Mercè Aránega es fica en la pell de Shirley Valentine
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=kiKAvscgOD8[/youtube]
Mai és tard per agafar el tren de la vida. Tots tenim dret a una vida millor. Moltes persones tenen un vida rutinària i no s’atreveixen a viure intensament perquè es troben atrapades per les seves circumstàncies. La frustació és la tònica dominant de moltes parelles que tenen por de trencar la vida quotidiana. Aquest és el tema de Shirley Valentine (1986) l’obra teatral del dramaturg anglès Willy Russell que interpreta Mercè Aránega al teatre Goya. Mercè Aránega, actriu versàtil, es posa a les ordres de Miquel Gorriz per ficar-se en la pell d’una mestressa de casa de 40 anys, d’una família obrera de Liverpool, amb els fills independitzats i un marit que la té com una serventa perquè li faci el sopar. Ella viu resignada a parlar amb la paret, amb la rentadora o amb el forn, porta una vida de frustració i condemnada per lligams d’un matrimoni gris. Però un dia una amiga li proposa un viatge a Grècia. Shirley i la seva amiga soles les dues. El viatge a Grècia serà el detonant perquè aquesta dona prengui les regnes de la seva vida. El viatge a Grècia de les dues dones angleses servirà perquè la seva autoestima que estava sota mínims per culpa dels seus vint anys de matrimoni amb un obrer bàsic.
L’obra és un monòleg en el qual el personatge central parla d’una sèrie de personatges evocats als quals veiem gràcies al treball de Mercè Aránega. El marit de Shirley, Joe, exigeix una vida de cronòmetre, sempre a la mateixa hora el sopar, ni un minut abans ni un minut després. Mai un petó d´amor.
Shirley Valintine és una tragicomèdia, plena d’humor i dolor. Entre confessió i confessió ens diu que la primera vegada que va sentir parlar del clítoris va ser quan ja havia parit dues vegades. En aquests moments en què es demana el protaganisme de les dones ve molt al punt aquesta obra que va gaudir de gran èxit al West End londinenc i que pels nostres teatres han interpretat Verónica Forqué, Esperanza Roy o Amparo Moreno, entre moltes altres. La versió cinematogràfica és del 1989 dirigida per Lewis Gilbert amb una gran Pauline Collins.
Mercè Aránega sota la direcció de Miquel Gorriz ens mostra la dona maltractada per la rutina, per la vida grisa, per una generació ennuvolada, que vol anar més enllà i en què el viatge serà una excusa per autodescobrir-se per reinventar-se. Mercè Aránega ens diu que mentre hi ha vida un pot qüestionar-se les coses, sense por. L’espectador assisteix entre anècdota i anècdota de la seva vida a la transformació de Shirley Valentine poc a poc i ens alegrem quan la veiem en banyador sota un para-sol en una roca somiant amb les paraules del seu nou amic un cambrer grec. Del monòleg surt victoriosa Mercè Aránega i es fica a la butxaca a l’espectador. Un malbaratament d’emocions i sentiments. De l’humor quan ens narra les activitats teatrals del seu fill Brian o el flirteig amb el cambrer grec.
Tots els observatoris sobre la dona diuen que els temps no han canviat tant com crèiem. Aquesta denúncia dels anys vuitanta, avui dia segueix tenint vigència. Cada dia més es necessiten més dones valentes com la Shirley, que utilitzen l’humor, el sarcasme i la tendresa per fer un pas endavant i canviar les seves circumstàncies.
- A. Aguado
Orella, Arquillué i Villanueva
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=lj0s_Je6hGE[/youtube]
Surten a l’escenari. No diuen res. Miren a platea i el públic comença a riure i aplaudir sense que ells facin res, amb el director d’orquestra a l’òpera. Han aconseguit l’èxit de grup teatral Tricicle, el públic riu encara que ells no moguin ni un múscul. Qui són? Orella, Arquillué i Villanueva, junts protagonitzen Art (Estrenada el 1994 a París) de Yasmina Reza (París, 1959) amb direcció de Miquel Gorriz.
El text continua creant lectors adeptes a la lectura i la versió teatral col·lecciona adaptacions per tot el món, perquè estem parlant d’una comèdia d’èxit de tres amics de mitjana edat. Els tres amics que es veuen embolicats en discussions i conflictes generats perquè un d’ells ha comprat un quadre totalment blanc, en el fons no hi ha una discussió sobre l’art contemporani o modern sinó sobre les relacions humanes i la por a la separació, a l’abandó , a la ruptura. El pas del temps ens condemna a separar-nos del passat, separar-nos dels pares, separar-nos dels amics … la solitud és una malaltia a la qual temen els tres protagonistes. En boca d’ Orella, Aquillué i Villanueva cada paraula té un doble sentit. Enmig d’aquestes discussions qui rep el major nombre de cops és Pere Aquillué i amb els cops la complicitat del públic i les seves rialles que omplen el Teatre Goya. Sobretot en les rèpliques on el personatge parla i parla en un exercici notable de respiració.
La incomprensió s’aixeca com un mur de gasiveria quan el quadre blanc, completament blanc, pintat per un desconegut Antrios. El personatge interpretat per Villanueva el compra per 200.000 euros -la quantitat de diners va variant segons versions- una ironia sobre el quadre Blanc sobre blanc (1918) de Kazimir Malevich i la interpretació de l’art. Pot emocionar un quadre en blanc? On són els límits de l’art? Qui posa valor a l’experiència de l’art? L’art com a transgressió té valor en si o la seva finalitat el supera? Un quadre en blanc o un quadrat negre. L’abstracció geomètrica pot portar a un plantejament intel·lectual que acabi en un procés intel·lectual que no està lligat a la realitat sinó a la composició de línies, formes i colors. La condició decorativa, simbòlica o representativa s’enterra per ser pura reflexió. Si a tot això li sumem que la carrera d’Orella, Arquillué i Villanueva es troba en el seu millor moment, l’èxit de taquilla i crítica està assegurat. Els personatges representen un arquetip, però sense arribar a la caricatura, just en el punt en què reconeixem als nostres veïns, amb les seves manies i els seus defectes. Miquel Gorriz signa una direcció naturalista amb picades d’ullet del teatre de gest molt mesurats com l’escena de les olives al sofà, o els cops contra la paret i les posturetes de Pere Aquillué. Un dels molts encerts del muntatge és l’escenografia minimalista de Jon Berrondo. Lluny de caure en la simplicitat o la manca de coherència, l’escenografia d’Jon Berreondo és una metàfora de l’escena buida, sense necessitat de recarregar l’espai amb ornaments sense cap utilitat precisa, ni la típica tauleta de sofà. Tot és llum, il·lustració, racionalitat, una contínua i lenta reflexió sobre el valor de l’amistat.
- A. Aguado
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=q91sIuMrFpY[/youtube]
Pobres & guapos
Joves sobradament preparats, amb molts anys d’estudis, amb diverses carreres universitàries que acaben en feines mal pagades i que res tenen a veure amb la seva preparació. Aquest sembla ser el destí o fortuna que té tota una generació que en els nostres dies, amb taxes d’atur pels núvols, de res els serveixen els idiomes i les llicenciatures. Malgrat això no perden la il·lusió i les ganes de viure, això sembla dir-nos el musical “Pobres & guapos”.
La precarietat laboral és un dels signes d’identitat de la nostra societat contemporània i Alfredo Ruiz es va llançar a realitzar entrevistes a moltes persones que viuen a Barcelona sota la incertesa d’un treball mal pagat i temporal, per tal d’establir una radiografia precisa en un llibre denúnica. El resultat un llibre d’entrevistes a toda una generació amb l´aigua al coll, aquest és la base per al llibret del musical “Pobres & guapos” que aquests dies podem veure al Teatre Goya. Sota la batuta de Toni Martín i Xavier Torras el musical en català ens ofereix un producte de molta qualitat.
Vuits amics protagonistes que es reuneixen per fer unes cerveses han estat educats en la idea de lluitar i esforçar-se per al final aconseguir algun dia els seus somnis, és la radiografia de tota una generació que va des dels 20 als 45 anys que han après a adaptar-se per sobreviure en aquesta Barcelona de la precarietat i la desigualtat.
La peça és un musical molt ben escrit, a un temps malenconiós i divertit que mostra en uns vídeos en blanc i negre a uns personatges que viuen una vida en blanc i negre, com a teló de fons d’aquestes vuit històries sentimentals, aquestes vides creuades que mostren un realisme brut.
Aquest és un musical que comença amb una declaració d’intencions en la primera cançó, un número coral que situa els personatges davant la realitat el resultat és un producte que comença donant molt més que una bona comèdia. “Guapos & pobres” és una obra sobre la crisi social, el conflicte de parella i la història d’un grup d’amics. Amb moltes dosis d’humor apareixen temes de fons com la gelosia, el desengany amorós, la dependència dels joves de l’entorn familiar, l’homosexualitat, la cites a cegues per internet, la paternitat, … a la pàgina web trobem tota la informació per posar-nos al dia abans de comprar l’entrada: http://www.guaposypobres.com
Un musical que té darrere referents com el pop-rock de “RENT”. Ara a diferència dels 90, la bohemia s´ha esfumat i una vida burguesa de classe mitjana es tranforma en l´horitzó d´aquesta generació. Els temps han canviat viuen un a vida lluny dels seus somnis, se’ls talla la llum, demanen ajuda als seus pares i no poden comprar un regal d´aniversari als fills.
Un dels grans atractius de l’espectacle està en la música en directe i la companyia d’ actors / cantants de la talla d’Iván Labanda, Elena Gadel, Mariona Castillo, Muntsa Rius, Frank Capdet, Xavi Duch, Jorge Velasco i Gràcia Fernández. Vuit que personatges que es mantenen vius en aquests temps tan negres per a la lírica, que composen un relat en carn viva sobre els nostres dies. Un musical que furga i furga en la consciència d’una generació que no deixa de rebre bufetades.
- A. Aguado
L’ètica de l’intel·lectual
Sota la direcció de Josep Maria Pou es representa al Teatre Goya de Barcelona “Pendre partit” una obra escrita pel guionista cinematogràfic sud-africà Ronald Harwood. La peça aconsegueix fer reflexionar a l’espectador sobre el paper de l’artista en la realitat de l’Alemanya nazi. Aquesta peça de teatre ens situa davant l’Alemanya post-nazi de 1946, en el moment en què els vencedors de la guerra porten a judici els col·laboradors necessaris en els crims contra la humanitat perpetrats pel Tercer Reich.
L’espectador està a la banqueta del jurat i el judici es desenvolupa a l’escenari. El paper de fiscal acusador el porta el comandant Steve Arnold, en la seva vida civil inspector d’assegurances, – interpretat per un magnífic Andrés Herrera i l’acusat el director d’orquestra Wilheim Furtwängler, un dels majors directors d’orquestra del segle XX – que interpreta el propi Jose Maria Pou-, al costat d’ells, el repartiment el tanquen Sandra Monclús, Anna Alarcón, Pepo Blasco i Sergi Torrecilla.
Durant l’etapa de govern nazi a Alemanya, el director d’orquestra pren la decisió de romandre al capdavant de l’Orquestra Filharmònica de Berlín. Aquesta era una decisió encertada? L’intel·lectual ha de deixar el seu país en temps de govern militar? un altre col·lega com Bruno Walter o Otto Klemperer es van exiliar en protesta per la política dels nazis. A partir d’aquesta decisió, Furtwängler haurà de navegar entre la seva passió per la música de Beethoven i les intrigues dels dirigents hitlerians.
El tema de la peça és el paper de l’intel·lectual en situacions polítiques de manca de llibertats. És cada artista d’un règim dictadorial un agent de la propaganda del règim sota el qual viu? Art o política? On són els límits entre l’indivu i l’artista? La influència de l’obra musical al públic? Les diferents possibilitats d’interpretació de la música? L’artista davant la societat? La música tonal o atonal? I davant d’aquestes interrogacions la música de Beethoven, sempre Beetohven i un paisatge moral per terra.
Un escenari amb un edifici en ruïnes amb els vidres trencats pels bombardejos, que va deixar Berlín totalment arrasada, només una església va quedar en peu, és l’escenari dantesc on es desenvolupa l’interrogatori al director d’orquestra. D’alguna manera aquest interrogatori,judici pretén establir les bases del que serà una nova ètica, una nova forma de fer política, sobre la runa, la humanitat intenta reconstruir una societat amb nous valors.
Passats els anys, amb la perspectiva del temps un comprèn que va ser una decisió equivocada, i que s’hauria d’haver marxat, però això és fàcil quan les coses cobren una certa distància, sens dubte els intel·lectuals que es van quedar a Berlín, i no va ser l’únic , van ser utilitzats per Hitler com a exemple de la “superioritat moral i artística alemanya”, les fronteres entre política i art sens dubte són molt primes i tendeixen a trencar-se per la paret més fina. L’artista es tanca a la seva torre de Babel com el periodista en el concepte objectivitat, tots dos es veuen atrapats en els grillons del present.
- A. Aguado
La ética del intelectual
Bajo la dirección de Josep Maria Pou se representa en el Teatre Goya de Barcelona “Pendre partit” una obra escrita por el guionista cinematográfico sudafricano Ronald Harwood. La pieza consigue hacer reflexionar al espectador sobre el papel del artista en la realidad de la Alemania nazi. Esta pieza de teatro nos sitúa ante la Alemania post-nazi de 1946, en el momento en que los vencedores de la guerra llevan a juicio a los colaboradores necesiarios en los crímenes contra la humanidad perpetrados por el Tercer Reich.
El espectador está en el banquillo del jurado y el juicio se desarolla en el escenario. El papel de fiscal acusador lo lleva el comandante Steve Arnold, en su vida civil inspector de seguros,- interpretado por un magnífico Andrés Herrera- y el acusado el director de orquesta Wilheim Furtwängler, uno de los mayores directores de orquesta del siglo XX – que encarga el propio Jose Maria Pou-, junto a ellos, el reparto lo cierran Sandra Monclús, Anna Alarcón, Pepo Blasco y Sergi Torrecilla.
Durante la etapa de gobierno nazi en Alemania, el director de orquesta toma la decisión de permanecer al frente de la Orquesta Filarmónica de Berlín. ¿Esta era una decisión acertada? ¿El intelectual debe dejar su país en tiempos de gobierno militar?, otro colega como Bruno Walter o Otto Klemperer se exiliaron en protesta por la política de los nazis. A partir de esta decisión, Furtwängler tendrá que navegar entre su pasión por la música de Beethoven y las intrigas de los dirigentes hitlerianos.
El tema de la pieza es el papel del intelectual en situaciones políticas de falta de libertades. ¿Es cada artista de un régimen dictadorial un agente de la propaganda del régimen bajo el cual vive? ¿Arte o política? ¿Dónde están los límites entre el indivuduo y el artista? ¿La influencia de la obra musical en el púbilco? ¿Las distintas posibilidades interpretación de la música? ¿El artista frente a la sociead? ¿la música tonal o atonal? Y frente a estas interroagaciones la música de Beethoven, siempre Beetohven y un paisaje moral por los suelos.
Un escenario con un edifico en ruinas con los cristales rotos por los bombardeos, que dejó Berlín totalmente arrasada, sólo una iglesia quedó en pie, es el escenario dantesco donde se desarrolla el juicio al director de orquesta. De alguna manera este juicio pretende establecer las bases de lo que será una nueva ética, una nueva forma de hacer política, sobre los escombros la humanidad intenta reconstruir una sociedad con nuevos valores.
Pasados los años, con la perspectiva del tiempo uno comprende que fue una decisión equivocada, y que debería haberse marchado, pero eso es fácil cuando las cosas cobran una cierta distancia, sin duda los intelectuales que se quedaron en Berlín, y no fue el único, fueron utilizados por Hitler come ejemplo de la “superioridad moral y artistia alemana”, las fronteras entre política y arte sin duda son muy delgadas y tienden a romperse por la pared más fina. El artista se encierra en su torre de Babel como el periodista en el concepto objetividad, ambos se ven atrapados los grilletes del presente.
- A. Aguado
“Una chica yeyé”
Una commovedora història es representa aquests dies al teatre Goya de Barcelona de la mà del director Josep Maria Pou que juntament amb Concha Velasco repassa la vida de l’artista des del seu naixement a Valladolid fins a l’actualitat. L’espectacle és, entre moltes altres coses, un examen d’una etapa de la nostra història del món de l’espectacle, un viatge biogràfic que porta per títol “Jo el que vull és ballar” i dura dues hores. Una senyora de setanta i escaig d’anys enfundada en unes mitges negres, unes sabates vermelles de taló i una camisa blanca canta, balla, recita i interpreta fragments de les seves obres més conegudes entre anècdotes, acudits, monòlegs interiors i notes tretes de la seva gran bossa on hi cap de tot o gairebé de tot i ho fa amb la naturalitat dels grans. Concha Velasco és una mestra brillant: hi ha moments en què el públic se sent reflectit, que el que s’està explicant també li pertany a ell d’alguna manera.
La nit de l’estrena assaborim el seu mestratge per a la digressió, la subtilitat de les seves reflexions com a dona davant d’aquest món tan d’homes que és el teatre, el seu humor que tendeix al del sentit comú i la refinada arquitectura de la composició d’esquema mental ens van fer comprendre la complexitat de les coses simples i la meravella que és viure. A més de moltes de les cançons que l’actriu va popularitzar, com “Las chicas de la cruz roja” i “La chica yeyé”, Concha Velasco ens va regalar números de musicals de Broadway, una de les passions de Pou: “Nothing”, de “A chorus line “, i” Sóc aquí “, del musical “Follies “, tota una declaració de principis. Té setanta-un anys i és una heroïna mística que busca el seu propi paradís artificial com el gran Baudelaire o Pou.
L’espectacle repassa els seus 50 anys sobre els escenaris, una vida dedicada a aquest difícil món de les arts escèniques on teatre de text – Antonio Gala-, cinema, televisió i musical han forjat a una dona amb un somriure a la boca sempre pintada de carmí i una ànima carregada de generositat i humanitat. És de les poques que no busquen l’escàndol com ens tenen acostumats les televisions amb el món rosa, on el propi protagonista es busca l’antagonista i pacten. Aquí no hi ha truc o tracte, tot el contrari, en cap moment de la seva biografia musical es parla malament de ningú, encara que alguns ho haguessin merescut i li van tocar molt de prop.
El viatge cap al cim de l’èxit on ara es troba no ha estat fàcil, un llarg i tortuós camí de cases i maletes ha recorregut des d’aquella jove que va dir a la seva mare allò de “Mama, quiero ser artista”, fins a aquesta actriu de primera línia que ens va seduir amb “La vida por delante” al mateix teatre on avui actua, passant per aquella “chica yeyé” o pel seu paper a Santa Teresa de Jesús. Sens dubte l’últim capítol d’aquesta biografia està per escriure, encara li esperen dies de vi i roses.
J. A. Aguado