Lectura sobre el Leviathan de T. Hobbes.

Aquest vídeo correspon al curs de filosofia política que es va celebrar a Vigo el 2009. El vídeo és la primera part de la lectura del Leviathan de T. Hobbes realitzada pel professor de filosofia: Felipe Martínez Marzoa.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Més vídeos al Canal de profesfilosofia.

Chacón, entrenada contra l’independentisme

La batalla entre Alfredo Pérez Rubalcaba i la catalana Carme Chacón per succeir Zapatero al capdavant del PSOE ha tornat a posar l’atenció mediàtica damunt l’actual ministra de Defensa espanyola, que aquests dies ha començat a captar suports dins el PSC amb la voluntat final de convèncer el PSOE i els seus militants i trencar la xacra de ser vista com catalana a Madrid i madrilenya a Catalunya.


Més enllà d’aquests detalls i de la fosca relació que manté amb l’entorn de Pedro J. Ramírez, és molt important que els catalans tinguem molt clar qui és Carme Chacón i perquè ha escalat tant dins el Partit Socialista Obrer Espanyol. Tal com vam indicar anys enrere, la formació acadèmica és l’etapa clau per entendre qui és Carme Chacón.

Chacón milita a les Joventuts del PSC des de molt jove, amb 18 anys, i en acabar els estudis universitaris de Dret a Barcelona i veient el potencial de la jove d’Esplugues, els socialistes decideixen enviar Chacón al Canadà perquè estudiï en profunditat els referèndums independentistes del Quebec i les contraofensives unionistes del Canadà per aturar-los. No oblidem que estem parlant de finals dels anys 90: llavors els socialistes catalans ja tenen clar que el creixement de l’independentisme serà imparable, i envien Chacón a estudiar com aturar-lo a la Osgoode Hall Law School de Toronto, la Universitat de Montreal i la Universitat Laval del Quebec.

Aquests cursos de postgrau al Canadà li serveixen per estudiar les polítiques de Pierre Elliot Trudeau o Stéphane Dion, els unionistes viscerals del Quebec que van aconseguir refredar les ànsies independentistes d’una nació germana a la catalana. Amb el temps s’ha confirmat que els càlculs del PSC eren correctes, i un cop tornada a Catalunya i superades les polítiques municipals, catalana i l’etapa de ministra, Chacón podria arribar al cim del partit al moment de màxima efervescència independentista, un moviment que ja ha tingut ocasió d’atacar diverses vegades, acusant-lo de ‘néixer de les emocions negatives’ i de ser econòmicament insostenible. Si guanya les primàries, Chacón liderarà el partit espanyol en la batalla final entre unionisme i independentisme al Principat.

Font: http://www.directe.cat/punt-de-mira/141305/chacon-entrenada-contra-l-independentisme

Principis de propaganda de Goebbels (ministre de propaganda nazi)

Un dels majors teòrics de la propaganda i la mobilització de masses. Si bé som contraris a la finalitat d’aquesta, s’ha d’admetre l’eficiència d’aquests principis, molts dels quals han arribat fins als nostres dies.

1.- Principi de simplificació i de l’enemic únic.
Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l’adversari en un únic enemic.
2.- Principi del mètode de contagi.
Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s’han de constituir en una suma individualitzada.
3.- Principi de la transposició.
Carregar sobre l’adversari les pròpies errades o defectes, responent a l’atac amb l’atac. “Si no pots negar les males notícies, inventan d’altres que distreguin”.
4.- Principi de l’exageració i de la desfiguració.
Convertir qualsevol anècdota per petita que sigui, en una amenaça greu.
5.- Principi de la vulgarització.
Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys intel·ligents als que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l’esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.
6.- Principi de l’orquestració.
La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d’idees i repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D’aquí també ve la famosa frase: “Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat”.
7.- Principi de renovació.
S’han d’emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l’adversari respongui, el públic ja estigui interessat en una altra cosa. Les respostes de l’adversari mai han de poder contrarestar en nivell creixent de les acusacions.
8.- Principi de la versemblança.
Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els ” globus sondes” o “informacions fragmentaries”.
9.- Principi de l’acallament.
Deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l’adversari, també contraprogramant amb l’ajut dels mitjans de comunicació afins.
10.- Principi de la transfusió.
Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d’un substrat preexistent ja sigui una mitologia nacional o complexes d’odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.
11.- Principi de la unanimitat.
Arribar a convèncer a molta gent que pensa “com tothom”, creant una falsa impressió d’unanimita

Diferències bàsiques entre dret nacional i dret internacional

1. L’estudi del dret pot enfocar-se des de diverses perspectives.

2. El primer que s’ha de fer és definir què és el dret. Una de les múltiples interpretacions del dret és la d’aquell conjunt de normes que regulen la conducta dels destinataris.

3. A més de les diverses definicions, hi ha diverses classificacions del dret. Una d’elles és la de la divisió entre dret natural i dret positiu. Una altra diferenciació és l’existent entre el dret nacional i el dret internacional.

4. Si bé la distinció d’aquestes modalitats de dret és bastant complexa, hi ha un parell de característiques que són bastant pròpies de cada un d’ells.

5. En primer lloc, el dret nacional és el conjunt de normes que s’estableixen entre un estat i els seus ciutadans. Per contra, el dret internacional és aquell conjunt de normes que existeixen entre diferents estats. Per aquesta raó pot dir-se que mentre el dret nacional adopta una estructura vertical, de l’estat als ciutadans, el dret internacional s’estructura de manera bilateral o multilateral, amb una situació de teòrica igualtat entre els països signants.

6. D’altra banda, també poden distingir-se aquestes modalitats de dret per la seva tipologia de normes. Les institucions nacionals tenen la facultat de promulgar:

a. Lleis orgàniques: és aquella norma de rang legal que, generalment, es troba en un nivell jeràrquic superior o que es requereix constitucionalment per a regular certes matèries. Habitualment per a l’aprovació de lleis orgàniques calen requisits extraordinaris com, per exemple, majoria absoluta o qualificada. Per exemple, la Llei Orgànica Educativa

b. Lleis ordinàries: és la norma de rang legal que constitueix, generalment, l’últim graó en la jerarquia jurídica de les lleis d’un Estat, després de la Constitució i les lleis orgàniques. La seva aprovació correspon al Congrés o Parlament, normalment per majoria simple.

7. Pel seu costat, el dret internacional és aquell pel que es poden firmar:

a. Tractats: nom genèric pel qual es denomina qualsevol acord entre dos o més estats sobirans (o altres subjectes de dret internacional), sotmès al dret internacional i que crea una obligació jurídica per als mateixos. Es troben regulats per la Convenció de Viena del 23 de maig de 1969. Les etapes normals d’un tractat son la negociació, l’adopció del text, l’autentificació del text, la firma i la ratificació i publicació del tractat. El Tractat de No Proliferació Nuclear n’és una mostra. A diferència dels convenis, la força coercitiva és major perquè poden i solen incloure clàusules per les quals es regulen les penalitzacions en cas d’incompliment del pactat

b. Convenis: És un escrit fet entre estats amb un grau de formalitat menor al d’un tractat. Normalment, un conveni és acordat en aspectes Econòmics i Comercials entre els estats. Centrat en matèries Comercials. Protocol de Kyoto.

8. Hi ha una darrera distinció que es deu a motius històrics i de cohesió. El Dret Internacional es troba generalment limitat per la manca de mecanismes punitius en cas de violació d’un tractat i/o conveni. La polèmica de la legítima intervenció en un altre país és evident, així com l’origen, finalitat i coordinació de les forces bèl·liques a mobilitzar. Per contra, el Dret Nacional compta amb mecanismes jurídics i policials fer complir les seves lleis a través del poder executiu, judicial i de les forces de l’ordre públic.

9. Finalment, s’ha d’esmentar la progressiva modificació que s’està produint en el Dret Internacional arran de l’aparició de nous organismes internacionals com l’ONU però, especialment, la UE. Aquestes organitzacions supranacionals adopten els sistemes propis del Dret Nacional per tal de legislar, pel que la incidència de les lleis internacionals són més presents i progressivament més exteses en els països membres d’aquests organismes.

Sobre la suposada revolució islandesa

He trobat això a un blog, pel que no sé tampoc quina fiabilitat pot tenir, però us ho resumeixo a continuació perquè vam tractar aquest tema i perquè crec que estar ben informat de les coses que passen és bàsic!

[…]Como residente en Islandia durante el acontecimiento de tales hechos considero oportuno realizar las siguientes aclaraciones para desmentir esas noticias:

PRIMERO: La banca islandesa no está nacionalizada. Los tres grandes bancos del país (que acabaron colapsando) fueron intervenidos.

[…]SEGUNDO: El pueblo no es quién está redactando la nueva Constitución. Islandia vivió unas elecciones para elegir a los miembros de una asamblea que tiene la potestad de aconsejar a los profesionales del derecho que van a hacerlo. Pero esa asamblea carece de poder alguno más allá del de consulta.

[…]TERCERO: Los responsables de la crisis no están encarcelados […] como consecuencia del desastre económico sufrido en el país.

[…]CUARTO: Una encuesta de Gallup muestra que el 63% de los electores se inclinan por asumir el pago aunque semanas después el apoyo para esta opción se reduce hasta el 52%.

[…]QUINTO: El resto de la deuda, la mayor parte del total, un 96%, no podía pagarse puesto que equivalía a diez veces el PIB islandés y los intereses de la misma hubiesen superado cada ejercicio los ingresos del Estado. Según el polítólogo islandés Erikur Bergmann “Simplemente, no había dinero para rescatar a los bancos: de lo contrario, el Estado los habría salvado: ¡Llegamos a pedírselo a Rusia!. Fue un accidente: no queríamos, pero tuvimos que dejarlos quebrar y ahora los políticos tratan de vender esa leyenda de que Islandia ha dado otra respuesta”.

[…]SEXTO: Los islandeses siguen asqueados de su clase política,  el recorte del Estado del bienestar no cesa y la desafección con sus representantes y con el sistema ha llegado a tal nivel que en las elecciones a la alcaldía de Reykjavík en 2010 (una institución poderosísima en el país) se inclinaron por el humorista Jón Gnarr del Besti flokkurinn (El mejor partido)  un hombre que había efectuado propuestas hilarantes y surrealistas.

MAV

Crítica de Mill al sufragi universal

” Hay, sin embargo, ciertas exclusiones requeridas por razones positivas, que no están en conflicto con este principio y que, aunque son un mal en sí mismas, sólo es posible librarse de ellas cuando cesa el estado de cosas que las hizo necesarias. Considero totalmente inadmisible que participe en el sufragio una persona que no sepa leer, escribir y, añadiría yo, realizar las comunes operaciones de aritmética. La justicia pide, incluso cuando el sufragio no depende de ello, que los medios de lograr estos requisitos elementales deben ponerse al alcance de todas las personas, ya sea gratuitamente, o a un costo que no exceda lo que los más pobres que viven de sus ingresos puedan pagar. Si éste fuera realmente el caso, a la gente no se le ocurriría conceder el sufragio a un hombre que no pueda leer, lo mismo que no se le concede a un niño que no puede hablar; y no sería la sociedad la que excluyese al hombre, sino su propia pereza”. JOHN STUART MILL, Consideraciones sobre el gobierno representativo.

El sufragi universal consisteix a dotar del dret a vot tota la població adulta d’un Estat, independentment de la seva raça, sexe, creences o condició social. En alguna classe ha sortit a debat aquest tema i la qüestió sobre si realment el sufragi universal és un bon sistema o si bé hi s’haurien de posar certes limitacions. És un sistema sobrevalorat? Tothom té el mateix dret a votar? Què en penseu?

APM

Escoltar als filòsofs

” No hay que esperar que los reyes filosofen ni que los filósofos sean reyes, como tampoco hay que desearlo, porque la posesión del poder daña inevitablemente el libre juicio de razón. Pero es imprescindible para ambos que los reyes o los pueblos soberanos (que se gobiernan a sí mismos por leyes de igualdad) no dejen desaparecer o acallar a la clase de filósofos, sino que los dejen hablar públicamente para aclaración de sus asuntos”. KANT, La paz perpetua.

Hi esteu d’acord?

Spinoza i L’estat

Benedictus de Spinoza ( 1632-1677) va néixer a Amsterdam al si d’una família jueva d’origen portuguès. Per Spinoza el fi verdader de l’estat no és altra que la llibertat.

Per ell hi ha un estat perfecte que és el que fa referència en aquest fragment: “Cuál sea la mejor constitución de un Estado cualquiera, se deduce fácilmente del fin del estado político, que no es otro que la paz y la seguridad de la vida. Aquél estado es, por tanto, el mejor, en el que los hombres viven en concordia y en el que los derechos comunes se mantienen ilesos” SPINOZA, Tratado político,cap 5.

També parla del que segons ell és el pitjor estat: “El estado más violento será, pues, aquél en el que se niega a cada uno la libertad de decir y ensenyar lo que piensa” SPINOZA, Tratado teológico-político,cap.20

Esteu d’acord amb la concepció de l’estat que estableix Spinoza? Què en penseu?

APM

Situació política a Veneçuela

Veneçuela des de fa anys està governada per Hugo Chávez. En aquest vídeo http://www.youtube.com/watch?v=TI0_VzFxTzs es pot veure una de les tantes vegades que Chávez ha criticat George Bush. I és que Chávez aprofita sempre la mínima per criticar tot allò que pugui anar en detriment dels seus interessos, i de fet ho utilitza com a defensa.

Fa uns dies a la contra de la Vanguardia entrevistaren a un estudiant que es diu Carlos Graffe, que amb un to crític fa un anàlisi de com veu ell la situació política del seu país, especialment el govern de Hugo Chávez. Podeu veure l’entrevista a l’enllaç a continuació:  http://www.lavanguardia.es/lacontra/20110406/54137509466/chavez-camina-por-la-calle-senala-y-dice-expropiado.html

En aquest enllaç http://www.elcato.org/hugo-chavez-de-presidente-electo-dictador hi ha un article de Gustavo R. Coronel en el que s’analitza com es va convertir en un dictador.

En canvi, en aquest altra enllaç http://www.aporrea.org/actualidad/a1955.html s’exposen unes raons a favor de Chávez.

En aquest altra enllaç http://www.nuso.org/upload/articulos/3386_1.pdf es fa un anàlisi de com està la situació política a Amèrica Llatina, que és interessant a tenir en consideració.

Què penseu de la actual situació política de Veneçuela? Esteu d’acord amb el que exposa l’estudiant Carlos Graffe? Podem tractar a Chávez com a dictador?

APM