Bruno Oro dóna vida a 30 al Capitol
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=EvePAJwHQ1o[/youtube]
El grup Balaña aposta aquesta temporada per el tàndem fromado per Bruno Oro i Marc Angelet. El primer a sobre l’escenari i el segon dirigint una de les comèdies més divertides dels últims temps: Immortal
A l’escenari del Club Capitol a partir d’aquest mes de setembre es representa aquesta comèdia escrita per Marc Angelet i Alejo Levis. Es tracta d’una comèdia futurista ambientada a la Barcelona del 2319 on Guardiola és el president de la Generalitat, en la què Bruno Oro interpreta 30 personatges diferents. Tots recordem el treball de Bruno Oro al programa TV3 Polònia, on va donar vida a Artur Mas, Maria Tedresa Fernández de la Vega o Ángel Acebes, i en Crakòvia Cristiano Ronaldo. La comèdia comença amb el diàleg d’un pare i els seus fill al qual li ofereix una gomilona de osito que al menjarla serà importal i a partir d’aquí una sèrie de personatges entre els quals destaquen un enamorat neuròtic que no suportar la ruptura, un publicista que va al Vaticà a crear una campanya perquè la gent torni a creure en el paradís i vulgui morir-se en un món on tothom és immortal, apareix la pròpia mort amb tocs de transvestit, un estudiant de medicina que comparteix pis i estudia al metro, un argentí amb gran sentit de l’humor que ha treballat llocs surrealistes, algú que crida per excusar per no anar a treballar, un futbolista cansat de la perfecció de Leo Messi, un pare cansat que el seu fill visqui a casa, el mateix actor que porta 300 anys interpretant la mateixa peça.
El teatre de Marc Angeleti Aleo Levis no descriu la realitat sinó que la inventa, es mou entre la ficció i la realitat.
Bruno Oro compte història extraordinàries. Immortal parteix de la idea de la immortalitat com un joc de ciència ficció. Un dels moments més divertits de l’espectacle és quan la mort intenta suïcidar-se perquè ja no està de moda i rep una trucada telefònica perquè canviï de companyia telefònica. El mateix actor es desdobla i ens fa reflexionar sobre el teatre dins del teatre, en voler deixar de representar eternament la mateixa obra. El teatre dins del teatre serveix com a fil conductor de l’espectacle que va més enllà d’una sèrie de gags tancats units uns als altres. El sentit camaleònic de Bruno Oro es posa de manifest en la teràpia on va l’amo de l’empresa funerària que s’ha quedat a l’atur perquè no mor ningú. En un món on no mor ningú les dimensions temporals es multipliquen i s’eternitza els problemes dels personatges, no es positiu el fet de viure molts anys, sembla que és una tortura sembla dir-nos els personatges durant els 75 minuts que dura l’espectacle.
L’humor neix d’una realitat quotidiana, la realitat d’un actor, per conduir-nos a una realitat inversemblant que ens fa riure. Durant certs moments del espectacles el públic participa. La comèdia funciona perquè escriure una bona comèdia i dirigir-la requereix perquè tan important és el text en la comèdia com el fet de dir aquest text, l’actor és fonamental, en aquest cas el treball de Bruno Oro que es sota l’ombra de Pepe Rubianes connecta amb una sala plena que no para de riure i que en acabar l’espectacle s’aixeca de les seves butaques aplauidiendo reconeixent la feina del director, els dramaturgs i l’actor. El cercle es tanca de forma perfecta quan es deixa en l´aire una pregunta: vols ser inmortal?
- A. Aguado
Un president de la Generalitat en dificultats
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=b-BgOIyJKFQ[/youtube]
Els espectadors van poder veure L´electe l’any passat a la Sala Muntaner i ara torna a la sala Capitol. Ramon Madaula és l’autor de L’electe, una comèdia dirigida per Jordi Casanovas i interpretada la temporada passada per el propi Ramon Madaula i Roger Coma. Aquesta temprada Ramon Madaula li ha donat el testimoni a Abel Folk, qui interpreta el paper del psiquiatra.
Ramon Madaula s’havia estrenat com a dramaturg amb Coses Nostres, on un creador de teatre, un famós crític i un director de teatre públic parlaven sobre l´estat del teatre a casa nostra. Els tres personatges socràtics perlaven sobre coses com el malbaratament dels diners públics en el teatre. Un món cultural petit com una cosa nostra on tot es redueix a un grupet reduït de persones que es fan favors personals.
Ara en L’electe hi ha dues persones que s’enfronten en un procés dialèctic. En aquesta ocasió no tenim a l’autor de teatre i al crític, sinó a un President de la Generalitat que ha de fer el seu discurs d’investidura i no pot fer-ho perquè de cop pateix un tic nervios, per buscar una solució el seu equip contracta un psiquiatre que comença a tractar-lo. Doctor i pacient comencen una partida de tennis amb cops amagats que de mica en mica l´espectador descubreix: la vanitat dels polítics, la manca d’autoestima de l’home públic, les inseguretats del líder, els fils dels quals depèn de forma sistàmica: la banca, els poders fàctics, la mare, la dona, el partit, la premsa …
L’electe planteja l’enfrontament d’una persona que va ha ser investit President de la Generalitat amb els seus fantasmes personals, les necessitats d’afecte que tot ésser humà té, i la necessitat de ser important, la necessitat de ser algú a la societat per sobre dels altres. Com a futur President de la Generalitat no pot fer el seu discurs fent tics sinó vol acabar sortint en tots els programes de zàping del món. Un cop superada la capa de l’ ego, de narcisisme que tot polític té, a poc a poc es va despullant la persona que hi ha dins del President. El polític moltes vegades fa les coses per vanitat i no per estar al servei de la societat que serveix, quan en realitat hauria de ser tot el contrari en tots els casos, el polític sempre hauria d’estar al servei del ciutadà en totes les seves necessitats des de les més bàsiques fins a les culturals.
La comèdia L’electe és una comèdia amarga perquè no està escrita perquè la gent vagi només al teatre passar una bona estona, sinó que busca a més a més de fer riure la reflexió de l’espectador sobre el que representen els polítics per a tots nosaltres i com els polítics estan marcats per el seu entorn i la seva família. El polític és un triomfador socialment, aixeca les masses, però familiarment arrossega una grisor enorme. Una de les claus de l’èxit d’aquesta comèdia negra està en la impressionant interpretació de Roger Coma, que explora la comicitat física i emocional d’un president en dificultats.
- A. Aguado
Catàstrofes silencioses de la gent comuna
“Club Capitol. Sala Rubianes “del Grup Balañá” és l’espai on la dramaturga Estel Solé (Molins de Rei, 1987) està representant la seva primera obra “Animals de companyia”, una història en la qual expliquen les vides, amors i traumes personals, cinc amics que es reuneixen en un sopar. A Estel Solé la coneixíem pel seu paper de la Marina, a la telenovel.la “La riera”, de TV3, des de fa ja temps i ara la decubrim com a membre d’una jove generació que està renovant el panorama teatral català.
La crisi porta els dramaturgs a aguditzar l’enginy, com no hi va haver manera d’estrenar al principi d’aquest projecte, va buscar la fórmula alternativa del teatre en cases particulars i després va saltar a les sales del teatre amb una gira per Centreamèrica o la Nau Ivanow abans d’arribar a la sala de la Rambla barcelonina amb canvi de repartiment inclòs.
La seva primera peça aparentment sembla una comèdia, però amaga una tragèdia, un drama en el qual es juga amb l’el·lipsi que li fa guanyar força a l’obra, allunyant-la de la típica comèdia perquè a més de fer riure, deixa una càrrega de profunditat dramàtica sobre el valor de l’amistat. Aquest és el territori on es mouen sempre els inquietants personatges interpretats per Jacob Torres, Martina Tresserra, Mercè Martínez, Miriam Tortosa i Edu Buch.
Estel Solé mostra amb unes fortes dosis d’humor el destí de cinc amics aparentment convencionals que oculten un sarcasme amb una força que l’espectador percep per la seva trementa i aterridora visió de la vida corrent d’avui dia. Ens trobem davant parelles en hores baixes, en plena crisi, sospites que apunten en direcció falses, malentesos i un llenguatge directe que sap captar la tensió de la infelicitat i la desesperació que s’amaga sota la catifa de la hipocresia. Es nota que la dramaturga se sent còmoda en el que podríem anomenar la descripció de l’ infern de l’amistat.
La comèdia amarga escrita i ideada per Estel Solé i supervisada pel dramaturg David Plana, col·loca l’espectador en un estat de completa empatia amb els personatges i situacions totalment inscrits en la quotidianitat d’una nit on els fantasmes, les inseguretats, les mentides, les mitges veritats i la necessitat d’afecte es posen sobre la taula. No és una nit negra ni blanca, sinó d’un color canviant, a mig camí entre la depressió i l’alegria.
“Animals de companyia” ens parla d’uns amics que estan en la línia divisòria entre dues vides, amb parelles que ja no s’estimen i amics que es traeixen i comencen a sentir-se estranys. Totes les coses acaben en un buit perquè potser la joventut, les noves generacions sentin sobre la pell més que ningú la crisi econòmica que estem patint. Després d’aquest sopar de celebració res tornarà a ser igual per als diferents personatges que mostren la fragilitat de l’amor, l’amistat i la condició humana. L’obra funciona com un bomba que ens fa riure i ens explota al final. No se la perdin.
- A. Aguado