amor imposible, un trayecto hacia la comprensión de sí mismo y del mundo interior de unos personajes que como ocurre en la novela rusa no encuentran la correspondencia, la reciprocidad deseada en un diálogo constante con lo íntimo, lo cerrado y lo secreto. Sin duda una espectáculo delicado que merece la pena.

1. A. Aguado

 

 

 

 

 

 

 

Inauguració del la temporada del Liceu

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=i3UjEPRyJ14[/youtube]

Tot la premsa gràfica busca la foto de l’encaixada de mans entre El ministre d’Educació, Cultura i Esport, Iñigo Méndez Vigo i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell sota la mirada del conseller de Cultura de la Generalitat, Santi Vila. La nit de l’estrena vam poder veure personatges històrics amb personatges de ficció pel Gran Teatre. Famosos del teatre com Josep Maria Pou o Joan Lluís Bozzo, advocats i polítics com Miquel Roca, Inés Acostades, Xavi García Albiol, Jaume Colboni, Meritxell Batet, esportistes com Albert Costa o gent televisiva com Marc Parrot o Risto Mejide acompanyat de la seva joveníssima núvia , al costat de grans mestres com Jordi Savall.

Sobre Shakespeare s’han escrit gairebé tres-centes òperes, a “Macbeth” barrejo personatges fantàstics com les bruixes amb personatges reals de la Història. El duo entre Macbeth i Lady s’acosten molt al teatre ia la dramatúrgia d’escena en la segona escena.

El Liceu inaugura la seva temporada 2016/17 amb “Macbeth”, una producció del Grand Théatre de Ginebra, de més de tres hores amb un últim acte espectacular. Sota la direcció musical de Giampaolo Bisanti i l’escènica de Christof Loy.

L’obra de Shakespeare mostra continus canvis d’escenari, en el primer acte hi ha vuit escenes curtes que van des del camp obert a l’episodi molt més íntim en què Lady Macbeth llegeix la carta, passant per l’escena de la cort de Duncan seguida pel assassinat al pati del castell. Aquest muntatge que podem veure aquest mes d’octubre al Liceu situa l’obra de Shakespeare en un univers cinematogràfic en blanc i negre, amb una escenografia presidida per un castell grandiós -Jonas Dahlberg-inspirat en la mansió de la pel·lícula d’Alfred Hitchcock “Rebeca “, una escenografia impressionant que li dóna grandesa a la presència escènica del baríton francès Ludovic Tézier i la soprano vienesa Martina Serafín, tots dos debutants en els seus papers de Macbeth i Lady Macbeth.

Aquesta versió ens mostra el tema central de la lluita pel poder, des del xafardeig de les bruixes a la visió del metge d’aquest fantasma que es passeja entre bisillos blancs. Una posada en escena sagaç, elegant, bellament tràgica que té el moment més sorprenent en el tercer acte quan el cos dels assassinats per Macbeth s’aixequen del terra de l’escenari en urnes de vidre il·luminades al sostre mostrant maniquins, una imatge gairebé surrealista de ultratomba. Sempre m’ha atret la part més imaginativa de Macbeth, mai em va atreure l’assassinat o la tradició del que lamentablement tenim exemples diaris en política, sinó la part on els esclats de sensibilitat que semblen sorgir del no-res, i allà tenim en el banquet els fantasmes invisibles que ho agiten tot, o la sang en les mans de Lady Macbeth que sembla no desaparèixer amb l’aigua. Aquest Macbeth està tan ben muntat que el temps es va volant, sens dubte el millor elogi que pot collir un espectacle és la seva capacitat de relativitzar el temps i fer-nos gaudir del sentit que té l’espectacle total. Això no ha fet més que començar, ens espera una temporada plena de sorpreses.

1. A. Aguado

 

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=J1xi1PkMuD8[/youtube]

Una tarda a l’òpera

 

L’invent dels germans Lumière ha arribat a l’òpera, el gènere que ha sumat tots els gèneres se suma al setè art amb un muntatge de l’última òpera que escrivís Mozart “La flauta màgica” que aquests dies d’estiu es representa en al Gran Teatre del Liceu. Aquest muntatge és una invitació a tots els públics per veure aquesta òpera popular que no coneix edats, des de nens a grans. Aquesta és una d’aquelles obres que any rere any creixen a mesura que s’adapten i es reinterpreten d’una forma viva i àgil.

Un projector i una paret en la qual com si fossin escaladors apareixen i desapareixen els cantants amb unes veus meravelloses com Olga Pudova o Cristina Poulitsi unes meravelloses reines de la nit transformades en aranya animada que va a la velocitat del llamp perseguint Pamina, hi ha molta comèdia perquè el públic rigui. Les animacions de Paul Barritt són les que aconsegueixen que l’òpera més simbòlica de tots els temps, la qual guarda secrets maçònics, no en va és una òpera de progaganda maçònica guarda tot un procés matemàtic sobre el nombre tres, com es repeteix una i altra vegada cada vegada que un estudia les característiques d’aquesta òpera. En tot cas es tracta de la versió més visual de tots els muntatges que s’han fet fins ara de l’òpera de Mozart que facina a tots els públics.

Aquesta proposta de la Komische Oper Berlin pren l’estètica del cinema mut amb les parts parlades en escrits en cartells que l’espectador llegeix a la gran pantalla on apareixen princeses, prínceps, mags, serps, aranyes, ballarines, llops, 51 persones de cor amb la mateixa imatge, maquillatges de pel.lícula,… un treball meravellós que fon el cinema del segle XX que va des de l’expressionisme alemany de F W Murnau passant pel surrealisme d’uns llops amb cames de ballarines fins al Pop Art, incloent el cinema en blanc i negre de Hollywood, es converteix d’aquesta manera en un espectacle sense límits, aquesta és una pel·lícula cantada on la imaginació vola pel cinema en blanc i negre pel cinema en color i per l’ humor, hi ha molt d’humor en aquest divertiment operístic, és l’espectacle perfecte per convidar a aquells que mai s’han acostat a l’òpera i descobriran tot un món.

El treball pels cantants té un punt de salt al buit perquè ells no veuen les imatges ja que pujats a aquestes finestres giratòries no poden anar cap endavant o cap enrere estan atrapats en la mentida del cinema, si corren cap endavant perseguits per monstres ho fan cap endavant de forma fictícia, el miracle del cinema. Així el vital Papageno a qui dóna vida Dominik Köninger i Tom Erik Lie es reencarnen en Buster Keaton covard i romàntic enfront l’heroi Tamino en la veu d’Allan Clayton i Adrian Strooper sobre un fons de Rodolfo Valentino disposat a passar totes les proves per aconseguir al seu amor en forma de galant cinematogràfic a la recerca de la seva estimada Pamina a la qual dóna vida Maurreen McKay i Adela Zaharina, tots ells molt premiats pels aplaudiments del públic acostumat al llenguatge cinematogràfic en què no són necessaris decorats i per contra és imprescindible el ritme i el sentit del humor. Un espectacle per repetir.

1. A. Aguado

 

Una òpera bufa

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=VKmEScfxOSg[/youtube]

“Don Pasquale” de Donizetti que aquests dies es representa al Gran Teatre del Liceu reuneix diversos atractius que fan d’aquesta òpera bufa una parada obligatòria de la cartellera catalana. L’òpera compta amb una refrescant posada en escena del director francès Laurent Pelly, que ha demostrat que la comèdia és l’espai on el seu talent ens instrueix i ens diverteix a parts iguals, entre els seus autors preferits es troba Offenbach i el mateix Donizetti. L’encant de “Don Pasquale” està en l’humor i el virtuosisme dels seus música, dirigida musicalment pel veneçolà Diego Matheuz.

Una òpera que té com a fons els personatges de la comèdia de l’art i un tema molt de la Il·lustració la del vell i rondinaire que pretén casar-se amb una joveneta. Aquest és un vell tema el dels casaments desiguals en edat que ha donat grans obres teatrals com les de Leandro Fernández de Moratín i que avui dia en alguns països segueix de plena actualitat la de les imposicions matrimonials que condueixen gairebé necessàriament al fracàs vital, com li passa a Don Pasquale que li surt el tret per la culata.

Sobre l’escena del Gran Teatre del Liceu ens trobem a Don Pasquale, un vell adinerat que pretén casar-se amb una jove per tenir un hereu. Semblant disbarat és ràpidament visualitzat per l’espectador, en el cap del qual no hi cap semblant disbarat . Una prova suplementària de l’art de Donizetti en triar un tema ridícul i bufo.

Val la pena destacar l’escenografia realitzada per Chantal Thomas, que situa enmig de l’escenari una habitació amb una butaca, un llum, diverses portes i finestres. Quan entra la jove a la casa de don Pasquale ho posa tot cap per avall i l’habitació en forma de cub dóna la volta i la vella butaca es queda enganxada al sostre i al terra ens trobem amb el llum, la delicada escena del jardí també compta amb un cel sobre del cub i una mitja lluna portatil que li dóna un to humorístic i poètic a la situació. L’espectador gaudeix de la música i al mateix temps del sentit de l’humor que envolta tota la part teatral que ens parla del caràcter dels personatges, hi ha molta energia a l’escenari i els moviments són ràpids, res a veure amb aquells cors immòbils que semblen que portin sabates de plom, aquí porten ales i volen per sobre de la tarima amb dos repartiments molt equilibrats, en res desmereix al repartiment de l’estrena el del dia següent. Succeeix a vegades que el primer repartiment té molts més pes operístic, però en aquesta ocasió podem afirmar que l’encert en el repartiment és total. El resultat és una òpera molt refrescant, no importa el dia que escollim per anar.

El Don Pasquale del Liceu és una obra que pot interessar als aficionats a l’òpera com aquells que pretenguin iniciar-se en ella, molt divertida, amb el sarcasme necessari per riure del tema tractat, duta a terme per algú que és un mestre en l’art de l’òpera bufa.

 

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=6HCB0S0DjkY[/youtube]

Mozart i les dones

 

 

En ocasions el joc sol arruïnar les nostres vides i no estic parlant de l’addicció als jocs d’atzar, la ruleta russa, el bingo, les travesses o la loteria, sinó al joc sobre un projecte de vida que ens ha constat molt construir i que per un acudit d’un tercer o una ironia es posa tot cap per avall, molts anys de construció i una nit o un dia per destruir-ho tot.

La felicitat és un edifici amb els fonaments de sorra que qualsevol terratrèmol pot esfondrar, en el fons ningú pot fer-te feliç excepte tu mateix, l’altre sempre et genera inestabilitat, ràbia, dolor, tristesa, complaença, cinisme i engany. Almenys això sembla dir-nos Mozart a “Così fan tutte” una òpera que posa el punt de mira sobre les emocions i sentiment, almenys així ho hem pogut comprovar aquests dies que s’ha representat al Gran Teatre del Liceu, sota la direcció musical de Josep Pons, direcció escènica de Damiano Michieletto, escenografia de Paolo Fantin, Vestuari de Carla Teti, Il·luminació de Fabio Baretiin i produïts pel Teatre la Fenice (Venècia).

Pels salons d’aquest hotel de luxe en què s’ha convertit l’escenari del Teatre del Liceu es mouen Juliane Banse, Maite Beaumont, Joel Prieto, Joan Martín-Royo, Sabina Puértolas i Prieto Spagnoli. A destacar el treball d’una de les enamorades Juliane Banse i la criada que agita la trama argumental Sabina Puértolas. Vestuari i escenografia, moviments del cor i dels cantants ens acosten a la realitat dels nostres dies, fan que la peça surti del museu per instal·lar-se a la nostra ciutat com un element més.

La trama passada als nostres dies permet a l’espectador establir reflexions existencials, compartint idees vitals i filosòfiques prenent com a punt de partida les situacions en què es troben els personatges. Com en tota gran història hi ha grans dosis d’amor, gelosia, sexe, traïcions, debilitats humanes, paradoxes de la vida quotidiana de dues parelles els destins s’entrellacen pel capritx de Don Alfonso, una mena de déu capritxós o destí fatal. La trama és amena, amb una narració simple i que aconsegueix atrapar l’espectador. Algunes vegades els comentaris d’aquest personatge que mou els enamorats com titelles són fills de la manca de perspectiva i poguessin titllar de poc objectius amb relació al comportament de les dones. S’ha d’explicar des del ressentiment de la seva pròpia solitud, del seu propi caos interior que el porta a una visió pessimista de les relacions de parella, al final la raó triomfa pels impulsos del cor.

No podem deixar de recomanar als nostres lectors l’òpera de Mozart per ser un dels espectacles imprescindibles, però cal tenir en compte que és una òpera amb un final obert que requereix una resposta pausada a aquest vodevil per alleujar els desenganys.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Bq2WQopEQCI[/youtube]

Carmen de Bizet versus Calixto Bieito

 

Cinc anys després torna a l’escenari del Gran Teatre del Liceu de Barcelona l’òpera Carmen de Bizet amb la signatura de Calixto Bieito. En el seu moment va escandalitzar, avui es veu com un clàssic. Ens va encantar fa cinc anys i ens segueix encantant avui.

Un escenari buit, un ciclorama a dos metres del sòl per permetre la circulació de la legió que forma el cor, el ball del meletilla nu sota la presència del toro d’Osborne, la sexualitat present en escena amb bajades de calces, el tercer acte traslladat als anys 70 del segle XX en algun lloc entre Ceuta i Melilla a la frontera del Marroc on set cotxes de la marca Mercedes trafiquen en contraban, el tòpic de la bandera espanyola al màstil enmig de l’escenari onejant al vent, després transformada en tovallola de platja on pren el sol una turista sueca de bon veure, una cabina telefónca com la de José Luis López Vázquez on Carmen es refugia de la legió de dones que la persegueixen. La desfilada invisible de la quadrilla del torero Escamillo … Calixto Bieito es nodreix d’imatges cinematogràfiques de Pedro Almodóvar o de Bigas Luna.

La història denuncia el maltractament a la dona, l’home enganyat per la dona, l’home encegat per la gelosia, l’home incapaç de retenir la passió de la seva vida no és en el muntatge de Calixto una víctima sinó un botxí, en aquesta història la víctima és la dona que pateix el control i possessió del mascle. Aquesta és una història de maltractament a la dona.

La forma i el missatge es donen la mà en aquesta versió de Calisto Bieito que compta amb Béatrice Uria-Monzon en el paper de Carmen i davant seu senyor José que va a càrrec de Nikolai Schukoff. Una posada en escena salvatge: sexy, ràpida i terrorífica. Un espectacle perfecte. Una forma meravellosa d’apropar el gènere de l’òpera a la modernitat, moltes vegades aquest gènere peca de purista i ens trobem amb òpera de cartró pedra, per les quals sembla que el temps no ha passat i el muntatge acaba de sortir del segle XIX. Calisto Bieito utilitza Carmen com una magrana que esclata, un gegantí toro d’Osborne que s’esfondra en una visió inquietant com directa. Hi ha en aquest muntatge moltes marques de la casa Calisto que hem vist al Romea quan muntava a William Shakespeare. Senyals d’identitat d’un director que deixa el seu segell allà on el seu treball és reconegut per mostrar la seva agudesa intel-lectual, la seva solvència a l’hora de moure els cantants o els actors per un escenari ple de sàtira, incomoditat i ràbia, marques que li han servit moltes vegades per desencadenar polèmica entre un tipus molt concret d’espectador.

Aquesta Carmen et captiva i et sedueix, introduint en la ment desproveïda de remordiments de la protagonista femenina que és conscient del vell lema del “carpe diem” i que el temps passa i cal extreure tot el suc a la vida. Jo repetiria una i altra vegada, és molt més que una òpera.

1. A. Aguado

Siegfried i la por

 

 

Una bona part de les campanyes electores estaran protagonitzades per la por, a manera de mazanas podrinas en una receptes, la por es llança d’un adversari polític a un altre com si fossin pilotes tennis. Parace ser que segons qui guanyi les eleccions ens espera el apocaplipsis; però no hem d’espantar pels cants de sirenes i guiem la nostra barca amb el timó del sentit comú. Encara que de vegades hi ha persones fora del comú que no deixa amedentrar com li passa a l’heroi que trepitja aquests dies l’escenari del Gran Teatre del Liceu. Un heroi que desconeix la por fins que una dona l’hi ensenya, estem parlant de l’heroi de la nova entraga de la segona jornada de la Tetralogia “L’anell dels Nibelungs” de Richard Wagner. “Siegfried”, fill dels bessons Siegmund i Sieglinde, un nou home que ha de salvar el món amb la seva espasa es llança a un viatge que el portés a aconseguir el poder de l’anell. A Catalunya hi ha una fascinanción des del modernisme cap a la música de Wagner, i això es va notar en els llargs aplaudiments entusiastes del públic.

La línia estètica d’aquest muntatge ve de les dues òperes que hem pogut veure al Liceu, el prólgo “L’or del Rin” i la primera jornada “La valquíria”, en aquesta mateixa línia de contemporaneïtat segueix aquesta segona jornada, done el protagonista viu en una caravana i el drac té dents de pala excavadora. Una moderna posada en escena de Robert Carsen que talla l’alè, caracteritzada per anar a l’essència de la història que s’està explicant i fer del signe que ens remet a la realitat una mica poètic i el converteix en metàfora. Així els espais solitaris, els arbres trencats, el desballestament o ferrovelleria, la mansió amb els mobles embalats, esdevenen metàfora de la solitud de l’heroi i al mateix temps de la humanitat que camina cap a la seva autodestrucció, a casua dela ambició, el poder i l’or. Aquest sentit metafòric de l’acció que es presenta, ens condueix a la imatge poètica i cap a la reflexió, una cosa molt germànic. El sentit metafòric de l’obra cobra una significació en aquesta Europa dels bancs capitanejada la senyora Merkel.

La direcció musical sota la batuta de Josep Pons ens feia comprensible el sentit metafòric de la idea wagneriana, com els intèrprets, no vam poder sentir a Lance Ryan per un procés gripal, però no es va notar pel gran treball de Stefan Vinke. Les dones s’hiceron esperar, deixant de banda les breus intervencions de l’ocellet del bosc, Cristina Toledo, tota la sensualitat femenina apareix al final amb el personatge de Brunhilde, en mans de la soprano sueca Irene Theorin.

“Siegried” és un gran espectacle en tots els sentits, com ha de ser en un òpera clàssica, és a dir viva en tots els sentits. Per concloure assenyalar la presència del foc com a símbol potent d’aquest desig d’autodestrucció de l’ésser humà, cosa que hauria infondre’ns, més que por, terror.

1. A. Aguado

Norma de Bellini

 

Hi ha moments a la història de la cultura de la humanitat que marquen un moment de bellesa suprema i intensitat creativa, un d’aquests moments el vam tenir amb Maria Callas o Montserrat Caballé cantant l’ària “Casta Diva” de l’òpera de Bellini “Norma”. És un cant en què es demana a una deessa que vessi sobre la terra la pau. La lletra contraposa el foc ardent del cor guerrer de l’ésser humà enfront de la fredor de la plata de la deessa que guarda uns boscos sagrats. La guerra entre gals i romans, la guerra entre francesos i alemanys, la guerra entre jueus i musulmans, la guerra entre catòlics i protestants, la guerra entre Rússia i Ucraïna, … la guerra sempre la guerra. Com va dir Miquel Hernández: “Tristes guerres si no és amor l’empresa. Tristes, tristes “. La cultura sempre ha servit com a contrapunt a la violència humana, en aquest cas l’òpera.

Aquests dies s’ha tornat a produir el miracle de la cultura, el miracle de la veu, amb la soprano Sondra Radvanovky que dóna vida a una sacerdotessa de la pau ferida per les fletxes d’un altre dels motors de la creació humana de tots els temps : l’amor. Dues dones i un home. Un triangle sentimental que acaba en la tragèdia del foc vermell i intens d’una foguera, com no podia ser menys en una òpera romàntica.

La fortuna d’aquesta posada en escena del 2015 és que compta amb tres veus que poques vegades es poden trobar juntes, al costat de Sondra Radvanovsky tenim el tenor Gregory Kunde que dóna vida a un Pollione que desencadena les passions femenines i l’altra paret del triangle corre a càrrec d’Ekaterina Gubanova com Adalgisa. Un triangle de veus valent i agosarat de desafia la tradició amb una posada en escena desimbolta, intel·ligent i molt cinematogràfica. El muntatge és responsabilitat del director d’escena i cineasta nord-americà Kevin Newbury i direcció musical Renato Palumbo.

La guerra i l’amor són els motors de conflicte en la història de la humanitat. De poc serveixen les cures dels déus i les seves tonalitats platejades enfront de la sang vermella dels humans. La passions i la irracionalitat humana només poden calmar amb la llum de la cultura, el que passa és que moltes vegades la cultura no es cuida com hauria de ser pels que tenen la responsabilitat política de salvaguardar la seva difusió a la societat. Clama al cel que l’IVA en els espectacles estigui en el 21% mentre que a França i Alemanya és del 7%. Si comparem el sou mitjà dels nostres veïns amb el nostre les possibilitats que la cultura sigui una cosa popular es redueixen. Esperem que aquest temporal de l’economia es calmi i tot torni al just equilibri. La guerra del segle XXI és l’econòmica en la qual la classe mitjana sembla estar perdent la batalla. Ens queda el consol de l’amor, sempre que no tingui un final tràgic com el d’aquesta òpera i per sobre de tot ens queda la cultura com a forma d’expressió de la grandesa de la condició humana.

1. A. Aguado

Xavier Montsalvatge frente a Jean Cocteau

 

En el Gran Teatre del Liceu hemos podido ver “Una voce in off” (1962) de Xavier Montsalvatge junto a “La voix humaine” de Francis Pulenc (1959) con libreto de Jean Cocteau. Ambas estéticamente unidas por el talento del director de escena y escenografía Paco Azorín. Dos óperas del siglo XX unidas por su brevedad, una hora. Otro vaso cumunicante es la trama argumental: dos mujeres se enfrentadan a su dolor, dos perdedoras en el tablero de la vida. Dos mujeres por los caminos de la desesperación a causa del abandono y la muerte. Las dos mujeres se cogen a una tabla de salvación que es la voz del enamorado a través de tecnologías tecnológicas: magnetófono y teléfono. Las dos óperas presentan a dos cantantes muy poderosas, fuertes e intensas para dar vida a estas dos protagonistas cercadas por la soledad de su existencia: Ángeles Blancas y María Bayo.

Dos mujeres frente a sus dramas, al mando de unas vidas que experimentan un cambio, una etapa termina de forma dramática para enfrentarse a su destino desde las cenizas, todo con un tono íntimo y discreto. En el caso de “La voix humaine” la orquesta, después del descanso, aparece en escena detrás de la habitación donde se representa el drama telefónico, dando a la pieza un tono intimista que se refuerza con una iluminación fría.

Dos piezas en las que dos mujeres deseperadas expresan sus setimientos profondos y bellos, y en el fondo estamos hablando de algo tan manido y tan cotidiano como la decepción amorosa, dos perlas en medio del estercolero de la existencia. ¿Quién a lo largo de su existencia no se ha sentido cercano a estas dos mujeres? Supongo que más de un lector.

Dos mujeres solas ante la desgracia del desamor, de la traición, del vertiginoso descenso hacia los infiernos de saberse víctima de una tragedia. Todo lo que amamos se convierte en pasado, en olvido, en ceniza. Los amores que en un momento creímos mágicos y eternos se convierten con el paso del tiempo en ficción, en cadáveres de los que un día fueron y son las mujeres quienes tienen más conciencia de este tipo de procesos psicológicos. Nos queda lo que hemos vivido mientras nuestra memoria esté intacta, luego una fotografía, una película, un recuerdo vago. Las dos ópera nos sitúan en el momento final, en el broche, de ahí la intensidad de unas piezas en un acto. Un sentimiento punzante y totalmente sincero de las dos mujeres que nos acompañan durante dos horas. La nostalgia de los momentos felices, la nostalgia de la felicidad, se hace presente en las voces femeninas que nos atrapan y nos paralizan en los asientos del Gran Teatro del Liceu. El presente es desgraciado, pero realmente el pasado fue feliz. ¿Tristeza frente a felicidad? Esa mezcla entre sufrimiento y dolor más allá de Proust es la que pone en escena estas dos piezas que nos conmueven por su fragilidad, lejos del deliro romántico, encontramos reflexiones y emociones que sólo una mujer puede mostrar de estar forma.

1. A. Aguado

 

Wagner al Gram Teatre del Liceu

 

Aquesta setmana s’ha estrenat al Gran Teatre del Liceu “La Valquíria” (Die Walküre) és la segona òpera del cicle “L’Anell del Nibelung” de Richard Wagner. La més hipnòtica peça de la teatralogía d’òperes que inican amb “L’or del Rin” que fa de pròleg i que es va representar la passada temporada. La teatralogía es completa amb les altres dues òperes finals: “Sigfrid” i “El capvespre dels déus”. L’espectacle posat al dia amb soldats moderns que corren per aquí i per allà és una subtil barreja de mitologia nòrdica inspirada en sagues que vénen del fred i la calor d’una passió que va més enllà de les convinciones i prohibicions de la moral burgesa i té com a símbol el foc.

Com un forat negre, l’òpera t´atrapa gairebé cinc hores, t a´spira, el temps es dilata en torn a la múscia. El Bühnen der Stadt Köln de Colònia és el responsable d’aquest drama romàntic. La direcció escènica explora a fons l’èpica germànica de la mà de Robert Carsen per a qui dirigir qualsevol òpera és una experiència músic-teatral extremadament intensa que en aquesta ocasió combina el fred de la neu amb la calor del foc, d’aquesta antítesi entre els dos elements sorgeix una posada en escena implacable i al·lucinant on destaca la il·luminació de Manfred Voss, un geni dels focos amb tocs d´expresionisme alemany, sobre uns grans espais la llum està usada com a correlat objectiu de la tensió dramàtica, utilitzant per a això els carrers laterals.

La direcció musical és de Josep Pons, una de les claus de l’espectacle perquè el lirisme vagneriano necessita solucions amb dosis altes d´energia i l’ambició estètica, en una peça on la música ho pot tot en la ment de l’espectador. A això afegint les veus de Klaus Florian, Eric Halfvarson, Alberr Dohmen, Anja Kampe, Iréne Theorin, Mihoko Fujimura i Sonja Mühlerck. Els aplaudiments per a tots ells al final van ser intensos.

Però no s’enganyi ningú, malgrat el títol, “La valquíria “, en realitat l’òpera tracta sobre la figura del pare, “Wotan i les seves desventures”, un pare obstinat a recuperar un paper que ha perdut per sempre i que no tornarà a recuperar com li passa al rei Lear de Shakespeare. L’obra és un veritable psicodrama de pares i fills. Un pare que descobreix en els humans som un assumpte penós, egoista, cruel, cobdiciós, estúpid, agressiu, despietat i donat a la guerra. El destí de Wotan camina des del moment que escolta la seva dona a un home condemnat a la seva pròpia destrucció, un personatge que pren consciència del que és i del seu amarg destí, l’art de governar té aquests inconvenients, que un cop has aconseguit arribar al cim pots cremar a l’infern del teu propi destí, el nostre panorama polític està sembrat de polítics que han acceptat i caiguda i altres que continuen donant-li la raó a Wagner sobre la condició de l’ànima humana. “La Valkíria” és una obra plena de preguntes, l’únic que ha de fer l’espectador és aprendre a viure amb les respostes.

J. A. Aguado

Tosca

 

 

Aquests dies al Gran Teatre del Liceu es representa “Tosca” l’òpera mestra de Giacomo Puccini. Es tracta d’una coproducció del Liceu i del Teatre de la Maestranza. És sens dubte l’esdeveniment operístic de la temporada. La força de la música de l’última escena, la intel·ligència de l’escenografia de Paco Azorín i la qualitat de l’orquestra simfònica i cors del Gran Teatre del Liceu i el conjunt coral infantil d’amics de la unió de Granollers dirigida per José Luis Basso donen com resultat una obra que atrapa l’espectador, aspirat per l’espiral de la tragèdia de dos amants i alhora la d’una idea de llibertat davant la tirania del poder despòtic i absolut que només es mou per la irracionalitat del desig.

L’òpera fa una autòpsia, a través d’un triangle sentimental, a la condició humana. El gran encert de l’obra és aquesta unió entre la història política d’Itàlia i la peripècia amorosa dels personatges. Es tracta d’un drama que atrapa en tots els sentits, per això és una de l’òpera favorites de tots els amants de l’òpera. Es tracta d’una òpera que tres hores que passen volant per totes les seves virtuts, respecta les regles clàssiques del teatre, tota l’acció dramàtica succeeix en menys de 24 hores, des que assistim a la dolça escena de gelosia a la capella fins al tràgic final. Posseeix la precisió matemàtica, el temps perfecte, que fa que ens il·lusionem amb la bellesa, l’horror i la grandiositat que només es troba en els grans mestres del gènere.

“Tosca” és una òpera dramatúrgicament molt actual, tracta dels abusos del poder, les pressions religioses i el tema etern de la gelosia i l’amor. El personatge central és una dona, Tosca, que està descrita formidablement en l’inici de la seva àrea, una dona obsessionada amb l’art i amb l’amor, és un personatge ple de passió, la passió del caràcter mediterrani, Tosca és la representació de la dona forta, de la dona independent que pren les seves pròpies decisions sense deixar-se acovardir pel poder, una passió que va més enllà de la raó, una dona fora de les regles socials del seu temps, interpretat per una Sibdra Radvanovsky que ens empeny a viure la intensitat de la seva veu, a la qual estimem, resulta càlida, té cor que batega per Mario Cavaradossi interpretat per un Riccardo Massi a l’altura d’un Luciano Pavarotti, encarna la llibertat, el desig de no deixar-se sotmetre pel poder, l’home lliure premsador que defensa la justícia. Sumant tot això fins ara tenim una òpera estremidora i emocionant, plena d’èpica sentimental, una òpera plena de sacrifici i de compromís amb un ideari, amb una regles de joc enfront del poder tirànic establert, de mort i d’amor. En la història de l’òpera és difícil trobar trets tan clars de compromís polític, de compromís sentimental i de compromís amb la vida mateixa, un thriller posat en escena amb un ritme amb un final antològic. Una òpera molt moderna per iniciar-se en l’amor a la bellesa, la llibertat i el compromís amb l’ètica pròpia.

J. A. Aguado

Rossini versus Joan Font

 

L’òpera de Rossini és sinònim de fantasia i imaginació. La comèdia i “Els Comediants” li vénen a l’òpera dr Rossini com anell al dit. No és d’estranyar que l’òpera que obre la temporada del Gran Teatre del Liceu “Il barbiere di Siviglia” es l’hagin encarregat a un dels grups teatrals amb una trajectòria més dilatada, més de quaranta anys en això de buscar el costat positiu de la vida en peces teatrals plenes d’innocència, descobriments, enginy, creativitat, espurna, llum i color sobre les coses grises de la quotidianitat abalan a la companyia catalana “Els Comediants”.

“Il barbiere di Siviglia” està considerada l’obra mestra de l’opera buffa. Figaro és un personatge gairebé de l’Edat Mitjana entre la Trotaconventos del Harcipreste de Hita i “La Celestina” i el Arlequí de la Commedia dell’Arte. Aquest teixidor de trames és capaç d’aconseguir amb el seu enginy i cara dura el que els diners mai a assolit aconseguir: l’amor d´una dona.

L’obra és una crítica, molt pròpia de l’època en què va ser escrita la peça, es tracta de posar al descobert els arranjaments matrimonials entre els vells i les jovenetes de casa bona, en matrimonis de convinença. L’amor triomfa i els joves viuen la seva vida de color de rosa sent feliços i menjant perdius sobre un gran pastís.

Una peça en dos actes de tres hores de durada que val la pena només per veure el inconbustilbe don Carlos Chausson interpretant a Bartolo, el vell avar i desitjós de casar-se amb la jove Rosina, de la qual vol obtenir el seu dot i la seva joventut. Carlos Chausson és un mestre de la ficció i tan veritable en el seu ofici com la vida mateixa. La seva interpretació és compulsiva, ens diverteix i sovint ens deixa atònits la seva veu, els seus moviments i les seves màscares, la seva interpretació té l’habilitat de tornar fascinant i significatiu els petits detalls de la Rossini. Al costat de Carlos Chausson el jove tenor argentí Juan Francisco Gatell en el paper del comte d’Almaviva o el farsant Lindoro, màscares per a un tenor que en tot moment està a l’altura del toc teatral. A Rosina l’encarna Annalisa Stroppa, que va donar vida a una jove dolça i plena de força en les decisions que afecten a la seva vida. Finalment cal destacar el paper de barber que fa que des d’un inici l’obra ens atrapi, Mario Cassi interpreta un Fígaro sorprenent i ple de vitalitat.

El segell Comediants en el visual ho posa Joan Guillén amb una escenografia senzilla, simple i colorista i un vestuari marcat pel joc de colors que ens fan somiar amb la força dels somnis ple de lirisme. Com a teló de fons de l’òpera Joan Font posa als seus actors que es pengen d’un llum o transformen un enorme piano vermell en un llit, atrapen un barret en un arbre o fan del piano una barca per navegar els mars de la passió amorosa, … en un escenari dins l’escenari, en un joc de caixes xineses que sotmeten a l’espectador a seguir dues trames paral·leles, dues històries que en el fons són la mateixa, la història del joc, diversió, entreteniment, esbarjo i plaer, es pot demanar alguna cosa més.

J. A. Aguado

El alma rusa

 

 

Mientras Ucrania está al borde de la guerra civil en el Gran Teatro del Liceo se representa estos días la ópera “La leyenda de la ciudad invisible de Kitej” de Rimski-Kórsakov.Coproducido a tres bandas por la Ópera de Amsterdam, que lo estrenó en 2012, la Scala de Milán y el Liceo, esta ópera de Nikolai Rimski-Kórsakov es técnicamente uno de los espectáculos más complejos y lujosos que ha presentado el coliseo lírico barcelonés, mientras que el personal técnico del Gran Teatro del Liceo realiza un acto de protesta en la puertas el día del estreno, protesta que provocó el retraso de media hora. Todo en esta producción adquiere proporciones gigantescas: se han necesitado 15 tráileres para descargar los decorados y el atrezzo, que incluye más de veinte camas, docenas de mesas y sillas de bar y exige amplios efectivos que han obligado al teatro a contratar más de un centenar de personas para reforzar las plantillas de coro y orquesta, personal de escenario y figurantes.La leyenda de la ciudad invisible de Kitezh y la joven Fevronia, es la penúltima de las 15 óperas que compuso de Nicolai Rimski-Korsakov (1844-1908) y la última que el compositor vió estrenada. Al Liceo llegó el 2 de enero de 1926 y se interrumpió su puesta en escena por culpa de la Guerra Civil. En los años setenta se volvió a montar. Ahora en este 2014, el reparto lo encabeza la soprano Svetlana Ignatovivh, los tenores Dimitry Golovnin y Maxim Aksenov, los bajos Eric Halfvarson y Vladimir Ognovenko y el barítono Dimitris Tiliakos encabezan un amplio reparto coral, con 15 personajes en escena, nutridos efectivos corales y despliegue de figurantes. La ópera tiene cuatro actos,el primero es el mundo puro de Fevronia, sensible y sutil, con delicadas intervenciones pastorales y el sonido de los pájaros. El segundo, vital y colorista, plasma el mundo de la taberna y Kuterma, con esencias del folklore, incluido el sonido de balalaikas. En el tercero dibuja la atmósfera de pregaria de la comunidad católica con música de belleza extraordinaria que evoca la consagración de Parsifal, y tiene como brutal contraste la violencia orquestal de la batalla con los tártaros. El cuarto es un epílogo que plasma la locura de Kuterna y el recuerdo de Fevronia. El resultado son cuatro horas cargadas de adrenalina, en un la taberna se incendian unas cuardas y el viejo fantasma del incendio del Liceo sobrevuela la sala, pero todo está bajo control gracias al ingenio vigorizante de una superproducción digna de los mejores teatros operísticos del mundo. Hay que abrir bien el espíritu para escuchar y ver esta ópera espiritual, sublime, excesiva, una montaña rusa de emociones para los cinco sentidos. Una leyenda iracunda, astuta, emocionant, sobre una escenografía y una iluminación digna de estudio en las aulas. Su carga espiritual, filosófica y literaria hacen de esta ópera nos recuerdan que la cultura es como un espejismo, una gran ciudad reflejada en un lago, algo inmaterial mucho más grandes que cualquier cosa tangible por la que podamos entrar en guerra unos con otros hasta la muerte.

J. A. Aguado

 

 

 

 

 

Porgy and Bess

 

L’ésser humà busca un final feliç per a les seves petites històries domèstiques i l’òpera com a reflex de la realitat en la qual s’inspira per explicar un fragment de vida també planteja històries d’amors desgraciats; encara que semblin amors impossibles d’aquells que Déu no admet perquè té gelosia com va dir el poeta, en aquest cas els amors d’un home invàlid i una dona drogoaddicta.

El Gran Teatre del Liceu programa aquest mes aquesta òpera que ens submergeix de forma hipnòtica en el món de la marginalitat dels negres a través de la música de George Gershwin.

L’espectacle operístic compta amb l’orquestra simfònica del Gran Teatre del Liceu, el cor de la Cape Town Opera, la direcció musical de Tim Murray, la direcció d’escena de Christine Crouse, l’escenografia i el vestuari de Michael Mitchell, la il·luminació de Kobus Rossouw, la coreografia de Sibonakaliso Ndaba i en el paper de l’invàlid Porgy Xolela Sixaba i en el de Bess Nonhlanhia Yende. Si alguna cosa destaca d’aquesta òpera comparada amb la resta de les que s’han programat aquest any al Gran Teatre del Liceu és el treball coreogràfic de Sibonakaliso Ndaba en l’estil i en la seva habilitat per construir una polifonia de moviments, l’òpera tan donada a estatisme, es transforma en una sala de ball, els personatges despleguen de forma magistral a l’escenari moviments, on l’espectador percep l’esperit de la música de George Gershwin, el compositor nord-americà fusiona l’òpera clàssica, el teatre musical, el jazz i el gospel.

En escena uns personatges commovedors: una mare que canta una cançó de bressol al seu nadó-summertime-, un grup d’homes que surten a pescar en altar mar i no tornen, jugadors de carrer, xulos, macarres, petits venedors, la policia repressora, .. . tots ells intenten fer front a la vida, ja sigui com a éssers tràgics que accepten el seu destí o lluitant per obrir-se camí en una comunitat pobra, però solidària, sempre disposada a contribuir per pagar un enterrament, éssers amb una filosofia de l’existència, perquè la felicitat no la dóna els diners, sinó com un posa els seus peus a terra, diu Porgy que no té res entre les mans i ho té tot, d’aquesta paradoxa de l’existència que resumeix també la cançó: “i Got Plenty O ‘Nuttin “.

L’amor i l’esperança són els motors d’aquesta òpera que teixeix la trama d’una comèdia himana en què de vegades tenim el cor en un puny i altres ens deixem anar pel moviment dels peus dels ballarins, com la vida mateixa.

En aquests temps en què ens ha tocat viure, d’ajuts a la pobresa infantil, l’atur en taxes que no permeten viure, els sous per terra, etc. Obres com Porgy & Bess tenen un efecte quirúrgic que oscil·la entre el dramàtic de l’existència i la ferocitat dels sentiments humans i l’amor; un cau en el compte que ningú et pot obligar a renunciar als teus somnis i a la felicitat.

J. A. Aguado

Maria Stuarda

 

Aquesta òpera de Donizetti que ara podem veure al Gran Teatre del Liceu planteja una guerra entre dues reines. Dues dones enfrontades per un home, la gelosia com a motor de l’acció i els regnes que lluiten per obrir-se pas en el panorama europeu. Els ingredients de la tragèdia es cuinen a foc lent i acaben amb una decapitació. Estrenada a la Scala de Milà el 1835, “Maria Stuarda” juntament amb Anna Bolena i Roberto Devereux formen la trilogia “Tudor”.

La posada en escena és un al·legat a favor de la modernitat d’aquesta òpera, el vestuari d’ Agistubi Cavalca ens planteja una antítesi entre el passat històric representat per la roba de les dues reines, vestides a la manera a Gran Bretanya en 1587 i la resta dels personatges que porten robes modernes. D’aquest contrast entre passat i present es produeix un sutil intercanvi de passades temporals, l’espectador es puja a una màquina del temps i baixa i puja d’un temps a un altre, mentre que el suspens de la sitació política creada ens acompanya fins al desenllaç final on la persiana de la finestra es tanca i el botxí compleix amb el ritual del seu ofici.

L’òpera té dues lectures d’una banda la personal, la de dues dones enfrontades per una mateixa passió i la segona, una lectura plítica. Maria Estuarda, reina dels escocesos decapitada, gràcies a la signatura de la seva rival la seva cosina Isabel I, que va decretar la seva condemna per traïció. L’obra presenta els ressorts del poder. En aquesta Catalunya moguda per la política i el xoc de trens, obres com “Maria Stuarda” podrien prestar-se a una lectura en què els ressorts del poder sempre actuen de la mateixa manera, al segle XVI i al XXI. A més de la lectura polítca és memorable el joc de passions que es posa en escena, quan dues dones s’enfronten en un joc de reines la partida és d’alt risc, amb el teló de fons de l’horror de la pena de mort, vigent als Estats units, i la solitud d’un condemnat amb el seu botxí, realitat que poden viure qualsevol pres en qualsevol lloc calent del planeta, on botxí i víctima comparteix l’ antesala de la mort.

Les veus són de primer nivell: Elisabetta està encarnada per la mezzosoprano Silvia Tro Santafé i Marianna Pizzolato; Maria Stuarda Joyce DiDonato i Majella Cullagh, l’home objecte de la dispusta és Roberto Leicester interpretat pel tenor Javier Camarena i Antonio Gandia.

Al costat de les veus, la direcció musical de Maurizio Benini i la direcció d’escena de Patrice Caurier i Moshe Leiser. Un altre dels punts sorprenents d’aquesta versió, és l’escenografia moderna on prima no la reconstrucció arqueològica, sinó la contextualització en la nostra realitat, on la substància de l’obra cobra vida convertint-se en un regal per als espectadors que passeja pel present i el passat.

Un plus tindrà qui vegi la funció en la qual la famosa mezzosoprano estadounidense Joyce DiDonato, a qui l’any passat vam veure a “Cendrillon” a la suggestió de la qual no és fàcil sostreure.

J. A. Aguado

La Traviata

 

La mort sempre ha estat una dama enigmàtica de la vida de tot ésser humà, quan la malaltia t’atrapa la visió de la mort es fa present, la seva figura és objecte d’una indagació i la realitat cobra un altre sentit. Aquests dies s’està representant al Gran Teatre del Liceu de Barcelona “La Traviata” de Verdi, una òpera amb la qual se celebra el 15 aniversari de la reapatura del Liceu, quinze anys d’il·lusions compartides on es mira cap al futur, mantenint l’essència del passat.

El director d’escena d´aquesta versió és David McVickar, la dirigeix explorant el fons d’aquesta història implacable i emocional sobre les regles socials, el desig i la mort com a contrapunt a la felicitat humana. En aquesta ocasió McVickar aposta per la teatralitat, pel cortinatge negre i la visió tradicional d’una òpera en tres actes basada en el drama de “La dama de les camèlies” d’Alexandre Dumas, fill. Estrenat el 1853 a Venècia al Teatre de La Fenice és una de les òpera del repertori clàssic amb un moment estel·lar, el brindis que dóna inici a l’òpera. Com moltes grans obres la seva estrena va ser un fracàs, el públic va rebutjar el realisme i la cruesa- la història real de la cortesana Alphonsine Plessis (coneguda per Marie Duplessis), que una societat hipòcrita condena quan intenta escapar de la seva condició, però aviat s’ evidencia la penetració emocial amb què Verdi expressa l’amor, la passió i el dolor de la malaltia i la mort.

En aquesta versió que podem veure aquests dies els colors ho diuen tot: el vermell de la passió de les flors i el vestit de la protagonista i el negre del cortinatge com a metàfora de l’existència amb que es presenta l´òpera amb la mort present des del primer minut. La protagonista de la peça, Violetta, està interpretat per Patrizia Ciofi amb la naturalitat de qui es fa un “selfie”, respirant a cada moment la intensitat de la vida agradable, la recollida en el camp i l’agònica en un llit. El paper d’Alfredo, enamorat una mica atabalat, l’encarna Charles Castronovo, és l’element desencadenant de la tragèdia, no vam trigar a adonar-nos la seva falta de valor en refugiar-se en l’alcohol i en la gelosia que el porten a actuar amb la violència masculina molt pròpia d’algú que es deixa portar pels sentiments i no per la raó. Un dels papers més difícils i fonamentals en aquesta arquitectura sentimental és la figura del pare, Giorgio interpretador per Vladimir Stoyanov la seva veu ens dóna accés a obrir les portes a allò que mai hauria de ser obert: la perversitat.

D’aquesta posada en escena destaca la direcció musical d’ Evelino Demano i l’escenografia i vestuari de Tanya McCallin. D’aquesta subtil barreja d’ intel·ligències creadores neix un espectacle que mostra un hàbil joc de mentides i veritats de les quals podem gaudir durant tres hores del París del segle XIX, dels comtes, marquesos, els barons, els vescomtes, els doctors, els criats i aquest dubtós encant de la burgesia despilfarradora que viu per al plaer de l’estómac i de l’esperit.

La somnàmbula

 

Aquests dies el Gran Teatre del Liceu ofereix “La somnàmbula” coproducció del Covent Garden londinenc i l’Òpera de Viena que de gira recalen a Barcelona. El coliseu d’òpera català segueix contractant a les millors veus del món, tot i la crisi econòmica i els problemes amb els empleats. El Liceu mira l’òpera a través de la qualitat. Contractar cantants com el tenor peruà Juan Diego Flórez -en el paper de Elvino- és ser un “Addicted” a les millors veus que es fiquen al cap de l’espectador i fa que la funció s’aturi i arrenqui una ovació. Davant veiem el llistó del cant que no fa més que pujar i pregues, com espectador, per no caure mai en la síndrome de l’abstinència operística. El nivell es nota en l’ària “Ah! Perchè non Posso odiarti”.

Famoses dives han lluït els seus millors dots en el paper d’Amina, des de Giuditta Pasta que va estrenar l’òpera el 1831 a Maria Callas, en aquesta ocasió escoltem la veu de la soprano italiana Patrizia Ciofi, juntament amb un notable repartiment de secundaris més d’una cinquantena en escena i al fossat l’Orquestra Simfònica del Gran teatre del Liceu i el seu cor, dirigits per José Luis Basso. L’òpera es va estrenar en la primera meitat del segle XIX (1831), quan les escenes de la bogeria, els cementiris i els fantasmes protagonitzades per dones angelicals gaudien d’una gran popularitat en els escenaris europeus.

Aquest melodrama romàntic en dos actes està basat en un vodevil i un ballet d’Eugène Scribe, escrit per Felice Romani narra la història d’una jove que pateix somnambulisme i defensa la seva innocència davant les sospites d’infidelitat qie tots donen per fetes després d’haver estat descoberta un matí a l’habitació del duc viatger que va arribar el dia anterior al casament de la jove. La innocent Amina provoca el malentès i la remor del fantasma a l’hotel a causa dels sorolls que provoquen els seus involuntaris somnambulismes, que de vegades posa en perill la seva pròpia vida en passar lliurement per llocs perillosos.

La proposta escenogràfica del directe d’escena Marc Arturo Marelli ens presenta un hotel -balneari dels Alps, convertida en espai únic on ocorren els fets que causen l’escàndol en un poblet suís. Trobem a faltar la construcció escenogràfica de l’habitació del comte per donar versemblança a la gelosia.

El director d’orquestra israelià Daniel Oren va demostrar el seu domini en el repertori romàntic. A la representació que vaig assistir dijous passat, el teatre estava gairebé ple, va ser una autèntica bogeria, els aplaudiments es van perllongar.

Sembla que la salut de la cultura, malgrat les penúries econòmiques, treu múscul, el revés econòmic no sembla conduir a la bogeria de l’artista, sinó a esforçar-nos a trobar les alternatives a les lleis del mercat. El somnambulisme d’Amina ens salva de la tragèdia. L’enginy dels gestors culturals ens salvem de la pobresa cultural i del desert de l’analfabetisme operístic. Podem anar a l’òpera per 12 euros a l’últim pis, el que possibilita un final feliç al nostre dia, encara que l’espectacle l’hagis de seguir per una pantalleta de tv.

La Traviata

 

La mort sempre ha estat una dama enigmàtica de la vida de tot ésser humà, quan la malaltia t’atrapa la visió de la mort es fa present, la seva figura és objecte d’una indagació i la realitat cobra un altre sentit. Aquests dies s’està representant al Gran Teatre del Liceu de Barcelona “La Traviata” de Verdi, una òpera amb la qual se celebra el 15 aniversari de la reapatura del Liceu, quinze anys d’il·lusions compartides on es mira cap al futur, mantenint l’essència del passat.

El director d’escena d´aquesta versió és David McVickar, la dirigeix explorant el fons d’aquesta història implacable i emocional sobre les regles socials, el desig i la mort com a contrapunt a la felicitat humana. En aquesta ocasió McVickar aposta per la teatralitat, pel cortinatge negre i la visió tradicional d’una òpera en tres actes basada en el drama de “La dama de les camèlies” d’Alexandre Dumas, fill. Estrenat el 1853 a Venècia al Teatre de La Fenice és una de les òpera del repertori clàssic amb un moment estel·lar, el brindis que dóna inici a l’òpera. Com moltes grans obres la seva estrena va ser un fracàs, el públic va rebutjar el realisme i la cruesa- la història real de la cortesana Alphonsine Plessis (coneguda per Marie Duplessis), que una societat hipòcrita condena quan intenta escapar de la seva condició, però aviat s’ evidencia la penetració emocial amb què Verdi expressa l’amor, la passió i el dolor de la malaltia i la mort.

En aquesta versió que podem veure aquests dies els colors ho diuen tot: el vermell de la passió de les flors i el vestit de la protagonista i el negre del cortinatge com a metàfora de l’existència amb que es presenta l´òpera amb la mort present des del primer minut. La protagonista de la peça, Violetta, està interpretat per Patrizia Ciofi amb la naturalitat de qui es fa un “selfie”, respirant a cada moment la intensitat de la vida agradable, la recollida en el camp i l’agònica en un llit. El paper d’Alfredo, enamorat una mica atabalat, l’encarna Charles Castronovo, és l’element desencadenant de la tragèdia, no vam trigar a adonar-nos la seva falta de valor en refugiar-se en l’alcohol i en la gelosia que el porten a actuar amb la violència masculina molt pròpia d’algú que es deixa portar pels sentiments i no per la raó. Un dels papers més difícils i fonamentals en aquesta arquitectura sentimental és la figura del pare, Giorgio interpretador per Vladimir Stoyanov la seva veu ens dóna accés a obrir les portes a allò que mai hauria de ser obert: la perversitat.

D’aquesta posada en escena destaca la direcció musical d’ Evelino Demano i l’escenografia i vestuari de Tanya McCallin. D’aquesta subtil barreja d’ intel·ligències creadores neix un espectacle que mostra un hàbil joc de mentides i veritats de les quals podem gaudir durant tres hores del París del segle XIX, dels comtes, marquesos, els barons, els vescomtes, els doctors, els criats i aquest dubtós encant de la burgesia despilfarradora que viu per al plaer de l’estómac i de l’esperit.

 

 

Rossini versus Joan Font

 

L’òpera de Rossini és sinònim de fantasia i imaginació. La comèdia i “Els Comediants” li vénen a l’òpera dr Rossini com anell al dit. No és d’estranyar que l’òpera que obre la temporada del Gran Teatre del Liceu “Il barbiere di Siviglia” es l’hagin encarregat a un dels grups teatrals amb una trajectòria més dilatada, més de quaranta anys en això de buscar el costat positiu de la vida en peces teatrals plenes d’innocència, descobriments, enginy, creativitat, espurna, llum i color sobre les coses grises de la quotidianitat abalan a la companyia catalana “Els Comediants”.

“Il barbiere di Siviglia” està considerada l’obra mestra de l’opera buffa. Figaro és un personatge gairebé de l’Edat Mitjana entre la Trotaconventos del Harcipreste de Hita i “La Celestina” i el Arlequí de la Commedia dell’Arte. Aquest teixidor de trames és capaç d’aconseguir amb el seu enginy i cara dura el que els diners mai a assolit aconseguir: l’amor d´una dona.

L’obra és una crítica, molt pròpia de l’època en què va ser escrita la peça, es tracta de posar al descobert els arranjaments matrimonials entre els vells i les jovenetes de casa bona, en matrimonis de convinença. L’amor triomfa i els joves viuen la seva vida de color de rosa sent feliços i menjant perdius sobre un gran pastís.

Una peça en dos actes de tres hores de durada que val la pena només per veure el inconbustilbe don Carlos Chausson interpretant a Bartolo, el vell avar i desitjós de casar-se amb la jove Rosina, de la qual vol obtenir el seu dot i la seva joventut. Carlos Chausson és un mestre de la ficció i tan veritable en el seu ofici com la vida mateixa. La seva interpretació és compulsiva, ens diverteix i sovint ens deixa atònits la seva veu, els seus moviments i les seves màscares, la seva interpretació té l’habilitat de tornar fascinant i significatiu els petits detalls de la Rossini. Al costat de Carlos Chausson el jove tenor argentí Juan Francisco Gatell en el paper del comte d’Almaviva o el farsant Lindoro, màscares per a un tenor que en tot moment està a l’altura del toc teatral. A Rosina l’encarna Annalisa Stroppa, que va donar vida a una jove dolça i plena de força en les decisions que afecten a la seva vida. Finalment cal destacar el paper de barber que fa que des d’un inici l’obra ens atrapi, Mario Cassi interpreta un Fígaro sorprenent i ple de vitalitat.

El segell Comediants en el visual ho posa Joan Guillén amb una escenografia senzilla, simple i colorista i un vestuari marcat pel joc de colors que ens fan somiar amb la força dels somnis ple de lirisme. Com a teló de fons de l’òpera Joan Font posa als seus actors que es pengen d’un llum o transformen un enorme piano vermell en un llit, atrapen un barret en un arbre o fan del piano una barca per navegar els mars de la passió amorosa, … en un escenari dins l’escenari, en un joc de caixes xineses que sotmeten a l’espectador a seguir dues trames paral·leles, dues històries que en el fons són la mateixa, la història del joc, diversió, entreteniment, esbarjo i plaer, es pot demanar alguna cosa més.

 

L’ànima russa

 

Mentre Ucraïna està a la vora de la guerra civil al Gran Teatre del Liceu es representa aquests dies l’òpera “La llegenda de la ciutat invisible de Kitej” de Rimski-Kórsakov. Coproduït a tres bandes per l’Òpera d’Amsterdam, que el va estrenar el 2012, l’ Scala de Milà i el Liceu. Aquesta òpera de Nikolai Rimski-Kórsakov és tècnicament un dels espectacles més complexos i luxosos que ha presentat el coliseu líric barceloní, mentre que el personal tècnic del Gran Teatre del Liceu realitza un acte de protesta a la portes del teatre el dia de l’estrene, protesta que va provocar el retard de mitja hora. Tot en aquesta producció adquireix proporcions gegantines: s’han necessitat 15 tràilers per descarregar els decorats i l’atrezzo, que inclou més de vint llits, dotzenes de taules i cadires de bar i exigeix amplis efectius que han obligat al teatre a contractar més d’un centenar de persones per reforçar les plantilles de cor i orquestra, personal d’escenari i figurants. “La llegenda de la ciutat invisible de Kitej” és la penúltima de les 15 òperes que va compondre Nicolai Rimski-Korsakov (1844-1908) i l’última que el compositor va veure estrenada. Al Liceu va arribar el 2 de gener de 1926 i es va interrompre la seva posada en escena per culpa de la Guerra Civil. Als anys setanta va tornar al Liceu. Ara en aquest 2014, el repartiment l’encapçala la soprano Svetiana Ignatovich, els tenors Dmitry Golovnin i Maxim Aksenov, els baixos Eric Halfvarson i Vladimir Ognovenko i el baríton Dimitris Tiliakos. A tots ells s’uneixen un ampli repartiment coral, amb 15 personatges en escena, nodrits efectius corals i desplegament de figurants. L’òpera té quatre actes, el primer és el món pur de Fevronia, sensible i subtil, amb delicades intervencions pastorals i el so dels ocells. El segon, vital i colorista, plasma el món de la taverna i Kuterma, amb essències del folklore, inclòs el so de balalaikes. Al tercer dibuixa l’atmosfera de pregària de la comunitat catòlica amb música de bellesa extraordinària que evoca la consagració de Parsifal, i té com brutal contrast la violència orquestral de la batalla amb els tàrtars. El quart és un epíleg que plasma la bogeria de Kuterna i el record de Fevronia. El resultat són quatre hores carregades d’adrenalina, en un dels actes en la taverna s’incendien unes cordes i el vell fantasma de l’incendi del Liceu sobrevola la sala, però tot està sota control gràcies a l’enginy vigoritzant d’una superproducció digna dels millors teatres operístics del món. Cal obrir bé l’esperit per escoltar i veure aquesta òpera espiritual, sublim, excessiva, una muntanya russa d’emocions per als cinc sentits. Una llegenda iracunda, astuta, emocionant, sobre una escenografia i una il·luminació digna d’estudi a les aules. La seva càrrega espiritual, filosòfica i literària fan que aquesta òpera ens recordi que la cultura és com un miratge, una gran ciutat reflectida en un llac, una mica immaterial molt més grans que qualsevol cosa tangible per la qual puguem entrar en guerra uns amb els altres fins a la mort.