Mira, són els Travy

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=SBCymhXnSXE[/youtube]

Oriol Pla (Barcelona, ​​1993) pertany a una família de joglars, Quimet Pla i Núria Solina són els progenitors. La seva mare cofundadora del Circ Crit i el seu pare cofundador de Comediants. La germana actriu i perfornance Diana Pla. Els quatre, pares i fills, s’han reunit sota la mirada externa de Pau Matas Nogué per a crear Travy, que aquests dies ocupa l’Espai Lliure, la sala petita de Montjuïc. Travy és un espectacle commovedor sobre el director, sobre el dramaturg, sobre els actors i sobre la mitologia dels creadors que dediquen la seva vida a les arts escèniques.

L ´argument ens parla d’una sala d’assaig on en una mena de pluja d’idees es va construint una història que té com a objectiu emocionar l’espectador. Una família de joglars està en crisi, no té idees i es plantegen construir un espectacle de teatre independent en família: la família Travy. Els dramaturgs, Pau Matas i Oriol Pla, combinen amb fluïdesa la mirada sincera de l’ofici aconseguint una enlluernadora obra testimoni i autobiogràfic d’una família de creadors de l’escena catalana.

Després d’un nombre musical de expresió corporal de Oriol Pla que serveix com obertura de l´espectacle. Els personatges es plantegen si encara fan riure, si encara conserven la gràcia i el favor del públic. Els temps no estan per gaires rialles. Travy ens mostra quatre artistes que busquen el seu estil propi i una família que intenta trobar-se a si mateixa en mig de les onades de la realitat.

Hi ha en aquest espectacle un homenatge al teatre fet de forma artesanal, el teatre que neix de la recerca de parlar al públic sobre l’ofici de comediant: els números, la mort, la memòria, el món dels joglars, l’ofici de pallasso, la creació, la llibertat, el joc com a principi de la creació, el circ, la família i l’amor. Tot amb dos punts de vista: el dels joves inconformistes i el dels vells que coneixen molt bé el seu ofici. De la lluita entre l’ avantguarda i la tradició neix la ironia i el sarcasme. L’espectacle té molts moments brillants, entre els quals destaquen l’inici, el conte en italià de la llegenda macarrònica del castell imitant al Civerttini i el monòleg que recita Quimet Pla d’Hamlet mentre fa una truita amb pa amb tomàquet i oli: “Ser ou o no ser ou, aquest és la qüestió”.

Travy és un espectacle singular a la cartellera. Un d’aquests espectacles per a tots els públics que ens fan riure i emocionar al mateix temps. Una intensitat actoral que ens recorda als vells còmics plens d’humor, dolor, sarcasme i insolència. Un homenatge als joglars. En aquesta obra sincera i directa, Oriol Pla rendeix comptes amb els seus pares i pinta el mite del joglar, del pallasso, i la seva pròpia vida. Una hora i vint de rialles que ens deixa un final per l’emoció, el públic que omple la sala dia rere dia acaba en peu aplaudint aquest exemple de recerca de veritat, d’autenticitat en un art fet de mentides i trampes. Paradoxes de la vida.

1. A. Aguado

Les noves formes de soledat dels joves internautes

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=_zfJ9iGOMcc[/youtube]

En ocasions apareix un dramaturg que obre camins en un sector o una temàtica poc tractats amb una forma originial d’enfocar el tema, estem parlant de Fabrice Murgia (Bèlgica, 1983) de qui hem vist al teatre Lliure de Gràcia la seva obra La tristeza de los ogros. Es tracta d’una obra que intenta descriure la frustració i la soledat dels nostres adolescents, el material amb què treball són fets reals apareguts a la premsa. El 20 de novembre de 2006, Bastian Bosse, un jove de 18 anys, va tornar al seu institut a Emsdetten (Alemanya) amb una escopeta i va matar a cinc alumnes abans de suïcidar-se, aquest tipus de notícia ens arriba normalment d’Estats Units on els joves co ara els de l’institut de Parkland Florida han iniciat una campanya pel control d’armes als USA per evitar les matances en escoles i universitats.

Fabrice Murgia ha construït una història amb elements d’aquesta realitat, el resultat un conte oníric que ens parla sobre el món interior dels adolescents, una generació amb por, amb estrès i atrapada en mons com Instagram. El fil conductor és una nena vestida de primera comunió amb ferides a la cara i en el cos que si d’un núvia cadàver es tractés que ens qüestiona la realitat. El segon cas que ens planteja el dramaturg belga és el cas de la jove austríaca Natascha Kampsuch, de la mateixa edat, captiva durant deu anys, un cas paral·lel al que fa unes setmanes despertava els americans amb la notícia d’uns pares que mantenien captius i encadenats als seus 13 fills al seu habitatge de la petita localitat de Perris a Califòrnia a 95 quilòmetres al sud-est de Los Angeles.

Fabrice Murgia dirigeix ​​la companyia Artara, on combina cultura visual i música per enganxar els adolescents addictes a les noves tecnologies. Explora les noves formes de soledat, el buit d’uns joves sense futur enganxats al malson, sens dubte educadors, psicòlegs i adults han de prendre bona nota del que planteja el dramaturg.

L’adaptació de Borja Ortiz de Gondra ens fa proper el text i el subtext de l’obra. Els intèrprets Olivia Delcán, Andrea de Sant Joan i Nocho Sánchez realitzen un treball commovedor on l’espectador comprèn la por dels nens, la por de passar de ser adolescent a ser adult. Un treball extraordinari que ens fa caure en un profunda meditació en sortir del teatre.

1. A. Aguado

Diners i persones tòxiques

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=lcS1J4xJn1I[/youtube]

Egipte va patir 10 plagues, una sèrie de calamitats que segons l’Antic Testament Déu va infligir als egipcis per tal que el faraó deixés partir als hebreus d’Egipte. Victòria Sspunberg ens parla de la plaga nombre onze, la plaga dels nostres temps la dels diners. A vegades la tecnologia ens fa perdre el sentit de la realitat, invents i avenços tecnològics com les google glass, els nous telèfons ipone, els els nous ordinadors de la mazanita ens pot convertir en triomfadors quan en realitat la tecnologia pot emmascarar un fracàs personal.

Victòria Szpunberg en la seva última “L’onzena plaga”, que es representa en l’Espai Lliure ens parla precisament dels miratges del progrés, del miratge de apostar-ho tot a una forma de vida que et esclavitza i et aniquila. Un tour de force salveje i compulsiu que defensen: David Selvas, David Verdaguer, Javier Beltrán, Laura Aubert, Manel Sanz, Mima Riera, Paula Blanco, Pol López i Samuel Viyuela.

Szpunberg aposta per la vella metàfora de les rates. Si a “El flautista d’Hamelin” es feia una crítica social i politica per tal de conscienciar sobre els comportaments corruptes i abusius del poder, la dramaturga argentina ofereix una altra cara de la plaga que ens assota, la plaga dels diners.

Un drama sostingut amb un ritme trepidant amb brillant gotes d’humor enmig d’aquest gran naufragi personal dels personatges. Una visió brillant i aterridora de la nostra realitat. Un món empobrit pels diners i la seva recerca grotesca i indigna. La peça la dirigeix David Selvas que en l’espai petit de Lliure de Montjuïc cerca la veritat dels personatges: una parella d’homosexuals, una argentina emigrant multiempleada, una parella sobradament preparada però sense ocupació que viuen d’ocupes, un vell llop solitari exterminador de rosegadors, uns fills de papa rebels sense causa que es busquen … tots ells perdedors. En aquest descontrol de crisi econòmica, precarietat laboral, noves formes d’entendre la família, l’intent de trobar feina gràcies a les influències, l’emigració dels joves amb diverses carreres a l’estranger, … el drama d’una joventut que no troba el seu lloc.

Més enllà del drama l’obra té un tant d’esperpent, de sàtira de la realitat, Victòria Szpunberg satiritza el present i el naip de els seus orígens amb una deformació del tango i de Nacha Guevara, la reina del carrer Corrents. No hi ha esperança en aquest text, als nostres joves les coses li van malament, els diners s’ha volat, l’esperança ha volat, el futur ha volat, les coses no funcionen, ni tenen aparença de funcionar en el futur, tota una antologia de desil·lusions, un rosari de desgràcies que fan que no puguis tenir llum a l’ànima, una joventut que no tendiende res de res i la vida no és el que ells suposaven. Una radiografia d’una joventut ue no té un sistema que li permeti comprendre el món en què viuen i, conscients que és així, acaben sent víctimes del seu dramàtica i desolada situació.

1. A. Aguado

El teatre Lliure de Gràcia obre les seves portes

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=xWdcO4SKCRA[/youtube]

S’apaguen els llums del públic i s’encén un mur de leds i el so de la música de Pau Carrió i Arnau Vallvé ens condueix a aquesta indagació sobre l’amor i els seus misteris de la mà del mestre William Shakespeare. Estem al Teatre Lliure de Gràcia, els actors són els que la temporada passada eren els nens de la lleva del biberó i elles les senyores de la neteja de revolta de bruixes, ara són energia pura, fuetades de joventut i litres i litres de bellesa escènica. La comèdia romàntica “Nits de reis” vista pels ulls de Pau Carrió esdevé un cant a l’enginy. Els embolics i les bromes, els amos i els criats, l’alcohol i la música, els càstigs i els premis de l’amor, es desenvolupen en un espai buit, tan sols una cadires de cabaret omplen l’escenari il·luminat per aquest mur de leds que és com un gran anunci de neó que il·lumina com un sol artificial aquest escenari fosc com la nit.

Un naufragi i dos germans separats per la tragèdia a l’estil dels bessons idèntics de les comèdies de Plaute, un bufó amb la veritat disfressada de bogeria, desitjos i desitjos no satisfets porten la nau de Pau Carrió. En aquesta versió aposta per tenir cura de la versió catalana del text i potencia l’ofici d’actor fent que cada frase vagi més enllà en boca del grup d’actors que componen la jove Kompanyia Lliure, mai els veiem com un grup despersonalitzat, tot el contrari veiem les individualitats en l’actuació, cada actor encarna el seu personatge des de la radicalitat de la paraula shakespeariana. El minimalisme escenogràfic fan més gran el treball de Clàudia Benit en el paper de Viola, el de Raquel Ferri en el paper d’Olivia i Joan Amargós interpretant a Malvolio. Tres personatges que harmonitzen l’estructura de l’obra. Són papers molt complicats que han estat magníficament encarnats.

Enginy i frescor d’una obra en què el joc isabelí d’home que fa de dona disfressada d’home es transforma en la d’una actriu que interpreta una dona que es disfressa d’home, per demostrar que el desig sexual va més enllà de si és home o dona, els atributs de la naturalesa confereixen el triomf de la intel·ligència, que no era poca cosa en un món on regnava el cinisme. Joves valents i decidits, sensats, pragmàtics, que busquen satisfer els seus desitjos per sobre de tot en un món caòtic com mostren els sorprenents enllaços finals o la ridiculització del duel dels covards. Tots els fils de la trama es van lligant i cap d’ells és més important que els altres, l’equilibri és notable. Només hi ha un camí més gran, parlaríem d’ autopista en l’obra i no és altra que la de la música que fa de connexió, d’alè de vida important i absorbent.

El Lliure de Gràcia obre les seves portes amb una història carregada d’emoció, de música, de radicalitat juvenil absorbent i inoblidable.

1. A. Aguado

Les mentides vitals

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=wm6dz9Qq0LI[/youtube]

Quan es diu el nom d’Henrik Ibsen (1828-1906) sempre un pensa en Casa de nines, però en ocasions succeeix que un director amb una bona dosi d’intel·ligència i claredat en un món carregat de directors amb un nivell de ximpleria insuportable ens descobreix una joia de la literatura, com passa en aquest cas “L’ànec salvatge” una peça que Ibsen va escriure el 1884, el director encertat és Julio Manrique.

Andreu Benito, Iván Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Jovet, Lluís Marco, Elena Tarrats i el piano de Carles Pedragosa ens enfrontem a un personatge que està entestat a que prevalgui la veritat per sobre de tot com camí espiritual per arribar a la felicitat i aquesta fórmula personal intenta estendre-la a tots els altres, però quan alguna cosa funciona per un mateix, no sempre funciona per als altres. L’obra s’obre amb un casament, la d’un vell empresari amb una jove bella i el fill ressentit troba a l’amic íntim del qual descobreix un secret, i creu necessari que sàpiga la veritat. La mentida vital en què viu l’amic el fa feliç amb la seva dona i la seva filla en un paradís; però Gregers Werle apareix per incendiar-ho tot. Quan un obre els ulls i contempla la veritat nua pot ser que la seva llum t’ encegui els ulls i et deixi sense res del que tenies fins a aquest moment: “Si treu vostè la mentida vital a un home corrent, li treu al mateix temps la felicitat “. L’espectador entra a la història com si aquesta estigués passant en el seu temps, el vestuari, l’escenografia, la música del piano, tot ajuda a fer-nos present aquesta idea de la vida apostant per una il·lusió i com la veritat pot ser una trituradora que ho destrueix tot.

L’obra té personatges amb la seva pròpia realitat i la seva pròpia dimensió psicològica, no són personatges plans sinó com cebes plens de capes, entre ells destaca el paper de l’adolescent que paga els plats trencats de la situació. Els personatges estan en l’atmosfera del realisme psicològic, al qual Julio Manrique li ha posat banda sonora.

Elena Tarrats s’endinsa amb molta energia a la pell de Heda, Hedvige per commoure l’espectador. L’obra ens ensenya que els fills sempre porten la motxilla del passat dels seus pares a l’esquena i en ocasions el seu pes es fa terriblement dolorós i el passat tanca les portes del futur. En aquesta peça ningú és exactament el que sembla ser, tots els personatges tenen un costat ocult que apareix tard o d’hora sobre l’escenari. Darrere de cada un d’ells hi ha secrets que no s’ expliquen en llargs soliloquis sinó que l’espectador ha de descobrir pels indicis que s’ofereixen a cada pas.

La supèrbia escenografia de l’escenògraf i figurinista Lluc Castells és la guinda d’aquest pastís que ens parla del món imaginari i el món real, a la frontera es col·loca l’espectador per com un Voyeur que mira pel forat del pany d’aquestes dues cases, d’ aquestes dues famílies, rics i pobres.

 

1. A. Aguado

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=1B8MSMJf8DM[/youtube]

Tot ballant futbol

 

Ha estat la proposta més fresca de tot el Festival Grec 2016 una aposta de la companyia de dansa Vero Cendoya l’espectacle “La partida” un format de teatre de carrer de ballar el futbol. Una forma seductora i enlluernadora a la Plaça Margarida Xirgu d’unir dues disciplines del moviment.

L’espectacle deixa obertes en l’aire preguntes del tipus: Per què el futbol és un espectacle de masses seguit a tot el món? És el triomf o el fracàs el que ens mou? Les banderes i les nacions és el futbol la guerra simbòlica? La Partida és un espectacle en què es mou ideologia, art, música i esport. No sé qe és més al·lucinant, si el mateix futbol o la manera en què Vero Cendoya comprèn l’ esport del moviment.

L’espectacle es va estrenar l’any passat a la Fira de Tàrrega, es tracta d’una peça per a executar-se a l’exterior a l’aire lliure, en qualsevol plaça simulant un camp de futbol, el model és aplicable a qualsevol esport de grup. L’espectacle pren com a punt de partida una comèdia “L’àrbitre” dirigida per Paolo Zucca i estrenada l’any 2013. A la Partida dialoguen cinc ballarines, cinc virtuosos de la pilota, un àrbitre, un grup de músics, seguidors de tots dos equips i l’espectador que forma part del partit com a públic. La creadora d’aquest meravellós espectacle és la ballarina, coreògrafa i pintora Vero Cendoya (Barcelona, 1976) qui ja havia treballat amb mons oposats a “Antagònics” el duo de Vero amb Rubén Cardoso posava de manifest la rivalitat en doctrines i opinions entre una ballarina i un transformista separats per 25 anys d’experiència sobre els escenaris. Un altre dels valors afegits de “La partida” és la música en directe com succeïa a “Bathroom symphony” on la música en directe, en aquesta ocasió la direcció musical és d’Adele Madau. “La partida” mostra amb humor el plaer de jugar per jugar fora de la indústria en què s’ha convertit el món del futbol, aquí trobem el joc pel moviment. Els espectadors convertits en fanàtics de la dansa i del futbol fan que juguin i ballin al ritme de les regles del futbol celebrant la victòria i plorant la derrota i enmig de tota aquesta batalla l’àrbitre dansa. El misteri, gairebé religiós, que es deslliga amb el gol en aquest espectacle s’essencialitza en els cossos de les ballarines amb la seva mil·limètrica coreografia dissenyada per Vero Cendoya amb la plasticitat d’una pintura, no en va a més de ballarina Vero Cendoya és una pintora extraordinària , en ocasions transmet emoció, altres vegades humor i gairebé sempre una mica d’ironia que ens fa reflexionar mentre els jugadors i ballarines juguen el partit.

Aquest espectacle de carrer compta amb text d’Eduardo Galeano que sona per la megafonia del camp en la veu de Blanca Portillo, barrejant música en llauna i música en directe a manera de reflexió sobre el paper del futbol en les societats contemporànies. El futbol moltes vegades encarna la democràcia, el destí d’un poble, el símbol de l’única religió que no té ateus com va dir Galeano parlant d’aquest esport on uns jugadors donen puntades a una pilota.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=AkTbmO6fm8o[/youtube]

Diners i persones tòxiques

 

Egipte va patir 10 plagues, una sèrie de calamitats que segons l’Antic Testament Déu va infligir als egipcis per tal que el faraó deixés partir als hebreus d’Egipte. Victòria Sspunberg ens parla de la plaga número onze, la plaga dels nostres temps la dels diners. A vegades la tecnologia ens fa perdre el sentit de la realitat, invents i avenços tecnològics com les google glass, els nous telèfons ipone, els els nous ordinadors de la pometa ens pot convertir en triomfadors quan en realitat la tecnologia pot emmascarar un fracàs personal.

Victòria Szpunberg en la seva última “L’onzena plaga”, que es representa en l’Espai Lliure ens parla precisament dels miratges del progrés, del miratge de apostar-ho tot a una forma de vida que t’ esclavitza i t’ aniquila. Un tour de force salvatge i compulsiu que defensen: David Selvas, David Verdaguer, Javier Beltrán, Laura Aubert, Manel Sanz, Mima Riera, Paula Blanco, Pol López i Samuel Viyuela.

Szpunberg aposta per la vella metàfora de les rates. Si a “El flautista d’Hamelin” es feia una crítica social i Politica per tal de conscienciar sobre els comportaments corruptes i abusius del poder, la dramaturga argentina ofereix una altra cara de la plaga que ens assota, la plaga dels diners.

Un drama sostingut amb un ritme trepidant amb brillant gotes d’humor enmig d’aquest gran naufragi personal dels personatges. Una visió brillant i aterridora de la nostra realitat. Un món empobrit pels diners i la seva recerca grotesca i indigna. La peça la dirigeix David Selvas que en l’espai petit de Lliure de Montjuïc cerca la veritat dels personatges: una parella d’homosexuals, una argentina emigrant multiempleada, una parella sobradament preparada però sense ocupació que viuen d’ocupes, un vell llop solitari exterminador de rosegadors, uns fills de papa rebel sense causa que es busca … tots ells perdedors. En aquest descontrol de crisi econòmica, precarietat laboral, noves formes d’entendre la família, l’intent de trobar feina gràcies a les influències, l’emigració dels joves amb diverses carreres a l’estranger, … el drama d’una joventut que no troba el seu lloc.

Més enllà del drama l’obra té un tant d’esperpent, de sàtira de la realitat, Victòria Szpunberg satiritza el present i el naip dels seus orígens amb una deformació del tango i de Nacha Guevara, la reina del carrer Corrents. No hi ha esperança en aquest text, als nostres joves les coses els van malament, els diners han volat, l’esperança ha volat, el futur ha volat, les coses no funcionen, ni tenen aparença de funcionar en el futur, tota una antologia de desil·lusions, un rosari de desgràcies que fan que no puguis tenir llum a l’ànima, una joventut que no entén res de res i la vida no és el que ells suposaven. Una radiografia d’una joventut que no té un sistema que li permeti comprendre el món en què viu i, conscients que és així, acaben sent víctimes del seu dramàtica i desolada situació.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=jV4wahitLIA[/youtube]

Ni oblit, ni perdó

Per què alguns generals consideran inferiors les dones? Quins són els mecanismes interns d’un dictaror? Tenen mala consciència els militars colpistes? Quines relacions s’estableixen els règims militars amb la cultura? Pot una obra de Teatre ajustar els comptes a una dictadura militar? Què opinen els militars colpistes de la democràcia? Quina relació s’estableix entre els intel·lectuals i els militars colpistes? Com entenen la censura els militars colpistes? Per què menyspreen els militars colpistes argentins els negres o els dissidents? Aquestes i altres preguntes es sembren en el cap de l’espectador quan assisteix a la representació de “El reportatge” una peça teatral escrita per Santiago Valera que hem vist al Teatre Lliure. El teatre algunes vegades és el mirall de la societat, no està al servei de la imaginació individual del dramaturg, sinó que es posa al servei de la Història.

“El reportatge” es va estrenar l’any 2011, sota la direcció d’Hugo Urquillo i el paper protagonista interpretat per Federico Luppi, (Argentina 1936), Susana Forns (parella de l’actor) interpreta la periodista que entrevista per televisió al general argentí. Durant una hora i quinze minuts la periodista deixa parlar al militar sobre l’incendi del teatre “El Picadero” i sobre l’ofici d’actor i la crema de llibres, la llibertat d’opinió i del moviment literari argentí que es va anomenar “teatre obert”.

El protagonista apareix en escena emmanillat, un funcionari li treu les manilles i s’asseu en una butaca impressionant, una butaca d’algú amb molt poder, i és en aquest moment quan el personatge presumeix de la reconstrucció de la memòria històrica d’Argentina durant la brutal dictadura militar que va massacrar gran part del poble argentí a partir de 1976. Cap a finals de 1980 només les Mares de Plaça de Maig desafiaven la dictadura militar amb els seus mocadors blancs al cap. En un context de resistència va néixer “Teatre Obert”. L’obra que representa Luppi és a la vegada una reflexió sobre la professió d’actor.

Sens dubte un actor com Federico Luppi que ha participat en infinitat de muntatges teatrals i pel·lícules ens fa oblidar l’actor i ens fa veure el militar. En aquest sentit el teatre en ocasions es converteix en testimoni de la Història i dóna testimoni a manera de memòria històrica. Que els militars colpistes de tots els temps són uns piròmans ja ho sabíem: cremen llibres, empresonen intel.lectuals… La novetat està en aquesta radiografia humana, satírica sobre el militarisme a l’Argentina a través d’aquest personatge detestable.

“El reportatge” juga amb la ironia i el sentit de l’humor negre, sarcasme de dretes amb la cultura, com diu el final de la peça “els que creguin que el teatre és ficció, estan ficant la pota”.

1. A. Aguado

Una lliçó de Lluís Pasqual

 

Sens dubte és una sort per als espectadors que el teatre Lliure tingui com a director a Lluís Pasqual i que cada temprada munti un espectacle a qual més sorprendete, superant el fet fins ara, aquest és el cas de “El rei Lear”. L’última versió que vam veure del clàssic del mestre William Shakespeare va ser al TNC, una brillant producció del Centre Dramàtic Nacional dirigida per Gerardo Vera en versió de Juan Mayorga. Ara amb un repartiment de luxe: Jordi Bosch, Laura Conejero, Núria Espert, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique i David Selvas entre d’altres … ha tingut l’aforament del Lliure de Montjuïc ple cada dia, l’èxit ha estat tal que tornen amb el mateix repartiment la temporada que ve.

L’obra com totes les tragèdies de William Shakespeare és un reflex de l’essència de l’ésser humà, amb les passions més altes i les més baixes; l’amor pur a l’egoisme més ranci, de la traïció més cruel a la fidelitat del bufó, el repartiment del regne, la tempesta, el judici dicticio de les filles ingrates, el salt al buit de Gloucester, el retrobament del Lear i Cordèlia, etc … Important en una obra com aquesta l’adaptació, perquè segons que traduccions un pot sortir corriento i perdre, no és el cas afortunadament, la traducció de l’anglès a estat a càrrec d’un mestre en això de la traducció: Joan Sellent. Gran part dels textos literaris traduïts al català se’ls devem a la seva ploma, pel que ha rebut numeros premis. És important quan sentim l’alè dels clàssics una traducció que ens els faci pròxims, sense perdre l’essència.

Una de les claus de l’èxit és aquest repartiment de luxe en aquest muntatge amb una Núria Espert fent d’un rei Lear per a la història del Tatro. No anem a descobrir aquí que a Catalunya comptem amb unes actrius de primer nivell i que hem pogut veure durant molts anys exercint el seu magisteri. Volem ara que parlem de grans actrius i papers brillants recordar Rosa Novell que ens ha deixat aquest cap de setmana, treballant en el seu ofici d’actriu fins als últims moments.

Núria Espert manté en escena el més difícil, la progressió de la bogeria de Lear, el deteriorament mental portat gradualment fins al col·lapse definitiu amb la seva filla menor morta entre els braços, una cosa tan senzilla i humà que arriba al públic de forma directa.

Juntament amb aquest grup d’actors de luxe, la direcció i la traducció, cal sumar-li la posada en escena de caràcter cinematogràfic amb moments d’acció trepidant reforçada pels efectes especials i les característiques tècniques d’una sala com la Fabià Puigserver del teatre Lliure, amb efecte visuals i de so d’efecte aclaparador, millorant en molts moments al cinema.

Si no l’han vist haguessin abonar-se a la temporada que ve al Lliure perquè em temo que les entrades s’esgotaran quant surtin a la venda. No es perdin aquesta lliçó de Tatro de Lluís Pasqual.

1. A. Aguado

Una lección de Lluis Pasqual

 

Sin duda es una suerte para los espectadores que el teatre Lliure tenga como director a Lluis Pasqual y que cada temprada monte un espectáculo a cual más sorprendete, superando lo hecho hasta la fecha, este es el caso de “El rey Lear”. La última versión que vimos del clásico del maestro William Shakespeare fue en el TNC, una brillante producción del Centro Dramático Nacional dirigida por Gerardo Vera en versión de Juan Mayorga. Ahora con un reparto de lujo: Jordi Bosch, Laura Conejero, Núria Espert, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique y David Selvas entre otros… ha tenido el aforo del Lliure de Montjuïc lleno todos los días, el éxito ha sido tal que vuelven con el mismo reparto la temporada que viene.

La obra como todas las tragedias de William Shakespeare es un reflejo de la esencia del ser humano, con las pasiones más altas y las más bajas; del amor puro al egoísmo más rancio, de la traición más cruel a la fidelidad del bufón, el reparto del reino, la tormenta, el juicio dicticio de las hijas ingratas, el salto al vacío de Gloucester, el reencuentro del Lear y Cordelia, etc… Importante en una obra como esta la adaptación, porque según que traducciones uno puede salir corriento y perderse, no es el caso afortunadamente, la traducción del inglés a corrido a cargo de un maestro en esto de la traducción: Joan Sellent. Gran parte de los textos literarios traducidos al catalán se los debemos a su pluma, por lo que ha recibido numeros premios. Es importante cuando sentimos el aliento de los clásicos una traducción que nos los haga próximos, sin perder la esencia.

Una de las claves del éxito es este reparto de lujo en este montaje con una Nuria Espert haciendo de un rey Lear para la historia del tatro. No vamos a descubrir aquí que en Catalunya contamos con unas actrices de primer nivel y que hemos podido ver durante muchos años ejerciendo su magisterio. Queremos ahora que hablamos de grandes actrices y papeles brillantes recordar a Rosa Novell que nos ha dejado este fin de semana, trabajando en su oficio de actriz hasta los últimos momentos.

Nuria Espert mantiene en escena lo más difícil, la progresión de la locura de Lear, el deterioro mental llevado gradualmente hasta el colapso definitivo con su hija menor muerta entre los brazos, algo tan sencillo y humano que llega al público de forma directa.

Junto con este grupo de actores de lujo, la dirección y la traducción, hay que sumarle la puesta en escena de carácter cinematográfico con momentos de acción trepidante reforzada por los efectos especiales y las características técnicas de una sala como la Fabia puigserver del teatre Lliure, con efecto visuales y de sonido de efecto apabullante, mejorando en muchos momentos al cine.

Si no la han visto debieran abonarse a la temporada que viene al Lliure porque me temo que las entradas se agotarán en cuanto salgan a la venta. No se pierdan esta lección de tatro de Lluis Pasqual.

1. A. Aguado

 

 

 

 

 

L’individu “verus” la massa

 

Aquest any trobem a faltar més espectacle al recinte Grec que dóna nom al Festival de teatre més imporant de l’estiu català. Un d’aquests comptats espectacle va ser “Wonderland” de la Gallim Dance Company, una peça de dansa contemporània que planteja, de forma molt física, la ruptura entre l’individu i la massa, curiosament en la mateixa línia que Ayn Rand en l’espectacle que vam poder veure a la Sala Fabià Puigserver, en aquesta ocasió una peça de teatre de text de quatre hores en neerlandès.

Les dues peces per camins diferents d’expressió de la ment humana es planetegen temes com el que si pot un creador mantenir-se fidel als seus ideals o trair pels diners o l’èxit social. En el cas de la dansa contemporània contraposant el moviment d’un ballarí contra la resta, l’antítesi funciona visualment. En el cas de l’obra d’Ayn Rand s’enfronten l’arquitecte que busca els diners i l’èxit social i l’arquitecte que cerca l’honestedat, en una societats on mana el capital i la corrupció està a l’ordre del dia, els ideals d’un creador pur són difícils de mantenir.

Després de moltes lluites, moviments contraris i dificultats diverses creadors de les dues peces semblen dir-nos que el que realment ha de guiar la nostra conducta és la nostra ment, el nostre instint d’individu, la massa és gregària i aixafa la llibertat. En el món de la dansa contemporània la visió dels ballarins movent-se com a metàfora de la societat és font per al debat i la discussió.

La mentalitat del ramat enfront de la singularitat de l’ovella ens enfronta a un dels tema més candents en aquest segle XXI, l’individualisme enfront del bé comú. En el cas de l’obra de text a més s’introduïa el tema del poder dels mitjans de comunicació per canviar l’opinió de la massa, en la majoria dels països els mitjans de comunicació privats estan en mans d’una persona molt poderosa, que mou al seu interès l’opinió dels seus lectors. D’alguna manera l’obra ve a posar en dubte la manca de llibertat del professional del periodisme o de l’autocensura que s’imposa per treballar en aquest o aquell mitjà amb aquesta o aquella ideologia. El que passa és que com passa en tots els sectors per sobre de la voluntat de l’amo del mitjà de comunicació està el mercat que és el que en realitat mana, es tracta de vendre al cap i a la fi no es pot anar en contra dels lectors sembla dir-nos Ayn Rand. Amb una estètica que cerca la imatge i el món de la comunicació audiovisual les dues obres ens enfronta a la lluita de l’individualisme contra la col·lectivitat i ho fan per obrir en la ment de l’espectador un debat que li fa penar. Així el teatre i la dansa es converteixen en un element estètic, carregat de bellesa, de plasticitat, d’elements visuals cinematogràfics o coreogràfics que indueixen al carreró del pensament i el debat, que en aquests temps tan negres per a la lírica no és poca cosa.

1. A. Aguado

La majoria sòlida com a enemic de la llibertat

 

Miquel del Arco i Juan Mayorga versionen “Un enemic del poble” d’Henrik Ibsen i ho fan d’una forma lúcida, agosarada en l’escenografia d’Eduardo Moreno, fantàstica en l’adequació de l’espai que passa del segle XIX a la realitat actual, segle XXI, on es poden establir paral·lelisme entre el poder, la premsa, les empreses i el poble. Sàvia la mà del director que recorre els secrets d’aquesta peça tantes vegades representada i, no obstant això, al teatre Lliure no es movia ningú, ni un paper de caramel inoportú, silenci gran, i per fi tots abandonem el teatre amb la sensació de haver assistit a una nit gran del teatre. Aquesta conducta col·lectiva, per una vegada estranyament intel·ligent, lúcida, tranquil·la, només va poder engendrar la presència elèctrica, mestra, d’un grup d’actors que van donar sentit a la paraula actor encapçalats per Pere Arquillué.

L’obra explica la lluita l’intel·lectual solitari carregat de raó i d’arguments científics davant d’una majoria que es mou per interessos econòmics. Doctor Stockmann descobreix que les termes curatives estan contaminades. No obstant això, aquesta és una veritat que ningú dels habitants vol escoltar perquè va en contra dels seus interessos econòmics, per la qual cosa el doctor està exclòs de la societat, amb la seva dona i la seva filla. Els poders de la nostra societat moguts pels interessos dels diners enfront de l’interès de la raó i del sentit comú.

Al costat de la felicitació cal destacar l’oportunisme que suposa tornar a representar una obra com “Un enemic del poble”, una obra que posa al descobert la corrupció política i la preponderància del econòmicament rendible enfront de la lògica de la raó científica. A Ibsen li preocupava tant la necessitat de proclamar amb dignitat els problemes ètics de l’home contemporani com la de construir universos estèticament valuosos, raó per la qual mai es va deixar portar pels cants de sirena d’un realisme pedestre.

Henrik Ibsen han expressat amb més contundència que ningú la denúncia de la perversió de la democràcia: “El pitjor enemic de la veritat i la llibertat en aquesta societat és la majoria sòlida. Sí, la maleïda, compacta i liberal majoria”. Per Henrik Ibsen, el mateix que per a altres esperits lliure pensants, “la minoria sempre té raó”. Segons aquesta hipòtesi que la minoria sempre té raó, destruir la minoria és acabar amb la raó política. L’obra es va escriure el 1882, però com passa amb altres clàssics de la literatura universal admet una lectura actual, fins i tot suporta cançons i adaptacions musicals com a elements de transició. En això consisteix el secret dels clàssics, en abordar elements de la condició humana, aplicables a qualsevol moment de la història.

El dramaturg noruec ens mou a la reflexió política des del realisme més absolut. Tant el problema social com el psicològic apareixen amb la neteja d’una posada en escena que té cura el sentit que el dramaturg va voler posar a la peça, sense trair en cap moment l’esperit d’un creador que exposava les seves tesis amb claredat, objectivitat i ironia. Poques vegades veiem una adaptació tan intel·ligent i amb un elenc d’actors tan ben escollits i dirigits.

1. A. Aguado
2. A. Aguado

Un director inglés y muchos actores rusos

 

En el Teatre Lliure el director inglés Declan Donnellan dirige el barco shakesperiano de “La tempestad” con una tripulación de actores rusos, a través de las voces de los actores la esencia del mensaje del dramaturgo se hace presente. Se trata de un montaje muy físico, donde destaca la decisión de hacer del personaje mágico de Ariel, una banda de músicos que marcan el ritmo y el tono de la historia. “La tempestad” es una coproducción del Festival Internacional de Teatro Chéjov de Moscú y Les Gémeauz Scène Nationale de París en colaboración con el Theatre Cheek by Jowl de Londres y se enmarca en el Año Dual España-Rusia que se celebra durante 2011.

William Shakespeare es el dramaturgo por excelencia, no es fácil explicar la devoción que distintas generaciones de actores sienten por el autor. Para interpretar su teatro es necesario elevar las vísceras y hacer conectar el corazón y la mente como hace Declan Donnellan, es su versión llena de poesía y proyecciones audiovisuales. Este montaje basado en un suelo y tres paredes es asombrosamente precioso, complejo y simple a la vez. Un acierto su programación, esta debería ser una de las funciones del teatro público o concertado, la de traer a grandes compañías extranjeras para subir el nivel medio de nuestros montajes.

Como cualquier director que se precie Declan Donnellan se toma la licencia de hacer referencias a imágenes de la ideología comunista del siglo XX y a la actual carrera consumista del mercado ruso, los mafiosos y las ilusiones inocentes del leninismo de la revolución bolchevique.

Las obras del maestro Shakespeare resultan aleccionadoras para hablarnos de la ambición personal, la lucha por el poder que lleva a la corrupción y a la guerra final, de los fracasos, de la sangre, de la venganza, del amor, de las ilusiones y del convencimiento de saber que hay cosas de las cuales el ser humano no alcanza a comprender sus misterios entre el cielo y la tierra. La obra tiene como escenario una isla, que para muchos directores es una metáfora de otra cosa. El protagonista de “La tempestad” es Próspero, un brujo, con unos espíritus que le sirven: uno elevado y otro dominado por las bajas pasiones, tiene poderes tales que son capaces de provocar tempestades y hace naufragar barcos, el protagonista tiene una hija. En la isla naufraga un barco y el amor entre la joven y uno de los tripulantes del barco nace con la llama más intensa, por supuesto Próspero somete al joven a todo tipo de dificultades. Y así podríamos seguir desgranando el argumento de la obra; pero como esto va de magia es mucho mejor recomendar a nuestros amables lectores que cuando una compañía de prestigio venga a tierras catalanas, se deje seducir por el canto de las sirenas de los críticos y vayan a verla. Sorprendentemente “La tempestad” acaba bien y Próspero perdona la traición, pero el perdón no es algo simple, es un proceso mucho más complejo de lo que parece, sino que se lo pregunten a los divorciados o a las víctimas del terrorismo o las guerras.

J. A. Aguado

 

Del odi al perdó

Al Teatre Lliure el director anglès Declan Donnellan dirigeix el vaixell shakesperià de “La tempesta” amb una tripulació d’actors russos, a través de les veus dels actors l’essència del missatge del dramaturg es fa present. Es tracta d’un muntatge molt físic, on destaca la decisió de fer del personatge màgic d’Ariel, una banda de músics que marquen el ritme i el to de la història. “La tempesta” és una coproducció del Festival Internacional de Teatre Txèkhov de Moscou i les Gémeauz Scène Nationale de París en col·laboració amb el Theatre Cheek by Jowl de Londres.

William Shakespeare és el dramaturg per excel·lència, no és fàcil explicar la devoció que diferents generacions d’actors senten per l’autor. Per interpretar el seu teatre és necessari elevar les vísceres i fer connectar el cor i la ment com fa Declan Donnellan, és la seva versió plena de poesia i projeccions audiovisuals. Aquest muntatge basat en un terra i tres parets és sorprenentment preciós, complex i simple alhora. Un encert la seva programació, aquesta hauria de ser una de les funcions del teatre públic o concertat, la de portar a grans companyies estrangeres per pujar el nivell mitjà dels nostres muntatges.
Com qualsevol director que es preï Declan Donnellan es pren la llicència de fer referències a imatges de la ideologia comunista del segle XX i a l’actual carrera consumista del mercat rus, els mafiosos i les il·lusions innocents del leninisme de la revolució bolxevic.

Les obres del mestre Shakespeare resulten alliçonadores per parlar-nos de l’ambició personal, la lluita pel poder que porta a la corrupció i a la guerra final, dels fracassos, de la sang, de la venjança, l’amor, de les il·lusions i del convenciment de saber que hi ha coses de les quals l’ésser humà no arriba a comprendre els seus misteris entre el cel i la terra. L’obra té com a escenari una illa, que per a molts directors és una metàfora de res més. El protagonista de “La tempesta” és Pròsper, un bruixot , amb uns esperits que li serveixen: un elevat i un altre dominat per les baixes passions, té poders tals que és capaç de provocar tempestes i fer naufragar vaixells. El protagonista té una filla. A l’illa naufraga un vaixell i l’amor entre la jove i un dels tripulants del vaixell neix amb la flama més intensa, és clar Pròsper sotmet al jove a tot tipus de dificultats. I així podríem seguir desgranant l’argument de l’obra, però com això va de màgia és molt millor recomanar als nostres amables lectors que quan una companyia de prestigi vingui a terres catalanes, es deixi seduir pel cant de les sirenes dels crítics i vagin a veure. Sorprenentment “La tempesta” acaba bé i Pròsper perdona la traïció, però el perdó no és una cosa simple, és un procés molt més complex del que sembla, sinó que l’hi preguntin als divorciats o les víctimes del terrorisme o les guerres.

1.  A. Aguado

El individuo “verus” la masa

 

Este año echamos en falta más espectáculo en el recinto Grec que da nombre al Festival de teatro más imporante del verano catalán. Uno de esos contados espectáculo fue “Wonderland” de la Gallim Dance Company, una pieza de danza contemporánea que plantea, de forma muy física, la ruptura entre el individuo y la masa, curiosamente en la mísma línea que Ayn Rand en el espectáculo que pudimos ver en la Sala Fabià Puigserver, en esta ocasión una pieza de teatro de texto de cuatro horas en neerlandés.

Las dos piezas por caminos distintos de expresión de la mente humana se planetean temas como el que si puede un creador mantenerse fiel a sus ideales o traicionarlos por el dinero o el éxito social. En el caso de la danza contemporánea contraponiendo el movimiento de un bailarín contra el resto, la antítesis funciona visualmente. En el caso de la obra de Ayn Rand se enfrentan el arquitecto que busca el dinero y el éxito social y el arquitecto que busca la honestidad, en una sociedades donde manda el capital y la corrupción está a la orden del día, los ideales de un creador puro son difíciles de mantener.

Después de muchas luchas, movientos contrarios y dificultades varias los creadores de ambas piezas parecen decirnos que lo que realmente debe guiar nuestra conducta es nuestra mente, nuestro instinto de individuo, la masa es gregaria y aplasta la libertad. En el mundo de la danza contemporánea la visión de los bailarines movíendose como metáfora de la sociedad es fuente para el debatre y la discusión.

La mentalidad del rebaño frente a la singularidad de la oveja nos enfrenta a uno de los tema más candentes en este siglo XXI, el individualismo frente al bien común. En el caso de la obra de texto además se introducía el tema del poder de los medios de comunicación para cambiar la opinión de la masa, en la mayoría de los países los medios de comunicación privados están en manos de una persona muy poderosa, que mueve a su interés la opinión de sus lectores. De alguna forma la obra viene a poner en tela de juicio la falta de libertad del profesional del periodismo o de la autocensura que se impone por trabajar en este o aquel medio con esta o aquella ideología. Lo que ocurre es que como pasa en todos los sectores por encima de la voluntad del dueño del medio de comunicación está el mercado que es el que en realidad manda, se trata de vender al fin y al cabo no se puede ir encontra de los lectores parece decirnos Ayn Rand. Con una estética que busca la imagen y el mundo de la comunicación audiovisual las dos obras se entrenta a la lucha del individualismo contra la colectividad y lo hacen para abrir en la mente del espectador un debate que le hace penar. Así el teatro y la danza se convierten en un elemento estético, cargado de belleza, de plasticidad, de elementos visuales cinematográficos o coreográficos que inducen al callejón del pensamiento y el debate, que en estos tiempos tan negros para la lírica no es poca cosa.

 

Vicky Peña, Kabul

 

 

Potser ens trobem davant la peça més important en la trajectòria de Vicky Peña, després d’un breu estrena al Teatre Romea l’actriu ha tornat de la mà de Mario Gas al Teatre Lliure amb un monòleg dur, “Homebody/Kabul” de Tony Kushner (1959). Sempre és un espectacle de la cultura el fet de veure un actor enfrontar-se a un text a cara descoberta. El text ens parla d’una dona ingelsa entrada en anys el matrimoni naufraga al mar dels antidepressius i d’un món extraordinari ple de vida que s’obre camí a través d’uns barrets. La dona voreja la bogeria des del sarcasme al més pur estil anglès i s’endinsa mitjançant la lectura d’un llibre de viatges en el món dels somnis impossibles i la fragilitat dels desitjos més ocults als quals la realitat destrossa, uns temps en els que la mentida de la imaginació causen el mateix alleujament que els llibres i la cruesa de la veritat et destrossava la vida.

L’enfrontament entre aquesta dona de classe alta i que cada dia lluita per obrir-se camí entre l’estupidesa dels de la seva mateixa classe de què es avergonyeix i els últims vestigis d’una civilització que ha patit la guerra, la colonització, l’atac dels russos i la desvastación dels talibans donen com a resultat un dels enfrontaments, a sobre de l’escenari de l Espai Lliure , dels mes trepidants del teatre modern. Hi ha una atracció oculta, però poderosa, entre el personatge que interpreta Vicky Peña i la màgia de Kabul, al mateix temps cada un d’ells està acostumat a mantenir el control de la gent del seu voltant, el que augmenta les tensions entre els dos mons. La seva atracció va en contra dels valors morals i culturals dels dos; seus conflictes, d’alguna manera, representen el conflicte entre les societats que representen: la força bruta de la natura és tan poderosa com els prejudicis morals d’una societat anglesa que viu d’esquena a la realitat de Kabul.

L’obra ens parla de la brutalitat de la nostra societat davant el món del somni femenina ple de reflexions culturals. L’autor del text és un dels dramaturgs contemporanis més reconeguts i polèmics als Estats Units, seu és el quión de la pel·lícula “Munich” dirigida per Steven Spielberg, les seves obres mostren una ruptura amb el realisme típic, en aquesta ocasió dóna un pas més rosca a les relacions entre l’Islam i Occident. El personatge que interpreta Vicky Peña inicia una viatge emocional com a forma d’aprenentatge en la recerca del desconegut i la felicitat personal, perduda fa molt temps en el patano del seu matrimoni, en aquesta ocasió Orient no està vist de forma negativa com acostumem a trobar-nos en els mitjans de comunicació, aquí recobra tota la càrrega cultural d’un passat que mai s’ha de perdre.

J. A. Aguad

Del odi al perdó
Al Teatre Lliure el director anglès Declan Donnellan dirigeix el vaixell shakesperià de “La tempesta” amb una tripulació d’actors russos, a través de les veus dels actors l’essència del missatge del dramaturg es fa present. Es tracta d’un muntatge molt físic, on destaca la decisió de fer del personatge màgic d’Ariel, una banda de músics que marquen el ritme i el to de la història. “La tempesta” és una coproducció del Festival Internacional de Teatre Txèkhov de Moscou i les Gémeauz Scène Nationale de París en col·laboració amb el Theatre Cheek by Jowl de Londres.

William Shakespeare és el dramaturg per excel·lència, no és fàcil explicar la devoció que diferents generacions d’actors senten per l’autor. Per interpretar el seu teatre és necessari elevar les vísceres i fer connectar el cor i la ment com fa Declan Donnellan, és la seva versió plena de poesia i projeccions audiovisuals. Aquest muntatge basat en un terra i tres parets és sorprenentment preciós, complex i simple alhora. Un encert la seva programació, aquesta hauria de ser una de les funcions del teatre públic o concertat, la de portar a grans companyies estrangeres per pujar el nivell mitjà dels nostres muntatges.
Com qualsevol director que es preï Declan Donnellan es pren la llicència de fer referències a imatges de la ideologia comunista del segle XX i a l’actual carrera consumista del mercat rus, els mafiosos i les il·lusions innocents del leninisme de la revolució bolxevic.

Les obres del mestre Shakespeare resulten alliçonadores per parlar-nos de l’ambició personal, la lluita pel poder que porta a la corrupció i a la guerra final, dels fracassos, de la sang, de la venjança, l’amor, de les il·lusions i del convenciment de saber que hi ha coses de les quals l’ésser humà no arriba a comprendre els seus misteris entre el cel i la terra. L’obra té com a escenari una illa, que per a molts directors és una metàfora de res més. El protagonista de “La tempesta” és Pròsper, un bruixot , amb uns esperits que li serveixen: un elevat i un altre dominat per les baixes passions, té poders tals que és capaç de provocar tempestes i fer naufragar vaixells. El protagonista té una filla. A l’illa naufraga un vaixell i l’amor entre la jove i un dels tripulants del vaixell neix amb la flama més intensa, és clar Pròsper sotmet al jove a tot tipus de dificultats. I així podríem seguir desgranant l’argument de l’obra, però com això va de màgia és molt millor recomanar als nostres amables lectors que quan una companyia de prestigi vingui a terres catalanes, es deixi seduir pel cant de les sirenes dels crítics i vagin a veure. Sorprenentment “La tempesta” acaba bé i Pròsper perdona la traïció, però el perdó no és una cosa simple, és un procés molt més complex del que sembla, sinó que l’hi preguntin als divorciats o les víctimes del terrorisme o les guerres.

1.  A. Aguado

Una vida que no es nada

 

Un frío estremecedor rodea la sala Fabià Puigserver, con el público a lado y lado de un escenario que parecía una pista donde seis jinetes iban a iniciar una carrera al estilo medieval. Con el público jaleando su esfuerzo para llegar a la meta los primeros, salieron seis personajes de carne y hueso que buscaban un director de teatro que les permitiese representar su drama humano. La verdad es que no les hacía falta autor porque el devenir de la historia se lo traían bien aprendido. “Seis personajes en busca de autor”, de Luigi Pirandello, es el mejor espectáculo que podemos ver en este momento en las salas teatrales catalanas.

No creo que Joan Ollé, hombre inteligente donde los haya, recupere este texto de los años veinte como un acto de melancolía. Lo hace consciente de que Pirandello es una piedra de toque porque nos habla de la crisis del teatro y del ser humano. La confusión que envuelve los conceptos de realidad y ficción, tan indispensables en Pirandello, está en nuestra vida: no hace falta más que asomarse a la actualidad rosa o simplemente, en este tiempo de elecciones, a la política; a saber, seis personajes que arrastran consigo una historia luctuosa de hambruna, prostitución, dolor y suicidio.

La pasión está ausente del teatro, tal vez por este momento que nos ha tocado vivir. La pasión es irrepresentable (Pirandello dixit), pero una situación apasionada sí lo es. Y Pirandello nos pide crudeza, valentía y verdad. Esas figuras terribles que se adentran en la escena durante los ensayos de otra obra, y que esperan del director la salvación de su existencia, repiten permanentemente frases que hoy nos resultan tan conocidas: “el verdadero drama”; “el drama auténtico, tal y como fue”, enfrentadas a la única verdad posible aquí, la del teatro. En un momento de la obra, Pirandello nos recuerda que un personaje tiene una vida que le pertenece. Un hombre puede tener una vida que no es nada. Esa es una gran lección de teatro.

La esperanza de esos personajes pirandellianos está en la capacidad de decisión y escucha del director. Es también objeto de duda la figura del director de escena, hoy reconsiderada en toda Europa, porque pensó en un momento que podía contar con grandes dosis de dinero. Por otro lado, también ha habido un gran vacío de autores y se ha tenido que recomponer un teatro a partir de los textos del pasado. Afortunadamente en la actualidad hay iniciativas como la “Marató de lectures dramatitzades de textos teatrals breus” de la Sala Beckett, que ha convocado a cincuenta dramaturgos catalanes. El futuro está lleno de esperanza si se potencia este tipo de encuentros.

El estreno de “Seis personajes en busca de autor” fue toda una conmoción. Pirandello había escrito este drama de una forma febril, en apenas tres días. Las crónicas romanas del tiempo cuentan que la protesta del público fue tan exultante que el autor tuvo que escapar por la puerta de servicio. El Teatre Lliure, de la mano de Àlex Rigola, está apostando por una redención del espíritu creativo ganado combatiendo hasta el último cartucho; para demostrarlo ahí están esos seis personajes, llenos de vida, de ira, de miedo y desesperada esperanza. Son estremecedoramente reales.

J. A. Aguado