Literatura grega a escena

La major part de la història de l’art, o almenys fins el segle XX, ha agafat com a model les obres d’art clàssiques i els seus cànons de bellesa, sobretot en arquitectura (el Partenó) i en escultura (el Dorífor de Policlet o la Venus de Milo). En la història de la literatura també podem trobar contínues referències literàries als clàssics: a l’Odissea i la Ilíada d’Homer, a la poesia lírica arcaica o a les tragèdies gregues, com ara l’Antígona de Sòfocles.

Per tant, considerem obres d’art tant als monuments i escultures com a les elegies, els poemes èpics o a les representacions teatrals tràgiques. Potser és pel seu dramatisme, la seva intensitat emocional o per la transcendència filosòfico-moral; tanmateix ningú de nosaltres negaria que ni Praxítel·les ni Sòfocles no són artistes i que conseqüentment les seves obres no són art, ja que associem una obra d’art amb la contemplació estètica i el plaer de l’espectador i efectivament la literatura grega ho aconsegueix.

No obstant, alguna vegada us heu plantejat si els grecs consideraven art el que actualment nosaltres en considerem? Avui en dia quan llegim la Medea o la Ifigenia a Àulida d’Eurípides ens emocionem i ens exaltem, sigui per la ràbia o per llàstima que ens inspira el destí d’algun dels personatges, però el cas és que gaudim llegint-les i contemplant-les. Però us heu qüestionat algun cop si l’objectiu del dramaturg o de l’artista grec era el d’agradar al públic o bé el de donar un missatge político-religiós a la societat grega?

Medea enfurismada d’Eugène Delacroix, 1862. Representa el clímax de la tragèdia de Medea d’Eurípides.

Posem el cas de l’Antígona de Sòfocles. L’autor simplement vol conmoure el públic amb el sacrifici de la seva heroïna o bé pretén alguna cosa més? Us proposo relacionar la tragèdia amb el seu context històric: segle V aC, instauració de la democràcia a Atenes. En l’obra dramàtica, Creont és un tirà, representant de l’antic règim aristocràtic atenès. Sòfocles mostra al rei tebà com a malvat, egoista, irrespectuós amb els déus… Tanmateix Antígona és valenta, justa i respectuosa amb els déus. Aquests dos personatges totalment oposats moralment poden representar un paral·lelisme amb la situació política grega del moment: el conflicte polític entre aristocràcia i democràcia.

Pèricles i el govern democràtic volien fer entendre al poble grec que el seu règim polític era el millor perquè era just i generós, com Antígona, i aquí entra el paper dels intel·lectuals: donar un missatge político-moral determinat als seus espectadors. I realment ho varen aconseguir perquè avui en dia considerem que la democràcia és el sistema polític menys imperfecte de tots. Tanmateix no s’explica que alguns dels filòsofs més grans de tots els temps, com ara Sòcrates i Plató, pertanyien al grup social i conseqüentment polític dels “dolents”.

Llavors quan els grecs assistien a una representació teatral d’Antígona gaudien dels seus aspectes artístics com ho faríem nosaltres actualment o bé reflexionaven sobre el missatge polític i moral que donava la tragèdia? Si la segona d’aquestes és certa, com s’entén que una obra d’art no tingui la funció principal d’agradar als seus espectadors? I si potser Antígona no és una obra d’art? Llavors si les obres literàries, escultòriques i arquitectòniques gregues no tenen una funció estètica sinó una de religiosa, política o moral on trobem les vertaderes obres artístiques gregues? I si no n’hi ha?

Antígona de Frederic Leighton, 1882. Funció estètica o política?

Segons Jacobo Storch de Gracia en “El Arte de la Belleza” dins de Grandes Civilizaciones (Madrid, 2000) els grecs no tenien una paraula per a “art” (les llengües romàniques l’hem agafat de la paraula llatina “ars”). En el seu lloc els grecs utilitzaven la paraula τέχνη, heretada pel català com a “tècnica”. Així doncs el que nosaltres considerem com a art els grecs ho consideraven com a tècnica, com a artesania i, per tant, l’artista era considerat com un artífex o artesà que realitzava una escultura o un poema com qui produïa una sabata o una taula. No seria fins a l’Humanisme i el Renaixement que l’artista començaria a independitzar-se de la seva condició d’artesà, i no seria fins fa relativament poc (segle XX) que l’obra d’art es desfaria de qualsevol funció que no fos estètica.