Franco és un dels dos únics dictadors al món enterrats i glorificats en un espai públic [Silvia Marimon, Ara, 23-6-2018]
“Espanya és incoherent perquè té eines jurídiques [competència universal] que li permeten jutjar criminals de masses d’altres països però no és capaç de jutjar els seus propis criminals, és a dir, no em dono la possibilitat de mirar què va passar a casa meva però sí a la casa dels altres. Això no és veu pràcticament en cap altre país”[Sévane Garibian, professora de dret a les Universitats de Ginebra i Neuchâtel]
El funeral de Franco a Madrid / GETTY IMAGES
Ni Franco ni Pinochet van ser condemnats per crims de guerra i van morir al llit. Però el destí dels seus fèretres va ser molt diferent. El dictador espanyol es va fer construir en vida un imponent mausoleu perquè una vegada mort continués sent glorificat. Pinochet, que va venir a Espanya per assistir al funeral de Franco i va quedar enlluernat amb el Valle de los Caídos, somiava el mateix destí, però la democràcia xilena no ho va permetre: el dictador està enterrat en una propietat privada de la seva família i envoltat de plantes de marihuana. El gegantí mausoleu de Franco és excepcional. Només hi ha un cas similar -i no tan monumental- a Turquia, on Mehmet Talat Paixà, un dels responsables del genocidi armeni, descansa sobre el turó del Monument a la Llibertat.
El destí dels cadàvers d’altres responsables de crims de masses com Slobodan Milosevic, Saddam Hussein, Ossama bin Laden i Muammar al-Gaddafi és dispar però en cap cas se’ls homenatja en un espai públic. “Els cossos parlen després de morts però s’han estudiat poc”, assegura el professor d’història del dret de la UPF Alfons Aragoneses, que va organitzar un debat a l’entorn de llibre La muerte del verdugo. Reflexiones interdisciplinarias sobre el cadáver de los criminales de masa (Miño y Dávila). “El cos del tirà té una vida política i material post mortem. Ens expliquen moltes coses sobre les societats que es creen després de la seva mort i ho veiem en tots els casos de la història”, assegura la professora de dret a les Universitats de Ginebra i Neuchâtel Sévane Garibian. “La monumentalització del botxí, com en el cas turc o espanyol, és possible perquè hi ha una negació política del seu passat criminal”, afegeix.
El Valle de los Caídos no és tan sols un monument que glorifica un dictador responsable de centenars de milers de morts, sinó que també representa la humiliació dels perdedors de la Guerra Civil. Va ser construït pels presos i, a la dècada dels 50, els cossos de milers de soldats republicans hi van ser traslladats sense el permís de les seves famílies. Fa anys que batallen per treure’ls d’allà. És un monument públic gestionat per Patrimoni Nacional i lloc de culte dels nostàlgics del franquisme. “La seva tomba és un símbol de la pervivència del franquisme en la vida pública espanyola i es connecta estretament amb la continuïtat de la impunitat per les atrocitats comeses durant el mandat de Franco, garantida per la llei d’amnistia del 1977”, explica la professora de dret internacional de la UB Rosa Ana Alija Fernández.
Cadàvers repudiats
El 31 de maig del 1962 el nazi Adolf Eichmann, principal organitzador de l’extermini de sis milions de jueus, va ser executat al patíbul d’una presó de Ramal·lah. Ningú volia tenir el seu cos. Se’l va incinerar i les cendres es van portar amb vaixell fins al límit de les aigües territorials d’Israel. El general Jorge Rafael Videla, un dels responsables de la junta militar argentina, va morir a la presó als 87 anys. El seu cadàver també va ser repudiat. L’havien d’enterrar al panteó familiar del cementiri municipal de Mercedes, però la població s’hi va oposar fermament. Finalment, se’l va inhumar en un cementiri privat i amb pseudònim. Pràcticament cap país vol tenir el cos d’un genocida en el seu espai públic: “Se’ls vol fora, desterrats, perquè no enverinin la pau civil. Per a molts representen un perill psicològic, polític i social”, diu Garibian.
Els ciutadans espanyols, però, i malgrat no haver-ho escollit, es veuen obligats a conviure amb el monument a Franco. Molts ho han assumit amb normalitat perquè el Valle de los Caídos forma part del paisatge des de fa 59 anys. “Si la figura del botxí sobreviu en el present i ocupa espai públic, parasita la construcció d’una democràcia -explica Garibian-. ¿Si continua present es pot parlar realment de transició? Què significa aleshores transitar? El fet que no s’hagin investigat ni jutjat els crims comesos durant la Guerra Civil i el franquisme és el que permet que existeixi el Valle de los Caídos”.
La incoherència espanyola
El 2007 es va aprovar la llei de la memòria històrica impulsada pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Deu anys després, a finals del 2017, el PSOE va portar al Congrés de Diputats una proposició no de llei que incloïa exhumar el cos de Franco, traslladar-lo a un altre lloc i convertir el Valle de los Caídos en un espai per a la reconciliació i la memòria col·lectiva democràtica. Amb Pedro Sánchez com a president, ara el govern espanyol s’ha compromès a treure els ossos del dictador del mausoleu. “Proposició no de llei vol dir que no és obligatòria, és una proposició molt tímida i el temps passa i no es resol el problema de Franco -diu Garibian-. Espanya és incoherent perquè té eines jurídiques [competència universal] que li permeten jutjar criminals de masses d’altres països però no és capaç de jutjar els seus propis criminals, és a dir, no em dono la possibilitat de mirar què va passar a casa meva però sí a la casa dels altres. Això no és veu pràcticament en cap altre país”.
Bin Laden va ser executat sense tenir un procés judicial. No hi va haver fotografies i el seu cos es va fer desaparèixer en l’oceà. “La imatge més emblemàtica de la mort de Bin Laden és la dels rostres a la Casa Blanca, com testimonis en directe de la validació del poder nord-americà, escriu el catedràtic de la Facultat de Dret de la Universitat McGill Fréderic Mégret.
Muammar al-Gaddafi va ser torturat i executat, i el seu cos, colpejat i fotografiat per centenars de libis. El seu cadàver va ser inhumat en un lloc no revelat del desert libi. Aquest acte de venjança va tenir conseqüències negatives perquè després van continuar les represàlies contra els seus antics representants i simpatitzants. Mussolini va ser executat sense judici, i el seu cos, exposat i vexat. Tot plegat es va filmar. El seu cadàver va estar amagat fins al 1957 al convent dels Caputxins de Cerro Maggiore. Aquell any es van entregar les restes a la seva vídua perquè fos enterrat a Predappio a la cripta familiar. Des d’aleshores Predappio, cada 29 de juliol, és visitat per centenars de feixistes nostàlgics.
“Fer desaparèixer el cos no evita el culte o la mitificació del tirà -diu Garibian-. Inhumar-lo en un espai privat és potser la solució més neutral. Es podria obrir l’espai perquè fos visitat sempre amb un acompanyament per explicar qui era aquella figura, què va fer, convertir-ho en un lloc de memòria”. El que proposa la professora, però, no s’ha pogut fet mai. “El dret no ha solucionat què fer amb els morts amb càrrega política”, diu Aragoneses. “Treure Franco del Valle de los Caídos seria possible. El mausoleu es va fer pels caiguts en la Guerra Civil i ell va morir al llit”, afegeix. Garibian insisteix en les anormalitats de l’estat espanyol: “Una democràcia és quan s’escolten totes les veus i, en el cas espanyol, la democràcia es va construir sobre el silenci de molts”.
