Friedrich Wilhelm Nietzsche (1844-1900) va ser un filòsof alemany inclòs en el grup dels “filòsofs de la sospita”, als quals els uneix una clara crítica cap a la raó occidental. Aquestes personalitats són Karl Marx, Sigmund Freud i Friedrich Nietzsche.
Els filòsofs en qüestió critiquen la raó d’una manera diferent: la raó no és objectiva, sinó subjectiva i manipulada per les classes dominants de la societat segons Marx; Freud assegura que el nostre inconscient és més dens que la part conscient, la raó. Per últim Nietzsche considera que la filosofia occidental no és vàlida i culpa a Sòcrates de la distorsió del pensament humà, juntament amb Plató.
Friedrich Nietzsche al voltant de 1875.
De fet, el filòsof alemany sabia de què parlava, doncs va estudiar Filologia Clàssica i va nomenat catedràtic extraordinari de Clàssiques i va impartir classes de grec durant diversos anys de la seva vida. A més a més la seva primera obra El naixement de la tragèdia (1872) establia les bases de la seva ideologia filosòfica a partir d’una comparació entre l’origen de la tragèdia grega i el desenvolupament del pensament occidental que tant li desagradava.
Quan va sorgir el gènere dramàtic cap el segle VI aC, la tragèdia era perfecta en tots els sentits: era bella, representava la passió i el sentit de la vida mateixa com ara el naixement i la mort. Aquesta harmonia tràgica va sorgir arran de l’equilibri de dues forces estètiques: l’apol·línica i la dionisíaca.
La força estètica apol·línica equivalia a Apol·lo; el déu del sol, de les arts, la música, la justícia, la bellesa racional, la claror, l’ordre… Representava la individualitat, la llum, la claredat sobre l’obscuritat, la serenitat davant la passió. Si ho relacionem amb el pensament occidental, Sòcrates seria Apol·lo ja que busca la llum, la veritat, a la vegada que renuncia al plaer i les passions carnals. També és comparable en l’art, Apol·lo correspondria als estils artístics basats en l’ordre i l’harmonia, com ara el Renaixement o el Neoclassicisme, en música seria Beethoven.
Escultura d’Apol·lo, còpia romana imperial a partir d’un original grec del segle IV aC. Obra classicista (apol·línica).
En canvi la força estètica dionisíaca equivalia a Dionís; el déu del vi, de la festa, l’emoció, la passió i el plaer carnal. Representava la col·lectivitat, la integració de l’individu en la naturalesa i la pèrdua de la seva identitat. El pensament occidental, segons Nietzsche, ha oblidat aquesta força perquè té por a la foscor, a la mort i al patiment. “La vida és mort i patiment, com una tragèdia.” -Declara el filòsof- “La vida és fosca, no és clara”. En l’art, la força dionisíaca serien el Barroc i el Romanticisme. En música, Wagner (en la seva primera etapa) és dionisíac.
La tragèdia consistia doncs en la combinació de les dues forces: l’apol·línica, que donava claredat i ordre a l’obra, i la dionisíaca que donava passió i agitació a l’obra. Un cop la humanitat va decantar-se per Apol·lo en l’art, en la tragèdia i en el pensament; el món es va desequilibrar perquè va oblidar Dionís, indispensable en la vida.
Bacus bevent de Guido Reni, 1623. Obra barroca (dionisíaca).
Així doncs Sòcrates i Plató van creure que l’ànima, l’ésser humà, és immortal perquè en realitat tenien por a la mort i a l’obscuritat, la part dionisíaca de l’existència que mai van acceptar. Les religions monoteistes com ara el Cristianisme i l’Islam van ser hereves de la força apol·línica perquè fugien del plaer carnal i de la recerca de la satisfacció a canvi d’una vida destinada a la immortalitat de l’ànima, a la raó i a la veritat.
En conclusió, podem dir que Nietzsche és partidari de l’equilibri de les forces estètiques per aconseguir una vida, un art i una filosofia equilibrada. Per aquest motiu, el filòsof alemany es trobava identificat amb el pensament pre-socràtic, sobretot amb Heràclit, amb qui compartia certa sobèrbia intel·lectual.
Scoop.it Lectura de Clàssics
