[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=RFcryFAg0XU[/youtube]
Rafael Álvarez, “El Brujo”
Rafael Álvarez “EL Burjo” vuelve al Teatro Condal bajo la sombra alargada del gran Fernando Fernán Gómez, que fue quien hizo la versión reducida. Su dilatada trayectoria profesional es su mejor carta de presentación, sus recursos de actor llena todo el escenario. Tal vez no sepa lo que sabe el maestro Francisco Rico sobre el texto del siglo XVI, pero a fuerza de ponerlo en escena e investigar sobre este muchacho ha creado un espectáculo tierno, melancólico, divertido e sarcástico. Rafael Álvarez nacido en la localidad cordobesa de Lucena en 1950, alcanzó popularidad con series televisivas como Juncal y Brigada Central, sus trabajos de televisión y cine son las caras de un actor en plena plenitud de sus facultades. Nada de la naturaleza humana le es ajeno a sus espectáculos, desde que comenzó en el teatro independiente de los años setenta hasta en su propia compañía.
El Lazarillo de Tormes es la obra emblemática de la picaresca: humor más ironía, en un mundo donde domina el hambre. El hambre es el motor del aprendizaje y el pobre Lázaro aprende a base de golpes. Este pregonero de Toledo nos cuenta el “caso” por el principio: sus progenitores y las peripecias de su madre. El “Brujo” lleva 25 años representado este Lazarillo de Tormes. Ironiza sobre su carrera de monologista, cuando dice que empieza haciendo la Odisea, sigue por “El asno de oro” y termina a medio camino entre el Lazarillo y las mujeres de Shakespeare, el estrés del que sobrevive a los espadazos del “sentido común” de los gobernantes.
Una hora y media en la que el actor se presenta solo y hace todos los personajes, se pone en la piel de Lazarillo como del ciego o del clérigo. Unos personajes que no tienen diero y sus riquezas están en la sabiduría y en la forma de vivir o sobrevivir entre oraciones y canciones para las mujeres que están de parto o las malcasadas, una limosnita por amor de Dios, toda una filosofía práctica de los humildes sin suerte.
En la historia enfatiza en lo que le interesa y avanza a la velocidad del rayo por la parte del texto que pasa como en una lectura diagonal en forma de cantinela medieval de juglar. Rafael Álvarez ironiza sobre el poder, sobre los políticos que ponen el IVA sobre el porno al cuatro por ciento, el fútbol al diez y el cine y el teatro al 21. Ironiza sobre su propio oficio y todo del zurrón de su experiencia en altavoz de los ciudadanos en la plaza pública. Ironiza sobre el nivel de los espectadores y aparecen por escena en la palabra del actor cordobés: el pequeño Nicolas, La Caspedal, Deguindos, Rajoy, Montoro, El rey, la Merkel, los conservadores de Valencia… No deja gobernante sin cabeza. La crisis y los recortes. Lo demás está en la imaginación del espectador, como en claro oscuro de Zurbarán como una pintura hiperrealista de Antonio López, el misterio y las cosas esenciales están en el arte interpretativo de este grande de la escena llamado Rafael Álvarez, “El Burjo”.
- A. Aguado
Maternitat
En la vida d’una dona el naixement d’un nadó suposa un canvi complet a curt, mitjà i llarg termini. Dones de gran activitat professional canvien de la nit al dia en esdevenir una mare de temps complet. D’això va “Mares! Maternitat a crits” una obra de teatre que aquests dies vam poder veure al teatre Condal de la mà de Sandra Monclús, Vanessa Segura, Lloll Bertran, Óscar Jarque i Mireia Gubianas. Es tracta d’una obra escrita a trossos on es reuneixen diverses experiències maternals. La comèdia és un gènere terapèutic per a l’espectador i la maternitat una experiència universal: dues qualitats vitals que s’uneixen en un espectacle proper a fenòmens televisius com el club de la comèdia.
El text original és un conjunt de peces breus escrites per dramaturgs i monologuistes nord-americans contemporanis. L’espectador ha d’anar preparat per a alguns episodis en què se sentirà reconegut en la seva condició de pare o mare si ho és. La comèdia és un producte que ve signat per Susan Rose i Joan Stein amb el títol original de ” Motherhood Out Loud ” i es va estrenar l’any 2011 als Estats Units. Catorze autors diferents escriuen sobre el mateix tema, peces sense connexió entre elles fins a arribar al nombre de vint històries amb el fil conductor de la maternitat. Al Condal l’adaptació és a càrrec del director Oriol Tarrasón i amb l’actriu Lloll Bertran com a principal reclam al cartell.
Diuen que tot traductor és un traïdor, en aquest cas es tracta de Guillem Clua que ha estat el responsable d’adaptar el text d’aquestes peces que compleixen el seu objectiu primer que és connectar amb l’espectador. Els textos mostren una intel.ligent reflexió sobre el tema de la maternitat i tot un seguit de situacions o llocs comuns al fet de ser mare, pare o fill. L’espectador troba una comèdia plena d’experiències autobiogràfiques, una sàtira ferotge lluny de les mare felices dels anuncis de cosmètics infantils. Unes gotes d’ironia sobe el model d’una dones obsessionades amb el culte al cos i al mateix temps a la vora de l’autodestrucció. Sense apartar-se mai de l’objectiu del text que no és altre que el de fer-nos riure amb un retrat fidel a la realitat, que moltes vegades supera la ficció. Les peces ens parlen de l’acceptació de l’homosexualitat d’un fill, el tema de les adopcions, el tema de les famílies amb progenitors homosexuals, dels avantatges de ser mare, dels problemes que genera ser mare, … tot un ventall de reflexions en aquest espectacle sentimental i divertit que ens fa passar una hora i escaig de rialles.
Quatre dones i un home per posar el punt sobre la i. Sens dubte el millor de l’espectacle és el treball dels actors, especialment ens va agradar Vanessa Segura que ens va sorprendre per la seva rotunda i perfectament aconseguida interpretació en tots els textos en què intervé, del cap de cartell Lloll Bertran s’ha de dir que està en la seva línia. Qui busqui comèdia en estat pur: ” Mars ! Maternitat a crits ” .
J. A. Aguado
L’ Eco del Rosegador
Viu a l’illa dels Ratolins i dirigeix el diari “L’ Eco del Rosegador”, el diari més llegit a l’illa dels ratolins, de manera que no para de treballar. Stilton és un bibliòfil i melòman amant de la música clàssica i de la tranquil·litat, encara que les seves aventures són d’aquestes que et deixen sense alè. És una cosa maldestre, porta ulleres, mal esportista, sociable, optimista per naturalesa i curiós com a bon ratolí. Li encanta la cuina de tota la vida, la seva debilitat: “el formatge”. Es tracta d’una sèrie de llibres per a nens entre 9 i 14 anys de l’escriptora italiana Elisabetta Dami, filla d’un editor italià, que signa com l’escriptor fictici Geronimo Stilton. En un temps tan negre per a la lectura, són molts els pares que agraeixen a l’escriptora italiana que els seus fills i filles s’hagin convertit en lectors gràcies a ella. Una escriptora que no concedeix entrevistes. Traduït a gairebé tots els idiomes, aquest rosegador, vestit com un senyor gran, seriós i respectable, americana i corbata, s’ha convertit en un fenomen editorial i ara teatral.
Públics de totes les edats poden gaudir de l’èxit de la literatura infantil en forma de musical al teatre Condal de Barcelona. Amb música de Manu Guix i direcció d’Àngel Llàcer el musical entreté durant gairebé dues hores. A més dels actors de carn i ossos: Marc Pociello, Enric Cambray, Lloll Bertran, Diana Roig, Enric Boixadera, Maria Cirici, Oscar Jarque i Anna Ferran. L’espectacle presenta personatges projectats en un tul i en un ciclorama. Es tracta d’un espectacle on juga un paper predominant les projeccions de vídeo.
La combinació Manu Guix, Àngel Llàcer ja havia donat com a fruit un musical d’èxit “Què” i ara han creat un producte al costat del guionista Enric Llort que pot exportar a tot el món. Un dels grans encerts de l’espectacle és dirigir-se a tota la família, interessa tant al petit de la casa, com a al germà gran passant pel pare i l’avi. L’escenografia virtual enganxa a les noves generacions acostumades a l’ordinador. Com amb la lectura de l’aprenent de mag, per seguir les aventures de Stilton hem de passar per muntanyes, mars, paisatges gelats, etc , i tot això sembrat d’olors. A “Gerónimo Stilton, El musical del regne de la fantasia” també passem per aquest camí dels sentit visuals i olfactius, preguntes que esperen respostes i moment d’unió com passava a “Peter Pan” on tothom es posa dret per demanar un desig de salvació d’un personatge moribund en escena, la força del desig col·lectiu venç a les forces de la natura que condemnen al personatge a una mort no volguda pels seus companys de viatge. Es tracta d’un món interactiu on s’aprenen valors emocionals i conductuals en els quals triomfa el valor de l’amistat.
La extraña pareja
Aquesta temporada al Teatre Condal del Paral·lel barceloní ha tornat “La extraña pareja” de Niel Simón amb direcció d’Ángel Alonso protagonitzada per l’incombustible Joan Pera i Antonio Dechent, com a substitut del desaparegut i entranyable Paco Morán. L’obra manté el mateix vestuari, la mateixa escenografia i el mateix esperit que la que vam poder veure en els noranta, fins i tot les cèlebres “morcillas” dels actors que perden el fil del que està passant i entaulen complicitats còmiques que el públic aplaudeix.
També es dóna la coincidència que el paper d’Óscar l’assumeix un andalús, aquest bilingüisme és una de les claus de l’èxit de la comèdia a Barcelona. El record de més d’un Milló d’espectadors de la primera posada en escena per part de Focus sembla impossible de superar, van omplir els teatres des de 1994 fins a 1999, encara que en això del teatre mai se sap.
L’èxit ha acompanyat ha aquesta comèdia des dels primers anys, va començar als seixanta, quan els costums i la cultura eren molt diferents de les societats actuals, per aquells anys les preocupacions de la classe mitjana tenien altres objectius. “La extraña pareja” és una comèdia original del dramaturg nord-americà Neil Simon que va popularitzar al cinema de la mà de Gene Sacks, el 1968, Walter Matthaus i Jack Lemmon. L’obra té uns 250 gags s’és una de les comèdies hitóricas de Broadway.
Joan Pera és l’estrella en aquesta ocasió, porta el ritme de la comèdia, juga amb les confusions, els malentesos, les pauses i les mirades de complicitat entre els actors. El muntatge compta amb dues actrius, dues veïnes gallegues del pis de dalt, l’actriu Marta Domingo i Cristina Solà, dos massatgistes que donen joc en aquesta absurda comèdia on dos divorciats, Félix i Óscar, se’n van a viure junts. Una cosa relativament fàcil avui dia. Els problemes de convivència en els quals l’espectador es reconeixen estructuren la comèdia.
Tu neteges o embrutes? Aquest estrany matrimoni de conveniències en el qual cada un busca la imatge del seu ex en l’altre és un dels clàssics del teatre d’humor. Quines la van veure en el seu moment, que són molts, tindran un moment per a la malenconia – aquest bestiola que ens mossega el cor de tant en tant i ens fa deixar anar una riallada o un llagrimeta- aquells que s’acostin per primera vegada tindran dosis d’humor, solitud i amistat.
La necessitat de trobar companyia mou a aquests dos homes, entre partides de cartes, veïnes que es despullen davant d’una nevera, neteges a fons i sopars entre amics. L’amistat, valor a conrear en unes societats on ningú saluda ningú, on cadascú va a la seva, on el que ens importa és el nostre perfil personal, resulta gratificant trobar una peça en què els protagonistes intenten aconseguir una cosa tan de ficció i tan de veritat com la vida mateixa.