Grècia i Roma avui
En memòria del referent dels referents de tota la gens classica, qui durant anys es va dedicar a l’Assessoria de Clàssiques a Sagunt des del blog Los sueños de Hermes, col·laborador de Chiron, i també col·laborador dels Ludi Saguntini i la Domus Baebia, volem dedicar un lloc d’honor dins les Xerrades amb Referents.
Avui dia 10 de desembre de 2013 a les 20:20 ens ha contestat per Gmail Antonio G. Amador (Agamador), professor de clàssiques al IES Severo Ochoa, de Granada. També és coordinador de Cultura Clasica i editor de LINGVA LATINA PER SE ILLVSTRATA. Volem agrair l’amabilitat amb què ens ha respost i aquí podeu veure les seves respostes:
No sólo me fijo yo, mi hija pequeña (estudia 2º de ESO) me avisa cada vez que observa el nombre de algún establecimiento o marca que llama su atención y me pregunta su procedencia. Si tiene origen grecolatino, acabamos fotografiándolo con el móvil.
Encontramos muchos referidos a bares y restaurantes , así como en nombres y marcas de establecimientos relacionados con la moda y los complementos.
El pasado verano, en Almería, encontré varios como ‘Ego’ (sport center), ‘Ψ’ (gabinete de psicología), ‘Carpe Diem’ (cafetería), ‘Eolo’ (tienda de artículos deportivos y surf), ‘Grafos’ (librería papelería), ‘Hispania’ (numismática), ‘Vinarium’ (enoteca), ‘Salus’ (centro de fisioterapia), ‘Agora’ (agencia de viajes), edificio ‘Mare Nostrum’, ‘Dromos’ (obras de arte)…
Porque un nombre con un significado, con una historia detrás, llama poderosamente la atención sobre el producto, atrae como el amor a primera vista. Es una puerta abierta, una invitación sugerente a explorar el interior. ¿Ante qué escaparate nos detendríamos, ante ‘Modas Pepi’ o ante ‘UTERQÜE?”. ¿Qué botella de vino abriríamos, un ‘Cosme’ o un ‘Protos’?
Porque son un signo de nuestra cultura europea frente a la invasión de la subcultura anglófona made in USA, porque evocan el mundo antiguo, porque mantienen vivas las lenguas clásicas.
Normalmente en Twitter. Apenas uso Facebook, salvo para que los amigos me localicen.
A través de ponencias centradas en la pervivencia de la cultura y las lenguas clásicas, como, por ejemplo, la impartida por Margalida Capellá en la VI edición de las Jornadas (Mérida, abril de 2010): ‘Fundamentos léxicos en el aula de Clásicas’.
Hace un par de años, al aumentar el número de horas de clases, planteé a la Dirección de mi centro impartir en 2º de Bachillerato un Proyecto Integrado (asigatura de una hora semanal) sobre Referentes Clásicos. Desde el primer momento me fijé en la labor que hacían mis compañeros de la Comunidad Valenciana y plantée a mis alumnos que todos los trabajos tenían que hacerse en la red y se debían publicar en el blog creado ad hoc que, además, les serviría como guía.
Porque no todos los alumnos de Referentes están matriculados también en Latín y/o Griego, ya que mitad pertenecen al Bachillerato de Ciencias Sociales. Por eso, los contenidos específicos de clásicas se encuentran en un blog diferenciado.
En el trabajo en el aula procuramos que investiguen en la red, mirando lo que publican otros compañeros (de cursos anteriores, de otros centros… ), tomando nota de todo y aprendiendo de los distintos trabajos que encuentran en los distintos blogs y webs.
Si nos fijamos en su cara de satisfacción y en los comentarios que hacen cada vez que encuentran el sentido de un nuevo nombre, el referente de un producto que antes desconocían, está claro que sí.
Al tratarse de una asignatura con tan poca carga horaria semanal, cada trimestre trabajan sobre un ámbito diferente: el primero, sobre los referentes en la publicidad; el segundo, en el cine, y el tercero, en la música actual.
Lo cierto es que no me he parado a hacer ningún estudio sobre ello. Os animo a que lo emprendáis.
Desde mis primeros años de instituto ya me atraía el mundo antiguo, la civilización griega y romana. En COU (el equivalente al actual 2º de bachillerato) disfrutaba tanto de las clases de Latín con la magnífica profesora que tuve (Carmen Sanmillán), que decidí estudiar clásicas para intentar llegar a ser algún día como ella. No sé si al final lo conseguiré, pero todos los días lo intento.
En Latín utilizo ‘Lingua Latina per se illustrata’ y, en Griego, ‘Athenaze’. Se trata de métodos basados en la inducción contextual que, a través de unas historias entretenidas y de dificultad graduada, van acercando a los estudiantes al conocimiento y uso de las lenguas antiguas como si de lenguas modernas se trataran, aprendiendo el léxico y las estructuras gramaticales per usum, sin estudiar las reglas gramaticales a priori, sino de forma inductiva, lo que nos permite, tras un año y medio de trabajo, acceder a los textos originales a través de la lectura y la comprensión y no del análisis sintáctico y la traducción.
Sin duda, pues desde que era joven me apasionaba la cultura clásica y la etimología.
Me ayudan a explicar el significado de muchos términos y a actualizar el estudio de las lenguas clásicas, relacionándolas con el mundo actual.
Alguna vez hemos hecho alguna actividad temática, como buscar todos los referentes posibles en un folleto publicitario de un centro comercial, en un ‘especial Navidad’ o en un catálogo de vinos.
Queremos hacer una “actividad de campo” en el segundo trimestre, fotografiando, por equipos, todos los referentes que encontremos durante una visita a un centro comercial.
Sin duda alguna, ‘Hermes’.
Ahir dia 9 de desembre de 2013 a la nit ens va contestar per Gmail Francesc Nadal, professor d’Economia, FOL i AGE a l‘Institut Illa de Rodes, Roses i membre de la Junta Ampliada de l’Associació Espiral, educació i tecnologia. A més de promotor de illARgonauta. Volem agrair l’amabilitat amb què ens ha respost i donar-li també les gràcies per haver-nos endinsat en aquest món de la Realitat augmentada. Aquí podeu veure les seves respostes:
En la meva vessant d’economista sempre he sentit curiositat pel procés de creació de les marques, els noms comercials, la publicitat i el seu arrelament a la tradició clàssica i d’altres referents universals. Aquest curs a illARgonauta hem creat un taulell de Pinterest col·laboratiu on compartim fotos d’establiments i marques amb referència clàssica que anem descobrint. És obert a qui s’hi vulgui apuntar-se per col·laborar-hi. Va ser una iniciativa per recopilar idees per escriure articles al nostre blog i ens hi ajuden molt des d’altres instituts: Castellar del Vallès, València, Múrcia… L’estructura de xarxa social de Pinterest és ideal. En tres mesos ja tenim més de 300 pins i n’estem molt agraïts.
La majoria dels que recopilem són més de Roses, la nostra ciutat, o Figueres, la capital de la comarca de l’Alt Empordà. Però sempre que ens desplacem a Girona o d’altres ciutats s’improvisa una mena de cacera de clàssics molt divertida. De vegades són al lloc més insospitat o et passen per davant. Recordo, per exemple, anar conduint per Roses i avançar-me un cotxe d’una clínica veterinària francesa que es deia CANEM.
Per dimensió del seu teixit comercial, sens dubte, a Barcelona. Tanmateix, a Madrid, València, Girona o d’altres ciutats tampoc n’hi falten. Només ens hi hem de fixar.
De vegades tinc la mateixa sensació que quan em van ensenyar a distingir algunes constel·lacions. Mai més m’he pogut mirar el cel sense provar de trobar-ne o descobrir-ne alguna de nova. És com obrir un llibre abans o després de saber llegir el que hi ha escrit. Penso que és una oportunitat de descobrir una gran riquesa humanística i cultural a partir del que tenim al nostre abast.
Perquè els clàssics són intemporals, proporcionen una certa imatge de prestigi cultural i han perviscut fins avui gràcies a la literatura, el món del cinema i la docència de fantàstics professors com el que em va tocar a mi, el Sr. Luis Inclán. Moltes històries de les pel·lícules que s’estrenen avui dia beuen de fonts clàssiques gregues i llatines.
N’hi ha de tots tipus, de referències a personatges o fets mitològics, d’ús de la llengua llatina o grega… Observo moltíssims casos, per exemple, de noms de vins amb arrel profundament clàssica.
Malauradament, en la major part dels casos passen desaparcebuts. Igual que, per exemple, hi ha persones que viuen al carrer Balmes o hi passen tota la seva vida sense saber qui va ser Jaume Balmes, la persona que dóna nom al seu carrer… Ei, i són feliços, no us penseu!
Ara mateix tinc dos fills petits i no em queda gaire temps lliure.
Una de les regles d’or del màrqueting és trobar un nom per al producte que sigui pronunciable (o no sigui malsonant) en diversos idiomes. Es busca una universalitat. A més, si el nom triat evoca o transmet una imatge, una qualitat o un referent que ens interessa potenciar per al nostre producte o empresa, millor que millor. El grec i el llatí solen funcionar molt bé a nivell lèxic, donen prestigi. A més, quant a la publicitat, es busquen sovint referents identificables en diverses cultures. Per això se sol recórrer al món del cinema o a la tradició clàssica. Si us hi fixeu, la majoria dels noms sonen anglosaxons, llatins o grecs.
Fa dos anys, la professora de Clàssiques de l’Institut Illa de Rodes, Jenny Triviño, va organitzar una exposició de Clàssiques i màrqueting per la jornada de portes obertes. Era una recopilació de retalls enganxats en un pòster. La vaig trobar molt interessant i li vaig proposar que treballéssim junts en un nou projecte des d’Economia i Clàssiques amb ajuda de la tecnologia: realitat augmentada, xarxes socials…
El nostre projecte vol posar de manifest, difondre, comunicar i compartir la relació de les clàssiques amb el món del màrqueting.
M’interessava que en el nom del projecte hi aparegués AR, l’acrònim anglès de Augmented Reality o RA de Realitat Augmentada. A principi del curs passat vàrem estar intercanviant-nos whatsapps amb alternatives: ElectRA, ARacne, PandoRA, ARiadna… i finalment, ens va seduir el mite dels ARgonautes per la idea d’un viatge incert. Definia prou bé l’aventura que anàvem a emprendre. El nom argonauta estava agafat a blogger i el vàrem fusionar amb el nom del nostre institut, l’Illa de Rodes, de Roses, com també l’alumnat és una fusió de matèries sovint enfrontades perquè es disputen el mateix públic a batxillerat.
Fins ara hem creat diversos articles que contenen vídeos amb realitat augmentada relacionant aspectes del món clàssic i el món empresarial. També hem gravat recentment un programa de televisió per a Empordà TV i la xarxa de televisions locals de Catalunya i estem enllestint una exposició i un llibre amb marcadors de realitat augmentada. Tot plegat volem que ens ajudi a guanyar notorietat i trencar les parets de l’aula per difondre més i millor el projecte.
Vaig descobrir la realitat augmentada a finals de l’any 2011 en un acte TEDxRamblas a Barcelona per mitjà del projecte Espira de l’Associació Espiral, educació i tecnologia. Pel que he experimentat fins ara, crec que es tracta d’una revolució tecnològica amb un potencial de creixement que només es pot comparar al que va representar fa uns anys l’aparició d’internet.
Quant a la seva aplicació per difondre els referents clàssics, penso que el seu principal avantatge és l’estímul a la creativitat, el poder de comunicació dels vídeos en 3D i el grau de diversió que proporciona. El principal inconvenient és que fa una mica de “por” per aquella mena d’inseguretat que sentim quan no dominem una tecnologia. En el món de l’educació és un camí molt nou, emergent.
Un cop passat un període d’aprenentatge bàsic i curt, qualsevol alumne és capaç de jugar amb aquesta tecnologia. Per això al blog hi ha diversos tutorials. Crec que acaba agradant a tothom perquè proporciona una molt bona oportunitat de ser creatius, treballar en equip, resoldre problemes i aprendre quelcom nou. No a tothom li agrada estudiar, però a tothom li agrada aprendre.
Podeu trobar més informació al respecte al vídeo, que forma part del programa de TV sobre illARgonauta que s’ha emès a principi d’aquest mes de desembre (també us agrairem si el voleu difondre ;).
Cap problema. Tot el material que recopilem o creem té llicència Creative Commons. Se’n pot disposar sempre que es faci referència a la font, s’usi per a finalitats no comercials i es comparteixi de la mateixa manera.
Cap en particular. Només difonem si participem en alguna jornada o presentem el projecte en algun àmbit.
Per les enquestes que tinc i els comentaris i sensacions que he anat recollint a l’aula, crec que s’ho passen molt i molt bé. La realitat augmentada és molt engrescadora. A banda, illARgonauta també serveix per veure la importància d’una bona comunicació per mitjà de les xarxes socials i internet. No crec que una empresa al segle XXI es pugui plantejar sobreviure d’esquena a aquest fenomen.
El principal combustible de les meves classes d’economia són les notícies i el que passa fora de l’aula en el món econòmic i empresarial. Al món real, quan ens cal enfrontar-nos a un problema o decisió, no existeix la parcel·lació que tenim a l’escola entre matèries. Em sembla completament absurda. Només serveixen per fer horaris. En qualsevol cas, l’Economia és una ciència social amb nombrosos punts de trobada amb moltes matèries. Per exemple, sovint em trobo amb cites llatines que provenen del món del dret: in dubio pro reo, mortis causa, iuris et de iure, dura lex sed lex… ceteris paribus… homo homini lupus… ars longa vita brevis… Si ens hi esforcem, sempre trobarem alguna connexió entre matèries. El problema és l’actitud d’aquell jardiner que només vol regar una planta, la seva, mentre la resta del jardí s’està assecant.
Més o menys la meitat són alumnes només d’Economia de l’empresa. Crec que el projecte illARgonauta ajuda que no perdin la visió clàssica, així com també proporciona a l’alumnat de clàssiques l’oportunitat de conèixer aspectes del món empresarial i de la tecnologia.
Dependria del tipus de negoci. Per una botiga de matalassos, per exemple, triaria Morfeu… Per un servei d’organització de festes triaria Bacus… Per un celler, In vino veritas… Per un gabinet de psicologia, Nosce te ipsum… Per un laboratori, Eureka… Per una farmàcia, Atena… Per una agència matrimonial, Eros o Cupido… Per una agència de viatges, Jason, Ulisses o Odisseu… Per un gimnàs, Hèrcules o Atlas… Per una fleca, Dèmeter… Per un centre d’estètica, Venus o Afrodita… Per una empresa de missatgeria, Hermes o Mercuri…
En realitat augmentada caldria crear guies virtuals (personatges clàssics?) per aconsellar-los en la compra d’algun producte o servei per mitjà dels seus mòbils. En algun cas també intentaria que poguessin veure com els quedaria el producte abans d’emprovar-se’l. D’aquí a poc temps tot això serà habitual.
Avui dia 9 de desembre de 2013 al matí ens ha contestat per Gmail Pep Campillo, professor de Llengües Clàssiques del IES JOAN ALCOVER de Palma de Mallorca i Coordinador d’activitats d’ABSAC (Asociación Balear de Superdotación y Altas Capacidades). Un plaer que ens hagi contestat i aquí podeu veure les seves respostes.
Sí, és una cosa que faig sovint, perquè trobar-me’n un de nou me produeix certa alegria.
La veritat és que viure a Palma i no trobar referents pels seus carrers és com estar cec. Només vos diré que en el meu recorregut de cada matí anant des del Passeig Marítim fins al meu Institut la primera cosa que me trobo és una estàtua de Ramon Llull que a la seva base té una inscripció que diu “Iustitia procurat pacem et iniuria bellum. Humilia verba sunt nuntii pacis et superba belli.” Seguidament camino pel Passeig del Born (flanquejat per dues esfinxs esculpides en pedra a cada costat) que me duu davant del Teatre Principal (la façana del qual consta de tres pisos amb una superposició dels tres ordres arquitectònics – dòric, jònic i corinti que recorda exemples com el Coliseu de Roma- rematats per un frontó triangular a l’estil dels temples de l’antiguitat clàssica, decorat amb relleus de les set muses; en el seu interior, la decoració pictòrica de la coberta representa el déu Hèlios, sobre una quadriga de cavalls blancs, envoltat de representacions al·legòriques del teatre, la música i la dansa). Després enfilo la Via Roma (decorada amb dues estàtues romanes que representen Juli Cèsar i un jove i deïficat Neró, pertanyents a la col·lecció del cardenal mallorquí Antoni Despuig) per arribar finalment a l’Institut Joan Alcover, que al seu costat té un bar que es diu “Cum laude”.
Sobretot al casc antic de Palma, on hi són les antigues cases senyorials que presenten les seves façanes ornades amb elements clàssics i que conserven un pati que recorda molt l’atrium de la domus romana.
M’encanta. I crec que és un tret inherent del caràcter mallorquí, que es considera descendent dels antics foners baleàrics, que lluitaren als exèrcits d’Anníbal i més tard a les legions romanes. Fins i tot a l’Ajuntament de Palma tenim entre els fills il·lustres de Ciutat al propi Anníbal, degut a una mala interpretació de la frase de Plini el Vell, quan descriu la nostra illa Conillera com “insula Parva Hannibalis” i que algú va llegir erròniament “insula Patria Hannibalis”.
Tampoc no podem oblidar que Rubén Darío durant la seva estància a Mallorca va escriure un poema que té una famosa estrofa que diu:
“Plinio llama Baleares funda bellicosas
a estas islas hermanas de las islas Pytiusas,
yo sé que coronadas de pámpanos y rosas
aquí un tiempo danzaron ante la mar las musas.”
Perquè crec que donen un cert prestigi i no podem oblidar que “quiquid latine dictum sit, altum videtur.”
Sobretot els que tenen a veure amb l’arquitectura de la ciutat de Palma, perquè he elaborat una guia que recull les inscripcions llatines de Palma amb el desig de rescatar de l’oblit moltes d’aquestes inscripcions i explicar-ne el seu significat.
Sí, fa dos anys vaig crear un twitter amb el títol @docetmultos per comunicar als meus seguidors i alumnes els referents clàssics que vaig trobant pels meus viatges.
Fa 5 anys vaig tenir l’oportunitat de fer un taller de Cultura Clàssica a un grup d’alumnes d’altes capacitats, que tenien edats compreses entres 9 i 12 anys, on aprengueren moltes coses de l’antiguitat clàssica, a més d’una mica de Llatí i Grec. Això va fer que s’interessessin molt per l’etimologia de les paraules i que volguessin aprofundir més en la Mitologia.
Si fixen i molt, però no és necessari ser superdotat per percebre aquest referents. Són de l’opinió que si qualsevol persona tingués uns mínims coneixements de cultura clàssica se n’adonaria de seguida . Crec que té molta raó Carlos Ruiz Zafón quan diu “No hay lenguas muertas sino cerebros aletargados” i el que hem de fer els filòlegs clàssics es despertar aquests cervells adormits.
A partir d’aquell taller inicial, els anys posteriors organitzarem sortides culturals al jaciments arqueològics de Mallorca i Menorca, i en una ocasió anàrem a Madrid per conèixer els quadres que representen escenes de mitologia al Museu del Prado. També tenim previst fer un viatge cultural a Roma.
Aprofitant totes les possibilitats que me brinden les eines TIC.
Sempre que podem fem visites a esglésies per estudiar les seves inscripcions llatines i cada any anam a les representacions del Festival de Teatre Grecollatí que es fan a la nostra ciutat i que realment enganxen als alumnes.
De petit devorava els Astèrix i després vingueren lectures com Ben-Hur, Quo vadis, la Història de Roma d’Indro Montanelli, etc… que me dugueren inevitablement a estudiar una carrera que me permetia accedir als escrits clàssics en la seva llengua original.
Col·lecciono pàgines publicitàries de revistes que tenen referents clàssics, també faig fotografies a rellotges de sol que tenen un lema en llatí o grec, i encara que és cert que la majoria ens recorda la brevetat de la vida i el ràpid pas dels temps, n’hi ha un dos que m’agraden molt per la seva originalitat:
“Amicis, qualibet hora” i “Sine sole, sileo”.
També tenc moltes versions de l’Odissea o dels còmics d’Astèrix, perquè sempre que vaig de viatge a un país estranger compro un exemplar per saber com han fet la seva traducció. El darrer que he aconseguit és un Astèrix en llengua corsa.
Me’ls duria, si pogués, de viatge a Roma o Grècia.
N’hi ha tants, que ara mateix no se m’ocorre cap, però aquí a Palma es troben exemples com:
Aqua.aquae – botiga de productes per al bany i dutxa.
Olimpus sport – productes de nutrició.
Minerva – papereria.
Domus – tenda de mobles.
Oh! limpia – empresa de servei de neteja.
Tiberi – empresa de catering.
Avui dia 9 de desembre de 2013 a les 16:39h. ens ha contestat per Gmail Francesca Mestre, professora de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona, ara mateix és la Directora del Departament de Filologia Grega. També ha traduït diversos autors al català o al castellà: Llucià, Filòstrat, Dió de Prusa, etc. Volem agrair-li el seu preuat temps, per a nosaltres és un plaer que ens hagi contestat, una llàstima no haver pogut parlar amb ella en persona. Aquí podeu veure les seves respostes:
Sí, m’hi fixo, però no en tots de la mateixa manera. Per exemple, no sóc conscient de molts referents en escultura arquitectònica que hi ha a Barcelona, perquè sovint formen part de conjunts massa tòpics. Tanmateix, els referents clàssics no només es poden veure pel carrer: n’hi ha als diaris, per exemple, al cinema, etc.
A Barcelona, com deia a l’anterior pregunta, n’hi ha molts d’aquest tipus: decoració de façanes de cases amb Atlas aguantant algun pes, i altres recursos arquitectònics d’aquesta mena. A part d’aquest, però, anant pel carrer, no en veig molts d’un altre tipus.
Mitologia.
Són recursos tradicionals de la decoració de façanes, i sempre solen ser molt repetits.
La majoria són de la mateixa època, és a dir, cases de l’Eixample, que responen d’uns cànons estètics i gairebé normatius similars, per això crec que es feien servir més com formant part d’un cànon que no pas per coneixement del mite.
Crec que si s’utilitzen, val més que sigui coneixent la història que hi ha al darrera més que no pas com un recurs convencional.
No sempre.
En general no.
Si fossin explicats, i es palesés què signifiquen, seria una manera d’eixamplar el coneixement de l’antiguitat, i també d’entendre els valors d’allò clàssic.
Sovint estan barrejats, tot i que, en general, hi ha tendència a prendre el referent romà.
M’agradaven molt les llengües clàssiques, tal com les vaig estudiar al Batxillerat, tant el grec com el llatí. Per això vaig triar de fer Clàssiques.
Segurament no de la mateixa manera.
No. Tinc objectes i imatges de moltes coses del món clàssic, però no faig cap col·lecció que tingui a veure amb el món clàssic.
Sí, i tant.
No sempre, de vegades.
No, no en faig cap. Les assignatures que imparteixo no són d’aquesta mena. Tanmateix, com que sóc la tutora del treball de final de Grau, els estudiants solen triar de fer treballs sobre el referents clàssics en èpoques posteriors, en la pintura, l’escultura, la literatura, etc. I en aquest cas, evidentment, els assessoro.
Sí, als alumnes en general els agrada molt detectar referents clàssics en el món posterior (començant pel Renaixement), fins als nostres dies.
En la prova de grec la veritat és que els referents clàssics només tenen pes en dos dels exercicis, però no són referents visuals. L’exercici d’etimologia és, en realitat, un exercici sobre els referents de la llengua grega en la nostra llengua. L’exercici de cultura inclou, de vegades, alguna pregunta sobre l’estada dels grecs a Catalunya i, per tant, pregunta alguna cosa sobre Empúries i l’Empordà: en aquest sentit, i com que molts estudiants coneixen aquests indrets, aquestes preguntes poden entendre’s com relacionades amb els referents clàssics.
Sí, als professors també ens agrada fer-ho, però cal ser molt prudent: cada època utilitza els referents d’una manera determinada i, per tant, la utilització del mateix referent clàssic pot no tenir el mateix sentit o el mateix ressò o el mateix significat al segle XVIII, per exemple, que als nostres dies.
Els proposaria, per exemple, que cerquessin referents clàssics al cinema o a la literatura, però en pel·lícules o obres que no representin el món clàssic.
Ui, n’hi ha molts! Depèn de què fos la botiga. Per exemple, per una botiga de menjar posaria DEIPNA, o per una botiga d’esports OLÍMPIA.
Avui dia 9 de desembre de 2013 a les 12:01h. ens ha contestat per Gmail Arístides Mínguez , professor de llatí a l’IES Ingeniero de la Cierva, de Patiño, Murcia. També és escriptor en formació i membre de AMUPROLAG. Volem agrair l’amabilitat amb què ens ha respost a les preguntes, aquí teniu les seves respostes:
Por supuesto que me fijo en los referentes clásicos que veo por la calle. Más aún, animo a mis niños a mantener los ojos abiertos y a buscarlos en su entorno cotidiano. Por ejemplo, mis alumnos de Latín de 4º me tienen que hacer un trabajo sobre la pervivencia del latín en diferentes campos: Ciencias Naturales, Química, Música, Publicidad, etc.
Murcia es una ciudad que no ha conservado muy bien su patrimonio, pero aún así se pueden descubrir referentes clásicos si sabes buscarlos: Por ejemplo, uno de los puentes más antiguos de la ciudad se llama el de Los Peligros. Tiene una hornacina a la virgen con la inscripción, en latín, Salus in Periculis. Hay dos autoescuelas con nombre clásico, Cosmos e Iter, pero sobre todo se ve en la publicidad. Los invito a ir a los supermercados y ver la cantidad de productos que usan un nombre clásico, como sinónimo de mayor calidad.
Ya he dicho antes que, sobre todo en el mundo de la publicidad. Como botón de muestra: varios productos de alimentación o limpieza llevan el término Plus, Ultra o Bio. Hay automóviles que se llaman Terra, Orión, Ulisses, etc. Mi mujer, que también es de Clásicas, y yo tenemos fotografiados más de 100 vinos con nombre grecolatino. Así que…
Ya he dicho que a un producto se le pone un nombre clásico para darle una pátina de mayor calidad, exclusividad, incluso. Uno de los locales más de moda en mi ciudad ahora se llama “Gastrobar Vox Populi“. Con eso te lo digo todo.
Mirad: uno de los lemas que me inculcaron en mi familia fue “es de bien nacidos ser agradecidos”. Pues eso, no seríamos lo que somos sin Grecia, sin Roma. Por eso hay que agradecerles lo que nos dieron y compartirlo con los demás.
“La Columnata” (supongo que te refieres a ello) es un diario digital, puesto en marcha por unos licenciados en periodismo que se quedaron en paro. Yo colaboro de manera desinteresada con ellos, a cambio de que me dejen de vez en cuando escribir cosas relacionadas con mis amores griegos y latinos. Ya mi sección se llama “El Antro de la Harpía“.
Colaboro también con otro periódico, “Papel de periódico“, en el que escribo sólo artículos relacionados con Grecia y Roma. Es una responsabilidad que tenemos los de Clásicas: el velar por el legado antiguo y darlo a conocer.
El campo que más referentes clásicos ofrece es el de la mitología. Por ejemplo, el segundo tema más tratado en la historia del arte (tras el cristianismo) es la mitología grecolatina.
Por desgracia, les pasan inadvertidos. ya no sé si por desconocimiento, por pereza o por engreimiento. Creen estar de vuelta de todo, que ellos lo han descubierto todo y que no le deben nada a los clásicos. En fin, hay mucho malnacido, por infortuna.
A la gente le viene más cercana los nombres latinos. Por ejemplo, en publicidad hemos detectado el triple de nombres romanos. eso sí, para productos muy exclusivos a veces recurren antes al griego.
Dos cosas influyeron en mi amor por las Clásicas: el que me llamara Arístides, como mi padre y mi hijo mayor (es un nombre familiar que el padrino de mi padre le puso a éste porque le encantaba la figura histórica de “Arístides, el Justo”). La segunda fue que en el instituto me dio clases un profesor maravilloso, mi Magister Raimundo, que me contagió el amor por el mundo antiguo. Él me enseñó en el instituto más que todos los profesores que después me encontré en la universidad.
Sí. Amo demasiado el mundo antiguo. En mi entorno, un amigo mío es inspector de educación. Estudió Matemáticas, pero le encanta la astronomía (conoce todas las leyendas griegas que dan origen a las constelaciones) y es un enamorado de la historia clásica.
Sí. Se trata de que vean que no están estudiando una lengua y una cultura muertas, que siguen vivas. Lo que pasa es que, si no los guía un buen profesor, no saben, por ejemplo, detectar el griego en “megas, bio, -itis, -iatra“. Y un largo etcétera.
El gobierno de zoquetes tecnócratas, mercaderes antes que gobernantes, quería eliminar el griego de las aulas. Yo había escuchado a Pedro Olalla en Sagunto una bellísima conferencia, ¿Por qué Grecia?, (os invito a buscarla en You Tube: es una maravilla). Le debíamos tanto a Grecia… Sólo quise dar un grito de dignidad y agradecerles a Grecia, madre amantísima, lo que nos dio.
El nuevo vídeo ROMAMOR, que elaboré con mi skinocetis Pedro Pruneda (el director que conmovió a Grecia con el otro vídeo), es un toque de atención a la sociedad, a los que aún tengan conciencia y alma abierta, de lo que somos gracias a Roma. Lo hemos hecho en un tono cómico, con mucha sátira, pero con mucho amor a Roma. Aún no lo hemos terminado. Lo subiremos a You tube de nuevo en un mes. Donde lo hemos preestrenado (Sagunto, Cartagena y Murcia) ha sido un éxito.
Mis alumnos disfrutan como enanos. Ha sido una experiencia que les ha marcado de por vida. El verse en todos los informativos griegos, responder a entrevistas, ser recibidos por el embajador Griego en su residencia, … Como dirían ellos: es muy fuerte.
Hemos hecho juntos un vídeo que nos pidieron los profesores de Filosofía, “Vivimos con la filosofía“, y éste de Roma. Con algunos hago teatro referente al mundo grecolatino.
La verdad es que no lo sé. He de digerir aún lo que hemos movido con los dos vídeos clásicos y pensar en qué puedo seguir luchando para divulgar nuestro legado. El problema es que no tenemos dinero, como siempre. Pedro vive de su cámara y su maravilloso e impecable trabajo hay que pagarlo.
Ya os he hablado del Vox Populi: allí solemos reunirnos para celebrar los éxitos de los vídeos y de las actividades que organiza nuestra asociación AMUPROLAG.
Ahir dia 8 de desembre de 2013 a la nit ens va contestar per Gmail Begoña Usobiaga, professora de grec jubilada i presidenta de l’associació que organitza festivals de Teatre Grecollatí. Volem agrair l’amabilitat amb què ens ha respost a les preguntes, aquí teniu les seves respostes.
Tot i estar jubilada, continuo fixant-me en els referents clàssics pels carrers de totes les ciutats que visito.
A Barcelona ja no veig molts més referents dels què vaig fotografiar ara fa vuit anys, però a les altres ciutats sempre en trobo.
Jo sobretot em fixo en els referents clàssics, però hi ha moltes al·legories que no són pròpiament clàssiques, molts ornaments que sorprenen.
Suposo que perquè això del món clàssic atreu. Al programa de TV2, “Saber y ganar”, gairebé cada dia surten dos o tres preguntes de mitologia, literatura, història del món grecoromà.
No crec que sigui important que se n’utilitzin tants, simplement la gent els utilitza i ja està
Pot semblar estrany, però no he dirigit cap treball de recerca del tema de referents clàssics al carrer. Sí que he dirigit treballs de tradició clàssica, com alguns mites a l’òpera.
Doncs no recordo el motiu que em va portar a fer aquesta feina. Potser va sorgir quan preparava els temes d’un curs de mitologia grecoromana amb altres professors. Varem pensar que aquestes imatges del carrer podrien servir per il·lustrar els temes i vam començar a fer “diapositives”. I en aquell temps no m’imaginava que n’hi hagués tantes. Després vam passar a la fotografia digital i amb una Llicència del Departament d’Ensenyament vaig organitzar el material fotogràfic amb una informació sobre les imatges en forma d’itineraris per la ciutat. No he publicat cap llibre, però si hi ha la intenció de fer públic aquest material a internet.
No, la gent no n’és conscient. Sobretot perquè quan caminem pels carrers no mirem cap amunt, sinó el que hi ha a l’altura dels ulls i cap a terra. Però quan he sortit amb alumnes al carrer i hem observat el que hi ha a dalt dels edificis, la gent dels voltants s’ha posat a mirar cap amunt. I quan un comença a mirar cap amunt, després no pot parar.
Quan era petita em va impressionar el tema del Judici de Paris en veure una pel·lícula. Desprès l’aprenentatge del llatí em va solucionar molts problemes de morfologia i sintaxi del castellà. M’agradava la mecànica de la traducció. Em sortia bé. Quan vaig haver de decidir si feia un Batxillerat Superior de Ciències o de Lletres, ho vaig decidir de cop a l’hora de comprar els llibres. Vaig dir “lletres”. I això que m’agradaven molt les matemàtiques. I finalment els magnífics professors que vaig tenir a l’escola em van portar a aquests estudis.
No ho sé.
Ho faig per diversos motius.
– perquè em sembla convenient que els alumnes de Batxillerat puguin assistir a una representació teatral. No és lo mateix llegir una “tragèdia” o una “comèdia” que veure-la representada. Una tragèdia o comèdia són obres per ser “contemplades”.
– perquè hi ha alumnes que participen d’una activitat com és “fer teatre”, una activitat molt completa per ells, per l’esforç que representa aprendre els textos d’un personatge, compartir-los amb els companys, representar-los, etc. etc. i una vegada fet tot aquest esforç, per què no compartir-lo amb altres alumnes que poden veure la representació.
– perquè és una manera de manifestar que el món clàssic encara és viu. És viu perquè hi ha alumnes que fan la representació i perquè hi ha molts alumnes que amb els seus professors assisteixen a les representacions. En els festivals organitzats per Prósopon, entitat de la qual nosaltres formem part cada any assisteixen de 50 a 60 mil alumnes.
He de dir que en un moment determinat vaig entrar en relació amb la gent que organitzava aquests festivals i no sé com vaig convertir-me en presidenta. He de confessar que això porta molta feina i sobretot molta responsabilitat, però reconec que ara jubilada tinc temps i puc col·laborar amb aquesta feina.
Cada any, després del Festival, rebem molts missatges d’agraïment per la feina feta, pel grup que ha representant les obres. Anys enrere, a Tarragona, es representaven obres durant tres dies. Però amb la reducció de l’obligatorietat de les nostres assignatures, el llatí i el grec, la demanda és més baixa.
Pel que fa al festival del 2014 he de dir que tenim 1800 inscrits al Miles a Tarragona i uns 1400 al Miles a l’Hospitalet. Molta demanda a tots dos llocs. En canvi a les obres gregues hi ha menys demanda. Hi ha 1200 inscripcions (sobre un aforament de 1800) a les Coèfores a Tarragona. I molt molt poqueta per la Hipsípila i “Después de la Tierra” de l’Hospitalet.
No hem organitzat el Festival a Girona, perquè l’any passat pocs centres de Girona van anar a les representacions. I si no s’omple el teatre tenim dos problemes. Un, que un teatre sense públic és dolent pel grup que representa, i un segon problema és que no es cobreixen les despeses que l’espectacle genera.
Als professors de Lleida els agrada anar a Tarragona perquè aprofiten també per fer una visita a la ciutat.
D’una banda intentem que l’obra que es demana como obligatòria a la selectivitat sigui la que es representi. Si no hi ha cap obra, seleccionem un grup que pugui representar dues obres una llatina i una grega, i que aquestes obres siguin conegudes, atractives.
Aquest any, per exemple, a Tarragona ve el grup “In Albis”. És el tercer any consecutiu que representa. L’obra llatina és la de la selectivitat. L’obra grega, una mica difícil, perquè és d’Esquil no atrau molt. Però no volíem repetir ni la de l’any passat ni la de l’altre.
Moltes vegades jo assisteixo a representacions en els Concursos Nacionales de Teatro Juvenil, o de vegades vaig als Festivals de Sagunt, de Mallorca, etc, per tenir més informació dels grups, etc.
Tenen més acceptació les comèdies llatines, perquè hi ha més alumnes de llatí. De comèdies gregues fa molts anys que no es fa cap representació. Potser el 2015.
A Catalunya és la segona vegada que es representa una obra de “tradició clàssica”. Hem d’esperar per saber com resulta. Fa uns quants anys, a Tarragona, un grup de Barcelona (no recordo el nom), dirigit per Attis Angelopoulos (és el que dirigeix enguany el grup Ela ela de l’Hospitalet) va representar “Deconstruyendo la casa de los Átridas” una representació en què hi havia textos de tragèdia del tema de la casa de los Átridas i textos de Marguerite Yourcenar. Van assistir-hi no molts alumnes.
Els referents clàssics de què parlàvem abans? Doncs sí, perquè amb els alumnes del crèdit de Mitologia sempre fèiem una sortida a Barcelona.
Els alumnes es cansaven una mica, però després estaven molt contents. Gràcies per l’oferiment de compartir-la. Em posaré a fer-ho i enviaré uns itineraris.
Ara no sé, però m’ho pensaré.
Foto extreta de Prósopon
Avui dia 9 de desembre de 2013 a les 12:25 ens ha contestat per Gmail Maria Rosa Llabrés, llicenciada en Psicologia i Filologia clàssica. També ha exercit l’ensenyament com a catedràtica de grec a instituts de Secundària i ara es dedica a traduir literatura grega al català. Aquí podeu veure l’amabilitat amb què Maria Rosa ens va respondre a les nostres preguntes:
Sí, sempre. Procuro anar “amb l’antena posada” per a veure’ls.
Per a mi, els més importants, o els que m’agraden més, són el Teatre Principal, la sala de les Cariàtides del Parlament Balear (encara que un poc “kitsch” i amb influència egípcia), i els edificis del que són actualment la Conselleria d’economia i el Banc d’Espanya, obra de Miquel Rigo. I un d’essencial, al qual vaig dedicar un article a part, és el que resta del llegat d’escultura del Cardenal Despuig, que es pot veure al castell de Bellver.
Per descomptat, abunden més pel centre de Palma, però hi ha algunes mostres molt interessants als afores, com ara l’edifici de la Petrolera al Molinar o el parc Krekóvic, i també als pobles, per exemple, algunes cases de Sóller.
M’encanta trobar-me amb referents per tot arreu, sobretot si són petits detalls i sense pretensions de gran solemnitat. Per exemple, no decoraria tota una casa amb estil clàssic, però si hi tindria alguns exemplars escollits (còpies; els originals, per als museus!).
En primer lloc pel seu prestigi, i perquè és quelcom que sempre pot reinventar-se, per definició no passa de moda.
A Mallorca, d’arquitectura i escultura. Pintura d’inspiració clàssica, n’hi ha poca.
Perquè resta “absorbit” entre el gòtic i el barroc. Tot i així, hi ha exemplars molt interessants (crec que hi puc incloure el malauradament famós “palacete” d’en Matas).
Sí que ho són, per a valorar el patrimoni històric en general. Darrerament se n’organitzen bastantes a Palma, i m’agradaria que n’organitzessin una sobre els referents clàssics.
Aquest és el problema, no sé si tindria èxit perquè el llegat clàssic no es valora prou i passa desapercebut.
El normal és que es trobin barrejats en un terme que no m’agrada gaire, grecollatí. L’escultura de Jaume Mir i els dos edificis de Miquel Rigo que he esmentat, m’agraden per la seva puresas hel.lènica.
La meva dèria pel clàssic va començar molt aviat, precisament a través de referents: la cançó “Ximeroni” de Nana Mouskouri (més aviat popular), un llibre antic d’històries mitològiques, la pel.lícula “Electra” de Cacoyannis…Per a estudiar clàssiques va ésser decisiva la influència de la meva professora de COU, Francesca Massot. Malgrat que vaig estudiar primer psicologia, anava compatibilitzant-la amb assignatures de grec, fins que després vaig acabar la llicenciatura.
Una satisfacció enorme de poder entrar fins al fons, en la mesura que puc, en un text grec.
Sobretot, per a ocupar el meu temps amb una activitat que m’agrada i que pot contribuir que els clàssics es coneguin millor.
Sí, guardo tot el que trobo d’anuncis, cartells, articles de diari, etc. En tinc un parell de carpetes.
D’entrada, no. M’agrada enfrontar-me amb una obra com si fos la primera vegada que es llegeix, deixar que em sorprengui.
Jo diria que els poemes d’Homer i les Metamorfosis d’Ovidi. També les heroïnes tràgiques com ara Medea, Fedra o Ifigenia. I Safo com a personatge.
Una ruta per la ciutat, com hem dit abans; també un cicle de música i un altre de cinema de temàtica clàssica.
N’he vist dos que m’agraden molt: “Dànae” i “Carpe Diem”. No tinc gaire imaginació, ara se m’ha acudit “Erifile” per a una joieria (esperant que els collars no portessin mala sort!).
Maria Rosa Llabrés
Avui dia 7 de desembre de 2013 a les 19:11h. ens ha contestat per Gmail Ignasi Parra, professor de clàssiques de l’Institut Samuel Gili i Gaya. Després d’haver fet diferents càrrecs directius i d’haver estat fent durant deu anys de tècnic en gestió de formació a l’ICE de la Universitat de Lleida, enguany ha tornat a les aules i s’ha retrobat amb la seva vocació. Volem agrair l’amabilitat amb què ens ha respost a les preguntes, aquí teniu les seves respostes:
Sí, és clar! Sóc professor de clàssiques!
Més dels que ens pensem i menys dels que voldria! Tanmateix, no us en podré fer una relació. Per concretar, noms de botigues (pompeu VI, sedere (de cadires), bars (Calígula, Sibil·la, ..), restaurants (edulis, ambrosia, Roma, …) empreses (Grup Gamma, Betula alba, òptica lux, …), entitats (Calidoscopi, Arborètum,…)
Sí, però no és especialment coneguda; per sort, fa uns anys l’hi van dedicar una escultura al marge del riu i ara és més tangible el seu pas per “Ilerda”.
Doncs no us ho sabria concretar, en tot cas en tenim un de molt evident és el nom d’un club molt conegut a Lleida, el Sícoris i alhora molt poc reconegut, en tant que molt gent no sap que és el nom del nostre riu, el Segre, en llatí.
M’agrada, evidentment, forma part del que som, del nostre patrimoni i de la nostra història!
Precisament, perquè encara som romans i forma part de la nostra cultura. Qualsevol referència cultural dóna més valor al que puguem dir.
No sé si acabo d’entendre la vostra pregunta, en tot cas, et diré que lingüístiques i molts són noms de botigues. Suposo que alhora de posar el nom a un negoci, hom li vol afegir un valor cultural.
Sempre hi ha hagut persones interessades per la cultura i persones desinteressades. De vegades el que ens cal és fer formació, publicitat i transmetre aquest coneixement per despertar aquest interès. Allò que desconeixem no ens pot arribar a interessar, en canvi, allò que coneixem, ho podem arribar a entendre, valorar i respectar. Això és extensible no tan sols a la cultura clàssica, ho és a qualsevol cultura.
Bé, crec que primer va ser la vocació, volia ser professor i posteriorment em vaig decantar pel món de les clàssiques pel qual hi tenia certa debilitat. Segurament hi van influenciar el meu pare que sempre en feia referències – tot i ser arquitecte tècnic- i el meu professor, a qui escoltava embadalit.
A part de les paraules diria que no!
Gràcies! me n’alegro que us agradi i em fa molt feliç que m’ho digueu! Tot va començar un dia que vaig anar al despatx d’una unitat en què hi havia informàtics (docència virtual) i els vaig explicar una etimologia; poc a poc em van animar a que els en expliqués més i amb aquell auditori tan agraït no m’hi podia resistir. Després em van animar a que confeccionés el blog i amb l’ajuda d’un company m’hi vaig posar. D’aquí el seu nom, ètims virtuals, perquè eren etimologies adreçades a la unitat de docència virtual i no en penjava mai cap fins que no els l’havia explicat personalment!
Sí, evidentment, miràvem d’atendre les necessitats de qualsevol col·lectiu i, estant-hi jo, no podia oblidar-me del meu!
Hem promocionat la formació i activitats sobre la didàctica, concretament, fins l’any passat teníem un grup de treball en què hi compartíem i elaboràvem material per a les classes. També fèiem de tant en tant alguna sortida a restes arqueològiques del voltant, bàsicament a les vil·les romanes.
Érem poc professorat, però molt fidels! Val a dir que a Lleida, tot plegat, som poc professorat de clàssiques i de Balaguer cap a munt, han de fer un llarg trajecte per a poder assistir a les activitats de formació. Per exemple una persona de Pont de Suert, s’hi estaria més estona per venir a Lleida que si vingués de Barcelona.
Dels referents clàssics hi trobo diversitat de reaccions, per bé que la majoria de persones hi mostren força interès; pel que fa als ítems, m’agrada molt la reacció de les persones a qui ho explico perquè és un tema que sedueix força tant a persones amb formació de lletres com de ciències. Ah! i que consti que odio la dicotomia ciències-lletres!
Ara, com a professor, qualsevol dia em crearan fins i tot algun problema perquè el meu alumnat, que és encantador, em verbalitzen amb facilitat com els agrada el que els explico i com que sóc de llàgrima fàcil, (la mare que els va ….) qualsevol dia em faran plorar.
A part de d’això, tinc clar que si coneixem el significat i la història de les nostres paraules, les sabrem utilitzar de manera més encertada i li donarem un valor afegit a tot allò que volem comunicar, expressar, transmetre,….
Concretament no, però les referències són inevitables si volem que el nostre alumnat hi trobi un mínim interès, els hem de fer veure com n’és de propera la cultura clàssica i com n’estem d’envoltats d’aquests referents.
Uf! cada cop em costa més de contestar-vos! Bé, com a professor t’he de dir que la millor activitat és no amuntegar informació i despertar la curiositat per poder descobrir aquests referents, però això cal fer-ho a partir de sentir una passió extrema per la cultura clàssica i per ensenyar. Si sóc capaç de transmetre aquesta passió i curiositat, tinc el convenciment que aconseguiré que recordin algun dels referents que els he pogut transmetre i el que és més important, incentivar la curiositat per a que els descobreixin per ells mateixos. Si els puc encendre la flama de la curiositat, les activitats ja se les buscaran ells mateixos.
Recordo que a Tremp fèiem un cine-fòrum entre professorat, poquet, és clar i tenia molt d’èxit! Era una activitat interessant per promoure el que fem tots. També podem guanyar molts adeptes amb activitats relacionades amb l’etimologia i amb la mitologia.
Crec que són temes molt suggerents activitats com el cine-fòrum i activitats relacionades amb l’etimologia i amb la mitologia.
Bé, ara us hauré de confessar que sóc navegant, que vaig començar ajudant companys i companyes a treure’s els títols nàutics i que ja fa uns 12 anys que tinc a Lleida una escola nàutica que es diu Argos. Per tant, ara us capgiraré la truita i us faré jo la pregunta: Us sembla prou adient el nom de l’escola?
Encara us en diré una altra, en una ocasió un company que té una empresa d’animals domèstics em va demanar ajuda per posar el nom a un producte per a furons, es tractava d’una mena de llaminadura i no sabia quin nom posar-li. Com que insistia en què era un dolça i desprès de debatre-ho amb un tercer company, ens va semblar encertat posar-li dolç en llatí, però per tal d’afegir-li la dolçor dels petons i d’ampliar-ne el seu camp semàntic, es va quedar en: dulkiss!
Avui dia 7 de desembre de 2013 a les 14:17 ens ha contestat per Gmail Carme Llitjós Pascual, professora de Llengües clàssiques jubilada de l‘Institut Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat. Coordinadora i responsable general del grup de teatre d’aquest darrer institut, ELA-ελαTeatre. També ha traduït Les fenícies d’Eurípides i Plutos d’Aristòfanes. Aquí podeu veure el que amablement ens ha contestat:
Tot i estar jubilada, em segueixo fixant en els referents clàssics del carrer.
La veritat és que no en veig molts de nous. Més aviat segueixo observant els que ja des de fa molts anys vaig veient, tant a Barcelona com a l’Hospitalet.
Se’n veuen força a la publicitat de determinades marques. Quan arriba Nadal, hi ha un anunci d’una colònia “Eau d’Issey” que em sorprèn pel joc fonètic (Odissé). M’agrada quan els publicistes fan treballar una mica el cervell del públic. A l’Hospitalet, com a emblema d’algunes institucions, apareix la Medusa, imatge de la resta arqueològica romana trobada a la nostra ciutat.
Els referents clàssics tenen una gran capacitat informativa: són paraules i imatges carregades de simbolisme i, per tant, ens diuen molt més que un nom estricte.
L’ús dels referents clàssics és una crida a un passat comú; estableixen una relació suggerent, que sempre és més efectiva que no la imatge concreta del que es vol dir.
No crec que la gent sigui conscient dels referents que ens envolten. Per això de vegades el seu valor informatiu es perd per desconeixement del públic en general. Què vull dir? Doncs per exemple, posem per cas que algú es passeja per la plaça Catalunya i veu, al cap de munt d’un edifici, una estàtua d’un senyor que fa equilibris, amb ales al barret i a les sandàlies. Si sap que aquest senyor és el déu Hermes, protector del comerç, tindrà indicis de l’activitat que en algun moment es realitzava en aquell edifici.
Per mantenir aquest conjunt de senyals és important conservar el coneixement de la llengua i la cultura clàssica.
Crec que ens envolten més mots de procedència grega que llatina, potser pel pes d’aquesta llengua al vocabulari mèdic.
Una anècdota recent :
No fa massa vaig anar al metge perquè se m’havia inflat la parpella de l’ull dret. Arribo al metge i li dic : “Doctor, tinc la parpella inflada”. I ell em contesta : “Senyora, vostè té una blefaritis”. Jo vaig haver d’aguantar-me el riure i vaig pensar: “ Si no em diu res més…”. Blefaritis és un terme format pel grec βλέφαρον (parpella)i el sufix –itis, que indica sempre “inflamació”. La diferència rau en que l’expressió “ Tinc la parpella inflada” era una simple constatació meva i en canvi, el terme mèdic, amb la rel grega, vol dir : “El senyor metge pot controlar aquest mal perquè la Medicina el té ben classificat”. Aquesta és la càrrega informativa de l’ús dels termes mèdics, majoritàriament formats a partir de mots grecs.
La dèria per allò clàssic em ve de joveneta. Vaig començar a tenir consciència que les llengües en general m’agradaven al voltant dels dotze anys. Com a alumna de les Escoles franceses de Barcelona, tenia un cert domini del francès, a banda del castellà, i del català com a llengua materna. Si tenia alguna estona “ buida” buscava el mètode d’anglès amb què estudiava el meu pare, treballador al ram de l’hosteleria, i aprenia el “I am, you are…” pel meu compte. També hi fa molt el professorat que introdueix el jovent en aquestes llengües . Jo vaig tenir sort i la meva professora de llatí em va fer interessar per les llengües clàssiques en general. Aquest gust convivia amb curiositat per l’arqueologia. Cap als catorze anys vaig començar a fer petites feines i amb uns primers diners em vaig comprar un llibre que encara ara recomano “ Dioses, tumbas y sabios” de W. Ceram. En aquell temps només existia en castellà.
Vaig estudiar Llengües clàssiques perquè em semblava que eren les llengües “totals”: ni filologia francesa, ni hispànica, ni germànica (havia començat a estudiar alemany), sinó la base de tot, les llengües clàssiques.
Crec que en buscaria referents encara que no hagués estudiat clàssiques perquè la cultura de l’Antiguitat m’ha interessat des de sempre, com ja he explicat.
ELA-ελαTeatre va néixer l’any 2000 com a “Grup de Teatre grecollatí”. El teatre de l’Antiguitat clàssica va ser el motiu de creació del grup. Ens hem definit durant aquests catorze anys d’activitat com a tal. Alguna vegada hem preparat obres d’altres èpoques per circumstàncies especials (50 è aniversari de l’Institut de santa Eulàlia, etc). Val a dir que a molts joves els interessa més la tragèdia que la comèdia perquè els sentiments tràgics són molt més forts i tots sabem que per a la gent jove les emocions estan a flor de pell.
La idea del grup va sorgir d’uns nois i noies, alumnes de clàssiques al batxillerat nocturn, el curs 1999/2000. M’ho van demanar amb insistència, amb ganes, i finalment vàrem trobar la manera de poder organitzar-ho. Segurament tot sortia de la tradició a les nostres classes de fer lectura dramatitzada d’algun fragment, ja fos tragèdia o comèdia. Recordo lectures col·lectives de versos del cor, després d’haver-ne treballat el contingut. Fer “ teatre” m’ha semblat des de gairebé sempre una manera de fer viure el món antic als joves. En cursos anteriors havíem representat petites coses com els Diàlegs dels déus de Llucià o havíem organitzat visites turístiques per domus romanes, tot decorant alguna classe i ensenyant-ho a alumnes d’altres classes.
Tot noi o noia que s’apunta al grup sap quin és l’historial : Electra de Sòfocles, Plutos i Ocells d’Aristòfanes, Fenícies d’Eurípides, Helena de creació col·lectiva sobre el personatge mitològic, i el Miles gloriosus de Plaute. Per això no se li acut a ningú discutir el que toca fer, que d’altra banda, decidim de manera assembleària, a triar entre un parell o tres d’obres que proposem entre el director teatral, Attis Angelopoulos, i jo.
Considero que les més difícils són les comèdies gregues, Aristòfanes per ser més concreta. Les al·lusions a fets polítics i socials de l’època són tan específics que és molt difícil fer-ho entenedor a un públic general d’avui dia. Si no és com una classe d’història antiga, no té sentit d’emprar uns recursos humorístics que no diuen res al personal actual. L’altra possibilitat és fer-ne una versió, adaptant el text a situacions d’ara.
Pel que fa al muntatge del Miles gloriosus, és la tercera temporada que la fem. És divertida i el nostre director dóna molta llibertat als nois i noies perquè construeixin els personatges amb referents actuals. Els agrada fixar-se en les sèries televisives o pel·lícules. Per exemple, la noia que fa de Palestrió diu que a ella li recorda el “ Satur” d’Águila roja, de TV1. Jo, en canvi, trobo que s’assembla al “Palomino” de TV3. Vosaltres direu què us sembla un cop l’hàgiu vist.
Jo us recomano que us feu la vostra idea pròpia de cada personatge per poder confrontar-la amb la del nostre grup. Se suposa que haureu llegit el text i, per tant, pot ser fins i tot divertit fer aquest exercici.
Mentre vaig exercir de professora vaig intentar fer molt present la permanència clàssica del nostre voltant, sobretot a la publicitat. Recordo molt com vàrem treballar, fa molts anys, la comparació arcaica d’Homer amb un anunci de la casa Renault, a dues planes : un pare jove agombolava entre els seus braços un nadó. A la pàgina següent, es mostrava un nou model de la marca (potser un Laguna?) i un text curt feia les lloances de la carrosseria del cotxe, que implícitament, ens deia que protegia els ocupants del vehicle igual que aquell pare amorós ho feia amb el seu fillet.
Sempre vaig intentar que els nois i noies de les meves classes“recerquessin”. Les recerques que recordo com a més llunyanes eren les excursions per Barcelona, a buscar referents clàssics. Baixant per la Rambla, a mà esquerra, hi havia una agència de Viatges Marsans, ja desapareguda. El pom per obrir la porta tenia una imatge d’Hermes, per motius obvis.I tants d’altres : una botiga al c/ Ferran que es diu (encara existeix) Ítaca, etc. Al mateix institut hem fet recerca d’ambientació per allò que ja he explicat de recrear en una classe l’estil grec o romà : mobiliari, aixovar, pintures parietals, etc. I moltes altres coses : vestuari, orfebreria…
Aristòtil defineix l’home com un ζῶον πολιτικόν. Som “polítics” perquè formem part de la pólis, no perquè ens dediquem professionalment a la política. Com a dona, a més, visc l’amenaça de ser reclosa a les tasques domèstiques si obviem aquesta participació “política”.
Molts companys i companyes de professió es dediquen d’una manera o altra a la tasca docent. Cadascú hem de trobar el nostre lloc a cada moment. Jo m’ho he passat molt bé ensenyant durant aquests 40 anys. No concebeixo la meva vida esborrant-ne aquesta activitat. Per això, quan la direcció del centre em va proposar de seguir fent-me càrrec del grup de teatre després de la jubilació, em va alleugerir molt de pensar que potser tot s’havia acabat. Els joves transmeteu vitalitat i això ajuda molt la gent gran.
Les activitats possibles per endinsar-se al món antic són infinites : és un món i com a tal inclou tots els aspectes de la vida humana. Per tant, cada alumne/a hauria de trobar el camp en el qual vol aprofundir. Puc fer un llistat, sobretot d’interdisciplinarietats :
-A Tecnologia podrien fer un taller d’orfebreria antiga, després d’anar a un museu, o amb paper mâché fer els animals atributs dels déus ? (Jo tinc un mussol fet per una aluman preciós)
– A Dibuix es podrien encarregar de l’escenografia d’una representació mitològica per a la festa de final de trimestre ?
– A Llengua catalana es podria fer creació literària versionant mites antics, com, per exemple, el conte de Quim Monzó sobre el cavall de Troia? Tots els mites que inclouen un mostre s’hi presten molt, per les possibles interpretacions de monstres actuals. Nosaltres havíem treballat moltes vegades el de Teseu, observant a l’hora aquella sèrie de litografies de Picasso en que el monstre, vist de prop, no és tan temible. André Gide té també una narració en aquest sentit.
A banda d’aquests suggeriments, crec que la força de l’originalitat del professorat està en vosaltres, quan transmeteu les ganes de fer coses, igual que els meus alumnes de nocturn van insistir en fer un grup de teatre. Us diria que heu de ser valents i somniadors, i els adults hem d’ajudar a encarrilar aquest interès vostre.
Si hagués de posar el nom a una botiga, m’agradaria posar-li Cassandra. És el nom d’un personatge incomprès i darrerament estic llegint unes quantes coses sobre ella molt interessants. Però he vist a Internet que ja n’existeixen un munt, de botigues amb aquest nom. Potser recuperaria una marca de cosmètica que em sembla que ja ha desaparegut. Es deia : TOKALON. No sé quantes senyores sabien, quan compraven aquestes cremes, que TOKALON volia dir “El que és bell”. I tots sabem que, el que és bell, de vegades però només de vegades, és difícil.
Carme LLitjós Pascual
Literatura grega a escena
El cel dels mites
Metamorfosejats
El fil de Medea
Itinerant la barcelona més clàssica
Cartellera de teatre clàssic a Barcelona
L'univers clàssic dels nostres mots
Tòpics horacians arreu
Treball de Recerca 2013 (Elisa Moya i F.Xavier Gras)[/caption]
