Des que el règim franquista va convertir l’edifici en seu de la “Brigada Político-social y de Servicios Especiales”, la comissaria de Via Laietana va ser sinònim de repressió policial i de tortures. L’objectiu, ara, és transformar-lo en un museu. Marina Llansana
Els interiors foscos de la tortura: dins la ‘Via Laietana’
La pràctica de la tortura va ser habitual durant la llarga dictadura franquista. Els dissidents amb el règim, especialment comunistes i catalanistes, van rebre de valent en una comissaria cèlebre perquè hi treballaven alguns dels agents que més s’acarnissaven amb els detinguts. Ho prova aquest text, que recull testimonis escruixidors. Antoni Batista
La casa dels horrors
El sinistre edifici de Via Laietana es va cruspir per sinècdoque el nom de tot un carrer [Antoni Batista, ara, 20/11/2019]
La placa que recorda les tortures a la Via Laietana i que ha estat atacada diverses vegades / DANI RÍOS
La Via Laietana va ser des de 1941 la seu de la VI Brigada Regional de Investigación Social, encarregada de la repressió d’uns “delictes” que en democràcia hem d’entrecomillar però que el feixisme normalitzava. Les atribucions dels departaments ja il·lustren què perseguien: Afers Laborals – Grup I; Activitats Catalano-separatistes – Grup II; Activitats Comunistes – Grup III; Activitats Anarquistes, Trotskistes i Socials – Grup IV; Escortes i Sectes – Grup V; Prefectura i Direcció de Serveis, Secretaria, Servei de Guàrdia – Grup VI; Servei d’Universitat – Grup VII.
Els seus primers caps, Eduardo Quintela i Pedro Polo, implanten la tortura d’una manera sistemàtica en els anys més cruels de la postguerra. Es posen noms argòtics a les pràctiques perverses dels maltractes més terribles: “el corro” de llenya coral a ma i a màquina, amb els estris que guardaven en una vitrina que mostraven per intimidar; “la banyera” o ofegament, que ha arribat lamentablement als nostres dies en les variants de “la bossa” o el waterboarding ; “la cigonya”, els canells emmanillats per darrera dels genolls a la gatzoneta; “els elèctrodes” a cossos mullats; “el quiròfan”, el detingut lligat a una taula de cintura cap avall, rebent tota mena de turments… La llista heroica dels que els van patir i aguantar fins al límit de la pèrdua de coneixement és llarga, encara més la de milers de detinguts i fitxats, i la representen amb molt d’honor noms com Tomasa Cuevas, Miguel Núñez, Gregorio López Raimundo, Helios Babiano, Maria Rosa Borràs, Jordi Pujol, Vicente Cazcarra, Jordi Dagà, Jordi Carbonell…
L’any 1974, el cap de la Brigada, Julián Gil Mesas, encara demanava a la Direcció General de Seguretat honors per als 95 agents que havien participat en operacions tan galdoses com la detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya i el MIL de Salvador Puig Antich. El maig de 1976, Pep Martínez Barceló, de Bandera Roja, amb Marc Palmés i Magda Oranich d’advocats, arrenca la primera i única condemna de policies franquistes per torturar.
El 6 de juliol de 2005, Joan Tardà presenta en roda de premsa la iniciativa parlamentaria al Congrés per tal que la Prefectura sigui un museu i memorial de la lluita antifranquista. L’acompanyem Jordi Carbonell, amb el seu testimoni de víctima; Pep Cruanyes, representant de la Comissió de la Dignitat, i jo mateix, que vaig redactar el primer esborrany a partir de les meves recerques als arxius de la Social. Tinc al magnetòfon de la memòria els testimonis esfereïdors que vaig enregistrar, i a la retina la imatge apocalíptica de tots els lligalls d’atestats, declaracions i fitxes, amuntegats en un magatzem a punt d’enviar a l’arxiu històric de la policia, a Alcalá de Henares. Tot el que vaig poder fotocopiar és al Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI-UB), a l’abast dels investigadors acadèmics. I, esclar, tant de bo que també al futur espai de la memòria.
ENTREVISTA A PEP MARTÍNEZ
Pep Martínez Barceló va passar moltes hores a la prefectura de la Via Laietana perquè el van agafar cinc vegades en només dos anys: el balanç és de 13 dies a comissaria. El primer cop, després de les eleccions municipals de l’octubre del 1973; el segon, en la cèlebre caiguda dels 67 de l’Assemblea de Catalunya, el 8 de setembre del 1974, i l’última vegada, el 6 de maig del 1976, quan la Brigada Social estava a les acaballes, el van torturar. Tenia 28 anys.
El seu testimoni va servir per denunciar els policies i recentment n’ha escrit una novel·la: ‘Atilano’. El nom d’un dels policies més tristament cèlebres de la Brigada Social, Atilano del Valle Oter, cap del grup anticomunista.
1. Quan arriba a comissaria ja es troba l’Atilano?Pep Martínez Barceló.
Em van detenir dos agents que em devien conèixer de les detencions anteriors. L’Atilano m’esperava; em coneixia perquè vivíem a prop. D’entrada no em van fer res, però a mesura que m’interrogaven m’anaven pressionant, feien veure que altres companys de la mateixa caiguda havien cantat. Em tenien un parell d’hores, em baixaven als calabossos, em tornaven a pujar…
2. Què li van fer?
Van caure les primeres hòsties, pessics, estirades d’orelles. Però l’Atilano no em va tocar, no em va posar les mans a sobre. Estava sempre assegut, jugava amb la pistola, m’apuntava, amenaçava, “se te va a caer el pelo”, “hueles a quemado”… El pitjor va ser quan em van penjar d’una barra de ferro, emmanillat sobre unes benes, per no deixar marques, i a la gatzoneta: passen la barra entre les cames i els braços, darrere dels genolls, l’aixequen, et van voltejant i van fent preguntes, et peguen, m’anaven picant a la panxa amb un tornavís… Però no van aconseguir que delatés ningú ni que firmés la declaració.
3. Com ho va aguantar?
No ho saps ben bé, perquè desconeixes fins a quin punt el cos té capacitat de resistència. El meu sistema era molt simple: aconseguir anar al vàter amb un tros de paper, perquè quan el cos ha evacuat i funciona, et refàs. I tenint clar que allò no pot durar més de 72 hores, aguantes. Vaig patir al principi, perquè ningú no sabia que m’havien detingut i estava sol a expenses d’ells. Ara, per què resisteixes no ho acabes de saber mai.
4. I al jutjat va denunciar les tortures.
Quan vaig arribar al jutjat vaig explicar el que m’havien fet, i el jutge va ser el que em va veure tan cascat que va activar la denúncia ell mateix: em va fer reconèixer per un forense i aleshores jo vaig declarar amb els meus advocats, Magda Oranich i Marc Palmés. Quan després van ser jutjats els policies, els seus companys ens van fer un passadís i anaven pegant-nos, en Palmés i la meva dona van rebre, fins que el jutge els va fer desallotjar.
L’EDUCACIÓ A TRAVÉS DELS ULLS DE LA NEUROCIÈNCIA [Judit Monclús, ara, 16-11-2019]
Conèixer el funcionament del cervell és important en l’àmbit educatiu per poder veure quines estratègies es poden aplicar a l’aula per facilitar l’aprenentatge de les diverses matèries
“Entendre com funciona el sistema nerviós és de vital importància, ja que té una aplicabilitat directa quan a l’escola s’hi treballen les funcions cognitives. Per exemple, des de la neurociència sabem que per a diferents tipus d’aprenentatge i per a diferents tipus de memòria hi ha una estructura molt important al cervell que es diu hipocamp i que treballa relacionant els estímuls amb el context. Per tant, conèixer això pot tenir una aplicabilitat directa en l’àmbit educatiu, perquè si aprendre un contingut concret depèn de l’hipocamp, podrem veure quines estratègies d’aprenentatge es poden aplicar a l’aula perquè l’adquisició d’informació sigui més fàcil per a l’estudiant”, explica Diego Redolar, doctor en neurociència i professor dels estudis de ciències de la salut a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
Fa temps que l’educació s’ha començat a fixar en la neurociència per millorar els processos d’ensenyament i d’aprenentatge. Conèixer com s’estructura, com s’organitza i com funciona el cervell i aquest substrat neural que ha de donar cabuda a l’aprenentatge ha de permetre millorar les pràctiques pedagògiques i el disseny d’aquestes experiències a l’aula.
La neurociència permet veure quines estratègies d’aprenentatge es poden aplicar a l’aula perquè l’adquisició d’informació sigui més fàcil per a l’estudiant
“Tothom pensa que té el cervell que li ha tocat, i no és veritat. Tenim el que hem construït nosaltres mateixos. Hi ha una propietat que s’anomena plasticitat cerebral que ens permet personalitzar i construir els nostres mapes cerebrals a partir del naixement. Això serveix per adaptar-nos, que és justament el que fan les funcions executives del cervell: emergeixen de la trobada entre el món extern, que ens proposa situacions que hem de resoldre, i el nostre món intern, que imagina solucions i els resultats d’aquestes possibles solucions”, explicava fa uns dies la neurobiòloga Mara Dierssen al segon Congrés Internacional de Neuroeducació, celebrat a Barcelona. Durant el seu discurs va assenyalar el funcionament del cervell i va explicar com els canvis en l’arquitectura neuronal que es produeixen amb l’aprenentatge incidiran després en el funcionament de les xarxes neuronals. “En el moment de néixer ja està estipulat quins factors de risc i quins factors protectors tenim a tots nivells. Naixem amb la vulnerabilitat genètica de la predisposició a tenir més facilitats o més dificultats en una sèrie d’habilitats i de conductes. A nivell cognitiu passa el mateix. A diferència d’altres òrgans, el cervell neix molt immadur i no és fins passada l’adolescència que finalitza aquesta maduració cerebral. L’ambient és molt important per entendre com aquesta genètica es va expressant i determina moltes de les habilitats, competències i maneres de comportar-se que tindrem al llarg de la vida”, assenyala Marta Portero, doctora en neurociències i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i de la UOC.
Canvis competencials
“Abans de les noves tecnologies i en contextos d’aprenentatge, es buscaven les vies per accedir a la informació. Ara en tenim molta i el procés canvia: s’ha de seleccionar la que és important i eliminar l’altra. A part, també hi ha hagut canvis pel que fa a la immediatesa a l’aconseguir-la i això fa que els infants tinguin poca tolerància a la demora, fet que també afecta els seus processos cognitius”, apunta el doctor Diego Redolar. Alhora, indica que han canviat les estratègies d’interacció amb aquesta informació: “Com que la tenim més a l’abast, no es potencia tant el fet de guardar-la d’una manera cognitiva. Més aviat memoritzem on anar a buscar-la quan la necessitem, perquè ja sabem on trobar-la”. I una altra qüestió per tenir en compte: la representació dels dits polze i índex a l’escorça motora ha augmentat de mida en el cas dels infants que han crescut amb dispositius mòbils.
L’elevada plasticitat cerebral fa que l’ambient permeti modificar en certa manera aquestes predisposicions genètiques per a les quals la persona estava menys preparada. “Si una habilitat per a la qual tenies molta predisposició genètica no l’has entrenat mai a causa de l’ambient, probablement mai tindràs èxit amb aquesta habilitat. El que marca la diferència és l’exposició ambiental a uns certs estímuls que desenvolupin aquelles competències. És a dir, quan coincideixen una bona genètica amb un bon ambient que estimuli una habilitat determinada és quan s’aconsegueixen els nivells eficients d’una competència”, indica Portero.
QUÈ MILLORA L’APRENENTATGE?
Segons apunta Portero, el més rellevant que la neurociència pot aplicar a l’educació és que els mestres tinguin en compte quins factors poden facilitar la consolidació de la memòria dels alumnes, perquè el que aprenguin duri temps. Per aconseguir-ho s’ha de tenir en compte la intervenció de diferents factors. “Entre els més rellevants hi ha que la metodologia promogui l’atenció, clau per facilitar la construcció d’una bona memòria. També cal promoure els processos relacionats amb l’activació de la memòria de treball i, per fer-ho, és important que l’alumne pugui connectar les coses noves amb les que ja sap, així com que es tingui en compte la motivació a l’aula. Tampoc cal oblidar que els infants són éssers socials per naturalesa i que, per tant, hi ha d’haver espais en la metodologia perquè es desenvolupi el cervell social. Per acabar, cal considerar la relació entre el cos i la ment, ja que com més benestar tingui el cos, millor serà la cognició. Per això cal tenir en compte les hores de son, l’exercici físic i l’alimentació, que, com més qualitat tinguin, més ajudaran en l’aprenentatge de l’alumne. En això les famílies hi juguen un paper fonamental”, indica Portero.
E més rellevant que la neurociència pot aplicar a l’educació és que els mestres tinguin en compte quins factors poden facilitar la consolidació de la memòria dels alumnes
Les emocions també exerceixen un paper potenciador de la memòria i, per tant, de l’aprenentatge. “Les emocions ens han servit al llarg de la història per sobreviure com a espècie animal. Per tant, quan tenim una reacció emocional molt forta, el nostre cervell ho interpreta com un senyal biològic emocional per a la supervivència i fa que el record sigui més durador. Així, és important vincular l’aprenentatge a situacions emocionalment positives, ja que, d’alguna manera, condicionem els nens i les nenes perquè vulguin seguir aprenent”, afirma Anna Carballo, psicòloga, doctora en neurociències i professora col·laboradora del grau en psicologia de la UOC.
És important vincular l’aprenentatge a situacions emocionalment positives
A l’hora de respondre què cal fer per potenciar els punts forts del cervell, els experts coincideixen sense vacil·lar: conèixer bé l’infant. “Quan em demanen opinions sobre metodologies i materials, potser sí que n’hi ha que poden potenciar un aprenentatge més significatiu, però per a mi el més important és la figura del mestre. És competent, coneix els seus alumnes i sap adaptar la pràctica pedagògica a les necessitats que puguin tenir. És fonamental aquesta part d’artesania que tenen els mestres. Tot i tenir moltes teories al cap, al final el que han de fer és conèixer a fons els infants que tenen a l’aula”, diu Carballo. A la vegada, apunta que la neurociència no inventa cap pedagogia nova però aporta un marc teòric científic empíric en el qual els mestres poden fomentar la seva pràctica educativa. “La neurociència no ha de dir als mestres què han de fer i què no, però sí que serveix perquè els claustres i els col·lectius docents es comencin a qüestionar per què fan el que fan, i això ja és una pràctica reflexiva superpotent”.
També recorda que una de les idees que defensa la neurociència és que l’aprenentatge és un procés actiu i que depèn de l’aprenent. “Tot el que passi per una metodologia activa facilita que siguin els estudiants els que construeixin el seu propi procés d’aprenentatge. Això no vol dir deixar-los al Google i que vagin fent, sinó que es tradueix en un guiatge en el qual ells siguin els protagonistes del que estan aprenent perquè hi veuen un sentit, un significat i que els serveixi per resoldre problemes”.
Com es fa la història? Un matí amb Patrick Boucheron [J. MONCLÚS, ara, 16-11-2019]
“Sou el públic que més m’estimo per una raó molt senzilla: vaig néixer el 1965 i soc historiador, que és una manera de no fer-se gran completament, perquè per a mi l’exercici de la història i la manera com l’hem de dirigir a la gent és una manera d’agrair la joventut. L’hi dec tot, a la joventut. Per això intento que la meva vida d’adult com a professor consisteixi en no ser gaire infidel al que pensava i esperava a la vostra edat”. Amb aquestes paraules l’historiador francès Patrick Boucheron encetava el dijous 6 de novembre la seva intervenció al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) davant un públic format per 250 alumnes de secundària de diferents centres de la ciutat. Professor del prestigiós Collège de France, especialista en la Itàlia medieval i coordinador del celebrat volum Història mundial de França, Boucheron se citava amb els joves per reflexionar sobre l’ofici d’historiador i les implicacions ètiques i polítiques que comporta exercir-lo actualment.
“No podem creure que sempre tenim raó respecte al passat, que som més democràtics, més oberts, més tolerants i més liberals que aquells que van actuar abans que nosaltres. Els vostres professors us ensenyen a portar al moment d’ara el que creieu entendre del passat, a contextualitzar-ho. I això vol dir que la història és comprensiva. És a dir, ha d’entendre, ha de comprendre, no ha de jutjar ni ser superior o altiva, ni suscitar venjança. També ha de considerar que les dones i els homes fem el que podem sense poder-ho fer tot, i que en un moment concret potser van fer més del que pensem ara que podien fer”. Boucheron es va fixar en el cartell de l’exposició Feminismes! per expressar aquesta convicció i va afirmar que el feminisme és una presa de paraula que fa visible una situació en què les dones fan allò que no creien que serien capaces de fer possible: un alliberament que ateny tots els gèneres.
Boucheron es va citar amb els joves per reflexionar sobre l’ofici d’historiador i les implicacions ètiques i polítiques que comporta exercir-lo actualment
Davant d’un públic emmudit, Boucheron va anar desgranant els seus punts de vista sobre què és la història i com l’hem d’entendre. “Als historiadors no els demanem que siguin neutres, sinó que siguin justos i honestos, que tinguin un punt de vista. Així que, també en el meu cas, hi ha tot un seguit de determinacions socials, històriques, culturals i de gènere que determinen el meu punt de vista”, va dir.
Boucheron defensa que la història ha d’entendre, ha de comprendre, no ha de jutjar ni ser superior o altiva, ni suscitar venjança
D’HERÒDOT A INDIANA JONES
Al llarg de la seva dissertació, l’historiador va apuntalar les seves explicacions amb les valoracions que van fer de l’anàlisi historiogràfica en altres moments personatges com la filòsofa Hannah Arendt parlant dels “tresors perduts” o les relacions que va establir Heròdot entre la literatura del que és real i l’experiment. Fins i tot va parlar d’Indiana Jones -va dubtar de si la seva audiència sabia de qui es tractava-, l’arqueòleg de ficció que va utilitzar per afirmar que el millor de la història no és el resultat, sinó el camí. “L’historiador és un arqueòleg del temps present, que està fet de molts passats acumulats. Si realment volem ser contemporanis, no n’hi ha prou amb ser-ho amb els vius, també cal ser-ho amb els morts. I el que sabrem dels morts del passat ho sabrem a partir del que apareix en el present del passat més recent”.
“Els alumnes més exigents són els de secundària”, havia advertit durant la presentació de Boucheron Clàudia Pujol, periodista i directora de la revista de divulgació històrica Sàpiens. El torn de preguntes ho va confirmar. ¿La democràcia és un sistema decebedor? ¿Cal ser idealista per convertir-se en historiador? ¿Què el va inspirar per ser-ho? ¿La història com a concepte general es repeteix al llarg del temps? Aquestes van ser algunes de les qüestions que els estudiants van traslladar a Boucheron, que va respondre encoratjant-los a formar part d’aquesta història de la qual parlava. “Cada vegada és més difícil fer veure que el món no existeix. Engegueu l’ordinador i el món ja ve cap a vosaltres. La decepció de les esperances no pot desanimar, al contrari, ha de mobilitzar. No passa res si perdem combats. El que és greu és no lluitar”.
