Tres dones radicals

 

Són tres números per a la Seguretat Social, IP’s per Instagram, 3 DNI per a l’Estat, … tot això no és més que una ximpleria per a aquestes tres radicals que es plantegen la realitat focalitzada en la dona. Les tres volien dedicar les seves vides a la vida radical, però l’espectador descobrirà que no és tan fàcil ser radical. Abandonar el conformisme, la inacció, l’abúlia i el desinterès per la vida pública.

Darrere d’aquestes tres dones -Agnès Jabbour, Glòria Ribera i Nicole Portell- hi ha un home Francesc Cuéllar que signa la direcció i un text que busca ser crític amb la realitat. El punt de partida és escoltar-se a si mateix per intentar superar les pròpies contradiccions per intentar millorar la comunitat, una obra amb un públic Millenials.

L’obra la vam poder veure a la sala Atrium de Barcelona, ​​un dels espais teatrals de la capital catalana que està en el centre de la reflexió sobre el teatre que debat sobre la realitat que ens envolta. My low cost revolution revolution debat sobre l’actitud revolucionària, es tracta de ser radical, aturar el sistema. Un homenatge a parar, a descanar una mica i cantar amb sentit de l’humor i amb la catifa màgica d’ Aladí anar al món ideal, sentiment diví, que ens fa baixar i pujar en el vol de les sorpreses. Una investigació teatral de tres actrius i un director que busquen noves formes d’obrir el mercat del teatre a nous públics. No hi ha dubte que una de les grans assignatures de les empreses teatrals del país està en el públic adolescent fins a trenta anys, aquí hi ha un mercat potencial que no es cuida. Iniciatives com FAC (Fundació Agrupació Col·lectiva) vénen a cobrir un sector amb necessitats de treballs que abordin de manera directa els problemes dels joves en els temps de smartphone.

My low cost revolution és un espectacle que va creixent a poc a poc, amb moments brillants com el monòleg sobre qui gestiona el país i les estructures socials piramidals, mentre els robots aspiradores de color rosa es desplacen per l’escenari.

Tres personatges radicals i un dramaturg atrevit i valent mostren una obsessió sense treva, la de reflexionar sobre la realitat que de vegades es converteix en un acte físic com la lluita de cascs de moto rosa per mostrar les causes dels accidents de trànsit, hauria de ser un anunci de la DGT, en la mateixa línia la crítica a la campanya “la revolució dels petits gestos”. L’espectacle porta una estructura dramàtica la base és el monòleg com a principi de reflexió irònic ple d’humor suspicaç, sagaç i demolidor de la nostra civilització. Individus que lluiten per les possessions i no pels ideals.

Tres actrius i un director que no es queden en la superfície ni manegen elegants eufemismes. La peça acaba recollint el pa i aigua amb el que han cobert l’escenari, per pal·liar la maldat dels homes que no té fi. Una bella metàfora dels nostres temps. Allà on vagi My low cost revolution no se la perdin, una obra TNT cent per cent.

1. A. Aguado

Llàgrimes al càmping

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=1NsVDQBDXDo[/youtube]

La ballarina Vero Cendoya segueix el seu camí en això de la feina frontera entre la dansa i el teatre. Si en el seu anterior treball La partida ja donava mostres, ara a “IF (l’últim desig)” ha passat la frontera endinsant-se més en el teatre amb la direcció d’un espectacle que ens mostra una revelació.

Bona coneixedora de la tradició teatral, Vero Cendoya s’endinsa pel camí de la comèdia amarga, amb un estil molt personal que es caracteritza sobretot per la importància del moviment en la dramatúrgia i en la naturalesa de les seves imatges, que no tenen mai una funció ornamental, sinó que formen part de la història que ens està explicant, la de tres germanes que decideixen enterrar la seva mare morta al càmping on van passar els seus anys d’infantesa.

Hi ha una estranya violència interior en el fet de tenir tres germanes que amb el cos calent de la seva mare sota la gespa, es barallen per les coses personals de la mare. La nit va passant mostrant la situació sentimental de cadascuna d’elles. Les escenes es van tancant convulses entre records i cava que fa que aflori la violència interior que recorre la vida de les tres germanes: Glòria, Alba i Vero, personatges que encarnen : Alba Florejachs, Glòria Sirvent i la pròpia Vero Cendoya.

La ballarina Vero Cendoya tanmateix dirigeix, que interpreta, que treball com a dramaturga o ballarina.

IF mostra el descens als inferns de tres dones que a vegades busquen refugi en l’alcohol o en les complicitats entre germanes, el territori d’esperança i desesperació. Les tres porten fins al final el desig de la seva mare, una dona que va desitjar viure eternament a un càmping.

L’espectacle s’estructura a partir d’uns textos de la periodista Natza Farré a la qual seguim a RAC1 O TV3 entre altres mitjans, quan escriu ho fa amb un to d’humor i sobretot quan exemplifica casos de masclisme. En aquest sentit el resultat és una peça amb textos de Rosa Montero i Natza Farré però que al final es fonen en una comèdia àcida plena de vida i sobretot sentit de l’humor.

Aquestes tres dones passen de l’anècdota del record de la mare, petits detalls com el tallar-se la ungles dels peus, al dramatisme del sentiment de la pèrdua de l’ésser estimat, a la sàtira sobre la vida familiar i les relacions entre les germanes. L’obra té un ritme de vertigen que atrapa i sorprèn a l’espectador en el qual les músiques triades tenen una importància cabdal per marcar el tempo d’una història molt ben construïda i humana.

Glòria Sirvent li dóna vida una dona lliurada a la beguda i al joc, Alba Florejachs interpreta una dona penjada del seu exmarit Manuel, Vero Cendoya posa en peu a un personatge que intenta cosir les costures trencades de les seves germanes a través de l’escriptura, novel·lista fracassada.

Les tres estan unides pel veritable mal, aquest dolor que et deixa buit, les tres senten emocionalment la realitat de les dones que tenen un moment d’intimitat quan es confessen en tres monòlegs al públic. Aquesta barreja de gèneres i de disciplines en les arts escèniques és el que aporta de revolucionari aquesta obra que reflexiona sobre l’amor i la mort de la Vero Cendoya. Imprescindible.

1. A. Aguado