Una arrasadora fúria femenina

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=AV0sO9BKMe4&t=3s[/youtube]

Temps era temps, l’anys 1991, cinc joves actrius que s’acabaven de graduar: Marta Pérez, Carme Pla, Mamen Duch, Àgata Roca, Míriam Iscla i Rosa Gàmiz es van conèixer a l’Institut del Teatre i van decidir unir els seus destins en una companyia teatral amb la qual han treballat sobre els escenaris. A la companyia també es va incorporar la Marta Pérez una altra actriu formada a l’Institut del Teatre. Les T de teatre ja estaven completes. La vida semblava meravellosa. Un miracle que un grup de dones tinguessin èxit i es mantinguessin any rere any. Els ocells cantaven feliços en els arbres i els èxits es van succeir com diu la cançó de Supertramp de forma lògica i controlada fins avui. Sembla un somni fet realitat.

Des de llavors són exemple per a les fornades d’actrius que comencen, pel camí i per la naturalesa de les coses Miriam Iscla va decidir emprendre els seus propis projectes. Les quatre que van quedar porten 25 anys fent riure al seu públic fidel en els teatre i a TV3. Paradoxalment han celebrat els 25 anys de riures amb una obra melancòlica que parla del dolor, E.V.A., dirigides per Julio Manrique.

Una companyia de dones que són un pas en això de la presència de les dones en els llocs importants de la societat, en aquest cas l’escena catalana. Per a elles va ser fàcil arribar, el seu mèrit és el de matenir-se durant 25 anys amb deu espectacles.

Petits contes misògins de Patricia Highsmith va ser el punt de partida sota la direcció de Pere Sagristà. Des del principi la marca T de Teatre juga amb la mordacitat del punt de vista de la dona. La intel·ligència de la ironia sobe les coses i l’humor. La hilarant mordacitat de la Highsmith els ha acompanyat aquests 25 anys a les noies T.

Obres de teatre amb un fort component emocional als quals el gir inesperat, el tornat de la realitat posa l’accent en el caràcter femení. Un dels grans encerts de la companyia són els directors amb qui han treballat.

El dramaturg i director teatral Sergi Belbel va ser l’home que els va donar l’impuls definitiu a la seva carrera, amb un dels seus temes favorits el sexe oposat Homes !. Dones que parlaven d’homes amb sarcasme. Dels marits, de les parelles, dels homes que van passar a ser els fills. El guionista, dramaturg i director David Plana va treballar amb elles a Criatures.

El 2000 TV3 comença a gravar Jet Lag, aquesta vegada sota les ordres de Cesc Gay. Sens dubte la sèrie de televisió els va fer arribar al gran públic, es coloran en totes les llars de Catalunya. La gent anava al teatre per buscar el personatge de la tele.

Després van pujar al cel, entre núvols van estrenar Això no és vida dirigides per David Plana. La mateixa fórmula de petites històries. Van tenir la seva aventura amb el dramaturg Javier Daulte amb Com és possible que t’estimi tant. Després va venir la seva etapa amb Alfredo Sanzol amb Delicades i Aventura. Més tard Dones com jo escrit i dirigit per Pau Miró. I Ara E.V.A. acompanyades per dos actors Jordi Rico i Albert Ribalta.

T de teatre és una companyia amb molt teatre, humor, sarcasme i intel·ligència. Històries commovedores que revisen el mite de la dona de vegades tendra, sovint ferotge i sense concessions a l’estupidesa humana.  La companyia ja està donant-li voltes al seu pròxim projecte amb una arrasadora fúria femenina.

1. A. Aguado

El diàleg com a camí de la veritat

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=MqTc4EV4cFA[/youtube]

Tots els sistemes democràtics sans se sostenen sobre els pilars del diàleg i en la idea d’intentar entendre la idea de l’altre. La versió d’Èdip de Sòfocles en versió de Jeroni Rubió Rodon comença amb el diàleg entre els grecs Sòcrates i Parmènides que no polemitzen, no volen persuadir, ni ser persuadits, no pensen a guanyar o a perdre, els dos saben que la discussió és el camí possible per arribar a una veritat. Lliures pensen o intenten exercir el diàleg que substitueix l’oració i la màgia. En aquesta versió l’accent no està posat en la part froidiana, en l’aspecte psicològic i les interpretacions de Sigmund Freud de les relacions d’Èdip amb la seva mare, sinó les relacions d’Èdip amb el seu poble. L’exercici del poder i els seus patiments prevalen per sobre de les relacions sentimentals dels personatges.

Oriol Broggi agafa el fil de la investigació del crim com si fos un thriller cinematogràfic, en aquestes anades i vingudes en la investigació, el director ha transformat l’escenari Romea en una versió de la Biblioteca de Catalunya. Espais oberts il·luminats en càlids i freds de la mà de Pep Barcons, amb sorra, teles, canyes i oliveres. L’obra està al Romea però perfectament podria implantar-se a la Biblioteca de Catalunya amb la mateixa eficàcia. La història es narra i s’explica, té més de narració de fet ocorreguts que d’esdeveniments que l’espectador contempla, com passava en el teatre de la Grècia clàssica.

El repartiment està encapçalat per Julio Manrique, Carles Martínez, Marc Rius, Mercè Pons, Ramon Vila, Miquel Gelabert i Clara de Ramon. Tots els personatges de l’obra giren entorn de la coneguda història d’Èdip. Èdip insisteix en descobrir la veritat i ho fa sense treva, el que fa que la seva pròpia desgràcia arribi implacable i sense cap tipus de mirament sobre ell. La paraules d’Èdip per descobrir l’assassí fan que la veritat se li vagi apareixent a poc a poc davant els seus ulls com un mirall en el qual al principi borrós i al final clar com l’aigua transparent apareix la veritat que el personatge no pot suportar. Èdip no té por de la veritat, vol salvar la ciutat i insisteix a descobrir valentament la veritat a través de la paraula. Les paraules dels actors tenen un ritme lent, perquè l’espectador atrapat a la xarxa del que s’explica tingui l’oportunitat d’assaborir el discursos dels actors, només Julio Manrique s’exalta i es precipita a la recerca de la seva set de saber, de vegades donant pals de cec, però altres vegades obrint camins sobre la seva pròpia veritat. Julio Manrique es lliura amb una energia salvatge a la interpretació d’un personatge angoixat que com més s’acosta a la veritat, més desesperat i acorralat es troba. La paradoxa d’aquest personatge és que la set de veritat el portarà a la seva pròpia destrucció i el càstig. Ens atrapen molts moments de l’espectacle, de tots ells destaquem la trobada entre Èdip (Julio Manrique) i el pastor (Miquel Gelabert).

Un cop més Oriol Broggi amb la paraula com a única tecnologia treballa la interpretació d’uns actors que troben els personatges en una reflexió sobre l’exercici de buscar la veritat. En aquest temps de sordesa política i corrupcions les paraules de la tragèdia ressonen.

1. A. Aguado

 

El imperatiu de somiar

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Iv1ZJul8zkY[/youtube]

La vellesa, la pèrdua de memòria, el alzahimer, el pas del temps, el sentit de la vida, el final i el principi de les coses, … aquests són els temes de la companyia La Zaranda que porten més de 30 anys sobre els escenaris treballant amb la coherència que els dóna la recerca d’uns valors eterns dins el món del teatre. Una companyia que es fa dir “inestable d’Andalusia la baixa” són de Jerez, que busca l’art i l’esperit, lluny del mercantilismes, porten molts anys investigant en el tema de la vellesa, el pas del temps com ocorria en “El règim del pinso “. Ara al Teatre Romea ens han mostrat el seu treball “El crit al cel” una peça més de la consagració d’aquest equip que compta amb el cervell pensant de la companyia el dramaturg Eusebio Calonge (1963) irrenunciable paper de portaveu d’una companyia que busca l’essència de l’esperit a la frontera entre la paraula i el silenci.

“El crit al cel” ens situa en un geriàtric asèptic, on es practica la sedació pal·liativa que a poc a poc desintegra en el no res als seus clients. Un grup de residents decideixen escapar iniciar el seu particular viatge enlloc. El dramaturg Eusebio Calonge el que fa és elevar aquest viatge a una categoria mítica i al·legòrica, que no obstant això no perd la tendresa i el sentit de l’humor negre.

Com en el teatre de Fernando Fernán Gómez seus personatges derrotats per la vida i la degeneració física, que tot pas del temps comporta, caminen perduts a la recerca d’un sentit que han perdut. És en aquest terreny on els grans dramaturgs demostren que les més genuïnes creacions teatrals transcendeixen cap a l’àmbit de la reflexió i el testimoni del valor històric, social i real perquè malgrat estar parlant per a l’eternitat “El crit al cel” tracta un tema del present.

El tema de fons, més enllà del mer lament pel pas del temps i la degeneració física de l’ésser humà, és el de la capacitat de l’ésser humà de generar somnis. Encara que la situació serà totalment absurda. Genial l’escena de l’obra de teatre dins de l’obra de teatre, com en una caixa xinesa, totalment delirant, moderna, original i guestiva d’una potència tan gran que, si l’espectador s’atreveix, no deixarà de buscar aquesta companyia en el seu recorregut pels escenaris de mig món.

El talent de La Zaranda està en el creador d’uns textos que tenen molt a dir, en una direcció d’actors impecables i un equip d’actors i treballadors del món de l’espectacle compromesos amb la recerca d’una poètica transcendent sense perdre la cotidinidad per fer que l’espectador comparteixi les seves pròpies pors i els seus propis somnis amb aquests personatges contemporanis que no estan renyits amb el mite, la simbologia que ens recorda el impertivo de somiar, de vèncer les dificultats de l’existència pel costat perillós, a risc de patir dolor , la pèrdua de la memòria o la privació de la llibertat perquè més enllà de la pols de la incineradora, l’irracional i l’catastròfic el poder de la llum en el somni de la vida.

 

1. A. Aguado

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=RrlwTnkPJd0[/youtube]

Una comèdia de Cec Gay

 

Cesc Gay director i guionista de les seves pel·lícules es passa del cinema al teatre amb “Els veïns de dalt”, una comèdia sobre les relacions de parella. Director de comèdies del cinema com “Una pistola a cada mà” on analitzava els diferents patrons masculins, aterra ara a l’escenari del vell Romea amb una comèdia que pot ajudar-nos a redreçar el rumb erràtic de la parella. En pel·lícules com “La ciutat” o “Ficció” s’enfrontava al tema del sexe en les relacions on els personatges eren éssers commovedors. Tots ells intentaven fer front als assalts de la vida. Quan ja res funciona, sempre poden aparèixer uns simpàtics veïns que et revolucionen tot i res millor que un pica pica per conèixer-los. Sens dubte ha estat una aposta brillant del nou director artístic del teatre, Borja Siutjà.

Cesc Gay ens fa assistir al naufragi d’una parella, i més profundament, concretament quan el sexe ha abandonat la seva màgia. Sàtira burleta i implacable de l’ intel.lectualisme encarnat per un professor de piano interpretat per Pere Aquillué. Per sobre de tot preval la visió cómica de com de malament enfoquem moltes vegades les relacions home dona quan la clau està sobre la taula a l’abast de la mà. Pere Aquillué interpreta un home ferit esquerdat, instal·lat en la solitud d’un telescopi pel qual mirar les estrelles. Tendresa i humor amb una mica de mala llet destil·len aquests personatges que descobreixen que el món al qual s’havien acostumat estava construït sobre cartes de naip que un buf de vent podia desmuntar en qualsevol moment. Es tracta de seguir en aquesta línia de recerca que té el cinema de Cesc Gay d’analitzar les claus íntimes de persones que entren en els quaranta, en aquesta avantsala del judici de la teva vida, cap a on vas i d’on véns. L’infern de la quotidianitat en el món d’una parella vist amb humor, amb un llenguatge quirúrgic que ascila entre el dramàtic i el grotesc. Cesc Gay revela la ferocitat de les emocions i els sentiments. La comèdia funciona i l’espectador somriu, riu i riu. La raó està en aquest empatia que sentim sobre la manera de mirar les relacions entre l’amor i l’amistat, el matrimoni i la família, la vida i la mort, amb un ritme endimoniat gràcies al meravellós elenc d’actors, al costat de Pere Aquillué Nora Navas, Jordi Rico i Àgata Roca.

En ocasions el cinema i el teatre té vasos comunicants, ja va passar amb VOS on Cesc Gay passava al cinema una peça de teatre de Carol López on ironitzava sobre la vida en parella. Ara i abans que vegem aquesta tardor la seva nova pel·lícula Cecs Gay ens ofereix una comèdia brillant, amb ritme en els diàlegs salvatges i melancòlics que susciten rialles en l’espectador.

“Els veïns de dalt” és una comèdia agredolça i inoblidable entorn de l’amor, la desgràcia i l’alegria, els avantatges i servituds de la vida en parella. Cesc Gay manipula una arma meravellosa i terrible: el riure.

Una visión de la realidad de Argentina.

 

Al menos los viejos cuentos empezaban bien, pero los que se cuentan ahora en Argentina ni siquiera eso. Desde hace algunos años una misteriosa maldición se cierne de modo inexorable sobre un país que da de comer a muchísimos países pero en el que viven diez millones de hambrientos, tal y como denuncia Cecilia Rossetto en su último espectáculo en el teatro Romea: “Resiste Rossetto”. Los políticos parece dan palos de ciego; es en momentos de crisis cuando los intelectuales toman cartas en el asunto. Como en las viejas desgarradas historias de los tangos porteños, el espectáculo de Cecilia Rossetto en el Romea es una cadena de historias familiares con un “exceso” de melancolía y de acción, de nacimientos y de muertes, de mujeres abandonadas o de historias apasionadas con cualquiera de los espectadores que asisten al acto.

Uno no suele frecuentar las realizaciones de los políticos argentinos con su pueblo, quizá la distancia; uno tal vez sea consciente sólo de la verdad que vemos en televisión o consultamos por Internet… . Con “Resiste Rossetto” se vuelve a retomar la bandera de la regeneración, la bandera de la dignidad y, sobre todo, la bandera de la crítica inteligente y lúcida, en el seno de una producción teatral que mezcla canción y comedia, tragedia y esperpento, en la que una mujer acompañada de un pianista nos hacer vivir algunas de las más auténticas cualidades de una buena producción de café-concierto.

Después de participar en “La ópera de cuatro cuartos” dirigida por Calixto Bieito, Cecilia Rossetto se pone las pilas y nos invita durante todo un mes a permanecer con los cinco sentidos alerta y no morderse la lengua en un espectáculo capaz de recordarnos que el mundo del espectáculo sirve para algo más que para la pura diversión o la evasión facilona. O sea, lo de toda la vida. Al final del espectáculo Cecilia Rossetto acaba siendo entrañable. Una cómica de primera fila directa e imperturbable como el propio Charlie Chaplin, una mujer recurrente, febril, atravesada finalmente por el brillo de una ironía consoladora, de una amarga esperanza.

Cecilia Rossetto es ante todo una cantante inteligente que se ha propuesto, en su último espectáculo, ordenar el caos argentino, no añadir confusión a la confusión, que es lo que suelen hacer los abstractos, los informativos postnovísimos y los políticos. En el esperpento de “Resiste Rossetto” cada chiste es un pensamiento. Hay en él más reflexión que emoción, y eso me gusta. Es una payasa grave. Lo suyo está hecho de música quieta y espesor mental. De sensualidad desbordante y deseo. Algo así como el tacto de los pétalos de una rosa sobre la epidermis. Nadie más inmune que Cecilia Rossetto a la peor plaga de la sociedad globalizada de hoy: la mentira institucionalizada.

Si bien algunos materiales del espectáculo no son nuevos, sin duda el acercarse a ver este espectáculo prodigiosamente entretenido es del todo un acierto, puesto que en él se encierra toda una forma de ver el mundo, una actitud ante la versión oficial de las cosas. Uno al salir del Romea por la calle Hospital va diciendo: “¡Uf, que bien se me ha quedado el cuerpo!” en el sentido médico del término, de pura salud como hablaba Aristóteles en su “Poética”.

J. A. Aguado

Una meditació sobre la felicitat

 

El Teatre Romea arranca la seva temporada amb una obra de Sergi Pompermayer i Julio Manrique dirigida pel mateix Manrique que acaba de fer-se càrrec de la direcció artística del teatre. L´actor de vocació i amb fusta de director d’escena, Julio Manrique (Barcelona, 1973) s’ha convertit en els últims cinc anys en el relleu generacional del teatre a Catalunya. La seva aposta inicial per la dramatúrgia nord-americana vinculada al cinema-David Mamet, Neil Labute-, juntament amb el seu domini del ritme i el tempo escènic li van fer mereixedor de les lloances de la crítica i la fidelitat del públic fidel. Ara, liquidada l’etapa d’Àlex Rigola al Lliure i de Calixto Bieito al Romea. El nou rei de l’escena barcelonina dicta las seves lleis en un món tan tancat com el de teatre.

L’obra és un experiment teatral que ha treballat amb els actors còmplices de la seva trajectòria artística.El repartiment compta amb Mireia Aixalà, Ivan Benet, Cristina Genebat, Oriol Guinart, Xavier Ricart, Marc Rodríguez i Andrew Tarbet. L’ anècdota que va moure tota la maquinària argumental és la creença del fantasma de l’ actriu Margarida Xirgu pul·lula pel Teatre Romea de Barcelona.Les ruïnes del teatre Romea cremat en la ficció és un lloc peculiar, molt decorat, molt turmentat, però bonic i misteriós. Aquí hi ha les història, discontínues i fragmentaries, de com un grup d’actors i un tècnic de llums creuen les seves vides. La peça està poblada de personatges vitals, plens de coratge i alhora moribunds.

El espectacle juga amb el llenguatge cinematogràfic tan propi de Manrique, l’obra fa un ”flashforward” de set anys i avança fins arribar a un final.Al centre de l’argument hi ha una història d’amistat, com a teló de fons l’amor i el desamor. Aquesta és una història d’amors creuats que Manrique ha explicat. Entrar en els sentiments és senzill, però només el marc d’una Barcelona teatrera ho complica. Cada actor, personatge o individu busca la seva felicitat en aquest lloc desolat i seductor que és l’existència.

Les diferents històries formen una estranya unitat, en totes veiem el diàleg incessant entre el passat i el present ple de sentit d’humor, molt important la ironia i l’ humor intel·ligent en tot aquest entramat de desassossec d’uns personatges que tendeixen a reinventar-se contínuament.

La moralitat d’aquesta faula divertida i esglaiadora en la qual es donen cita l’ofici de doblador, el de taxista, el d’actor, el de director de cinema, cooperant d’una ONG a l’Àfrica és que el teatre, l’amistat i l’amor aixequen una defensa contra el dolor de l’existència. Llum de guàrdia és l’obra més ambiciosa de Manrique, on els esforços de l’escriptura es converteixen en una posada en escena fluida. Els seus diàlegs són flexibles, llisquen com una seda, els seus personatges s’alcen en una Barcelona de cinema. El resultat és una creació meravellosa. Una meditació sobre la felicitat i els anys que ens acorralen.

 

 

L’última trobada

 

Abel Folk dirigeix i interpreta el paper protagonista de “L’última trobada” al Romea. Es tracta d’una adaptació teatral de Christopher Hampton de la novel·la del mateix títol de l’escriptor hongarès Sándor Márai. Es tracta d’una peça teatral que planteja un problema psicològic al voltant de la pèrdua de les persones que estimem, es tracta d’un triangle sentimental, una traïció i la història d’una amistat.

Un vell general de la Guàrdia Imperial es troba en el seu petit castell hongarès esperant la visita de qui va ser el seu amic de l’ànima en la joventut i company d’estudis a l’Acadèmia Militar. El vell general (Abel Folk) es disposa a enfrontar-se al passat, al terreny pantanós de les confessions per esbrinar alguna cosa que sempre li ha turmentat, vol saber, dues preguntes que busquen una resposta única. Els records del passat tornen per situar l’espectador del Romea en el nus de la història que uneix els dos personatges. Abel Folk manté l’espectador en perpètua intriga que es desenvolupa al voltant d’aquestes dues preguntes. La idea de la intriga que manté l’espectador neix del propi discurs del personatge que Abel Folk remata amb tons de teatre contemporani en trencar el fil de l’acció i introduir apel·lacions a l’espectador que d’aquesta manera es converteix en part de l’acció dramàtica, fins i tot el cos tècnic del teatre es converteix en protagonista d’una història que se’ns va dosificant fins al moment final. La ira és una emoció primitiva, una fora molt poderosa que pot moure a la venjança, encara que el temps s’hagi aplicat la seva cataplasma balsàmic. La ira és en aquesta obra de teatre un mitjà cuirassat. Funciona com una reacció de defensa de la persona, preventiva, abans que la seva pròpia consciència li faci veure la realitat.

Els tres personatges de la peça vénen a il·lustrar una anècdota: no evolucionen psicològicament, simplement confirmen una història que el propi personatge sembla saber per endavant, la finalitat de la trama és confirmar una certesa. Al costat d’ Abel Folk trobem a Jordi Brau (Konrad, company d’estudis a l’acadèmia militar, de família pobra, però amb un esperit cultivat per la música i l’art) al costat d’ells la participació excepcional i emocionant i sentimental de l’actriu Rosa Novell (com la dida d’Henrik, Nini), que torna a trepitjar les taules del teatre després de patir una greu malaltia que l’ha deixat cega, el repte humà i artístic és realment cridaner.

Com teranyina que els envolta tot: la cultura. La gran aranya va teixint les seves fils en aquesta història; des de Chopin i la seva polonesa, fins a la diferència entre l’home de reflexió i l’home d’acció, la perplexitat de la caça com un acte social de la classe alta, les festes de la noblesa i els reis, el valor de l’amistat, dels diners, de la posició social, … Quins motius poden conduir a un home a trair o intentar assassinar al seu millor amic? La resposta al Teatre Romea.