Una cita amb el rei del pop

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=h_D3VFfhvs4[/youtube]

 

 

Quan vam voler adonar-nos la vida ja havia passat. Aquesta vida nostra passa. Ens sentim com nàufrags del temps, només de tant en tant una taula de salvació ens ve a veure perquè parem de nedar i reposem una mica pensat en aquest vaixell que abans va ser la nostra vida. Una d’aquestes taules de salvació que ens venen a visitar són els mites musicals de tota una època. Un 25 de juny de fa nou anys moria a Los Angeles, Califòrnia amb 50 anys el rei del pop Michael Jackson. La seva vida personal va estar plena d’escàndols entre els quals destaquen l’acusació d’abusar sexualment d’un menor i decisions controvertides com el de sotmetre’s al blanqueig de la seva pell, matrimonis dels quals va tenir tres fills. No obstant això, la seva música i les seves coreografies que van arrencar en el si d’una família de germans artistes, el grup Jackson Five van omplir tota una època i van marcar tota una generació. La seva primera actuació va tenir lloc en una fira quan Michael només tenia sis anys. Al 82 va publicar el seu disc Thriller i el 1983 l’estrella del pop va ensenyar al món el moonwalk, el seu pas de ball insígnia en el qual es llisca cap enrere amb la punta dels seus peus.

Aquests dies a Barcelona de estiu dos espectacles han fet un tribut a Michael Jackson. El primer és un espectacle que repassa la seva discografia I Want U Back és un homenatge al rei del pop. El teatre Poliorama s’ha convertit en el lloc de trobada dels seguidors de Michael Jackson, que són legió.

L’espectacle tipus concert compta amb el ballarí doble de Michael Jackson SacMJJ (Adrián Álvarez), la veu principal Dabeat (David Ortigosa), un cos de ballarins: Àlex Maga (coreògraf), Robert González, Marisa Parella i Tania Simón. Un dels grans al·licients del concert és una extraordinària banda de músics formada per Quim Castelló (bateria), Dani HDZ (guitarra), Miki Santamaría / Nicolás David Mellón (baix) i Ricky Padilla (teclats). 120 minuts de repàs a moments que ens porten a altres temps, la malenconia ens assalta i ens fa moure els peus, però entre el públic també trobem joves atrets pels balls i el ritme de les cançons d’un dels artistes que més milions de discos ha venut a tot el món.

Aquest espectacle del Teatre Poliorama no és l’únic que va de gira. En el teatre Coliseum vam poder veure Forever King of Pop, un espectacle avalat pels membres de la família de Michel Jackson. L’objectiu no és només fer un concert, sinó d’alguna manera muntar un musical que explica una història amb una important aposta audiovisual i escènica, es pot veure a Londres entre els musicals de la capital anglesa. Es va estrenar el 2010 i com passa amb El Rei Lleó o Mamma Mia, cada país fa la seva adaptació respectant l’essència de l’espectacle i amb artistes locals.

I Want U Back i Forever King of Pop dos espectacles que rendeixen tribut al rei del pop. Els dos espectacles, amb filosofies diferents; però saben evocar tota una època que ens va tocar viure, una brillant manera de fer les paus amb els fantasmes del passat, de vèncer els seus dimonis.

1. A. Aguado

La màfia del poder

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=e8R35nVd3H8[/youtube]

Un avió nou, un aterratge a Toronto, una dona jove, un home madur acostumat a les corrupteles del poder, la prepotència dels diners, les influències i la corrupció.

Estem parlant de Nina de porcellana la catorzena obra de David Mamet, autor americà de clàssics com Oleanna, American Buffalo, Glengarry Glen Ross, així com de guions de cinema com El carter sempre truca dues vegades o Els intocables d’Eliot Nees. Aquests dies podem veure la versió que ha dirigit Juan Carlos Rubio protagonitzada per Javier Godino i José sagristà al teatre Poliorama de Barcelona. La peça teatral es va estrenar a Broadway protagonitzada per Al Pacino i José Sacristán ha recollit el testimoni d’Al Pacino. Ja fa temps que el gust pel realisme rigorós ha tornat als escenaris. No sembla només una moda, sinó una forma de respondre a la cruesa de la pròpia realitat i al dramatisme directe. Els casos de corrupció política, la presidència de Donald Trump, els populisme i l’auge de la extrama dreta abonen un tipus de teatre carregat d’ironia, humor i suspens. Les obres ofereixen una mirada transversal sobre la realitat oferint més del que a primera vista sembla en el mateix text.

El teatre de David Mamet té el dinamisme dialèctic d’una pel·lícula, no en va és autor d’excel·lents guions de cinema i sap que el teatre contemporani s’alimenta de l’acció, el suspens, la radiografia del poder i les clavagueres de la vida política. Lluny de l’avorriment conceptual, hi ha en aquesta peça interpretada per José Sacristán una càrrega de profunditat dirigida cap a l’interior de l’espectador.

Un home, el seu assitent i una sèrie de trucades telefòniques despullen els mons privats dels poderosos obstinats a evadir impostos i corrompre el sistema; els seus diàlegs, la seva atmosfera, les seves focalitzacions de l’existència tenen un aire trivial i quotidià, no es tracta de buscar els tres peus al gat. Simplement es tracta de viure, a la força els pegen.

El teatre de Davit Mamet ens parla de l’ésser humà en totes les seves formes i del que són capaços de fer, dones i homes, per aconseguir uns grams de felicitat. Si la reflexió dialèctica l’ assaonem amb fortes dosis d’ironia i humor negre tindrem una hora de teràpia, el teatre haurà complert la seva funció de mirall de la realitat.

José Sacristán interpreta un personatge que és un escurçó disposades a mossegar quan pugui, ja siguin homes o dones, al seu costat un abodient pigmalió disposat a prendre nota de tot el que està passant.

David Mamet deixa parlar els seus personatges, José Sacristán parla, parla i parla en un tour de force en el qual desplega tots els seus dots d’actor consagrat i en el qual la baralla està servida.

A l’Pachino i Sacristán interpreten un mil.lionari acostumat a la tensió del tauró, l’energia de l’amo, la mirada de l’acusador, el gest del que ho pot tot i no tem res i amb el telèfon com a interlocutor es mou per les xarxes de la màfia del poder com tauró despietat on el fi justifica qualsevol mitjà.

1. A. Aguado

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=ZV-zwb8bseo[/youtube]

El Florido Pensil (nenes)

 

Cada vegada que canvien els governs canvia el sistema educatiu. Es tracta de tenir controlat el sistema ideològic i de pensament de les noves generacions en funció de qui està en el poder. Quan s’analitza en el present aquesta idea pot no quedar clara o es presta a debat i segons el parer d’ opinó; però quan es mira cap al passat i s’analitzen els sistemes educatius es veuen les línies ideològiques i no pedagògiques del sistema educatiu.

Tots som víctimes de les nostres circumstàncies i del sistema educatiu amb el qual hem crescut. El sistema educatiu és un reflex de la societat i la classe política dominant com ho demostra “El florido pensil-nenes” que aquesta temporada hem vist al Teatre Poliorama. La peça teatral parteix d’un llibre (1994) d’Andrés Sopeña. El llibre va passar a llibret teatral gràcies al grup basc Tanttaka i al cinema per Juan José Porto. Primer va ser la versió nens i ara apareix la versió nenes.

El títol està inspirat en un vers de la lletra de l’himne d’Espanya que apareix en l’Enciclopèdia Álvarez. Isabel Rocatti, Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès i Mireia Portas protagonitzen la versió femenina de “El florido pensil”. La direcció és de Fernando Bernués i Mireia Gabilondo i l’adaptació catalana l’ha realitzat Guillem-Jordi Graells. Una eduació masclista i franquista passada per la tendresa de l’humor que dóna la distància. Molts anys després, aquestes cinc nenes es tornen a reunir i recorden, amb una mirada sarcàstica aquells difícils temps del franquisme, quan la dona estava detinada al matrimoni sant i a les tasques domèstiques. Cadascuna de les actrius interpreta diferents papers, des de la mestra fins a la inspectora de la Falange. Un dels elements que dóna unitat a l’obra són les cançons que sonen de fons, que són la banda sonora sentimental de tota una generació, des de la taula de multiplicar als rius d’Espanya passant per les cançons de missa o les regles de l’ ortografia. Les nenes repetien els himnes de l’escola nacional sense ser conscients del que deien. Una altra de les ocupacions dels escolars eren els típics problemes de matemàtiques: les dotzenes d’ous que té un cistell enorme en el qual calia calcular el nombre d’ous, o el preu de cada quilogram de cada aliment que es guarda en no sé quants sacs de cigrons o llenties, per no parlar dels quilòmetres de distància entre dues locomotores que parteixen de llocs diferents i que calia calcular el punt de trobada. Es repassen les relacions entre les companyes, amb les mares i amb els pares, sense oblidar el tipus de dona: les honrades i les “altres”, les que pecaven d’impudícia.

Malgrat que molts dels aspectadors no han rebut aquest tipus d’educació el fet de veure l’obra provoca una empatia que els fa recordar la seva pròpia infància que no és l’aula franquista però els mou a la reflexió sobre les conseqüències que pot tenir en una nena o nen l’educació rebuda per al seu futur. En sortir del teatre s’encén el debat sobre el model d’escola que tenim i el model de societat, l’escola no és més que un mirall on es mira la societat. Ara s’acosten unes noves eleccions i una nova reforma educativa i nosaltres ens preguntem: “Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?”

1. A. Aguado

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=FbnqPvxhSiQ[/youtube]

Tres versions de Shakespeare

 

 

“Dubte que siguin foc les estrelles, dubta que el sol es mogui, dubta que la verad sigui mentida, però no dubtis mai que t’estimo”. Paraules de Hamlet a la bella Ofèlia. Pocs han escrit amb tanta passió sobre l’amor com el mestre Shakespeare i ho ha fet en moltes obres, comèdies i tragèdies. I si a les paraules de dramatugo anglès els col·loquem la direcció de un espectácle shakesperiano un dels pocs directors els donen un sentit alegre, divertit i entretingut a les comèdies que dirigeixen com Josep Maria Mestres (Calaf, 1959) el resultat està a l’altura de les expectatives, que no són poques perquè a aquests dos noms hem d’afegir el d’Ariadna Gil, Laura Aubert, Mercè Pons, Rosa Renom, Silvia Bel, Aleix Casanovas, Joel Joan i Jordi Boixaderas. Amb aquesta càrrega de profunditat l’espectacle “Amor @ Shakespeare” posa un mirall davant de la natura, allunyant-se dels escesos i els versos mal dites dels actors buits. Entre tanta estrella destaca la feina de la que té menys currículum de tots, però un talent que sobrepassa a molts es tracta de Laura Aubert que fa el paper de el graciós, la criada del teatre clàssic que el enredatot, alguna cosa així com el maldestre Puck que aqu està en totes les salses, es canvia de roba amb la rapidesa d’un llamp i està present en tota l’obra, passi el que passi en escena, la Laura està present o amgada. Sens dubte el seu enginy i saber fer fan que l’espectador somrigui cada vegada que apareix per explicar-nos la situació o introduir els personatges principals en el conflicte que s’acosta on els personatges busquen la seva felicitat que com a un comte per nenes es un casament feliç.

“Amor & Shakespeare” és un refregit de diverses comèdies del dramaturg anglès, en què els embolics entre els enamorats donen lloc a converses enginyoses i malentesos, d’una banda “Els treballs d’amor perdut” al costat dels personatges de “Els dos cavallers de Verona “i” Molt soroll per res “.

Com si fos un somni d’una nit d’estiu al Grec es va presentar aquest joc de miralls, aquest joc de caixes xineses, de metateatre, on el mateix teatre és objecte de la representació, aquesta és la marca de la peça el joc lúdic, la diversió i l’art de descobrir les cares que l’amor fa cinc-cents anys feien moure els cors dels enamorats. L’obra es podrà veure aquest setembre al inici de la temporada al teatre Poliorama.

El text en català com gairebé totes les traduccions modernes té la signatura de Joan Sellent, fent accessible el versos anglès a un llenguatge totalment accessible l’espectador en aquest joc de seducció, un joc de farses on el “carpe diem” mou als personatges. La música de de Núria Andorra dirigida per Jordi Domènech serveix perquè els silencis i transicions redoblen nostre interès d’espectador i permet veure cantar fins i tot a Jordi Boixaderas qui ho havia de dir.

Gelosia, disputes, desdenys, confiances, desconfiances, ràbia, desig, sospites, mals entesos, malenconies, alegries, … en boca d’un grup d’actors que per a si voldria qualsevol director. No se la perdin al Poliorama.

1. A. Aguado

Por siempre joven

 

 

Esta es una obra llena de buenas intenciones, haz con los demás lo que quieras que hagan contigo, ten coraje y sé valiente y déjate llevar por la fuerza del corazón: por siempre joven. Esta es la sabiduría de toda una vida encarnada en seis abuelos que hacen bueno aquel lema que el Rock roll nunca muere como cantaba Miguel Ríos.

De la mano de Tricile en el teatro Poliorama se representa una obra que nos hace pensar sobre el sentido de la existencia. El suís Erik Gedeon (1963) en compondre “Forever Young”, un divertidísim musical que Tricicle va descobrir a Oslo, rapidament va adquirir els drets d’explotació. Gedeon es escritor, director y compositor que trabaja en teatros de Alemania.El 1993 va començar a treballar com a músic d’escenari al teatre Schauspielhaus de Hannover on va participar a nombroses comèdies musicals com “Angels in America2, “Nit de Reis”, “Els preparatius per a la immortalitat”, “Natan el Savi”, etc.A patir de´aqui es va dedicar a escriure uns espectacles amb un major desenvolupament del recital cançó, gairebé sense narració, on la trama i el diàleg es desenvolupen a través de les cançons. Això contrasta amb el teatre musical, on els actors canten i també parlen. Una de les seves principals característiques també és l’ humor, de vegades negre.

“Forever Young”, estrenat a Dresden, en l’actualitat s’està representant a Berlín, Nottingham, Oslo, Copenhaguen, Hèlsinki i, ara, a Barcelona.Una comedia profunda y conmovedora que ilumina la agonía de la vejez con el antídoto de las risas.Ambientado en 2050, “Forever Young” cuenta cómo es el día a día de seis ancianos que viven en un geriátrico sin nada que hacer, excepto esperar la muerte, y de la enfermera encargada de su cuidado. Sin embargo, estos seis personajes no están dispuestos a desperdiciar sus últimos días de vida y pronto transforman su mísera existencia una continua diversión y para ello utilizan la música y el teatro como gasolina para este corto viaje que es la vida.

Unos actores jóvenes maquillados hasta las cejas son los protagonista de esta comedia musical, que nos hace reír desde el primer minuto hasta el último, apta para todos los públicos. Los actores son María Adamuz, Jacobo Dicenta, Dulcinea Juárez, Armando Pita, Edith Salazar y Rubén Yuste, que se interpretan a sí mismos dentro de cuatro décadas. La acción está ambientada en una residencia para actores jubilados que viven tiranizados por una fornida enfermera interpretada por Edith Salazar. Un gran trabajo musical sostiene el espectáculo, con actores que sirven para un roto y un descosido: trabajo físico, interpretativo y musical, es decir lo que se le pide a los jóvenes actores que empiezan con el nuevo plan Bolonia, un actor completo que canta canciones en el idioma original porque son iconos de toda una generación de espectadores que se emociona con los primeros acordes de cada canción.

J. A. Aguado

 

 

 

“Forever Young”, Per sempre jove

 

Aquesta és una obra plena de bones intencions, fes amb els altres el que vulguis que facin amb tu, tingues coratge i sigues valent, deixa’t portar per la força del cor…valors de la joventut. Aquesta és la saviesa de tota una vida encarnada en sis avis que fan bo aquell lema que el Rock roll mai mor com cantava Miguel Ríos. De la mà de Tricicle al teatre Poliorama es representa una obra que ens fa pensar sobre el sentit de l’existència.

El Suís Erik Gedeon (1963) ha creat “Forever Young”, un divertidíssim musical que Tricicle va descobrir a Oslo, ràpidament va adquirir els drets d’explotació. Gedeon és escriptor, director i compositor que treballa en teatres d’Alemanya. El 1993 va començar a treballar com a músic d’escenari al teatre Schauspielhaus de Hannover on va participar a nombroses comèdies musicals com “Angels in Amèrica”,” Nit de Reis “,” Els Preparatius per a la immortalitat “,” Natan el Savi ” , etc. A patir d’aquí és va dedicar a escriure uns espectacles amb un major desenvolupament del recital cançó, gairebé sense narració, on la trama i el diàleg és desenvolupen a través de les cançons. Això contrasta amb el teatre musical, on “Els actors canten i també parlen. Una de les seves principals característiques és d’humor, de vegades negre.

“Forever Young”, estrenat a Dresden, a l’actualitat s’està representant a Berlín, Nottingham, Oslo, Copenhaguen, Hèlsinki i a Barcelona. Una comèdia profunda i commovedora que il·lumina l’ agonia de la vellesa amb l’antídot de les rialles de la ironia. Ambientat el 2050, “Forever Young” explica com és el dia a dia de sis ancians que viuen en un geriàtric sense res a fer, excepte esperar la mort, i de la infermera encarregada de la seva cura i la seva tortura. No obstant això, aquests sis personatges no estan disposats a desaprofitar els seus últims dies de vida i aviat transformen la seva miserable existència en una contínua diversió i per a això utilitzen la música i el teatre com gasolina per a aquest curt viatge que és la vida.

Uns actors joves maquillats fins a les celles són els protagonistes d’aquesta comèdia musical, que ens fa riure des del primer minut fins a l’últim, apta per a tots els públics. Els actors són María Adamuz, Jacobo Dicenta, Dulcinea Juárez, Armando Pita, Edith Salazar i Rubén Yuste, que s’interpreten a si mateixos d’aquí a quatre dècades. Tot passa a una residència per a actors jubilats que viuen tiranitzats per una fornida infermera interpretada per Edith Salazar. Un gran treball musical sosté l’espectacle, amb actors que serveixen per a un trencat i un descosit: treball físic, interpretatiu i musical, és a dir el que se li demana als joves actors que comencen amb el nou pla Bolonya, un actor complet que canta cançons en l’idioma original perquè són icones de tota una generació d’espectadors que s’emocionen amb els primers acords de cada cançó.

J. A. Aguado

GREC 2000: La Comedia del Arte

 

De la mano real de Mauricio Scaparro sale la Cooperativa Teatral Gli Ipocriti para poner en escena “Pulcinella” a partir de un guión cinematográfico inédito del director de cine Roberto Rossellini. Se trata de un legendario montaje, a cuyas espaldas tiene las tablas de todos los escenarios del mundo, incluso Broadway. Ahora dentro de la programación “Nàpols al Grec”, tuvimos ocasión de contemplarlo en el Teatre Poliorama.

La pieza es una comedia agridulce de la más alta escuela de la Comedia del Arte. El argumento nos habla de un grupo de hombres napolitanos del siglo XVII empeñados en hacer teatro. El viejo maestro –interpretado por Lino Mattera- muere y su sucesor decide dejar atrás patria chica y familia y partir hacia la corte parisina para comprobar en qué consiste el alto teatro francés; dicho personaje está interpretado por el excelente cantante Massimo Ranieri. En su largo viaje convierten la barca de madera en una carreta y ésta en un escenario donde se obra el milagro, el de la metamorfosis de la máscara y el actor. La obra se convierte así en el canto triste del que está del otro lado, el inmigrante, el que deja sus raíces para buscar fortuna en otras tierras. En su triste caminar sus vidas se ven aligeradas por la presencia de una mujer que se incorpora a la compañía. Recordemos que el teatro en el siglo XVII era cosa de hombres, la Comedia del Arte nace cuando las mujeres llegan a las compañías, pero no mujeres en general sino las mujeres educadas para esa cultura del teatro en Europa.

Mauricio Scaparro ha apostado por la simplicidad de una puesta en escena elemental, si puede dirigir con un foco ¿por qué hacerlo con trescientos? Lo cierto es que el resultado ajusta la forma al fondo para ofrecer un espectáculo que transmite la fuerza elemental del teatro clásico. La energía que fluye de los actores italianos que unen tradición y vanguardia en un ejercicio que los aproxima a las compañías italianas de 1500 a 1600, capaces de hacer todos los tipos de teatro. O sea, con pocos actores ofrecían las comedias cómicas de rutina, obras pastoriles, comedias populares así llamadas, drama popular, mixto entre trágico y cómico, y podía también hacer tragedia clásica, todo ello gracias a la máscara y la música. Estos dos últimos elementos marcan el ritmo de “Pulcinella”.

El libreto de Roberto Rossellini y la dirección de Mauricio Scaparro confrontan la Europa civilizada del noble y refinado Molière con la Europa popular del cómico-bufón. La llegada a París permite en la segunda parte del espectáculo que el espectador confronte a los profesionales de lo cómico y lo grotesco con los profesionales de la alta cultura. El resultado no puede ser más interesante, nada puede pasar por encima de la dignidad, uno no puede una mañana disfrazarse de asno lleno de campanillas porque así lo haya diseñado el poder, en este caso el rey. Uno debe ser fiel a sí mismo y no venderse por cuatro perras, ese es el mensaje que nos trasmite la obra.

“Pulcinella” es una obra de teatro sumamente inteligente, profunda y espiritual, que toca el alma napolitana para elevarla en el aire como una canción triste más valiosa que el dinero, y que hace de lo puramente particular un ejemplo universal.

           J. A. Aguado