Salvador Távora al Victòria
De vegades el món és injust amb els creadors de bellesa i art, bona feina i reconeixement de vegades no van de la mà. Així va passar amb “Carmen”, una òpera de Georges Bizet composta el 1875, l’obra que en la seva estrena va ser un fracàs rotund, avui és un clàssic la música i serveix d’inspiració a molts artistes, mes enllà de la música o de l’ òpera, en aquest cas el teatre.
Salvador Távora porta quinze anys rendint-li homenatge a Bizet amb un espectacle que ha portat per a tot el món, amb braus i sens braus. Des de la creació del muntatge, als jardins de Peralada fins a aquest espectacle que podem veure aquests dies al Teatre Victòria del Paral·lel barceloní, ha sofert evolucions, de totes elles la més essencialista i pura és la que aquests dies es posa en escena, el muntatge “Carmen. Òpera andalusa de cornetes i tambors” explica la vida d’una dona que va morir assassinada per voler ser lliure sent pobra, dona, obrera i gitana.
L’obra que ens presenta Távora és plena de simbolismes: el clavell, el ganivet, el cavall, el flamenc, les campanes, els militars, la dansa, el tabac, … tot té cabuda en aquesta peça electritzant. L’actuació de la banda de cornetes i tambors marca el ritme com una maquinària de rellotgeria perfecta amb els seus engranatges col·locats al seu lloc a força d’intentar buscar la força i la bellesa.
L’espectador s’obre pas entre el zapateado i lliçons d’Història com l’escena on apareix l’execució de Riego i amb Carmen enarborant estàtica la bandera de la Constitució de 1812. Hi ha en la peça un aire de llibertat i revolta que ens arriba amenaçat en tot moment per aquesta navalla Albacete que domina l’escenari des del terra. La llibertat moltes vegades està amenaçada, sobretot la llibertat femenina, aquesta dona només volia ser lliure. És Carmen, tot un mite. La història d’aquesta cigarrera de Triana, que van matar pels seus amors en la Porta del Príncep de la Real Maestranza, té el valor del testimoni de la brutalitat masculina, que un dia si un altre també, des de fa segles, ve marcant la vida de moltes dones.
Ens agrada aquesta versió sense brau, l’espectacle no li fa cap falta. El moment més emotiu per al públic és quan un cavall blanc balla amb Carmen, amb enorme proximitat. Ballarina i cavall s’entrellacen moguts pel ritme de la música. Entre les extraordinàries habilitats del vell Salvador Távora hi ha la de fer llum sobre els llocs comuns de la tradició plàstica del sud, li treu partit als llocs comuns com els encaputxats de la Setmana Santa, l’espectador surt del teatre amb una sèrie d’imatges pictòriques que reforcen aquest festival ple d’inspiració, creativitat i poesia visual.
J. A. Aguado