Arxiu mensual: octubre de 2019

Barbara Oakley: Ensenyar a aprendre

Publicat el per
Respon

Barbara Oakley, [ara, 20-10-2019, Laia Vicens]

És l’educadora amb més alumnes del món: el seu curs online Aprenent a aprendre té gairebé tres milions d’inscrits. Barbara Oakley és professora d’enginyeria a la Universitat d’Oakland, a Rochester (Califòrnia), i una de les referents internacionals en neuroeducació. Lamenta que els avenços en aquest camp no arriben al professorat i per això, convidada per l’ESIC, ha vingut a impartir seminaris i tallers per formar docents.

¿Creu que tots els alumnes poden ser bons en totes les disciplines?

Practicar inqüestionablement ajuda a desenvolupar habilitats. Jo, per exemple, era terriblement dolenta en matemàtiques i ciència quan era petita. Suspenia sempre. Vaig aprendre a aprendre matemàtiques en una llengua diferent, i això em va ajudar a entendre-les. Quan tenia 26 anys vaig començar a estudiar-les en el nivell més baix, utilitzant trucs que havia après abans. És important que els nens i nenes puguin practicar i tenir accés a maneres més ràpides i eficaces d’aprendre.

Aquí entra en debat quina és la millor metodologia.

És una qüestió molt difícil perquè en qualsevol mètode d’ensenyament hi ha aspectes positius i negatius. I qualsevol mètode d’aprenentatge pot fracassar si l’aplica un mal mestre. Hem estat molt ràpids tombant els mètodes tradicionals i fent-ho estem deixant enrere algunes bones pràctiques. El problema és que la gent vol sonar molt moderna dient que fa classe amb noves idees, però, per exemple, la memorització no és del tot dolenta i pot ajudar alguns estudiants. Els nous enfocaments, més creatius, també són útils, però és difícil comprovar si funcionen o no. La idea és fer una bona combinació dels avenços, les bones pràctiques tradicionals i unes mínimes reformes.

Quines habilitats ha de tenir un bon mestre?

[Pensa]. També ens hem de preguntar quines habilitats i característiques han de tenir els estudiants, perquè si l’alumne té les habilitats, encara que tingui un mal professor, serà capaç d’esquivar-ho i tenir èxit. No dic res de nou si dic que és imprescindible saber molt i molt bé la seva matèria, ser entusiasta, ser capaç de motivar els alumnes amb l’assignatura i mantenir-se al dia dels últims avenços de neurociència i mètodes d’aprenentatge.

Així, ¿la clau és millorar la formació inicial del professorat?

Per què sempre posem el focus en els professors? Per què no ensenyem els nens com aprendre de manera més efectiva? És increïble que passin tants anys a l’escola, més de deu rebent informació de tota mena, i que durant tot aquest temps no aprenguin a aprendre.

I qui ha d’ensenyar a aprendre?

Els pares i els professors.

Espanya és el país de la UE amb més fracàs escolar. Quines decisions prendria si fos ministra d’Educació?

No faria grans canvis perquè a llarg termini podrien portar coses molt negatives i perquè l’alta taxa de fracàs escolar no necessàriament s’explica per una fallada del sistema educatiu, sinó que intervenen altres factors, com el poc impuls o motivació per part de la família per completar els estudis. El més important és ensenyar als estudiants a aprendre, empoderar-los. Això comporta ensenyar als professors claus per garantir la permanència i la continuació dels estudis i eines perquè els estudiants no se sentin frustrats.

Quin paper juguen les noves tecnologies en aquest procés d’aprendre a aprendre? A França han prohibit els mòbils a l’aula, mentre que a Catalunya el Govern els impulsa.

Estic d’acord amb l’enfocament que li dona França. Hi ha evidències que els mòbils distreuen els alumnes i fan que moltes companyies guanyin molts diners a costa seva. L’ideal és no tenir els mòbils a l’aula.

¿Hi ha moltes diferències entre països a l’hora de parlar d’educació?

Sí, i tant, però al final tots els països diuen que tenen problemes en el seu sistema educatiu. I és veritat, cap model és perfecte, però crec que a Espanya estan oberts a canvis i són visionaris en aquest camp.

¿El referent són els països nòrdics?

No, el referent no ha de ser Finlàndia. Finlàndia és un país petit i una societat molt més homogènia que Espanya, Colòmbia o els EUA. Cada país ha de tenir els seus objectius: tots sabem que la Xina o Singapur són molt bons en matemàtiques, però nosaltres no volem la seva cultura del professor com a ésser suprem, oi? Hem d’importar les millors pràctiques de cada país, però també reivindicar les pròpies que ja són bones. A Espanya, per exemple, destaca el tractament de les humanitats i la història.

14 d’octubre: ¡Es la patria, estúpido!

Publicat el per
Respon

[ Antoni Bassas, ara, 14-10-2019] “Si segons la sentència del Suprem el Procés no va ser més que una “mera quimera”, a què treu cap la duresa de les penes? Si a Espanya hi ha hagut manifestacions molt violentes sense retret penal, per què s’aplica el delicte de sedició als 20-S i a l’1-O? La resposta és una sola paraula: Catalunya. Catalunya posa en guàrdia el sistema nerviós de la nació espanyola, tant en dictadura com en democràcia. És anomenar-la i disparar-se l’onada de patriotisme necessari perquè tothom canti l’” A por ellos, oé!” des dels patis de la casernes a la casa reial passant per tots els canals de televisió. Catalunya és el mot que fa dir al president del CGPJ que la unitat d’Espanya és el fonament de l’estat de dret, és el que porta Marchena a inventar-se una rebel·lió low cost. Per què és sedició? Es la patria, estúpido!”

“Para limpiar esto, hacen falta años” [Albert Om, ara, 14-10-2019]

Cinc pensaments, en estat de xoc, després de la sentència

1. Dilluns 14 d’octubre del 2019, quarts de deu del matí. Sento Mar Poyato a RAC1 anunciant les penes pel judici del Procés. Totes sumades: 99 anys i mig de presó. Un segle de vides escapçades.

2. Dissabte 12 d’octubre del 2019, sis de la tarda. Projecció de la pel·lícula d’Amenábar Mientras dure la guerra, a la sala 5 del Cinema Bosque de Barcelona. El personatge de Franco s’adona que una guerra ràpida no li convé i proclama: “ Para limpiar esto, hacen falta años”. En van venir tres de guerra i quaranta de dictadura. Encara no han fet net. Però Espanya, sigui en un règim o en un altre, continua encarant-se al problema català amb el mateix concepte – neteja– i amb la mateixa solució: una repressió llarga, dolorosa i absolutament ineficaç.

3. Dissabte, 12 del migdia. Celebració del 12 d’octubre a Madrid. La sensació que els militars que desfilen el 2019 per la Castellana podrien ser els mateixos que el 12 d’octubre del 1936, al paranimf de la Universitat de Salamanca, li van cridar “ Rojo, hijo de puta” a Miguel de Unamuno, quan suposadament ell va dir allò de “ Venceréis, pero no convenceréis”. O que els soldats que insultaven Unamuno a Salamanca el 1936 podrien ser els que ara, camí de Catalunya, bramen “ A por ellos”. Del 1936 al 2019 han passat 83 anys i han canviat moltes coses. Però la mentalitat uniformadora i repressora continua impregnada en el més profund dels uniformes que llueixen les estructures d’estat espanyoles, ja siguin botes militars o togues judicials.

4. Hem viscut els últims dies amb la sensació que arribava un huracà en forma de sentència. Finalment, ha tocat terra i ho ha fet amb una potència desfermada, que no admet discussions. No pot ser que es digui que la decisió del Tribunal Suprem no agradarà a cap de les parts, perquè ha desestimat la rebel·lió. Rebel·lió i sedició són dues paraules que sonen igual d’inflades, igual d’inventades. Aquell 20 de setembre del 2017 ningú, absolutament ningú, va parlar de violència. Van ser els dies següents quan va començar a aparèixer la paraula tumult, la base penal que ens ha portat fins aquí. Tot parteix d’una gran mentida.

5. I, finalment, la constatació trista que hi ha ciutadans del nostre país que pensen que la normalitat són unes penes de 99 anys i mig de presó, i la anormalitat, el que convé criticar durament, són els talls de carretera i les mobilitzacions de protesta que es multiplicaran per tot el país.

Se’n penediran [Salvador Cardús, ara, 14-10-2019]

Se’n penediran, d’aquesta sentència. I tant que se’n penediran! Però no perquè algun dia els sàpiga greu el mal que hauran fet a aquestes dones i homes injustament empresonats i condemnats. Ni pel mal que hauran fet al nostre país. Se’n penediran per les conseqüències irremeiables que se’n derivaran en contra seva. No sé què tardaran a adonar-se’n, si no és que alguns potser ja ho veuen sense que, per covardia o per conservar vells privilegis i no perdre’n de nous, s’atreveixin a reconèixer-ho. Però tant els que ja ho veuen com els que encara estan encegats d’odi patriòtic se’n penediran.

També se’n penediran els qui hagin relativitzat la gravetat de la sentència. Encara pitjor, se’n penediran els que l’hagin justificat dient que “estaven avisats” o que “s’ho van buscar”. I se’n penediran els que acatin aquest sistema judicial criminal-patriòtic dient-nos que la sentència s’ha de complir i que, en tot cas, ja veurem si se’ls indulta amb condescendència. Si jo fos d’aquests, la camisa no em tocaria la pell. Apuntar-se ara a una victòria judicial injusta, tan pírrica com covarda, els acabarà deixant en un molt mal lloc si volen participar en un futur de llibertat en aquest país.

Em sembla obvi que també es penediran de la sentència els qui per por abaixin el cap amb arguments d’ordre arnat. Que si cal preservar l’economia –una economia sistemàticament maltractada per l’Estat–; que si cal protegir les institucions –unes institucions postautonòmiques intervingudes a les quals no deixen governar–; que si cal tornar a la política –com si només fos política la que passa pel corró de l’ statu quo autoanomentat “constitucional”–, o que si no hauríem de plantar cara a la injustícia fins que no siguem majoria –com si la defensa dels drets civils més bàsics no tingués sentit encara que, com tantes vegades, hagi començat sostinguda per una sola veu.

Tampoc no tinc dubtes que se’n penediran els qui frivolitzen sobre les possibles respostes, rient-se de la força de la gent al carrer. Se’n penediran els qui consideren que les mobilitzacions no serviran de res, que són gresques inútils. I els qui suggereixen que hi ha dreceres més eficaces, es penediran de la sentència perquè els posarà davant del mirall de les seves fanfarronades de saló, fetes des del sofà, sense ni el més mínim sentit de la realitat. Torneu a escoltar els al·legats finals de qualsevol dels empresonats ara que ja sabem quin és el càstig que han de carregar per les seves decisions –les de Josep Rull, de Jordi Turull, de Jordi Cuixat…–, i atreviu-vos a dir-los a la cara que ens prenien el pèl, que són culpables de no haver previst la brutalitat de l’Estat o que en el fons volien fer fracassar la independència.

Les sentències d’ara, i les que voldran seguir dictant, seran una càrrega enorme, insuportable, per a tothom qui les aplaudeixi, hi contemporitzi, les minimitzi o les escarneixi. El sentit futur de les sentències no és el que ara se’ls donarà, un sentit pensat des de la perspectiva dels qui avui són guanyadors provisionals d’aquesta batalla. El present serà escrit pel futur. Perquè els fets seguiran sent els fets, però el sentit que prenguin dependrà d’on ens hagin dut. I es pot guanyar o es pot perdre, i tant, però en el pitjor dels casos, si l’independentisme no se’n sortís de moment, també entre els vencedors hi hauria els seus vençuts, que ja no podrien amagar de quina mena de victòria haurien estat còmplices.

El penediment, els diversos penediments, es produiran a mesura que s’acosti el final d’aquesta història, tant si és a prop com si cal que passi una generació més per tancar-la definitivament. Espanya sempre ha arribat tard a l’hora d’impedir les seves derrotes territorials, i ara els tornarà a passar el mateix. Se’n penediran, de la sentència, quan vegin fins a quin punt el seu acte venjatiu haurà fet avançar Catalunya en el camí cap a la independència.

Se’n penediran. Però ja hauran fet tard.

D’infàmies, sentències i mobilitzacions [Xavier Domènech, ara, 14-10-2019]
La ruptura emocional amb l’estat espanyol és avui molt més cruenta que ahir

Deia Pedro Sánchez en la seva declaració arran de la sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics catalans que el veredicte inicia una “nova etapa”. Una etapa, segons ell, basada en la concòrdia. Un es queda sense paraules, però ho intentarem. És difícil saber exactament en què “ajuda” a obrir una “nova etapa” la sentència que condemna a 13 anys de presó el vicepresident de la Generalitat de Catalunya, a més d’11 la presidenta del Parlament de Catalunya, a 12 Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa (a qui la sentència, en la vergonya de la vergonya, confon reiteradament amb la consellera d’Educació, Clara Ponsatí), a més de 10 els consellers Joaquim Forn i Josep Rull i a 9 anys Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Es fa, de fet, impossible saber com es parteix d’aquí per inaugurar una nova etapa basada en la “concòrdia”. Potser és que es pensa que la concòrdia s’assoleix amb la imposició de la pena que ha d’iniciar la penitència, l’expiació i el perdó. És a dir, que la concòrdia passa pel nostre viacrucis com a país. El president en funcions no dormia davant la possibilitat d’un govern de coalició, i per això va decidir convocar eleccions enmig de la sentència; ara tampoc no dorm, pel que es veu, per explicar-nos el que és la “concòrdia”.

Aquesta sentència és un trencament, un més en una cadena de trencaments que fa massa temps que dura

Probablement la independència de Catalunya és ara molt més lluny del que s’havia dit durant massa temps. Però el que és segur és que la ruptura emocional amb l’estat espanyol, i amb Espanya com espai de futur, és avui molt més cruenta que ahir. Hi haurà un abans i un després de la sentència, sens dubte, el que no està gens clar és que sigui per iniciar una “nova etapa”, perquè el problema és profund i alguns intenten aprofundir-lo a consciència. La mateixa sentència ho deixa clar, malgrat explicar de nou allò de “ No hay democracia fuera del Estado de Derecho”. Afirma clarament que el que hem viscut “ es un conflicto entre el concepto de legitimidad de unos […] y una legalidad al que muchos otros –no necesariamente menos– también consiedaran legítima […]. No es legitimidad contra legalidad. Es un conflicto entre las concepciones parciales de unos […] y las convicciones de otros que, además, cuentan con el respaldo de unas leyes…” Difícilment es pot descriure millor, entre aquestes “ concepciones parciales de unos” que en els altres són “ convicciones” gens parcials que, “ además, cuentan con el respaldo de unas leyes”, el procés accelerat de deslegitimació de tot un sistema a Catalunya. No és tan sols que un tribunal, a l’hora d’aplicar la sentència, ja reconeix en les seves pàgines que la llei ara mateix ja només la considera seva una part, i no el tot. La figura del cap d’estat, que en la persona de Felip VI simbolitza el conjunt del sistema, no supera la valoració d’1,8 sobre 10 entre els catalans i catalanes segons el CEO; el supera fins i tot per poc el Tribunal Constitucional amb un 2,2. D’altra banda, segons el mateix CIS, ja abans d’aquest sentència un 70% dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya no creien en la independència del Tribunal Suprem. Quan Aznar li va explicar a Tony Blair, a la cimera de les Açores, el poc suport que tenia la seva política d’intervenció a la Guerra del Golf el 2003, Blair li va contestar: “Creuen en tu els mateixos que creuen que Elvis Presley està viu”. Creuen en el poder judicial i en la monarquia a Catalunya més o menys els mateixos que creuen en la immortalitat d’Elvis. O, dit d’una altra manera, quan la pàtria estava davant l’abisme, els “servidors” de l’Estat no han dubtat a fer un pas endavant.

Nova etapa? Acceptem-ho, aquesta sentència és un trencament, un més en una cadena de trencaments que fa massa temps que dura. No crec que Pedro Sánchez ni els partits ara majoritaris del sistema polític espanyol, com tampoc aquells que els hi fan de rèplica a Catalunya, tinguin la capacitat, la legitimitat i, sobretot, la voluntat real d’obrir cap nova etapa. No ho faran i de ben segur que no ho faran per pròpia voluntat. És massa evident que fins i tot volen jugar amb aquesta sentència no pensant en un país, sinó només en unes eleccions. Aquesta sentència és una infàmia i no obre cap oportunitat ni aquí ni allà. La solució només vindrà de la mateixa mobilització i serà en aquest sentit una solució catalana. Una mobilització que haurà de ser al més àmplia possible, que haurà de mostrar fermesa, flexibilitat temporal i intel·ligència i que s’haurà de concentrar en assolir l’amnistia, com a veritable “nova etapa”. Només des de la força d’aquí es mouran allà. El que estem vivint és una infàmia i com deia el poeta enfilant aquesta agulla: “Som on som; més val saber-ho i dir-ho […]. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots, solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, …. que tot està per fer i tot és possible”