M.A.R.T., un festival de creativitat
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=I7YVdTlMTzE&t=1067s[/youtube]
El teatre Alegria es va transformar en una fàbrica d’idees teatrals en ebullició. El CAET va promoure la seva anual M.A.R.T. una tradició que s’ha consolidat com un intercanvi primaveral al Festival TNT, una de les marques de la ciutat de cara a l’exterior. La mostra tenia com a premissa que cada peça no podia superar els deu minuts, el resultat va ser un espectacle molt variat i creatiu. Un format que podia portar al recel, però que es va demostrar totalment àgil. El públic de la sala va votar per Llac i Poema de l’aire com espectacles per a ser programats en la propera edició del TNT. Totes les companyies es caracteritzaven per la joventut dels seus actors i actrius. Joves plens de talent i energia. Algunes, com Rectangle Negre, participaven per segona vegada a M.A.R.T. i s’han consolidat com una companyia de futur de la nostra ciutat. Dos dels elements que van contribuir a l’èxit d’aquesta edició van ser la varietat de registres i la coordinació tècnica. Les micropeces tenien propostes dramatúrigiques diferents: de text com la de Sílvia Navarro a peces d’acrobàcia, de dansa i videoart. Menció especial mereix la producció de Pau Gómez i la coordinació tècnica de Toni Ubach. No és fàcil mantenir el ritme d’un espectacle amb 17 propostes que canvien cada 10 minuts. Un repte superat i amb nota.
El moment emotiu de la marató va ser quan es va recordar a Rodamon, companyia egarenca dirigida per Montse Sala que durant molts anys ha treballat el teatre de qualitat entre els joves i no tan joves.
Totes les propostes ens feien pensar en un després: Tempus, Suite, Lemon Survey, La dóna gelatina, Autònoma, Trànsit, Isil Sol Vil x Marina Barsy Janer, Llac, Poema de l’aire, No estic neta, Woyzeck assassí, Dones i Fronteres i Tango d’última hora. Totes dibuixaven una subtilesa i elegància que prometien un després. Potser el TNT hauria de plantejar-se una Zona off, la iniciativa facilitaria l’objectiu de tenir un programa alternatiu a l’oficial, com passa en molts altres festivals de teatre com ara el de Tàrrega. Sens dubte el públic va respondre amb entusiasme i la mostra es va convertir en un espai lúdic creatiu, un fascinant desplegament de creativitat en un món dominat per la filosofia de la còpia.
En tot esdeveniment perfecte té una tara, un defecte; si no, no seria un producte humà. El punt a millorar és l’accessibilitat del Teatre Alegria. Una de les artistes intervinents anava en cadira de rodes, la ballarina terrassenca Dolors López, que ha pujat a escenaris de Barcelona, Madrid, Sevilla i Mèxic, i que en les seves diferents actuacions no ha tingut problemes de accessibilitat; mentre que sí els ha tingut en el teatre de la seva ciutat. Paradoxes de la vida. Aquest aspecte si volem una ciutat cultural sense barreres s’hauria de corregir. Esperem que el M.A.R.T. de l’any que ve segueixi aquesta línia ascendent que any rere any mostra.
- A. Aguado
Esteve Soler a la contra
Esteve Soler (L’hospitalet, 1976) és un d’aquests dramaturgs que es planegen llançar un missatge en les seves obres i al mateix temps divertir via l’insòlit com Pere Calders, Juliol Cortázar o David Mamet. El seu és furgar en la realitat els costats més inversemblants per nedar com el salmó contra corrent. Els seus textos reflecteixen un humor amarg, retrats inversemblants de la vida contemporània, pretextos per anar en contra de tot o gairebé tot amb un somriure als llavis: contra el progrés, contra l’amor, contra la democràcia.
Dins el marc del Grec 2011 la sala Beckett de Barcelona programa “Contra la democràcia” una reflexió al fil del moviment 15-M, el dramaturg reflexiona sobre la corrupció d’una classe política instigadora de guerres, corrupció, impunitat dels banquers i saqueig a la classe mitjana, el vell fantasma del desencant cavalca per mitja Europa i el teatre es mostra com una arma de denúncia. Els actors – Dani Arrebola, Pep Jové, Josep Julien i Laia Martí – donen vida a polítics, empresaris i altres personatges actuals recognoscibles, alguns d’ells històrics, com el rei Leopold II, es present en el muntatge per qüestionar si les atrocitats que es van fer al colonialisme no segueixen presents també avui en dia d’una forma o una altra.
L’obra parteix de la idea de la democràcia com a farsa, que produeix en tot el món horrors. Una democràcia que, en mans de financers avariciosos i polítics estancats ens ha convertit en monstres sense capacitat de control de nosaltres mateixos i del nostre futur. Sabut és de tothom que la democràcia és el sistema polític menys dolent de tots els que existeixen, n’hauríem d’ inventar un de nou per donar cabuda a totes aquestes reflexions sobre la realitat política i social en què vivim a causa d’aquesta crisi econòmica que no sembla que tingui llum al final del túnel.
“Contra el progrés” va ser seleccionada l’any 2008 entre 646 textos d’autors de tot Europa per participar en el Theatertreffen, el principal festival de teatre alemany, celebrat a Berlín, i des de llavors no ha parat de representar-se, pel mateix camí va ” Contra la democràcia “. Una sèrie d’històries independents on es barregen els mateixos ingredients humor i horror, mort i comèdia, moments tan estranys com pròxims. “Contra la democràcia” és com un mirall de fira que deforma la realitat a la manera de Ramón María del Valle-Inclán, hi ha molt d’esperpent. Esteve Soler mira els seus personatges des de dalt com un demiürg que mou els seus titelles. Amb aquesta peça tanca una trilogia en què es repeteixen les manera de dir i l’objectiu: ensenyar i delectar al mateix temps.
J. A. Aguado
RICARDO III O EL GENIO DE PEDRO MAS
El actor mallorquín Pedro Mas realizó una demostración de cómo un actor puede crecer en escena hasta llegar a la interpretación redonda. Convencido de que Shakespeare no es más que una cáscara vacía, Pedro Mas rellenó con la fuerza de los sentimientos todos los lugares de la pieza para obtener una interpretación monstruosa, arriesgada y merecedora de un aplauso fulgurante.
Ricardo III pudo estrenarse en 1592, y en 1597 se publicó con el título de “La tragedia del rey Ricardo III”. Pese al tiempo transcurrido, si hacemos una lectura en clave política sobre las situaciones del poder, sigue teniendo vigencia su aguda sátira de la lucha por el poder y su inteligente examen de las raíces del corazón humano.
Pedro Mas nos presenta a un Ricardo III hábil en sus traicioneras conspiraciones contra su hermano Clarence, interpretado por Francesc Ollé, y como lamentable asesino de sus inocentes sobrinos, su tiránica usurpación, además de su detestada vida y su muy merecida muerte. En Ricardo III la maldad es una absoluta venganza del personaje contra el mundo por haber nacido deforme, deformidad que el actor mallorquín transmite inteligentemente al espectador.
El espectador inglés de entonces sabía por adelantado el argumento, pero los espectadores que asistieron al Teatre Alegria podían enredarse en el arranque. En la guerra de las Dos Rosas, la casa de Lancaster (los Plantagenet) había prevalecido sobre la casa de York, no sin crueldad: Enrique VI y su hijo el príncipe de Gales, Eduardo, cayeron por mano del nuevo rey, Eduardo IV, y sus hermanos Ricardo (luego Ricardo III, duque de Gloucester) y Clarence. Aquel Eduardo había sido apuñalado por estos: el rey Enrique VI aparece muerto en la segunda escena del primer acto, cuyo cadáver estaba acompañado por su nuera Ana, viuda de aquel Eduardo de Lancaster. Ricardo la acosa brutalmente para que se case con él, aunque no niega haber matado a su marido, y consigue que ella acepte. Luego aparecerá la viuda de Enrique VI, Margarita, para maldecir a los de York y ver luego el cumplimiento de sus predicciones. Mientras, el nuevo rey Eduardo IV está gravemente enfermo: Ricardo le hace creer que su común hermano Clarence conspira contra él, consiguiendo orden para su encarcelamiento y luego su muerte sin que la víctima sospeche de Ricardo, hasta que su ejecutor se lo dice, antes de matarlo y tirar su cadáver a un tonel de malvasía. En todas estas escenas, Ricardo aparece como un gran cínico más que como astuto criminal: empezando por el famoso monólogo en que se presenta al público cargado de odio hacia todos por tener tan mala figura, sigue después en el mismo tono en su encuentro con Ana, la viuda del por él apuñalado Eduardo de Lancaster, que va siguiendo el cadáver de su suegro Enrique VI, y a la que, en un diálogo de insulto por parte de ella y de brutales acosos por parte de él, impone su voluntad de casarse con ella. El actor Pedro Mas realizó en todos estos momentos una exhibición del abundante talento que tiene en su sangre para convertir un drama histórico en una epopeya, y todo ello si dejar de ser, de una manera fascinante, un recién nacido, al que no debemos de dejar de seguirle la pista porque seguro que dará mucho que hablar.
J. A. Aguado