Flor de nit
En el Teatre Almeria, Víctor Álvaro dirigeix una versió de l’espectacle musical produït per Dagoll Dagom l’any 1992 amb textos de Manuel Vázquez Moltabán i lletra de Joan Lluís Bozzo i per descomptat la música d’Albert Guinovart. El musical ens planteja el tema de la doble conducta, la moral del dia i la moral noctàmbula. Flor de nit és un cabaret ple de cançons, alcohol, noies on es troben artistes i gent amb diners, senyors rics i senyoretes de moral distreta en el marc del Paral·lel. Un món caduc al qual es mira amb la nostàlgia d’un temps passat. Un homenatge a una ciutat, Barcelona, situada entre l’ avantgarda i el populisme. Un musical que recull l’essència de la poesia del gran Manolo Vázquez Montalbán.
Sovint els espectacles del Teatre Almeria tracten de trobar en el passat algunes de les explicacions del present, en aquesta indagació de Víctor Álvaro sempre trobem un univers melòdic i melancòlic, un tresor artístic, una joia entre tanta falsificació. Aquest cabaret que ens presenta és com un paissatge entre boires, es tracta de l’univers a la deriva dels perdedors, un territori que tractava de sobreviure a la misèria i a la crueltat que imposen els temps. Una història blanca de dia, però de nit vermella. Les caretes de la doble moral cauen a terra perquè com deia Manolo aquest món no és com l’ esperàvem. Hi ha en els textos de Manolo Vázquez Montabal el pessimisme de l’intel·lectual d’esquerres, el punt de vista d’aquell que no es casa més que amb la seva pròpia intel·ligència i independència. En tornar a escoltar aquestes lletres a un li ve la llàgrima malenconiosa incontrolable.
Entre l’espectacle de Dagoll Dagom i el de Víctor Álvaro hi ha molts ponts, però un camí paral·lel que no es creua el de la intimitat, reduint l’orquestra a tres músics i fent d’aquesta història anterior a la Gerra Civil un espai per a la memòria i el desig. Aquest és un espectacle molt més metafísic, ple de moments en veu baixa amb un fons blau, estem davant l’obra d’un poeta de l’escena.
Més que perdre en el sexe dels àngels d’un musical, aquesta versió de “Flor de nit” recupera l’ essència més brechtiana d’un cabaret molt alemany, en què la realitat immediata de la vida quotidiana és omnipresent i s’oposa a la rigidesa d’un musical de fantasia. La realitat és viscuda des de dins i des de l’emotivitat i el sentimentalisme d’una cançó, deixant en el pur os tots els engreixos dels grans musicals amb orquestra al fossat.
Al meu entendre, aquesta línia essencialistes posa sobre la taula la densa complexitat de la vida individual i col·lectiva, d’una ciutat a les portes d’una guerra que es va emportar moltes vides. La tragèdia final és la porta que obre el drama col·lectiu que patim i que no va deixar ni una sola escletxa a la felicitat.
J. A. Aguado
Mi primo de Terrassa
Este años se celebra el centenario del nacimiento de Pere Calders y para celebrarlo Víctor Alvaro ha adaptado los cuentos irónicos de Pere Calders de “Invasió subtil i altres contes”, el espectáculo cuenta con Oriol Casals, Gemma Deusedas, Bealia Guerra i Tono Saló miembros de la compañía residente del teatre Almeria. El realismo mágico de Pere Calders pasado de la narrativa a la dramaturgia siempre ha tenido buena acogida en los teatros, ya ocurrió con “Antaviana” con un Dagoll Dagom en sus inicios y un Pepe Rubianes memorable. Se pueden montar en un escenario estos cuentos porque su autor tenía la capacidad de atrapar la fantasía a partir de hechos cotidianos y reales, a la manera de Kafka. En este sentido la puesta en escena de Gataro teatre tiene ese punto de extrañamiento en la dirección de actores que hace que el sentido el autor al escribir la historia lleve en mismo camino que su adaptación teatral, no se traiciona el modelo sino que se enriquece.
El teatre Almeria es un notable ejemplo de voluntad, paciencia, compromiso e intuición que conquista el interés del público y de los círculos especializados en el mundo del teatro gracias a la calidad de su trabajo. El director del espectáculo se ha preocupado en todo momento que haya un sentido de la continuidad entre los cuentos, de modo que el espectador no pueda entender el espectáculo como una suma de fragmentos.
Hay en los cuentos de Pere Calders un punto de euforia surrealista que engancha, en estos momentos de crisis y de depresión del alma y del bolsillo conviene distanciarse y tomar este espectáculo como un antídoto del drama que supone el cierre de las empresas, las familias que pierden sus casas, la huelga general, los desahucios y los despidos de bajo coste.