Javier Daulte 15 anys després a la Biblioteca

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=vIB7VR2bNFM[/youtube]

L’espai teatral de la Biblioteca de Catalunya gestionat per LaPerla29 viu la tornada d’un fenomen teatral de la ciència-ficció, intriga i humor de fa 15 anys. Es tracta de l’obra del dramaturg i director teatal Javier Daulte 4D Òptic, que l’any 2003 va ser la primera obra de l’dramaturg argentí estrenada en català i amb actors catalans i no argentins. Javier Daute, que va dirigir la Sala Villarroel, aquests dies està de promoció de la seva primera novel·la El circuit escala, a l’editorial Alfaguara, que explica la crisi existencial d’un director d’èxits teatrals i televisió d’uns quaranta anys que intenta trobar-se a si mateix. I al mateix temps torna amb aquesta comèdia científica.

4D Òptic és una barreja d’intriga, realitats paral.leles, el mercat i els invetigadors, els protocols òptics i la seguretat científica, els japonesos i les inversions milionàries, amors impossibles i amors possibles, científics i humor, realitat i ficció.

Una comèdia de ciència-ficció protagonitzada per Antònia Jaume, Nuria Legarda, Sandra Monclús, Nora Navas, Carme Poll, Jordi Rico, Albert Triola i David Vert. La trama que en principi sembla enrevessada pels protocols i les proves, però la comèdia atrapa l’espectador per la seva irònia i subtil tractament de les relacions sentimentals entre els personatges, qui se’n va al llit amb qui? Les relacions sempre tensionades entre el sentimental i el melodramàtic el desig en estat pur, fa que seguim amb interès les peripècies científiques que els condueixen a realitats paral·leles. De tots els personatges és especialment agraït per a un actor el que interpreta Jordi Rico, la dualitat mental del personatge que requereix un gran treball per a l’actor.

La part sentimental del laboratori, els amors impossibles i els malentesos sentiementales giren sobre el personatge que interpreta Albert Triola que fa que el públic vegi aquesta peça teatral com un exercici lúdic d’ entrades i sortides, de portes que s´obren i es tanquen. Les relacions laborals entre caps i empleats, entre investigació i lleure. Tot salta pels aire quan al laboratori es produeix un accident que desencadena la comèdia.

Després de 15 anys de la seva estrena, LaPerla29 ens proposa una experiència de déjà vu amb la seva càrrega de esglaiament, estranyesa, raresa i humor. Els espectadors que ja vam veure l’obra ens suposa una trobada amb el passat i als nous espectadors descobreixen una obra on els personatges es fan amos de la trama i els atrapa, perquè és una obra endimoniada amb una posada en escena que requereix una concentració per part dels actors per la seva vertiginosa aparició en cadascuna de les dues realitats amb què el dramaturg juga, fent que els actors canviïn contínuament de vestuari amb una rapidesa súbita.

4D òptic resisteix el pas del temps, encara que el seu autor va tractar les realitats paral·leles en obres posteriors, en aquesta comèdia, que ara podem veure a la Biblioteca de Catalunya, es concentren moltes de les característiques essencials d’aquest teatre caòtic ple d’optimisme que sedueix els espectadors.

1. A. Aguado

Tres dones radicals

Són tres números per a la Seguretat Social, IP’s per Instagram, 3 DNI per a l’Estat, … tot això no és més que una ximpleria per a aquestes tres radicals que es plantegen la realitat focalitzada en la dona. Les tres volien dedicar les seves vides a la vida radical, però l’espectador descobrirà que no és tan fàcil ser radical. Abandonar el conformisme, la inacció, l’abúlia i el desinterès per la vida pública.

Darrere d’aquestes tres dones -Agnès Jabbour, Glòria Ribera i Nicole Portell- hi ha un home Francesc Cuéllar que signa la direcció i un text que busca ser crític amb la realitat. El punt de partida és escoltar-se a si mateix per intentar superar les pròpies contradiccions per intentar millorar la comunitat, una obra amb un públic Millenials.

L’obra la vam poder veure a la sala Atrium de Barcelona, ​​un dels espais teatrals de la capital catalana que està en el centre de la reflexió sobre el teatre que debat sobre la realitat que ens envolta. My low cost revolution revolution debat sobre l’actitud revolucionària, es tracta de ser radical, aturar el sistema. Un homenatge a parar, a descanar una mica i cantar amb sentit de l’humor i amb la catifa màgica d’ Aladí anar al món ideal, sentiment diví, que ens fa baixar i pujar en el vol de les sorpreses. Una investigació teatral de tres actrius i un director que busquen noves formes d’obrir el mercat del teatre a nous públics. No hi ha dubte que una de les grans assignatures de les empreses teatrals del país està en el públic adolescent fins a trenta anys, aquí hi ha un mercat potencial que no es cuida. Iniciatives com FAC (Fundació Agrupació Col·lectiva) vénen a cobrir un sector amb necessitats de treballs que abordin de manera directa els problemes dels joves en els temps de smartphone.

My low cost revolution és un espectacle que va creixent a poc a poc, amb moments brillants com el monòleg sobre qui gestiona el país i les estructures socials piramidals, mentre els robots aspiradores de color rosa es desplacen per l’escenari.

Tres personatges radicals i un dramaturg atrevit i valent mostren una obsessió sense treva, la de reflexionar sobre la realitat que de vegades es converteix en un acte físic com la lluita de cascs de moto rosa per mostrar les causes dels accidents de trànsit, hauria de ser un anunci de la DGT, en la mateixa línia la crítica a la campanya “la revolució dels petits gestos”. L’espectacle porta una estructura dramàtica la base és el monòleg com a principi de reflexió irònic ple d’humor suspicaç, sagaç i demolidor de la nostra civilització. Individus que lluiten per les possessions i no pels ideals.

Tres actrius i un director que no es queden en la superfície ni manegen elegants eufemismes. La peça acaba recollint el pa i aigua amb el que han cobert l’escenari, per pal·liar la maldat dels homes que no té fi. Una bella metàfora dels nostres temps. Allà on vagi My low cost revolution no se la perdin, una obra TNT cent per cent.

1. A. Aguado

La voluntat d’alliberament de la dona

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=R_yxTYzB42o[/youtube]

Al Liceu s’està representant aquests dies Kàtia Kabànova, estrenada el 1921, de Leos Janácek (1854-1928) una òpera que retrata la voluntat d’alliberament d’una dona casada amb un marit esclau de la seva mare. La posada en escena té un to expressionista i se centra en el retrat d’una societat obsessionada amb el control sobre les dones, una societat organizada a partir de la idea de la por i el pecat.

Kàtia Kabànova és una dona que lluita entre el desig i el remordiment atrapada en un món familiar que la condueix a l’autodestrucció. D’alguna manera aquesta òpera és un viatge a l’interior d’una dona en desacord amb el temps en què li ha tocat viure, un món cruel amb la llibertat femenina.

Com en moltes òperes del segle XIX, la peça reflecteix un món d’homes que lluiten per mantenir el poder i el control sobre la vida. En aquest viatge interior al món d’una dona la música és apassionada i romàntica amb un fort impacte sensorial en les veus del repartiment. El compositor txec en la seva sisena òpera introdueix moments d’un profund lirisme enmig d’una acció de pel·lícula de terror pròpia de Fritz Lang o Wilhelm Murna.

És necessita uns cantants amb una forta dosi d´actors. De fet la soprano nord-americana Patricia Racette a més de cantant té una forta presència com a actriu. Aclamada per la seva feina en òperes com Madame Butterfly, Tosca o Peter Grimes, la soprano Patricia Racette mostra sempre els seus dots per a la interpretació. Es tracta d’una cantant amb una doble vessant de gran diva de la lírica i alhora d’extraordinària cantant de cabaret i actriu.

La direcció d’escena correspon a David Alden que focalitza l’acció en aquesta ombra que persegueix sempre la protagonista, que com en la majoria de les òperes porta a la protagonista o a la bogeria o al suïcidi. El director d’escena nord-americana compta amb una encertada escenografia de Charles Edwards i una il·luminació d’Adam Silverman dos punts importantíssims per entendre l’estètica que ens estan mostrant.

La direcció musical de Josep Pons aborda de manera directa aquest sentit narratiu de la història on la música sembla baixar al costat de les ombres més sinistres de l’ànima humana: enveja, repressió, control, foscor i immobilisme. Una música que t’atrapa sota la batuta del mestre Josep Pons que sap treure tot el partit als moments dramàtics. Especialment les intervencions de la sogra, Marfa Kabànova interpretada per una gran Rosie Aldridge que li dóna aquest to fosc i sever que el personatge requereix.

Estem en una societat on la dona era poc menys que una esclava del marit i de la sogra. El marit Tikhon Kabànova interpretat per Francisco Vas és un home sense voluntat a mercè de la seva mare. En escena trobem el costat més pessimista de la vida generat per una vida sense expectatives de felicitat, on l’ únic raig d’esperança ve del passat i no del futur. La cara oculta de les dones en els matrimonis opressius, l’alienació mental, l’aïllament del món i de la societat perquè està mal vista la vida social, la vergonya del desig de viure i experimentar plaer. Katia Kabanová és el més semblant a un blues lent i tortuós que arrossega a l’espectador cap als abismes del pitjor de les societats tancades, patriarcals i repressores.

J. A. Aguad

Drones i intel·ligència artificial al servei de la dansa

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=pu05dDGGdrk[/youtube]

Tot allò que és contemporani, futurista, modern, creatiu, ho podem associar a les tecnologies i tot allò que és sorprenent davant del que és passat, vell i previsible, com una pantalla ja passada, habitual o ja vist és una cosa que no ens atrau, per contra quan el producte artístic planteja la ruptura, el resultat sol ser com a mínim interessant. Un dels artistes que està revolucionant la posada en escena de la dansa contemporània és el japonès Daito Manabe, l’home que fa ballar els robots, qui es va encarregar de la cerimònia de lliurament de bandera al Japó als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro el 2016 i forma part de la direcció del grup d’electropop Perfum. A més forma part del grup Elevanplay dirigit per Mikiko, directora general d’escena i coreògrafa dels Jocs Olímpics de Rio i un dels 8 membres de l’equip de Planifiació de les cerimònies dels Jocs de Tòquio 2020. Daito Manabe és capaç de convertir les sabatilles d’esport en mescladors d’àudio, traduir a música els senyals elèctrics del cos humà i crear espectacles visuals que proposen noves tendències artístiques.

El creador Daito Manabe va pel món amb el seu espectacle universal amb actuacions a Mont-real Canada, Sant Francisco, Tòquio, teatres del Canal Madrid i l’Auditori de Cornellà, on vam tenir l’oportunitat de veure’l en directe.

L’espectacle va estar organitzat per l’ambaixada del Japó amb motiu del 150 aniversari de l’establiment de relacions diplomàtiques entre els dos països, tenim relacions amb els japonesos des de 1868. Per clausurar l’aniversari es va programar aquest espectacle contemporani a càrrec de Rhizomatks Research x ELEVENPLAY. Tècnicament demolidors el programador Daito Manabe Rhizomatiks, Motoi Ishibashi (enginyer i artista), la coreògrafa Mikiko’s Elevanplay (disenyadora d’escenari i coreògrafa), en col·laboració amb Kyle McDonald (artista i programador), un equip de deu creadors i cinc ballarines. Tot aquest grup al servei d’una espectacle de dansa joiosament inhumana. A mig camí entre les preguntes de la ciència i la subtilesa dels artistes.

La presència física de cinc ballarines que interaccionen amb figures virtuals en temps real que fan que les figures generades per ordinador estiguin sincronitzades amb els moviments de les ballarines en tot moment. A més es generen ballarines virtuals que apareixen en una pantalla.

Podríem definir la vida com a moviment. Discrete figures és un espectacle ple de vida, la combinació de tecnologia i dansa dóna un resultat sorprenent que atrapa l’espectador des del primer moment. Un espectacle intens, ple d’imatges visuals oníriques que desafien la raó humana i ens endinsa en el món futur, en les arts escèniques que vindran.

Els protagonistes són els grans projectors, panells envoltats de leds, càmeres de vídeo, focus, projectors de llum, una càmera en directe i tot el saber de la realitat virtual. No es tracta de demostrar que tenim grans equips tècnics, sinó de posar-los al servei de la creativitat i les noves tendències, noves realitats.

1. A. Aguado

Terrassa i l’òpera, Aïda

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=KzKfCmqgADw[/youtube]

Els amics de l’òpera i la sarsuela de Terrassa encapçalats per Manuel García ens presenten després de Carmen i La Traviata a Aïda . En aquesta ocasió com en les anteriors la direcció escènica correspon a la Montse Miralles i la musical a Joan Manau. L’objectiu de tot aquest moviment operístic a Terrassa és que la ciutat compti amb una temporada estable d’òpera i sarsuela, estem encara lluny de l’objectiu, les dificultats de tota mena es troben en el camí ple de pals a les rodes, però amb voluntat i determinació poc a poc es van aconseguint resultats que consoliden un producte que demana la ciutat.

La cultura ha de ser un producte marca de la ciutat i per tant els primers que han de posar l’obstinació en aquest objectiu són les persones que al voltant del món cultural opinen i impulsen els projectes. Per la nostra part compta amb tot el nostre alè i aplaudiment.

Si hi ha una imatge d’Aïda és la marxa triomfal, molt més que una desfilada d’egipcis i elefants al so de Glòria all’Egitto. L’òpera tanca una gran història d’amor. Aïda, és filla del rei d’Etiòpia, però viu com una esclava dels egipcis. Estima i és estimada per Rademés, un guerrer egipci. Amneris, filla del faraó també estima Radamès i Aïda és la seva serventa. El punt de partida com sempre és fort i les passions corren per l’escenari amb moments musicals sorprenents. Terrassa té la sort de tenir a l’escenari del teatre Principal l’òpera més famosa de Verdi, el geni italià de l’òpera. Es tracta d’un espectacle que uneix a la bellesa de la música i el cant, la passió per l’egiptologia. Una òpera de tema egipci. El llibret és una reelaboració d’Antonio Ghislanzoni. Si l’escenògraf es fica en el món naturalista la terra dels faraons s’alça majestuosa a l’escenari. El repartiment compta amb figures de qualitat contrastada com Michel Francis Cook, Assumpta Cumí, Ezequiel Casamada, Ignacio Guzmán, Alberto Caces, Joan Carles Esteve, Josep Pieres, Itziar Espinar, Sebastià Serra. L’Orquestra Simfònica Terrassa 48, Banda de Terrassa, cor AOIST, coral Nova Ègara, Coral de Matadepera, Ballet de Matadepera, Escola de Circ de Terrassa, i com a figurants de la marxa triomfal alumnes del batxillerat d’arts escèniques de l’IES Viladecavalls i de la Torre del Palau. Tot sota la sempre vigilant mirada de Manuel García. L’estrena serà el divendres, 9 a les 21h al Teatre Principal de Terrassa i una segona funció el diumenge, 11 a les 18h. Afortunadament totes les entrades estan venudes, demostrant que la ciutat demanda aquest tipus d’oferta cultural.

Amb aquest treball operístic Terrassa es col·loca com a capital en l’àrea de Cultura, sumant el cinema, el teatre i l’òpera, projectant al món una imatge de ciutat dinàmica en la qual les inicitiaves ciutadanes tenen un pes fonamental. Tots aquest moviment operístic ha vingut des de baix com a exemple de varietat, diversitat i pluralitat cultural d’una ciutat que està molt viva, malgrat els que la volen fossilitzar-la i congelar-la.

1. A. Aguado

Festival TNT 2018

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=96ooiKs4MHc[/youtube]

Som a la setmana gran del teatre a la ciutat de Terrassa. El vaixell insígnia del teatre marca Pep Pla, a través del CAET, viu el seu moment estrella des del 27 al 30 de setembre. Ningú ha de quedar-se a casa veient la televisió. El teatre pren la ciutat i envaeix amb els seus braços d’enfiladissa els espais de Terrassa. El festival porta onze anys des que va ser creat, sent un referent per als artistes amb vocació d’avantguarda. Cercant sempre l’etiqueta “Nou”.

Aquest any el festival no es quedarà reduït al centre de Terrassa, sinó que les seves propostes ocuparan els carrers del barri de la Maurina i sortiran de la ciutat per instal·lar-se a matadepera i Ullastrell. En aquest desig d’obrir nous mercats i no centrar-se en un grup elitista, aquest any el TNT aposta per grups com el duet Nuu compost per Aida Oset i Guillem Lotje que podrem veure a la Nova Jazz Cava per 3 euros. Un grup que va néixer en un projecte de teatre social a la presó de Quatrecamins rodant la pel·lícula Frontera, ella d’actriu i ell amb la banda sonora, d’aquesta trobada va néixer un grup que no ha parat de treballar. Al costat del duet, el treball de Rodrigo Cuevas un agitador folklòric, com el de la sidra El gaitero; però amb mitges i peineta cabaretera. Un músic amb una base forta de piano que li dóna la volta electrònica i plena d’humor. Rodrigo Cuevas el podrem veure de forma gratuïta a la Plaça Vella. Rodrigo és un fenomen viral amb el seu documental El viatge de Rodrigo, el riure com a punt. Un freddy Mercury asturià que ens presenta El mundo por montera, una reivindicació del camp com forma de vida moderna, la ciutat ha pasat a la història.

L’espectacle que obre el festival és el més car de tots 26 euros i l’espai al Teatre Principal de Terrassa ve de Bèlgica del col·lectiu Kiss & Cry amb el seu espectacle Cold Blood, un espectacle de nano-dansa. Els protagonistes són dits en un escenari de miniatura fonent teatre, cinema i dansa.

Finalment destacar la companyia de Terrassa Rectangle Negre a la plaça Torre del Palau. L’espectacle Casa és l’espectacle de més durada del festival, 12 hores dividides en quatre parts. Per una banda la intimitat de la casa, aquest lloc on hi ha una privacitat i on ens sentim segurs i l’espectador és un voyeur de les accions de cada actor. Aquesta part dura des de les 12 fins a les 14h, arribat a aquest moment s’obre la casa i comença el procés de compartir, de convivència entre el públic i l’actor. Estem en un pis d’estudiants on tot es comparteix fins i tot el menjar econòmic. La resta de la tarda l’espectacle reflexiona sobre el fet de compartir un espai entre uns i altres. A la quarta part el públic es converteix en actor, es prepara el sopar amb gran festassa a partir de les nou fins les dotze amb elements de performances interactuant amb els actors i el procés teatral. I el diumenge al matí tornen els personatges a la casa per reconstruir fragments del dia anterior, records físics que formaran una instal·lació, un testimoni de la vida, perquè la instal·lació és una instal·lació viva, mostrant en cada moments prismes diferents de la mateixa realitat.

Un anys més, i amb aquest van 11, Terrassa se situa en l’avantguarda amb un festival propi amb ganes de renovar les formes i els continguts de les arts escèniques. No s’ho perdin.

1. A. Aguado

Liceu obre les seves portes

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=RxZSP1Dc78Q[/youtube]

El món de l’òpera està de dol per la mort de la soprano Montserrat Caballé. Durant la seva carrera professional va trepitjar tots els teatres del món, però sens dubte va mantenir una relació especial amb el Gran Teatre del Liceu. Cada època té les seves dives i els seus divos. Montserrat Caballé va marcar l’escena operística del segle XX.

El Gran Teatre del Liceu ha obert la temporada amb una parella de divos en el moment més brillant de la seva carrera operística, ningú els supera a hores d’ara, el tenor mexicà Javier Camarena i la soprano sud-africana Pretty Yende són la parella artística del moment. Domini tècnic i sintonia entre la parella que va més enllà del musical i entra en el terreny del teatre, va quedar de manifest en el duo d’amor final.

La nit va començar amb catifa vermella a l’entrada del Liceu com si estiguéssim en el lliurament dels Òscars, no era una nit de cinema, però sí de pel·lícula per la qual van trepitjar el president Torra, Meritxell Batet, José Montilla, Artur Mas, Jaume Colboni, Carles Campuzano, Miquel Iceta i Manuel Valls entre altres personalitats del món de la política i de les arts escèniques com el mestre Jordi Savall. I puritani és la desena òpera de Vincenzo Bellini i va suposar la seva consagració en el món dels creadors operístics estrenant a París el 1835. L’òpera relata l’amor d’Elvira, Pretty Yende, i Arturo, Javier Camarena. La primera és la puritana partidària d’Oliver Cromwell, que va iniciar una guerra contra el rei Carles I i el segon partidari de la Casa d’Estuard. Interessos polítics contraposats que són escombrats de cop per la força de l’amor. Bellini va ser el creador del melodrama romàntic italià. La direcció escènica va a càrrec de Annilese Miskimmon originària de Belfast i que trasllada l’acció als conflictes a Irlanda als anys setanta del segle passat. El paral·lelisme amb la situació de la Guerra Civil a Anglaterra al 1653 s’estableix en un anar cap al passat i cap al present en un túnel del temps en vestuaris i escenografia de 1973 a 1633 que mostra el conflicte entre catòlics i protestants. El públic va esclatar en comentaris sobre les similituds entre la situació catalana actual i la irlandesa del nord, descrita a l’obra.

Artísticament cal assenyalar el treball de la direcció del cor de Conxita García en una òpera on té certa complexitat i importància a l’hora de plantejar el tema històric que hi ha de teló de fons sobre aquesta història d’amor amb escena de bogeria. Especialment intensa està Pretty Yende quan ha de enfrontar-se als processos de la bogeria en una dona enamorada, és la gran escena de lluïment de la soprano. En el segon acte trobem la segona ària de bogeria d’Elvira, O rendetemi la speme Qui la voce sua soave meu chiamava … el to elegiac de la música ens condueix a la malenconia, per acabar l’article escolto a Montserrat Caballé cantant l’ària, gràcies al miracle de youtube.

1. A. Aguado

Els vius i els morts de Jordi Vilà

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=u53Wtor73LI[/youtube]

Guerra a la guerra, i guerra a la mort es diuen els personatges de Croades, teatre antibèl·lic. Jordi Vilà professor de l’institut del teatre i director lligat a la ciutat de Terrassa signa Croades de Michel Azama al Maldà. Michel Azama nascut a prop de Perpinyà és un dels autors més utilitzats a les escoles d’art dramàtic en els seus exercicis actorals. La seva formació va tenir a veure amb l’escola de Jacques Lacoq de París. El seu teatre de text té una forta càrrega física.

Croades és una obra fronterera on els personatges passen de la vida a la mort travessant una delicada línia. Les festes de Moros i Cristians tenen el seu costat dramàtic en aquest poema sobre l’horror de la guerra i el poc valor de la vida. L’obra està interpretada per sis joves actors: Pere Aguiló, Laura Piñeiro, José Luis Oliver, Marta Nicon, Marc Tarrida i Gerard Vidal.

El títol de la tragèdia ens condueix a aquells moments en què el cristianisme va intentar conquerir la Terra Santa. Encara que sembla que la guerra és quelcom llunyà que no ens toca, la Història ens ensenya que qualsevol lloc bonic ple de civilització i cultura pot caure sota l’ombra de la barbàrie, el fanatisme polític, la violència i les bombes.

Gemecs, música i explosions formen part d’aquesta geografia de sang que és la guerra. El text és el punt fort d’aquest drama absurd on les bombes cauen com bosses de paper que rebenten. Es tracta de la bella poètica del dolor en la qual cal l’amistat i l’amor. Un al·legat contra la guerra d’ahir, d’avui i de demà. La guerra és una indústria que acompanya l’ésser humà capaç del millor i del pitjor.

Jordi Vilà ha tret els actors de la sala per situar-los a les galeries Maldà a la primera escena on dos nens juguen salvatgement amb una nina. L’obra té un punt d’absurd, Azama li dóna a l’horror tons d’ironia, un humor negre cruel que envolta assassinats, conflictes que acaben en trets, tot se solucina matant. Aquí no hi ha diàleg, ni ganes de posar-se en la pell de l’altre, aquí tot se soluciona matant l’altre. La intolerància regna en aquest món. La negra llavor de l’odi està a tot arreu, en tots els ulls dels personatges: dones, homes, vells, joves, nenes, … Escrita l’obra l’any 1988 el seu missatge té sentit avui dia perquè la tragèdia de la realitat ens porta a l’enfrontament en crims i violència sense sentit. Un nen innocent es converteix en un assassí despietat. Tots els conflictes al llarg de la Història s’originen per ideologia, per religió, per territori. En aquesta obra els morts parlen i planegen emboscades, traïcions, salten mines antipersona…

Sis actors i un director que treballen el ritme narratiu, el coflicte, els objetius dels personatges i la fluïdesa de l’acció física. Croades és una reflexió sagaç i demolidora sobre la estupidesa humana.

1. A. Aguado

Mira, són els Travy

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=SBCymhXnSXE[/youtube]

Oriol Pla (Barcelona, ​​1993) pertany a una família de joglars, Quimet Pla i Núria Solina són els progenitors. La seva mare cofundadora del Circ Crit i el seu pare cofundador de Comediants. La germana actriu i perfornance Diana Pla. Els quatre, pares i fills, s’han reunit sota la mirada externa de Pau Matas Nogué per a crear Travy, que aquests dies ocupa l’Espai Lliure, la sala petita de Montjuïc. Travy és un espectacle commovedor sobre el director, sobre el dramaturg, sobre els actors i sobre la mitologia dels creadors que dediquen la seva vida a les arts escèniques.

L ´argument ens parla d’una sala d’assaig on en una mena de pluja d’idees es va construint una història que té com a objectiu emocionar l’espectador. Una família de joglars està en crisi, no té idees i es plantegen construir un espectacle de teatre independent en família: la família Travy. Els dramaturgs, Pau Matas i Oriol Pla, combinen amb fluïdesa la mirada sincera de l’ofici aconseguint una enlluernadora obra testimoni i autobiogràfic d’una família de creadors de l’escena catalana.

Després d’un nombre musical de expresió corporal de Oriol Pla que serveix com obertura de l´espectacle. Els personatges es plantegen si encara fan riure, si encara conserven la gràcia i el favor del públic. Els temps no estan per gaires rialles. Travy ens mostra quatre artistes que busquen el seu estil propi i una família que intenta trobar-se a si mateixa en mig de les onades de la realitat.

Hi ha en aquest espectacle un homenatge al teatre fet de forma artesanal, el teatre que neix de la recerca de parlar al públic sobre l’ofici de comediant: els números, la mort, la memòria, el món dels joglars, l’ofici de pallasso, la creació, la llibertat, el joc com a principi de la creació, el circ, la família i l’amor. Tot amb dos punts de vista: el dels joves inconformistes i el dels vells que coneixen molt bé el seu ofici. De la lluita entre l’ avantguarda i la tradició neix la ironia i el sarcasme. L’espectacle té molts moments brillants, entre els quals destaquen l’inici, el conte en italià de la llegenda macarrònica del castell imitant al Civerttini i el monòleg que recita Quimet Pla d’Hamlet mentre fa una truita amb pa amb tomàquet i oli: “Ser ou o no ser ou, aquest és la qüestió”.

Travy és un espectacle singular a la cartellera. Un d’aquests espectacles per a tots els públics que ens fan riure i emocionar al mateix temps. Una intensitat actoral que ens recorda als vells còmics plens d’humor, dolor, sarcasme i insolència. Un homenatge als joglars. En aquesta obra sincera i directa, Oriol Pla rendeix comptes amb els seus pares i pinta el mite del joglar, del pallasso, i la seva pròpia vida. Una hora i vint de rialles que ens deixa un final per l’emoció, el públic que omple la sala dia rere dia acaba en peu aplaudint aquest exemple de recerca de veritat, d’autenticitat en un art fet de mentides i trampes. Paradoxes de la vida.

1. A. Aguado

Una arrasadora fúria femenina

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=AV0sO9BKMe4[/youtube]

Temps era temps, l’anys 1991, cinc joves actrius que s’acabaven de graduar: Marta Pérez, Carme Pla, Mamen Duch, Àgata Roca, Míriam Iscla i Rosa Gàmiz es van conèixer a l’Institut del Teatre i van decidir unir els seus destins en una companyia teatral amb la qual han treballat sobre els escenaris. A la companyia també es va incorporar la Marta Pérez una altra actriu formada a l’Institut del Teatre. Les T de teatre ja estaven completes. La vida semblava meravellosa. Un miracle que un grup de dones tinguessin èxit i es mantinguessin any rere any. Els ocells cantaven feliços en els arbres i els èxits es van succeir com diu la cançó de Supertramp de forma lògica i controlada fins avui. Sembla un somni fet realitat.

Des de llavors són exemple per a les fornades d’actrius que comencen, pel camí i per la naturalesa de les coses Miriam Iscla va decidir emprendre els seus propis projectes. Les quatre que van quedar porten 25 anys fent riure al seu públic fidel en els teatre i a TV3. Paradoxalment han celebrat els 25 anys de riures amb una obra melancòlica que parla del dolor, E.V.A., dirigides per Julio Manrique.

Una companyia de dones que són un pas en això de la presència de les dones en els llocs importants de la societat, en aquest cas l’escena catalana. Per a elles va ser fàcil arribar, el seu mèrit és el de matenir-se durant 25 anys amb deu espectacles.

Petits contes misògins de Patricia Highsmith va ser el punt de partida sota la direcció de Pere Sagristà. Des del principi la marca T de Teatre juga amb la mordacitat del punt de vista de la dona. La intel·ligència de la ironia sobe les coses i l’humor. La hilarant mordacitat de la Highsmith els ha acompanyat aquests 25 anys a les noies T.

Obres de teatre amb un fort component emocional als quals el gir inesperat, el tornat de la realitat posa l’accent en el caràcter femení. Un dels grans encerts de la companyia són els directors amb qui han treballat.

El dramaturg i director teatral Sergi Belbel va ser l’home que els va donar l’impuls definitiu a la seva carrera, amb un dels seus temes favorits el sexe oposat Homes !. Dones que parlaven d’homes amb sarcasme. Dels marits, de les parelles, dels homes que van passar a ser els fills. El guionista, dramaturg i director David Plana va treballar amb elles a Criatures.

El 2000 TV3 comença a gravar Jet Lag, aquesta vegada sota les ordres de Cesc Gay. Sens dubte la sèrie de televisió els va fer arribar al gran públic, es coloran en totes les llars de Catalunya. La gent anava al teatre per buscar el personatge de la tele.

Després van pujar al cel, entre núvols van estrenar Això no és vida dirigides per David Plana. La mateixa fórmula de petites històries. Van tenir la seva aventura amb el dramaturg Javier Daulte amb Com és possible que t’estimi tant. Després va venir la seva etapa amb Alfredo Sanzol amb Delicades i Aventura. Més tard Dones com jo escrit i dirigit per Pau Miró. I Ara E.V.A. acompanyades per dos actors Jordi Rico i Albert Ribalta.

T de teatre és una companyia amb molt teatre, humor, sarcasme i intel·ligència. Històries commovedores que revisen el mite de la dona de vegades tendra, sovint ferotge i sense concessions a l’estupidesa humana.  La companyia ja està donant-li voltes al seu pròxim projecte amb una arrasadora fúria femenina.

1. A. Aguado