El gelat de meduixa de Sergi Belbel
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=-SYHvtbGy6Y[/youtube]
Enamorar-se en ocasions pot ser un problema. Aquest és el punt de partida de l’última obra, escrita i dirigida, de Sergi Belbel (Terrassa, 1963). Les roses de la vida és una comèdia amb gos, terapeuta, secretària, cansellera i emprenedor. Després d’anys de dedicar-se únicament a la direcció Sergi Belbel desembarca amb text propi al Barts aquest mes de setembre.
Les roses de la vida és una comèdia amb un punt gamberro, juga contínuament amb el llenguatge que porta els personatges d’un lloc a un altre, un malabarisme de paraules i conceptes que van i vénen com una partida de tennis que té tres moments a la vora d’un atac de nervis. Un pur joc verbal d’oratòria, una dialèctica que fa riure a l’espectador.
La comèdia s’inicia a l’entrada mateixa dels espectadors al teatre que són rebuts pels intèrprets repartint gelat de maduixa. L’objectiu que s’ha plantejat Sergi Belbel amb aquesta comèdia és celebrar la vida i fa alhora el seu particular homenatge al teatre de l’absurd dels anys seixanta del segle passat de dramaturgs com Jean Tardieu, amb personatges que parlen amb dues cadires i res més. A la primera assistim a la partida entre un pacient i un terapeuta que s’intercanvien els papers. El pacient és Enric Cambray que sosté o focalitza gran part d’aquesta comèdia de butaques vermelles, teló vermell i Gobo en forma de cor, amb personatges a joc amb el mobiliari amb certs tons rosa. El terapeuta està interpretat per Roc Esquius que entra contínuament en els parèntesis oberts pel seu pacient, un continu riu verbal entre els dos. De tal manera que els dos es fan teràpia mútuament. A la segona escena el gènere dels actors canvia, aquí ens trobem en amb una dona cancellera europea que governa el món i la seva secretària. La cancellera està interpretada per Gemma Martínez que amb la seva perruca i la seva caracterització ens recorda inevitablement a algú que mana a Europa. La seva secretària està interpretada per Núria Sanmartí. Una paret de gel s’aixeca entre les dues dones.
Quatre personatges i un gos construeixen una obra esquitxada de petites crítiques morals com el fet que la gent es fa publicitat de si mateixa o l’explicació de la vida que és molt més fascinant que la pròpia realitat. Terapeuta i pacient reflexionen sobre cinema i literatura: De Pierre Ronsard a Patricia Highsmith als germans Lumière fins Hitchcock; d’autors teatrals com David Mamet a Ionesco. Preguntes i respostes van del que s’esperava a l’inesperat en aquest calaix de sastre que és Les roses de la vida.
Sergi Belbel torna a dirigir la mirada a través dels vidres de les seves ulleres a la vida per reflexionar sobre els amors impossibles, la tristesa, la malenconia, el sentit de la vida, la dominació, els traumes i una festa de l’absurd. Sergi Belbel a Les roses de la vida desplega un arsenal verbal divertit i refrescant com un gelat de maduixa.
- A. Aguado
L’essencial és invisible als ulls
La història ja la coneixem, l’hem llegit o l’hem explicat, el que mai havíem vist era convertida en un musical cantat per cinc actors, només cinc actors: Àngel Llàcer, Elena Gadel (amb un vestit meravellós vermell amb guants verds), Marc Pociello (que va encarnar a Stilton) i Xavi Duch, amb música de Manu Guix, el nom de l’actor que interpreta el personatge del petit príncep es vol guardar en secret perquè és menor d’edat, perquè els nens que assisteixen al musical creguin que realment és el petit príncep, per tant es manté en l’anonimat el seu nom, realitza un treball notable tant com a actor i com a cantant, la mà de Manu Guix i Àngel Llàcer es nota en el tema de la direcció d’actors. El musical dirigit per Àngel Llàcer té el segell de qualitat de la fàbrica La Perla 29. La idea parteix de repetir l’èxit artístic i de públic de l’anterior treball d’Àngel Llacer i Manu Guix amb Gerónimo Stilton, on hi havia emoció, intriga i suspens; ara tot això ha estat substituït per la filosofia per a nens de quatre a cent anys. L’espai escènic també ha canviat ara es representa al teatre del Paral·lel barceloní Barts només els caps de setmana i en horaris per a nens: 12.00, les 16.00 i 19.00 hores. Sens dubte una aposta familiar, perquè tots gaudeixin d’un espectacle on sorprenen els recursos multimèdia, per on desfilen: l’asteroide B612, el desert, el planeta del rei i el del bevedor, la guineu, la rosa, l’avió i les estrelles. Una escenografia virtual de Jordi Queralt i Tatiana Halbach, amb personatges animats, com la serp, que interactuen amb els personatges de carn i ossos.
“El petit príncep” (1943) de Saint-Exupéry és una d’aquelles obres que serveixen per reflexionar sobre el sentit de la vida, el veritable valor de les persones, de les coses, l’amistat i del treball. L’argument és de sobres conegut, parteix de la trobada al desert del Sàhara d’un aviador l’ avió s’ha averiat amb un misteriós nen vingut d’un altre planeta. Poc a poc l’aviador va redescobrint la mirada pura del nen que tots portem dins, es produeix un procés espiritual de reflexió en el qual descobreix no el valor aparent de les coses, sinó la seva càrrega de profunditat, un valor que és més important que el seu preu, una bellesa que transcendeix la seva utilitat. És una obra que ens convida a descobrir l’essencial de la vida, que és invisible als ulls. L’obra va comprant la visió pura i essencial dels nens de les coses contra la visió pragmàtica i superficial dels grans. L’origen del llibre ens situa en el desert de Líbia on l’autor en 1935 es va perdre entre les dunes, afortunadament va ser rescatat i d’aquesta experiència autobiogràfica va néixer una de les històries més llegides a tot el món.
El musical d’Àngel Llàcer i Manu Guix recupera l’emoció de la història, del punt de vista del filòsof que es pregunta per les coses essencials de la vida, que disten molt de les coses per les quals les persones en la societat actual corren: el diners, la fama, la glòria, la seguretat, el treball, … i ens recorda des de l’emoció que les coses realment importants només es poden aprendre amb l’ànima.
- A. Aguado