Manifest de la Taula Per la Democràcia

A Barcelona, el 27 de setembre del 2017, les entitats, els sindicats i les organitzacions de la societat civil catalana, reunides al Museu d’Història de Catalunya manifestem que:

1. Ens aplega la necessitat de donar una resposta unitària en defensa de les institucions catalanes, els drets fonamentals, el dret que té el poble català a decidir el seu futur polític i la democràcia.

2. Manifestem preocupació per la vulneració dels drets fonamentals i les llibertats democràtiques que s’estan produint aquests dies per part del Govern i els organismes de l’Estat.

3. Fem una crida a la societat catalana a respondre d’una manera pacífica, ferma i continuada en defensa de les institucions i dels drets fonamentals.

4. Considerem que els problemes polítics han de tenir una resposta política i no repressiva, i, per això, instem les institucions europees i internacionals a vetllar perquè així sigui.

5. Ens constituïm en un espai plural i unitari per defensar les institucions de Catalunya i els drets i llibertats fonamentals dels ciutadans i ciutadanes, i reivindiquem el dret a decidir el futur polític del poble de Catalunya.

6. Ens comprometem a respondre de manera coordinada i continuada davant de qualsevol acció que conculqui els drets fonamentals i no descartem cap forma pacífica i consensuada de mobilització i resposta de país.

Grup impulsor

Assemblea Nacional Catalana (ANC)
Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)
Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC)
Associació Promotora de la Fundació Autoria (Barnasants)
Associació Teatre Dona
Ateneu Barcelonès
Casa Nostra Casa Vostra
CECOT
Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN)
CCOO de Catalunya
Comissió de la Dignitat
Comitè Olímpic de Catalunya
Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC)
Consell de la Joventut de Barcelona (CJB)
Consell de l’Estudiantat de les Universitats Catalanes (CEUCAT)
Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC)
Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC)
Drets
Ecologistes en Acció
Esplais Catalans (ESPLAC)
Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge (FCEG)
Federació d’Assemblees de Pares i Mares de Catalunya (FaPaC)
Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC)
Fundació Catalana de l’Esplai (Fundesplai)
Fundació per la Pau (FundiPau)
Intersindical – CSC
LaFede.cat – Organitzacions per la Justícia Global
Moviments de Renovació Pedagògica
Moviment Laic i Progressista (MLP)
Observatori DESC
Òmnium Cultural
PIMEC
Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes
Sindicat de la imatge UPIFC
Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC)
SOS Racisme
UGT de Catalunya
Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC)
Unió de Pagesos
Universitat de Vic
USOC

Cinc cèntims d’història: torna el blanc i negre

 En Blanc i Negre

[Pilar rahola. LVG, 21-9-2017]
1715. Decret de Nova Planta, després de la victòria borbònica sobre els catalans. Fou un conjunt de lleis absolutistes, decretades per assumpció del dret de conquesta i invocades per dret diví. Van representar la destrucció dels drets constitucionals catalans, la derogació dels furs, la imposició del castellà i el sometiment dels drets catalans a les normes de Castella. El 1760 els vuit representants de l’extinta corona d’Aragó van presentar un primer memorial de greuges, en què es lamentaven de l’opressiva situació que patien, explicaven les dificultats d’imposar lleis forànies als territoris de la vella corona i suplicaven un alleujament de la inflexible legalitat imposada. La resposta va ser nul·la.

1851. Famós discurs del general Prim a les Corts espanyoles, després de fortes repressions a Catalunya: “Si voleu continuar la política de Felip V, d’ominosa memòria, sigui en bona hora i sigui al complet: lligueu-los-hi a la taula el ganivet, com va fer aquell rei; tanqueu-los en un cercle de bronze; i si no n’hi ha prou, sigui Catalunya talada i destruïda, i germinada de sal com la ciutat maleïda, perquè així, i només així, dobleguereu el nostre clatell; així, i només així, vencereu la nostra altivesa; així, i només així, dominareu la nostra ferotgia”.

1885. Segon memorial de greuges “en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya” presentat a Alfons XII per Joaquim Rubió i Ors i un conjunt de prohoms catalans. S’hi feia una llarga relació dels greus problemes que tenia Catalunya davant la dura centralització de l’Estat. La resposta va ser nul·la. Alhora es va perpetrar l’intent d’anul·lar el dret civil català.

1889. Tancament de caixes, la protesta cívica del món comercial i empresarial català davant l’ofegament tributari de l’Estat. La resposta va ser la declaració de l’estat de guerra, la il·legalització de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, l’empresonament de comerciants i grans multes. L’alcalde Robert va dimitir en defensa dels revoltats.

1923. Cop d’Estat de Primo de Rivera que va finiquitar el primer intent de ­sobirania moderna de Catalunya: la Mancomunitat. La repressió contra el catalanisme va ser generalitzada i implacable.

1934. Proclamació de l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. La reacció va ser brutal: empresonament de tot el govern, el Parlament, part de l’Ajuntament i centenars de líders socials, polítics i econòmics: 2.500 persones a les presons i vaixells-presó. Es van tancar diaris i locals i es van il·legalitzar partits. Hi va haver condemnes a mort.

1939. Inici de la dictadura de Franco i de la repressió sistemàtica dels drets civils i nacionals, a banda d’assassinats massius durant anys. Catalunya va haver de lluitar novament pel seu idioma i els seus drets.

Transició política i 2006. Intents d’establir una sobirania efectiva. Fallit.

2017…, torna el blanc i negre.

article 155 de la Constitució aplicat.

[Pilar Rahola, LVG, 20-9-2017] S’està produint de facto una suspensió del dret d’autonomia a Catalunya adoptant-se pels òrgans de l’Estat mesures que són incompatibles amb la naturalesa i exercici de tal dret. La monstruositat jurídica no pot ser més gran. Per no parlar de la destrucció que suposa aquesta manera de ­procedir per al nostre sistema democràtic”.

Aquesta afirmació contundent que acabo de reproduir no neix del braguer del sobiranisme ni s’ha perpetrat en algun racó fosc on s’amaga una d’aquelles impremtes que persegueix desaforadament la Guàrdia Civil. És el fragment d’un article que el catedràtic de Dret Internacional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, ha publicat al portal Eldiario.es. Sota el títol “Per quina raó inconfessable el Govern no ha recorregut encara a l’article 155?”, Pérez Royo desenvolupa la seva convicció que el 155 ja s’ha aplicat, però lluny de fer-ho amb tota la càrrega, els riscos i les conseqüències polítiques que comporta, el Govern ho ha fet amb nocturnitat i traïdoria perquè, segons el catedràtic, “el seu propòsit és crear una mena de buit que li permeti actuar sense cap mena de control jurídic”.

És a dir, crear un forat negre on la llei es converteixi en un instrument arbitrari, a més glòria de les seves barrabassades polítiques.

I així està passant amb tot, des de la intervenció en els comptes de la Generalitat –creant la bogeria d’haver de demostrar si una factura “del banc de sang” o “de neteja” responen al referèndum, i així desenes de milers de factures– fins a l’actuació preventiva contra uns alcaldes que “encara” –i l’adverbi ho és tot– no han comès cap “il·legalitat”.

Pel camí, vulneració de la privacitat en correus, prohibició d’actes, persecució de cartells i, pràcticament, la recuperació del delicte d’opinió, símp­toma clàssic dels estats policials. El Partit Popular i el Govern de Rajoy en particular s’estan carregant literalment l’Estat de dret en un procés involutiu sense precedents i sembla que no li preocupa a gairebé ningú.

En aquest punt, i tal com ja s’ha escrit en alguna altra ocasió, el realment seriós és la complicitat dels diversos estaments que haurien d’impedir aquest atropellament, des de col·lectius de jutges o advocats, passant pel món intel·lectual i periodístic, i acabant en el polític.

Ningú no té l’obligació de defensar la independència de Catalunya, però no haurien de tenir l’obligació de defensar la democràcia? Sembla que no, excepte notables excepcions. La qual cosa obliga a una conclusió lamentable: Rajoy està disposat a passar per sobre de la democràcia per frenar Catalunya. Però ho fa perquè molts dels que haurien de defensar la democràcia han decidit que Rajoy faci la feina bruta mentre miren cap a una altra banda. I, per descomptat, el primer còmplice del disbarat es diu Pedro Sánchez. Mai el silenci de molts no havia estat tan eficaç per a la perversió de la política.

Igualtat o desigualtat entre els espanyols?

[Carles Castro, LVG, 17-9-2017] La igualtat dels espanyols és un objectiu que sembla que obsessiona tots els governs centrals, fins i tot aquells amb una ideologia que s’oposa obertament a l’igualitarisme. I, de passada, la igualtat és un dels principals arguments de l’immobilisme autonòmic.

Tot i això, la suposada igualtat dels espanyols és un dels mites que pitjor se sostenen quan se’ls confronta amb la realitat. Diferents nivells de finançament, diferent dotació en infraestructures, desigual qualitat en els serveis públics… Un simple repàs dels diferents indicadors autonòmics deixa al descobert la magnitud d’aquesta desigualtat.

Per començar, la desigualtat és especialment visible entre les comunitats de règim comú –Catalunya per exemple– i les de règim foral ( País Basc i Navarra, que es financen directament amb els impostos que recapten, que són gairebé tots). És veritat que aquestes últimes suposen només un 6% de la població i menys del 8% del producte interior brut (PIB) espanyol.

Infografía sobre la España desigual

Tot i això, alguns indicadors molt vinculats a la qualitat dels serveis públics reflecteixen un nivell de desigualtat clamorós. Per exemple, en despesa sanitària per habitant, el País Basc és l’autonomia que més inverteix (més de 1.600 euros segons dades del 2015), fins al punt de superar en un 60% la que menys diners en destina: Andalusia (1.090 euros per habitant). I una distància similar s’aprecia en la despesa pública per alumne en ensenyaments no universitaris. Mentre que el País Basc gasta gairebé 9.000 euros per alumne, la mitjana espanyola se situa en poc més de 5.000.

Tot i això, Navarra i Euskadi no són els únics territoris amb un règim fiscal diferenciat. També les Canàries gaudeixen d’un règim econòmic i fiscal especial, amb l’objectiu de “mantenir una significativa menor pressió fiscal que la mitjana de la resta d’ Espanya”. I això s’explica per les característiques geogràfiques de l’arxipèlag canari.

Ara bé, la desigualtat també es reprodueix entre les autonomies de règim comú… encara que no sempre en la mateixa direcció. En molts casos, a més, les diferències estan determinades per l’ús de les competències i dels recursos que fa cada comunitat autònoma. Per exemple, la despesa pública per alumne situa Catalunya en la part baixa de la taula (4.746 euros), a una distància sideral del País Basc, Navarra, Cantàbria, Astúries i Galícia (totes molt per sobre dels 6.000 euros per alumne). Però la cua l’ocupen Madrid, Andalusia i Castella-la Manxa (amb 4.500 euros per alumne). I això repercuteix en el nombre d’escolars per professor: més de 13 a Andalusia i Catalunya, i més de 14 a Madrid, però menys d’11 a Galícia o Astúries. I a tot això cal afegir una dada que influeix en la complexitat del repte educatiu: Catalunya i Madrid tenen un dels percentatges d’alumnat estranger més importants d’ Espanya (entre l’11% i el 13%), mentre que Galícia només en té un 2,6%.

El que és significatiu d’aquestes dades és que els pitjors registres se solen produir en les comunitats que més aporten al PIB espanyol: Catalunya (19%), Madrid (18,9%), Andalusia (13,3%) i Comunitat Valenciana (9,4%). El contrast s’accentua en l’àmbit de la despesa sanitària per habitant. Al marge del cas ja esmentat d’ Andalusia, les comunitats de Madrid (amb 1.243 euros per habitant), València (amb 1.308) i Catalunya (amb 1.312) se situen a la banda baixa de la taula (llocs 16, 12 i 11, respectivament). A la banda alta, a més del País Basc, figuren Astúries (1.526 euros), Navarra (1.510) i Extremadura (1.501).

Tenen res a veure aquestes diferències de despesa amb les necessitats objectives de cada territori? Les taxes de pobresa podrien ser-ne un indicador. Andalusia, però, que és la que menys gasta en sanitat per habitant (i que és als llocs de cua pel que fa a la despesa educativa per alumne) és precisament l’autonomia que encapçala el rànquing de pobresa: un 35,7% el 2015, seguida de Múrcia (31,8%), Extremadura (29%) i les Canàries (28,5%). Al costat contrari, els territoris amb menys nivell de pobresa són les dues autonomies forals (Navarra, 9,6%, i País Basc, 10,9%), seguides de Catalunya (13,9%) i Aragó (14,4%). Madrid (15,1%) ocupa la sisena plaça.

L’atur podria ser un altre indicador de la situació social de cada comunitat. I aquí, de nou, les autonomies forals (Navarra i País Basc) mostren els millors indicadors, amb taxes d’atur entorn de l’11% (que comparteixen amb La Rioja i Aragó), mentre que les més mal col·locades són Extremadura i Andalusia, amb percentatges per sobre del 25%. Catalunya i Madrid se situen a la zona mitjana, amb índexs d’atur del 13%, quatre punts per sota de la mitjana estatal. La paradoxa, una vegada més, rau en el fet que les autonomies que disposen de més recursos són, justament, les que menys pobresa i atur pateixen.

Quins indicadors podrien explicar, llavors, el malestar i la desafecció catalana? O potser no és només una qüestió de diners? Algunes xifres revelen una heterogeneïtat en el desplegament de l’administració pública que podria alimentar el sentiment de greuge. Per exemple, la distribució territorial dels empleats públics. És veritat que Catalunya és la tercera comunitat amb més efectius al servei de l’administració (més de 300.000), per darrere d’ Andalusia (gairebé 460.000) i Madrid (amb prop de 400.000). Però, en termes relatius, mentre que a Catalunya hi ha 40 empleats públics per cada mil habitants, a Extremadura n’hi ha 82, i a Aragó, Castella i Lleó i Madrid n’hi ha més de 60. I la resta d’autonomies, tret de la Comunitat Valenciana (amb 45 per cada 1.000 habitants), tenen més de 50 empleats públics per cada mil habitants.

En aparença, les xifres que explicarien més bé el sentiment objectiu de greuge se situen en l’àmbit històric de les infraestructures. I això més enllà d’un model radial que permet viatjar en alta velocitat de Conca a Albacete o de Segòvia a Zamora, però no de València a Barcelona (on encara queda algun tram de via única com passava en bona part de les línies entre Saragossa i Barcelona abans de l’obertura de l’AVE). El nucli del problema s’ha anat situant al capítol de les inversions. I si res reflecteix més bé aquestes desigualtats és la xarxa de carreteres estatals i autonòmiques. Amb dades del 2015, la correlació entre autovies lliures i autopistes de peatge ofereix la millor imatge del greuge comparatiu. Mentre que Catalunya té la xarxa de pagament més extensa d’ Espanya (633 quilòmetres, quatre vegades més que Madrid, el triple que Andalusia i les dues Castelles o el doble que Galícia, amb una superfície similar), els seus quilòmetres d’autovia (815) gairebé suposen una tercera part dels construïts a Andalusia o Castella i Lleó, la meitat que a Castella-la Manxa i només un 30% més que a Madrid, malgrat que Catalunya quadruplica la seva superfície.

I un altre exemple vistós de la discriminació inversora s’aprecia en el tracte que rep l’aeroport de Barcelona en contrast amb el de Madrid, malgrat que el Prat registra un trànsit de passatgers (44 milions anuals) bastant proper al de Barajas (50 milions) i uns resultats (339 milions d’euros) molt per sobre dels de Madrid (27 milions). La inversió a ­Barajas per als pròxims quatre anys, en canvi, triplica la destinada al Prat.

El gràfic dibuixa una radiografia completa d’aquesta Espanya desigual, però els nombres no ho diuen tot. La desafecció catalana també té a veure sense cap dubte amb el seu nivell d’autogovern i el respecte a la seva identitat.

Autoritarismo posdemocrático

He escrito algunas veces que el autoritarismo posdemocrático es la amenaza que se cierne sobre el futuro de las democracias liberales por la pérdida de peso que los gobiernos están sufriendo en el proceso de globalización. Con un poder económico globalizado y un poder político que sigue siendo nacional y global los problemas de gobernanza son manifiestos, la capacidad de la política de poner límites al dinero y a los mercados es cada vez más débil, incapaz de combatir el chantaje fiscal o los ataques contra la deuda del Estado. Y la impotencia genera autoritarismo. Con los gobiernos cada vez más reducidos a las funciones de seguridad y orden público, la tentación de limitar paulatinamente derechos y libertades y reforzar la dimensión represiva (con la coartada de la amenaza terrorista) es constante.

Estos días me pregunto si el gobierno de Rajoy representa un experimento en la construcción del autoritarismo postdemocrático. En este sentido la gestión del caso catalán con la renuncia, desde el primer día, a afrontarlo políticamente y con la estrategia de parapetarse detrás del poder judicial, trasladando al terreno del delito un debate que nunca tenía que salir del ámbito de la política, es un caso de estudio. Los primeros años de Rajoy fueron profundamente ideológicos, con batallas en el terreno de la educación y de los derechos personales, con una reforma laboral de clase que ha dejado a los trabajadores al margen de la recuperación, con voluntad de renacionalizar las políticas de enseñanza y de revisar la legislación del aborto. Una restauración conservadora que en parte quedó frustrada, y pagaron por ello sus principales tenores Wert y Ruiz Gallardón, por el impacto de la crisis económica, por la herida de la corrupción y por el rechazo de una parte de su propio electorado. El ritmo cambió bruscamente. De la batalla ideológica se pasó al liderazgo del hombre imperturbable, a la minimización de los problemas, a la inacción como solución. Fue la apoteosis del sentido común, como le gusta decir a Rajoy, que, según, se le recordaba con ironía está a punto de caducar.

Durante estos años, Rajoy ha ido parapetándose detrás de los tribunales, en manifiesta dejación de responsabilidades que eran estrictamente políticas, generando además una creciente confusión entre poder político y poder judicial. Fracasado en parte su proyecto de restauración ideológica, Rajoy se ha enfrentado a la cuestión catalana desde el desdén, agazapado en “un debate estéril sobre legitimidad y legalidad que no resolverá el problema” (editorial del Financial Times). Y ahora lo paga. Negó el problema político desde el primer momento. Lo traspaso a los tribunales hasta el punto de que en 2015 perpetró algo insólito en las democracias liberales: atribuir al Constitucional funciones penales, desnaturalizando su función de responsable del control de las normas. Probablemente, Rajoy ha sido víctima de un autoengaño: la creencia de que el independentismo se hundiría sólo, la fantasía de que los catalanes como siempre frenarían antes del choque, el fatalismo de un problema que está allí pero que no pudo imaginar que saliera de su ámbito habitual de confort (que en tiempos de Pujol había tenido retroalimentación mutua) Los problemas políticos se afrontan políticamente, Rajoy se negó a hacer política, nunca se planteó trabajar para construir una mayoría alternativa en Cataluña, porque siempre la ha visto como territorio ajeno, y ahora no le queda otra vía que desplegar la vía autoritaria, con el traslado a los tribunales del problema que no resolvió. Triste favor a la justicia, cuya imagen saldrá tocada de esta aventura.

Y lo hace con la única estrategia que le queda tras descartar todas las demás: buscar la propagación del miedo. Llamar a declarar a 720 alcaldes, amenazar a los ciudadanos que formen parte de las mesas electorales y a los que vayan a votar un referéndum ilegal, prohibir mítines, es un intento de socialización del pánico, que no le evitará tener que mandar a la policía el 1-0. Por su desidia. Los derechos se conquistan colectivamente, pero son siempre individuales. Nadie puede tenerlos por nosotros. De ahí, la sospecha de Yuval Noah Harari, el autor de Homo Deus: Las dictaduras del futuro, alimentadas por una masa de datos, no oprimirán más a los grupos, sino directamente a los individuos de los que se sabrá todo. Autoritarismo posdemocrático es la figura.

11 de setembre de 2017: manifestació de la Diada

S'està carregant el vídeo del Twitter

 

Resultado de imagen de ara i 11 setembre mapa

  1. Què és la Llei de Transitorietat Jurídica? [Regió7, 28-8-2017]
  2. Las diez claves de la ley del referéndum de Cataluña [El País, 6-9-2017]

  3. Diccionari bàsic per entendre el Procés [Ara, 8-9-2017]

OPINIONS diverses:
*Visca Catalunya! [Juan Luis Cebrián, 10-9-2017)
          *Un onze de setembre diferent [LVG, editorial,11-9-2017}
          *Ferreras, Cebrián i la calculada fal·làcia de la violència a Catalunya [Josep              Casulleras Nualart, VilaWeb, 10-9-2017]
           *La força de la gravetat [Antoni Puigverd, LVG, 11-9-2017]
*Moderats sense alternativa [Francesc-Marc Àlvaro, LVG, 11-9-2017]
*El Brexit y el lío catalán [Jhon Carlin, El País, 11-9-2017]

 

Les matrones de Tortosa [Treball de recerca- Pilar Salvador]

LES MATRONES DE TORTOSA

La seva autora, Pilar Salvador, ha fet una investigació on relaciona la història i el Dret, comparant dos textos de caràcter jurídic: el Liber Iudiciorum (segle VI) i el Còdex de Costums de Tortosa (segle XIII). Aquestes fonts històriques de caire jurídic han estat la base per a respondre a una pregunta: quins drets van ser adquirits per les matrones de Tortosa al segle XII? Es tractava de saber si les dones de l’orde de l’atxa havien aconseguit un reconeixement jurídic gràcies als privilegis atorgats pel comte de Barcelona i, consegüentment, si aquest fet va quedar reflectit d’alguna manera en l’ordenament jurídic d’aquells temps medievals.

L’autora del treball de recerca les matrones de Tortosa no tan sols ha utilitzat les fonts primàries sinó que ha consultat tota una diversitat de fons documentals molt rellevants per contextualitzar la conformació de l’orde de l’atxa durant el segle XII. Cal destacar, a més, la utilització de la font oral recollint el testimoni del doctor en dret Jesús Massip i Fonollosa, historiador i director honorari del Museu-Arxiu de Tortosa.  El resultat és un treball exemplar que combina les fonts primàries de caràcter històric i jurídic, els documents d’arxiu i  les fonts orals.

Centre de recursos pedagògics Vallès Occidental II

Centre de recursos pedagògics Vallès Occidental II

Pilar2

Resolució i acte de lliurament de Premis a treballs de recerca de batxillerat [Facultat de Dret – Universitat Pompeu Fabra]

  • Pilar Salvador, amb “Les matrones de Tortosa“; Laia Casajoana, amb “De l’amor romàntic a la violència masclista”, i Laura Cuchi, amb “La igualtat de gènere no significa que homes i dones siguin iguals, però sí que ho siguin les seves opcions i possibilitats de vida”, van ser les tres estudiants de batxillerat guanyadores en les modalitats de Dret, Criminologia i Relacions Laborals, respectivament.

    Foto de grup de les premiades i membres de la comissió avaluadora (UPF, 2017)

 

 

La immigració a Catalunya

[Judit Carrera, El País, 8-11-2014]
En vigílies del 9-N, és interessant constatar la proliferació de projeccions de futur que genera la perspectiva de la independència de Catalunya. Aquesta setmana es va presentar a Barcelona el Llibre Blanc de la capital d’Estat i, fa només un mes, el Llibre Blanc de la Transició Nacional de Catalunya, que inclou reflexions prospectives sobre diferents àmbits de l’organització d’un Estat independent. Benvinguts siguin aquests informes que alimenten el debat raonat i que haguessin estat un bon punt de partida per a una discussió política de fons com la que va tenir lloc en el referèndum d’Escòcia.

Per complementar aquests horitzons de futur, s’acaba de publicar un llibre important que ofereix una fotografia de present de Catalunya a partir de la immigració. Es tracta de Catalunya al mirall de la immigració. Demografia i identitat nacional (L’Avenç), una obra monumental d’Andreu Domingo que analitza l’evolució de la població catalana des de principis del segle XX fins a l’actualitat. És un llibre exhaustiu que, a partir del cas català, recorre molts dels debats polítics, jurídics i culturals vinculats a la immigració en les societats occidentals de les últimes dècades. No obstant això, més enllà dels discursos teòrics, el més interessant del llibre és el retrat demogràfic que fa de Catalunya, la fotografia real de qui som, on hem nascut i on emigrem. En un moment de tantes incerteses i especulacions, és reconfortant trobar un llibre que parteix de la realitat demogràfica que efectivament tenim i que resulta imprescindible per elaborar una idea fidedigna de la nostra societat.

La principal conclusió del llibre és la centralitat de la immigració en l’evolució de la població de Catalunya. Que aquesta ha estat una terra de pas i d’acolliment no és només un tòpic. Domingo demostra fins a quin punt les principals onades d’immigració del segle XX han estat determinants per a la Catalunya actual. Amb la població envellida i la baixa fecunditat pròpies de tot país que ha fet la seva transició demogràfica, Catalunya ha passat de 2 milions d’habitants el 1901 als 7,5 milions actuals gràcies sobretot a tres onades d’immigració: la del primer terç de segle, la que va tenir lloc durant el franquisme i la més internacional i recent de finals dels anys noranta i principis del segle XXI.

Amb aquesta perspectiva de llarg recorregut, Domingo demostra que les migracions depenen essencialment dels cicles econòmics, de tal manera que les tres van tenir lloc durant les fases de creixement prèvies a la crisi del 1929, la del petroli del 1973 i la global i financera del 2008, respectivament. D’entre totes, sobresurt l’última immigració internacional, perquè és la més important en termes absoluts, que avui representa el 17,7% de la població i que ha estat la responsable del 90% del creixement demogràfic recent català. A això últim contribueix sens dubte el fet que els seus integrants tinguin una mitjana d’edat de 31,3 anys. Així, la immigració internacional ha canviat el demos català de manera radical. Com a mostra, una anècdota: tots els estats del món estan avui representats en algun municipi català.

El llibre de Domingo és un triturador de tòpics. Per exemple: la  intensa onada d’immigració internacional no ha comportat la creació de guetos

El llibre de Domingo és també un triturador de tòpics. Per exemple: aquesta intensa onada d’immigració internacional no ha comportat la creació de guetos. Només en 16 municipis catalans el nombre de nascuts a l’estranger supera als nascuts a Espanya, sense que necessàriament això comporti pobresa o marginalitat. De fet, les àrees més segregades de Catalunya estan ocupades per ciutadans d’altres països de la UE, molts dels quals amb un elevat poder adquisitiu.

Un altre tòpic que desfà el llibre és que el català s’ha mantingut no a pesar, sinó gràcies a la immigració. La llengua és el principal tret cultural dels catalans i, com a tal, és molt més obert i fàcil d’adoptar que una nacionalitat, una religió o evidentment una raça. A l’immigrant només se li demana que respecti que el català és la llengua pròpia i que no s’oposi al fet que sigui la llengua dels seus fills. Així, amb el temps, el català s’ha convertit en el principal instrument d’integració i de reconeixement dels immigrants, de manera que l’acceptació, aprenentatge i ús de la llengua han revertit de manera directa en la seva bona salut actual.

Catalunya al mirall de la immigració és un llibre ple de matisos que aborda la complexitat de la immigració i de fenòmens demogràfics d’enorme transcendència i sensibilitat política i social. Així, per exemple, es dilueix la idea comuna que Franco va utilitzar la immigració rural per intentar desnaturalitzar el poble català, o s’alerta del perill de creure que Catalunya està expulsant de manera massiva els seus joves més ben formats davant el risc que es converteixi una profecia autocomplerta.

En un moment en què els catalans manifesten una clara voluntat de passar per les urnes per fixar el seu propi retrat i decidir el seu futur, estem davant un llibre interessant i de gran utilitat.

Judit Carrera és politòloga

UNA ESPAÑA SIN ESPEJOS [Joan B. Cuya i Clarà, El País, 18-10-2014]

Artur Mas es un zombi que ha perdido el juicio”. “Si no fuera porque en Euskadi nos mataban, yo diría que esto de Cataluña es peor”. “ETA es un aliado de Mas”. El proyecto independentista es “el sueño de una Gran Andorra”, paraíso de evasores fiscales y blanqueadores de dinero negro. Manifestarse pacíficamente por las calles el Once de Septiembre equivale a “conmemorar una guerra civil”. La demanda soberanista catalana “supone un ultraje” para las demás autonomías. Los grupos partidarios de la consulta constituyen una “anticosmopolita coalición de agropecuarios y antisistema”. El “desafío por parte de los independentistas” sólo pretende “tapar las vergüenzas de una de las autonomías más corruptas, Cataluña”.

Las frases que llenan el párrafo anterior son sólo un mínimo florilegio de descalificaciones lanzadas, a lo largo de las últimas semanas, contra la pretensión —rotundamente mayoritaria en las instituciones democráticas catalanas— de celebrar una votación consultiva acerca del futuro estatus político de Cataluña. Unas frases no recolectadas en ambientes extremistas y marginales, sino dichas o escritas por lo más granado de la clase política y de la intelectualidad españolas del año 2014.

De 2014, sí, cuando se investiga un caso de fraude y malversación masivos en la base aérea de Getafe; y existe una denuncia por la gestión económica del Hospital Militar Gómez Ulla; y cada día conocemos detalles más escandalosos alrededor del asunto de lastarjetas negras de Caja Madrid y de Bankia; y sabemos que el líder histórico del SOMA-UGT, Fernández Villa —el hombre del pañuelo rojo al cuello y el puño en alto, junto a Alfonso Guerra, en Rodiezmo— ocultó al fisco 1,4 millones de euros; y crecen el fraude de los ERE y el de los fondos de formación para parados en Andalucía; y siguen coleando los casos Gürtel, y Fabra, y Cotino, y Bárcenas, y Palma Arena, y Nóos, y…

No, no se preocupen, no voy a atrincherarme en el y tú, más. Y, desde luego, no creo que los escándalos citados quiten ni un ápice de gravedad al caso Palau, al caso Pujol o a las derivaciones que uno u otro puedan tener, y que deben ser investigadas hasta las últimas consecuencias. Pero el hecho de que, mientras los estallidos de la corrupción lo sacuden todo (realeza, Fuerzas Armadas, partidos, sindicatos, instituciones financieras, administraciones públicas…), haya quien presente la Cataluña autónoma como la cueva de los 40 ladrones me parece muy sintomático de un problema sobre el que sí quisiera reflexionar un poco: el aparente embotamiento, la parálisis de la capacidad autocrítica de intelectuales y políticos españoles ante el así llamado “desafío catalán”.

Bien está que, frente a dicho reto, se busquen las contradicciones del bloque soberanista, y se hurgue en las evidentes debilidades del proceso preparatorio del 9-N, y se subrayen las consecuencias negativas de una eventual independencia, etcétera. Pero, ¿no sería también saludable que algunas cabezas pensantes, desde la defensa de la unidad de España, reflexionasen seriamente sobre cómo y por qué ha llegado Cataluña al estado de opinión presente?

Cuando digo “seriamente”, me refiero a dejar de lado imaginarios e imposibles lavados de cerebro, a no obsesionarse con la supuesta capacidad adoctrinadora de una Televisió de Catalunya cuya cuota de pantalla alcanza a lo sumo el 14%, y a examinar con rigor la gestión jurídica, política, discursiva y cultural que el establishmentespañol ha hecho, a lo largo de las últimas tres décadas y media, de la pluralidad identitaria del Estado. Desde la LOAPA hasta las reacciones y respuestas ante el nuevo Estatuto catalán entre 2005 y 2010, para entendernos. Ya puestos, tal vez esos intelectuales críticos podrían mirarse al espejo de la historia contemporánea de España y tratar de descubrir en ella alguna lección provechosa para el escenario actual.

Por mi parte —espero que puedan perdonarme la osadía—, me permitiré aventurar alguna hipótesis muy personal. Para no retrotraerme a siglos que conozco menos, mi impresión es que, desde los albores de 1800, la cultura política española sólo ha concebido los conflictos de poder a los que hubo de enfrentarse en términos de victoria o derrota. La transacción, el fifty-fifty, el compromiso —ese concepto que, en alemán (Augsleich), sostuvo la estabilidad de la Europa danubiana durante el medio siglo anterior a la Gran Guerra, por ejemplo— resultan extraños, y objeto de menosprecio, en el acervo político hispano. Eso sí: es una incapacidad para el compromiso provista siempre de sólidas bases jurídicas y constitucionales.

La Constitución de Cádiz de 1812 definía “la Nación española” como “la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios”; los absolutistas, por su parte, consideraban a Fernando VII soberano omnímodo “de las Españas y de las Indias”. Sin embargo, ni una legalidad ni la otra pudieron impedir que, en los tres lustros siguientes a la promulgación de la Pepa, la gran mayoría de los presuntos españoles del hemisferio americano dejasen de serlo para convertirse en ciudadanos de una serie de repúblicas independientes. Bien es cierto que Madrid tardó décadas en aceptarlo y en reconocerlas.

La monarquía británica, en cambio, obró de un modo bien distinto. Aleccionada por el fracaso de la receta del todo o nada frente a la rebelión de las Trece Colonias de América del Norte, a lo largo del siglo XIX se apresuró a conceder amplísimos autogobiernos a sus criollos de las colonias de poblamiento europeo (Canadá, Australia, Nueva Zelanda, el Cabo…), desactivando así las ansias de independencia de tales territorios y conservando hasta hoy mismo a la mayor parte de ellos —y a muchos otros— en el seno de la Commonwealth.

Significativamente, no ha existido jamás ni siquiera a nivel de proyecto una Commonwealth, una Mancomunidad hispánica de naciones. La España oficial no extrajo de la pérdida de la América continental ninguna lección útil y, cuando eclosionó el problema cubano, lo afrontó con la misma y desastrosa fórmula: inflexibilidad jurídica y firmeza retórica: el artículo 89 de la Constitución de 1876 consideraba a Cuba una “provincia de Ultramar”, parte inalienable de la nación; y el presidente Cánovas proclamó enfáticamente que España defendería Cuba “hasta el último hombre y la última peseta”. Los resultados del envite son de sobra conocidos.

Sí, ya sé que Cataluña no es Cuba, ni el virreinato del Río de la Plata. No estoy comparando las situaciones respectivas, sino los reflejos profundos del Estado español cuando se le plantean problemas de soberanía. Y ni siquiera soy original en eso: hace casi un siglo, en diciembre de 1918, un peligrosísimo separatista de nombre Francisco Cambó reprochaba en sede parlamentaria al Gobierno —a los gobiernos españoles de la Restauración— “querer prescindir por completo de las soluciones que en el mundo han tenido los pleitos de libertad colectiva”, llegando “a la triste conclusión de que un pleito de libertad colectiva no tenía solución jurídica, como nunca lo han tenido, por desgracia, en España”.

Desde luego, Cambó no pensaba en Escocia. Y ni siquiera se le había pasado por las mientes el caso de Gibraltar, ese microproblema de libertad colectiva que la España oficial no ha sabido resolver en tres siglos. Primero, porque trató de arreglarlo a base de cañonazos y asedios; luego, con verjas, candados y tapones fronterizos; siempre, con el objetivo último de ver a los gibraltareños rendidos y saliendo de uno en uno, con el carné en la boca. Lo dicho: victoria o derrota, sin términos medios. ¿Acaso hemos olvidado ya la épica reconquista de Perejil?

No, la inmensa mayoría de los catalanes que quieren ejercer la soberanía no odian a España ni lo español. Pero se sienten, especialmente desde el año 2000, maltratados moral y materialmente por un Estado —por un sistema jurídico-político— que perciben como ajeno, cuando no hostil, a su identidad y a sus intereses. Y, tras la sentencia que en 2010 disipó tantas ilusiones, no creen haber recibido de aquel Estado otra cosa que desdenes, humillaciones y amenazas.

Joan B. Culla i Clarà es profesor de Historia Contemporánea en la Universidad Autónoma de Barcelona.