Cristina Martínez sonoritza “La pista”
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=2G45ADHY33g[/youtube]
Una de les drogues més potents de la nostra societat capitalista són els diners, única forma de cultura que molta gent coneix. En època de crisi econòmica, precarietat laboral, atur, els desheretats de la societat creixen per l’Europa de les oportunitats, la igualtat i la llibertat. En aquest context un grup d’actors recuperen l’esperit que Sydney Pollack ens va proposar en els anys seixanta sobre el capitalisme salvatge de la crisi del 29 als Estats Units. Aquest fantasma recorre Europa pujat en el seu cavall i com a banda sonora el ritme de la música que acompanyava a aquells buscavides, gent àvides d’èxit, lliurats a l’espectacle terrible de ballar sense pausa, durant dies, amb l’única finalitat de poder somiar amb els diners del premi final. Els concursants estan disposats a fer el que sigui en una mena de modern circ romà on tot està permès amb l’única finalitat dels diners. Els concursants tenien un lloc on dormir i menjar mentre altres passaven fam a la depressió econòmica de 1929. Els concursants posaven al límit les seves resistència física i psíquica, una multitud venia a la pista a veure el seu patiment per divertir-se i entretenir-se, tot era un gran negoci. Sydney Pollack dirigia llavors a Jane Fonda, Michael Sarrazin, Susannah York …
La Sala Atrium ens proposa un treball d’investigació relitzat per Jaume Viñas i sota la direcció de David Maqueda amb un repartiment de joves actors: Aïda Bellet, Boris Cartes, Oriol Escalé, Oriol Guillem, Marc Joy, David Maqueda, Marina Mulet, Núria M. Montes i Joana Sureda. L’obra porta per títol “La pista”, molt important en el muntatge és la música que compta amb la sonorització d’una actriu de Terrassa, Cristina Martínez, sortida de l’Institut del Teatre i que té un llarg matrimoni amb la música com demostra en el seu grup Sense Sal i en tot el que fa amb els seus dits sobre les tecles blanques i negres d’un piano. “La pista” està sostinguda sobre un ritme trepidant en contrast amb el tràgic monòleg dels seus protagonistes.
“La pista” és una lliçó de vida brillant i aterridora on un grup d’actors demostren el seu enorme talent. Un surt del teatre pensant en aquesta terrible i aterridora “tour de force” salvatge i compulsiva que han de viure els personatges d’aquesta peça. En aquests temps de crisi, quan la necessitat estreny, apareixen situacions kafkianes, terribles explotadors de negocis com la pista extensible a moltes empreses que exploten per sous miserables i per la necessitat de trobar feina a una quantitat de ciutadans cada vegada més gran. Per això volem aplaudir l’aparició d’aquest projecte – “La pista” -, aquest tipus d’espectacles plens de joves actors amb molt talent que haurien de ser molt més freqüents, les indústries culturals públiques i privades haurien de posar les plataformes al servei de la intel.ligencia, l’ energia i la necessitat d’explicar una història, sobretot en temps de crisi on els diners sembla ser l’únic valor moral sobre la pista per la qual ens arrosseguem.
- A. Aguado