Arxiu mensual: juliol de 2012

La riuada de 1962 a Terrassa

Publicat el per

La riuada de 25 de setembre de 1962 a Terrassa . Imatges dels estralls causats per la riuada. Autor:Joan Bonastre. (Museu de Terrassa)

 

 

El terrible aiguat que va caure sobre la ciutat la nit del 25 de setembre de 1962 provocà unes inundacions que arrossegà violentament persones i tot tipus de béns materials. Aquesta riuada que s’emportà la vida de molts terrassencs va produir un fort impacte col·lectiu i precipità l’establiment d’un pont més consistent de comunicació i solidaritat entre les Terrasses que coexistien en la mateixa ciutat.

En els llocs on s’havia permès construir cases al mateix llit de la riera o en les seves proximitats, les fortes inundacions de la tardor de 1962 van provocar una gran catàstrofe amb un gran nombre de morts, desapareguts i l’esfondrament d’habitatges on vivien famílies humils.

“Y mientras la riera de Les Arenes
discurría, sin canalizar, por un ancho espacio de más de 300 metros, un sinfín
de modestas viviendas construidas con los materiales más baratos, se
levantaban, sino en su mismo seno, a muy pocos palmos de altura de la parte más
honda del lecho.Algunos, los más previsores, elevaban el suelo de su vivienda
unos pocos escalones con el fin de evitar que el agua entrara en sus casas
cuando bajaba en las períodicas riadas. Pero en aquella ocasión fue
diferente. Lo que ocurrió no fue una simple bajada de aguas, ni siquiera
torrencial. Fue una avalancha destructora de agua, barro y de todo lo que ya
había arrastrado.

Y si no hay que buscar culpables de los fuertes aguaceros, causa última de todo el desastre, sí que que habría de averiguarse por qué las rieras se salieron de madre. Y hay que responsabilizar, sobre todo, a los que hicieron que el accidente se convirtiera en tragedia al permitir que los ciudadanos más pobres tuvieran que habitar en las zonas más peligrosas. No deben, pues, eludir su responsabilidad los que, especulando con los terrenos, vendieron solares en campos sin urbanizar. Y mucho menos deben eludirla las autoridades que lo permitieron…

La Riada se llevó a muchos pobres y a muchas de sus pobres viviendas. A punto estuvo Terrassa de quedarse sin sus barriadas más pobres. Pero no fue así. Quedaron suficientes pobres y
desheredados vivos como para que la propaganda oficial no deformara la cruda
realidad. Muchos de los que sobrevivieron tomaron conciencia de por qué pasaba
todo aquello y actuaron en consecuencia. Y en nuestro barrio hubo vecinos de
estos». [COMELLAS, J i MONTOLIU, J.J. Història d’un barri de Terrassa (1989), pàg. 102-103].

Efectivament,  fou després d’haver presenciat aquesta immensa tragèdia que es mobilitzà un moviment veïnal per a construir un mur de contenció en la riera l’any 1963, una acció comunitària que va servir no tan sols per aixecar un element físic de protecció en la part del barri més sensible a les riuades sinó també perquè despertessin moltes mostres de solidaritat entre els propi veïnat.

 

*****************************************************************************************************

 

Jaume Valls
La riuada de 1962. La catàstrofe que sacsejà la Terrassa invertebrada del franquisme.
Terrassa:Ajuntament de Terrassa,abril de 2012.

 

El periodista Jaume Valls ha fet l’anàlisi d’una tragèdia que va produir 327 morts i desapareguts, juntament amb una devastació d’habitatges i quantiosos estralls materials que afectaren a la indústria, el comerç i les infraestructures públiques. L’autor d’aquest necessari estudi ens situa el context social i polític i ens recorda com era la ciutat de Terrassa l’any 1962: un paisatge industrial dominava el nucli urbà amb les seves empreses tèxtils que donaven ocupació a la majoria de la població terrassenca; una ciutat que rebia immigrants procedents majoritàriament de l’Andalusia oriental que arribaven per a treballar en les nombroses indústries que demandaven una mà d’obra barata; una població nouvinguda que haurà d’enfrontar-se a la manca d’habitatges i d’infraestructures bàsiques; un desgavell urbanístic, sense cap planejament d’ordenació urbana on l’especulació (amb el beneplàcit de les autoritats que dominaven la ciutat) va permetre que es construís en terrenys agrícoles molt a prop de les lleres de les rieres i els torrents; la ciutat s’anava conformant amb unes noves barriades (Les Arenes, Ègara, Poble Nou, La Maurina, Ca n’Anglada…) amb carrers sense asfaltar, manca de clavegueram i d’enllumenat públic; una administració municipal franquista molt dependent de la política governamental i dels interessos industrials, aliena a les necessitats d’una ciutat que s’esdevenia més gran i més complexa…

De forma cronològica Valls ens explica la tragèdia a les rieres del Palau (actual Rambla) i les Arenes, l’impacte destructiu d’un nou nucli de casetes autoconstruïdes a Les Fonts, i com molts torrents sense canalitzar van produir també víctimes i danys per tota la ciutat. Aquella nit terrible la ciutat va quedar incomunicada amb ferrocarrils aturats, carreteres tallades,i sense electricitat ni telèfon. El llibre escrit per Valls destaca la solidaritat que es va desfermà entre la societat terrassenca amb un voluntarisme èpic des del primer moment de la tragèdia, auxiliant a les víctimes de la riuada. D’altra banda, cal destacar un capítol del llibre on es recull el testimoni personal de terrassencs i terrassenques que van viure les riuades.
El propi autor ens diu en la presentació del seu estudi:

“La causa de tanta mortaldat i destrucció no fou un caprici de la providència ni la brutalitat de l’aiguat, sinó la falta total de planificació i disciplina urbanístiques, en una ciutat abocada a la producció industrial amb gran hegemonia del sector tèxtil que, necessitada de mà d’obra poc qualificada, permeté que la immigració cridada per la feina no trobés l’acollida que mereixia i hagués d’espavilar-se per construir barraques i modestos habitatges allà on la ciutat perdia el nom i on propietaris desaprensius els venien terrenys barats.

[…] La riuada de 25 de setembre de 1962 va posar en tràgica evidència tant la mala solució que s’havia donat a la canalització de la riera del Palau aigües amunt de la Rambla, com la inexistència de l’urbanisme en els sectors perifèrics, on es construïren habitatges a la mateixa llera de la riera.

Les autoritats de la dictadura, amb la seva passivitat i amb la despreocupació per allò que passava més enllà de les seves industries -malgrat tenir-hi treballant a molta gent que vivia en la precarietat- van ser els autèntics responsables de la tragèdia. Naturalment, en un règim de fèrria dictadura, interessada per sobre de tot en no permetre dissidències i a perseguir obstinadament qualsevol expressió dels drets civils, els responsables no foren denunciats, ni jutjats per cap tribunal. Al contrari, el règim que va fer aparèixer el Generalísimo Franco com a salvador de la situació va condecorar-los i homenatjar-los. En comptes de justícia social es va recórrer a la caritat.Però la riuada va tenir la virtut de fer aflorar el millor de la societat terrassenca en forma de solidaritat envers els afectats i també de posar en contacte persones amb vocació social del centre i les barriades, que a partir d’aleshores lluitarien plegats per la seva dignitat, intentant organitzar-se al marge de les estructures del franquisme, tot lluitant pels seus drets de ciutadans i ciutadanes”.[Jaume Valls].

*******************************************************************************

 

La riuada del 62 a Terrassa. L’abans i el després de la ciutat.
Catàleg del Museu de Terrassa [Exposició del 7 de juny de 2012 al 28 de febrer de 2013].
Text: Manel Márquez,La riuada de 1962. Societat i cultura.

 

 

 

 

*********************************************************************************************************

 

Fotografies

 

**********************************************************************************************************

 

El Vallès conmemora el 50º aniversario de la traumàtica riada de 1962[Víctor Solvas. LA VANGUARDIA-Vida | 29/03/2012

 

 

Vallesos-Riuada de 1962

 

El dimarts 25 de setembre de 1962 una pluja torrencial (uns 284 litres per metre quadrat) cau de forma molt intensa sobre el Vallès Occidental. Les aigües desbocades de les rieres de les Arenes (que va assolir un cabal de 700 litres per segon), del Palau , de Rubí, del riu Ripoll i altres afluents del Llobregat i del Besos, van causar prop de 700 morts. La revista Vallesos fa memòria de les riuades del 1962 dins d’ una carpeta que “rememora aquells aiguats que van esdevenir tan tràgics perquè les pluges torrencials es van aliar fatalment amb la misèria, l’especulació i la permissivitat urbanística imperants durant una dictadura franquista que, lluny de depurar responsabilitats, va utilitzar la tragèdia per fer-se propaganda”[Vicenç Relats i Casas, director de Vallesos].

 

 

XIPRE, UNA ILLA ESTRATÈGICA

Publicat el per
Respon
L’escriptor britànic Lawrence Durrell (1912-1990) va residir a l’illa de Xipre entre els anys 1953 i 1957.Volia aïllar-se després d’haver recorregut diversos llocs del món com a diplomàtic i buscava un indret tranquil on poder escriure. Durant la seva estada a l’illa col·laborarà amb el govern colonial anglès i impartirà classes de literatura en el  Pancyprian Gymnasium. La lectura del seu llibre Limones amargos, publicat l’any 1957 (reeditada com a  Bitter Lemons of Cyprus el 2001), és tot un viatge per copsar  l’entorn natural, les costums i la vida quotidiana de l’illa d’afrodita, abans no quedi submergida en una explosió de violència entre les comunitats turques i gregues. L’editorial edhasa ha reeditat aquesta obra en un volum (Trilogía mediterránea) on s’apleguen dos llibres més: La celda de Próspero (un viatge per l’illa de Corfú durant la Segona Guerra Mundial) i una narració sobre la seva experiència en Rodes a  Reflexiones sobre una Venus marina (1953).
“En Chipre me topé con muchos más de esos ecos de momentos olvidados de la historia, momentos para iluminar el presente. Invasores como Harún -al -Rashid, Alejandro, Corazón de León; mujeres como Catalina Cornaro y Elena Paleólogo… la confluencia de distintos destinos que tocaban y esclarecían la historia de una islita situada en la cuenca oriental del Levante, otorgándole significación y profundidad de foco.
Diferentes invasiones la curtieron y erosionaron, apilando monumento sobre monumento. Las discordias de monarcas e imperios la tiñeron de sangre, fatigaron y refrescaron repetidas veces su paisaje con mezquitas y catedrales y fortalezas. En el flujo y reflujo de historias y culturas se convirtió, una vez y otra vez, en el punto de encuentro donde arios y semitas, cristianos y musulmanes, se estrecharon en mortífero abrazo. San Pablo recibió allí una merecida tunda a manos de los pafiotas. Antonio le dio a Cleopatra la isla como un regalo. Afrodita…”
L’agressió de la Itàlia feixista contra Grècia, per l’octubre del 1940, obligà les autoritats britàniques a abandonar la política repressiva i demanar la col·laboració de la població de l’illa. Acabada la Segona Guerra Mundial, els grecoxipriotes reclamaren de nou l’adhesió a Grècia, sense èxit. Gran Bretanya proposà la promulgació d’una carta constitucional atorgant l’autonomia limitada, en la redacció de la qual haurien d’intervenir turcoxipriotes i grecoxipriotes; aquests darrers rebutjaren la proposta, una vegada més exigiren l’enosi, organitzaren (1950) un plebiscit que palesà llur voluntat d’unió a Grècia (més del 95% de vots afirmatius) i feren conèixer llur situació a l’ONU. El fracàs de les negociacions del govern d’Atenes i els dirigents grecoxipriotes, encapçalats per l’arquebisbe Makàrios, amb el govern de Londres —que a l’agost del 1954 afirmà que mai no abandonaria totalment l’illa—, exasperà un sector de la comunitat grecoxipriota, que optà per la lluita armada. Els britànics, d’altra banda, intentaren d’aconseguir el suport de la minoria turca —que fins aleshores s’havia mantingut al marge de la qüestió—, i aviat disposaren de la participació del govern de Turquia, que en l’anomenat problema de Xipre trobà un mitjà per a desviar l’atenció dels mateixos turcs dels problemes interns del seu país. D’aquesta manera, la Gran Bretanya obtingué la col·laboració dels turcoxipriotes, entre els quals començà a estendre’s la tesi de la partició de l’illa. La guerra civil xipriota deteriorà l’estructura defensiva de l’OTAN, a causa de l’enfrontament de Grècia i Turquia, fet que mogué els EUA a pressionar a favor d’una solució ràpida i satisfactòria per a tothom. Al març del 1956 era decretat l’exili de l’etnarca Makàrios, mesura que intensificà encara més les discòrdies entre ambdues comunitats, les quals, el 1958, estigueren a punt de provocar una guerra entre Grècia i Turquia.
Aleshores intervingueren els EUA i forçaren a la celebració d’unes discussions preliminars, amb l’absència dels xipriotes. Aquests contactes entre els representants dels governs d’Atenes i Ankara conduïren a l’acord grecoturc de Zuric (11 de febrer de 1959), ratificat i desenvolupat per l’acord anglogrecoturc de Londres (19 de febrer de 1959): hom preveia la independència de Xipre sota la garantia —o tutela— de la Gran Bretanya, Grècia i Turquia, la repartició de les funcions administratives i governatives entre els grecs i els turcs de l’illa i l’existència de dues bases navals britàniques. L’arquebisbe Makàrios fou elegit president, i F.Küçük, turcoxipriota, vicepresident, i el 16 d’agost de 1960 fou proclamada la independència de la República de Xipre.
El 1963 una temptativa d’unificació administrativa i executiva motivà greus enfrontaments entre les dues comunitats de l’illa i entre els governs de Grècia i Turquia, que mobilitzaren llurs exèrcits: un cos armat de l’ONU, arribat pel març-abril del 1964, restablí precàriament la pau. A partir del 1967 la tensió minvà, en part pel temporal abandó de la idea de l’enosi, arran de la implantació a Atenes d’una dictadura militar. Makàrios fou reelegit president el 1968 i el 1973, però el 15 de juliol de 1974 fou desplaçat del poder per un cop militar protagonitzat per la guàrdia nacional, que actuà com a instrument de la dictadura grega.
Mentrestant, el 20 de juliol es produí la invasió i l’ocupació de l’illa per part de l’exèrcit turc, que al·legava la necessitat de garantir la integritat de la comunitat turcoxipriota. Desoint les resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU, els turcs s’empararen del 40% del territori de l’illa —el més important des del punt de vista econòmic— i obligaren més de 200 000 grecs a abandonar llurs terres i possessions, els quals restaren com a refugiats en la part no ocupada de l’illa. Makàrios, per la via de les negociacions, intentà d’obtenir la retirada de l’exèrcit turc i el retorn a la normalitat constitucional, i per això regressà a l’illa, però no pogué fer recular els invasors, els quals, seguint un pla preestablert (el pla Àtila), colonitzaren les zones ocupades amb colons enviats forçosament de les poblacions de l’Àsia Menor, amb el propòsit de justificar, amb un augment de la comunitat turca, la creació d’una federació.
El 1974, la invasió turca del nord de Xipre donà lloc a dues entitats polítiques separades de fet: d’una banda, la República de Xipre, reconegut internacionalment i que constitueix el mateix estat anterior. De l’altra, la República Turca del Nord de Xipre, proclamada el 1983 i només reconeguda per Turquia. La capital, Nicòsia, es troba dividida també entre un sector grec i un sector turc.[Enciclopèdia.cat]
“Cuando se produjo el enfrentamiento entre Grecia i Turquía, que había invadido Chipre en el verano de 1974, Kissinguer i Ford trataron de manejar el asunto con prudencia, conscientes de la necesidad de no perder la amistad de Turquía, que proporcionaba a los Estados Unidos unas bases de inestimable valor; pero el Congreso, decidido a intervenir por su cuenta, e influido por el lobby griego en los Estados Unidos, impuso un embargo de la ayuda militar a Turquía que dañó seriamente las relaciones entre los dos paises”[Josep Fontana. Por el bien del imperio,Barcelona:PASADO&PRESENTE, PAG.572-573].

Mapa de Xipre
DOS COLOSOS PUJAN POR CHIPRE [M.A.Sánchez Vallejo, EL PAÍS DOMINGO, 010712]