Drones i intel·ligència artificial al servei de la dansa
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=pu05dDGGdrk[/youtube]
Tot allò que és contemporani, futurista, modern, creatiu, ho podem associar a les tecnologies i tot allò que és sorprenent davant del que és passat, vell i previsible, com una pantalla ja passada, habitual o ja vist és una cosa que no ens atrau, per contra quan el producte artístic planteja la ruptura, el resultat sol ser com a mínim interessant. Un dels artistes que està revolucionant la posada en escena de la dansa contemporània és el japonès Daito Manabe, l’home que fa ballar els robots, qui es va encarregar de la cerimònia de lliurament de bandera al Japó als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro el 2016 i forma part de la direcció del grup d’electropop Perfum. A més forma part del grup Elevanplay dirigit per Mikiko, directora general d’escena i coreògrafa dels Jocs Olímpics de Rio i un dels 8 membres de l’equip de Planifiació de les cerimònies dels Jocs de Tòquio 2020. Daito Manabe és capaç de convertir les sabatilles d’esport en mescladors d’àudio, traduir a música els senyals elèctrics del cos humà i crear espectacles visuals que proposen noves tendències artístiques.
El creador Daito Manabe va pel món amb el seu espectacle universal amb actuacions a Mont-real Canada, Sant Francisco, Tòquio, teatres del Canal Madrid i l’Auditori de Cornellà, on vam tenir l’oportunitat de veure’l en directe.
L’espectacle va estar organitzat per l’ambaixada del Japó amb motiu del 150 aniversari de l’establiment de relacions diplomàtiques entre els dos països, tenim relacions amb els japonesos des de 1868. Per clausurar l’aniversari es va programar aquest espectacle contemporani a càrrec de Rhizomatks Research x ELEVENPLAY. Tècnicament demolidors el programador Daito Manabe Rhizomatiks, Motoi Ishibashi (enginyer i artista), la coreògrafa Mikiko’s Elevanplay (disenyadora d’escenari i coreògrafa), en col·laboració amb Kyle McDonald (artista i programador), un equip de deu creadors i cinc ballarines. Tot aquest grup al servei d’una espectacle de dansa joiosament inhumana. A mig camí entre les preguntes de la ciència i la subtilesa dels artistes.
La presència física de cinc ballarines que interaccionen amb figures virtuals en temps real que fan que les figures generades per ordinador estiguin sincronitzades amb els moviments de les ballarines en tot moment. A més es generen ballarines virtuals que apareixen en una pantalla.
Podríem definir la vida com a moviment. Discrete figures és un espectacle ple de vida, la combinació de tecnologia i dansa dóna un resultat sorprenent que atrapa l’espectador des del primer moment. Un espectacle intens, ple d’imatges visuals oníriques que desafien la raó humana i ens endinsa en el món futur, en les arts escèniques que vindran.
Els protagonistes són els grans projectors, panells envoltats de leds, càmeres de vídeo, focus, projectors de llum, una càmera en directe i tot el saber de la realitat virtual. No es tracta de demostrar que tenim grans equips tècnics, sinó de posar-los al servei de la creativitat i les noves tendències, noves realitats.
- A. Aguado
Festival TNT 2018
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=96ooiKs4MHc[/youtube]
Som a la setmana gran del teatre a la ciutat de Terrassa. El vaixell insígnia del teatre marca Pep Pla, a través del CAET, viu el seu moment estrella des del 27 al 30 de setembre. Ningú ha de quedar-se a casa veient la televisió. El teatre pren la ciutat i envaeix amb els seus braços d’enfiladissa els espais de Terrassa. El festival porta onze anys des que va ser creat, sent un referent per als artistes amb vocació d’avantguarda. Cercant sempre l’etiqueta “Nou”.
Aquest any el festival no es quedarà reduït al centre de Terrassa, sinó que les seves propostes ocuparan els carrers del barri de la Maurina i sortiran de la ciutat per instal·lar-se a matadepera i Ullastrell. En aquest desig d’obrir nous mercats i no centrar-se en un grup elitista, aquest any el TNT aposta per grups com el duet Nuu compost per Aida Oset i Guillem Lotje que podrem veure a la Nova Jazz Cava per 3 euros. Un grup que va néixer en un projecte de teatre social a la presó de Quatrecamins rodant la pel·lícula Frontera, ella d’actriu i ell amb la banda sonora, d’aquesta trobada va néixer un grup que no ha parat de treballar. Al costat del duet, el treball de Rodrigo Cuevas un agitador folklòric, com el de la sidra El gaitero; però amb mitges i peineta cabaretera. Un músic amb una base forta de piano que li dóna la volta electrònica i plena d’humor. Rodrigo Cuevas el podrem veure de forma gratuïta a la Plaça Vella. Rodrigo és un fenomen viral amb el seu documental El viatge de Rodrigo, el riure com a punt. Un freddy Mercury asturià que ens presenta El mundo por montera, una reivindicació del camp com forma de vida moderna, la ciutat ha pasat a la història.
L’espectacle que obre el festival és el més car de tots 26 euros i l’espai al Teatre Principal de Terrassa ve de Bèlgica del col·lectiu Kiss & Cry amb el seu espectacle Cold Blood, un espectacle de nano-dansa. Els protagonistes són dits en un escenari de miniatura fonent teatre, cinema i dansa.
Finalment destacar la companyia de Terrassa Rectangle Negre a la plaça Torre del Palau. L’espectacle Casa és l’espectacle de més durada del festival, 12 hores dividides en quatre parts. Per una banda la intimitat de la casa, aquest lloc on hi ha una privacitat i on ens sentim segurs i l’espectador és un voyeur de les accions de cada actor. Aquesta part dura des de les 12 fins a les 14h, arribat a aquest moment s’obre la casa i comença el procés de compartir, de convivència entre el públic i l’actor. Estem en un pis d’estudiants on tot es comparteix fins i tot el menjar econòmic. La resta de la tarda l’espectacle reflexiona sobre el fet de compartir un espai entre uns i altres. A la quarta part el públic es converteix en actor, es prepara el sopar amb gran festassa a partir de les nou fins les dotze amb elements de performances interactuant amb els actors i el procés teatral. I el diumenge al matí tornen els personatges a la casa per reconstruir fragments del dia anterior, records físics que formaran una instal·lació, un testimoni de la vida, perquè la instal·lació és una instal·lació viva, mostrant en cada moments prismes diferents de la mateixa realitat.
Un anys més, i amb aquest van 11, Terrassa se situa en l’avantguarda amb un festival propi amb ganes de renovar les formes i els continguts de les arts escèniques. No s’ho perdin.
- A. Aguado
El Festival TNT compleix 10 anys
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=9aOUk2pTHRc[/youtube]
El festival TNT compleix deu anys. Hem de felicitar-nos com a ciutat d’aquest fet. L’art escènic d’avantguarda té molt de joc i de laboratori humà. En aquesta camí de l’experimentació amb una dimensió social es va obrir el festival a la Plaça Nova amb La Fura dels Baus, més d’una quarentana de voluntaris de Prodis, entre educadors, monitors i usuaris van construir una xarxa humana carregada de continguts i valors com ara el valor d’un somni, la capacitat d’integració en la línia de la dansa integrada i la importància del treball en equip que té tota creació artística.
L’ escenògrafa Xesca Salvà ens va presentar les seves cases per a habitar i escoltar, un projecte que parteix de les maquetes que volen fer per elles mateixes un espectacle propi, des del físic i el sonor, l’espectador es converteix en el constructor de la història, participa activament en la dramatúrgia. En aquest sentit el joc teatral ve des de la part purament física.
La companyia finlandesa WHS al Teatre Principal va presentar Cutting Edge un treball a partir de la idea de la decapitació. El joc de les ombres, els telons, l’audiovisual, els efectes de llum i de màgica, la tensió sonora que va fent créixer una escena on cada moment supera l’anterior. El terror pel terror és el lema de l’espectacle que barreja la màgia i l’estètica de la crueltat que va dese La Salamé d’Oscar Wilde a la decapitacions que es graven i es difonen a youtube per l’Estat Islàmic.
Xavier Bobés continua amb el seu exitós espectacle Cosas que se olvidan fácilmente on explora la presència de la memòria que dipositem en els objectes per a un màxim de cinc espectadors i que s’ha vist en llocs com el Teatre Nacional de Catalunya o al Mercat de les Flors en el marc del Festival Grec 2015, fotos dels anys 40, 50, 60 i 70, en l’espectacle s’incorporen sentits com el tacte, el gust i l’olfacte. Els esqueiters de Nao Albert i Marcel Borràs porta diversos anys girant pels escenaris. Uns skaters que redefineixen l’entorn urbà i confien en la força del moviment, barrejant el pensament modern amb el clàssic.
Un altre dels moments memorables va ser dissabte quan es va poder veure la pel·lícula de Manuel Fernández Valdés sobre una de la creadores d’avantguarda més representativa del panorama contemporani, estem parlant d’Angélica Liddell, una creadora que pren el pols al dolor en cada peça que escriu , dirigeix o representa, estem parlant d’una de les artistes més radicals en el procés d’unió entre vida i art.
Fang de Quim Girón ens va seduir al teatre Alegria amb aquest treball de múscul i d’essencialitat en el qual treballa el fang a partir del contacte amb la pell. Aquesta any hi ha hagut molts més espectacles de sala que al carrer, apostant per una celebració d’un Festival de Noves Tendència de Terrassa que transpira solidesa.
- A. Aguado
El Festival de Noves Tendències
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=w3g1TnHZlTY[/youtube]
Aquest any el TNT ha omplert els carrers de Terrassa d’un ventall d’obres de tots els colors. En totes les obres hi ha un element en comú: l’experimentació. L’experimentació adquireix diferents significats en cadascuna de les propostes. Hi ha una forta aposta pels elements multimèdia que estan canviant el missatge del teatre mundial, delectar-se en la tecnologia per la teclonogía mateixa no va enlloc, el teatre posa la tecnologia al servei d’un missatge.
Les obres presentades al TNT no prentende retratar la realitat sinó ser, en si mateixa, una realitat alternativa, que fins i tot assassina a la figura del dramaturg darrere d’un treball d’experimentació d’un equip d’artistes. La imaginació dels espectadors és més important que mai per això el clip promocional parla de l’espectador no passiu. Els estímuls auditius i visuals són molt importants en aquest teatre de de noves tendències. El llenguatge escènic és un animal viu que va patint dia a dia metaformosis, com Gregorio Samsa les noves tendències apareixen cada matí i els pares intenten no veure-les, però la realitat teznaz i persistent com les gotes d’aigua s’imposen.
Dos exemples del que estem dient ser l’espectacle inaugural dels festival “The Blind Poet” (Poeta cec), que vam poder veure al Teatre Principal, de la companyia belga Needcompany, el cap visible és Jan Lauwers. Està formada per creadors de diferents llenguatges de cinc continents, la seva és una vocació internacional vocacional, plurilingüe i innovadora a la recerca de la poesia de l’escenari. L’obra presentada dijous passat a la nostra ciutat retrata diverses històries de família, la família com a nucli del discurs, com a centre que dóna sentit a un món sostingut per tots, el muntatge elabora tot un discursos sobre la identitat en un món multicultural, però més enllà de la paraula és l’energia de la posada en escena, des d’elements d’il·luminació passant per elements escenogràfics per a acabar en la música, els encarregats de transmetre idees i sensacions sobre la Història amb majúscules de la humanitat.
El segon cas que volíem posar en valor és la peça “Compra’m”, un espectacle que neix de la idea central de la coneguda història de la caixa de Pandora. L’exercici de llum, música i imatges tanca una reflexió sobre la felicitat, sobre el buit de la societat de consum, una societat que ens indueix a posar en valor tenir l’últim model d’Iphone. Insectotròpics són expert en l’art de barrejar pintura, música, teatre i vídeo en un mateix projectes artístic. Nascuda l’any 2011 a Barcelona gràcies a la Aunión d’artistes amb trajectorias i llenguatges diferents, amb ganes de treballar en la recerca de les noves tendències per expressar els vells continguts.
Sens dubte hem de felicitar a l’artífex de tot això, Pep Pla, director del CAET, que està col·locant la ciutat fora de les seves muralles amb la seva barreja de saviesa, intensitat emocional i la seva mirada sobre tot allò que marca una nova línia en aquest vell món del teatre.
- A. Aguado