Sobre la suposada revolució islandesa

He trobat això a un blog, pel que no sé tampoc quina fiabilitat pot tenir, però us ho resumeixo a continuació perquè vam tractar aquest tema i perquè crec que estar ben informat de les coses que passen és bàsic!

[…]Como residente en Islandia durante el acontecimiento de tales hechos considero oportuno realizar las siguientes aclaraciones para desmentir esas noticias:

PRIMERO: La banca islandesa no está nacionalizada. Los tres grandes bancos del país (que acabaron colapsando) fueron intervenidos.

[…]SEGUNDO: El pueblo no es quién está redactando la nueva Constitución. Islandia vivió unas elecciones para elegir a los miembros de una asamblea que tiene la potestad de aconsejar a los profesionales del derecho que van a hacerlo. Pero esa asamblea carece de poder alguno más allá del de consulta.

[…]TERCERO: Los responsables de la crisis no están encarcelados […] como consecuencia del desastre económico sufrido en el país.

[…]CUARTO: Una encuesta de Gallup muestra que el 63% de los electores se inclinan por asumir el pago aunque semanas después el apoyo para esta opción se reduce hasta el 52%.

[…]QUINTO: El resto de la deuda, la mayor parte del total, un 96%, no podía pagarse puesto que equivalía a diez veces el PIB islandés y los intereses de la misma hubiesen superado cada ejercicio los ingresos del Estado. Según el polítólogo islandés Erikur Bergmann “Simplemente, no había dinero para rescatar a los bancos: de lo contrario, el Estado los habría salvado: ¡Llegamos a pedírselo a Rusia!. Fue un accidente: no queríamos, pero tuvimos que dejarlos quebrar y ahora los políticos tratan de vender esa leyenda de que Islandia ha dado otra respuesta”.

[…]SEXTO: Los islandeses siguen asqueados de su clase política,  el recorte del Estado del bienestar no cesa y la desafección con sus representantes y con el sistema ha llegado a tal nivel que en las elecciones a la alcaldía de Reykjavík en 2010 (una institución poderosísima en el país) se inclinaron por el humorista Jón Gnarr del Besti flokkurinn (El mejor partido)  un hombre que había efectuado propuestas hilarantes y surrealistas.

MAV

A theory of Justice (J Rawls)

«La justícia és la primera virtut de les institucions socials, com la veritat ho és dels sistemes de pensament. Una teoria,  per molt elegant i econòmica que sigui, ha de ser rebutjada o revisada si no és vertadera; així mateix, les lleis i les institucions,  independentment del seu grau d’eficiència i bon disseny, han de ser reformades o abolides si són injustes (…)

Cada persona posseeix una inviolabilitat fonamentada en la justícia que ni el benestar de la societat en conjunt  pot vulnerar. Per aquesta raó la justícia nega que la pèrdua de llibertat per part d’alguns pugui esdevenir correcta en virtut d’un major bé compartit per uns altres. No permet que els sacrificis imposats sobre una minoria pesin menys que la suma més gran d’avantatges que pugui gaudir una majoria. Per consegüent, en una societat justa s’estableix que la ciutadania és igual i té les mateixes llibertats; els drets que garanteix la justícia no estan subjectes a la negociació política o al càlcul de l’interès social. L’única cosa que ens permet acceptar una teoria errònia és la manca d’una teoria millor; anàlogament, una  injustícia és tolerable solament quan és necessària per tal d’evitar una injustícia encara més gran. Essent les primeres virtuts de les activitats humanes, la veritat i la justícia són innegociables».

(A Theory of Justice, pp.3-4)

Crec que aquest fragment reflecteix a trets molt generals però molt clars alhora el pensament de John Rawls i la seva teoria de la Justícia Social que hem tractat a classe. Què en penseu, d’ella? Us sembla que té raó quan afirma que veritat i justícia són innegociables i invulnerables?

10 estratègies de manipulació. Noam Chomsky

El conegut sociòleg, politòleg, economista… del que hem parlat a classe, Noam Chomsky, ha publicat un decàleg sobre estratègies de manipulació que utilitzen els mitjans per a aconseguir que els espectadors no puguin copsar les tècniques que s’apliquen per a controlar-los.

1. La estratègia de la distracció.

(..)Consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants. (..)És igualment indispensable per a impedir que el public s’interessi pels coneixements essencials de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. “Mantenir distreta l’atenció del públic, allunyar-la dels veritables problemes socials, captivar-la amb temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense temps per pensar.

“El terror es basa en la incomunicació i l’aïllament” (Rodolfo Walsh)

2. Crear problemes i després oferir solucions

O “problema-reacció-solució. Es crea un problema, una “situació”, prevista per causar certa reacció al públic, per tal que la gent desitgi les mesures que es volen fer acceptar. Per exemple: Deixar que es desenvolupi o s’intensifiqui la violència urbana (Delinqüència), o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de polítiques i lleis estrictes de seguretat, en perjudici de la seva pròpia llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials, de les privatitzacions i dels serveis públics.

3. La estratègia de la gradualitat.

Per fer que s’accepti una mesura inacceptable, n’hi ha prou amb aplicar-la gradualment, amb comptagotes, any rere any, com es ve fent amb certes privatitzacions. D’aquesta manera, durant les dècades de 1980 i 1990, es van anar imposant condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme): estat del benestar mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents… tants canvis que, si s’haguessin aplicat a la vegada, haurien provocat una revolució.

4. La estratègia de diferir.

Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com a “dolorosa, però necessària” obtenint així l’acceptació pública al moment en que es publicita la decisió, i preparant el terreny per a una aplicació futura (com l’actual reforma del govern sobre l’edat de les pensions i la oposició que ha generat en la societat). És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l’esforç que implica la decisió impopular no s’ha de fer immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que “després d’això tot anirà a millor i es podrà evitar el sacrifici”. Així es dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.

5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat o malalts mentals.

La majoria de la publicitat televisiva adreçada al gran públic utilitza un discurs, uns arguments, uns personatges i una entonació particularment infantils, moltes vegades propers a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de poca edat o deficient mental. Com més gran sigui l’engany a l’espectador, més es tendeix a adoptar un to infantil. Per què? “Si un es dirigeix a una persona com si aquesta tingués 12 anys o menys, llavors, en raó de la suggestionabilitat, aquesta persona tendirà a una resposta o reacció també desproveïda d’un sentit crític, com la d’una persona de 12 anys.

6. Utilitzar l’aspecte emocional més que reflexiu.

Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un Shock, una mena d’embotiment de l’anàlisi racional, i, finalment, del sentit crític dels individus. (Exemple: mostrar contínuament a les víctimes d’un desastre, d’un atemptat o d’una crisi econòmica, per utilitzar-les com a justificant i així dur a terme “Decisions impopulars, però necessàries”. D’altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments.

“L’art dels nostres enemics és desmoralitzar, entristir als pobles. Els pobles deprimits no guanyen. Res gran es pot fer amb la tristesa” (Arturo Jauretche)

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat.

Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tècniques que influeixen directament en ell i els mètodes utilitzats per al seu control i esclavitud. “La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible amb l’accés a la menor quantitat d’informació veritable, de manera que la distància de la ignorància que es planeja entre les classes inferiors i superiors sembli, sigui i romangui inabastable per a les inferiors ”

“La majoria dels professors ensenyen fets, els bons professors ensenyen idees i els grans professors ensenyen com pensar” (Jonathan Pool)

“La ignorància és el pitjor enemic de la civilització, i la ignorància sol ser, en els seus efectes, tan malvada com la pròpia maldat” (Eugenio María de Hostos)

8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat.

Induir al públic a creure que ser simple, estúpid, vulgar i inculte és “La moda”, i instant a tractar com a “Bitxo estrany” a qui pensa més del compte. ¿Irònic, no?

9. Reforçar l’auto-culpabilitat.

Fer creure a l’individu que ell és l’únic culpable de la seva pròpia desgràcia, deguda a la seva poca intel·ligència, mínimes capacitats, o al seu esforç insuficient. Així, en lloc de rebel·lar-se en contra del sistema econòmic l’injust en el què viu, l’individu s’auto-devalua i es culpa, cosa que li genera un estat depressiu. Un dels efectes és la inhibició de la seva acció.

10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen.

En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una esquerda cada cop més gran entre els coneixements del públic i els de les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el “Sistema” ha gaudit d’un coneixement avançat de l’ésser humà, tant de la seua forma física com psicològica. El sistema ha aconseguit conèixer millor a l’individu comú, del que ell es coneix a si mateix. Això vol dir que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control i un poder més grans de manipulació i utilització dels individus. Un control i un poder més grans que el dels individus sobre ells mateixos.

(FONT) Què en penseu? Té raó Chomsky a l’hora de redactar aquest decàleg? La veritat és que és molt arriscat dir el que ell diu, pel caràcter més aviat incert de les justificacions de les seves afirmacions, però no és cert que hi ha moltes raons que ens poden dur a pensar això? Què creieu?

És millor la llibertat dels Antics o la dels Moderns? Petita reflexió.

La divisió entre llibertat dels antics i llibertat dels moderns fou ideada pel filòsof francès Benjamin Constant l’any 1819 al veure com havia evolucionat aquest concepte des dels orígens de la democràcia grega fins a l’actual.

La llibertat dels antics s’entenia com a la possibilitat dels que eren considerats ciutadans de participar activament de la vida política de les seves Polis, és a dir, que podien exercir de primera mà la seva sobirania, podien influir en les decisions que es prenien, etc.

La llibertat dels moderns és totalment diferent. L’evolució de la llibertat dels antics a la dels moderns cal entendre-la de la mà del fet que les societats han evolucionar i les Polis s’han convertit en grans ciutats on, degut al gran nombre d’habitants que hi resideixen, el sistema polític imperant és la democràcia representativa. La llibertat dels moderns es basa en les Teories del dret natural, segons les quals totes les persones tenim uns drets (internacionalment anomenats com als Drets Humans) que la societat ha de respectar. Així doncs, aquesta llibertat només existeix si els drets naturals de l’individu són respectats i, a més, si aquest pot elegir un representant –normalment mitjançant el sufragi– que exerceixi la sobirania en nom seu per tal que pugui gaudir d’una vida privada confortable on pugui intentar trobar la felicitat.

Ambdues llibertats tenen aspectes positius i negatius en comparació l’una amb l’altra. Per exemple, la llibertat dels antics era excloent ja que no contemplava la llibertat ni de les dones, ni dels esclaus, ni dels metecs (els immigrants d’altres Polis) ni dels menors de 30 anys. Tots aquests col·lectius eren marginats de la vida pública i no es consideraven ciutadans, és a dir, no es consideraven persones lliures. D’altra banda, aquesta llibertat era molt positiva en el sentit de que qui exercia la sobirania era un mateix: l’individu podia influir de forma real i immediata a les decisions de caire polític ja que era ell mateix qui decidia què expressava i què no.

La llibertat dels moderns és positiva en el sentit que no crea desigualtats entre ciutadans en el sentit de que tots poden ser lliures, tots poden elegir qui serà el representant que exercirà la seva sobirania en nom seu. Però el representant que finalment arriba al poder mai és votat pel conjunt sencer dels ciutadans, car sempre hi ha diferents opcions (sinó no caldria votar, és evident). Al sortir elegit un representant, doncs, implica que n’hi ha un/uns altre/s que no ho són i, en conseqüència, la sobirania d’uns quants ja no s’exercirà tal i com ells volien. Aquest seria un dels inconvenients de la llibertat dels moderns, que si bé tens llibertat per anar a votar ningú et garanteix que la sobirania s’exerceixi com tu volies. Però això succeeix, en part, en favor dels individus ja que guanyen la creació d’un espai personal, d’una independència individual de la societat en la que poden decidir com viure per tal de ser feliços, al contrari dels antics que només podien trobar-la en societat. Però aquest individualisme també té el seu costat negatiu, ja que pot derivar en un individualisme totalment possessiu i egoista en que els individus només busquessin el seu propi benefici i en que les relacions interpersonals només estiguessin orientades al interès propi.

Personalment no sabria cap a quina de les dues inclinar-me ja que, com he exposat, totes tenen els seus avantatges i inconvenients. Així doncs crec que allò millor seria una síntesi de les dues: una democràcia representativa en que els ciutadans tinguessin llibertat per elegir uns representants més pròxims ells i que poguessin controlar amb més facilitat per tal d’assegurar que apliquessin unes polítiques que els garantissin una vida privada confortable.

M. A.

Revolució egípcia: sembla ser que el poble ha dit prou

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/CqEsmNjMwkA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Us deixo aquest vídeo que he trobat pel Youtube sobre la revolta popular dels contraris al règim de Mubàrak. En ell es mostren escenes interessants que a vegades costa d’assimilar que estiguin succeint ara mateix tot i que a un altre punt del món. També us enllaço una pàgina web on podem trobar dos reportatges de fotos (aquí i aquí) impressionants.

El moviment okupa.

(Abans de continuar llegint, us adverteixo que és totalment personal el que dic en aquesta entrada…)

El moviment okupa consisteix en l’ocupació d’habitatges en desús. A Catalunya va impulsar-se bàsicament a la dècada dels seixanta i dels setanta com a resposta de la gran petició de llocs on viure deguda a l’afluència de població des del camp cap a  les ciutats. El ventall de sortides que es donen a aquests espais és molt ampli, des d’habitatges per la pròpia residència fins a CSO (Centres Socials Okupats). Es sol relacionar aquest moviment amb l’anarquisme ja que és una ideologia que manifesta obertament el rebuig a la possessió i que la diferencia de la propietat, dos termes en essència diferents. Segons l’anarquisme la propietat no ha d’existir, però el que sí seria legítim per una persona seria posseir. Okupar un edifici en desús, per tant, no suposaria una violació de la possessió de ningú ja que ningú l’estaria utilitzant.

És difícil posicionar-se en aquest tema tenint en compte la educació capitalista que hem rebut, en que des de sempre s’ha defensat la propietat privada de l’individu. Els okupes sovint són vistos com a dropos, mandrosos… que volen divertir-se, joves irreflexius que actuen inconscientment. Inaveixen les propietats privades de les altres persones. Perquè ells no han de pagar hipoteques si tots ho fem?

Però els okupes van més enllà i es plantegen un seguit de qüestions que inciten a la reflexió i en les que crec que és interessant pensar. Les okupacions, diuen, es duen a terme per tal de denunciar l’especulació que es fa amb un dret bàsic com és el de la propietat. Són conscients que és il·legal okupar els espais per a donar-los nous usos mentre que no és il·legal especular amb el dret a l’habitatge, però també saben que la seva acció és més legítima -moralment parlant- que no pas aquella contra la que lluiten.

Els beneficiats per l’actual sistema de propietat (privada, evidentment) som els que posem al crit al cel -com a societat- quan es duen a terme les okupacions i veiem totalment correcte l’actuació dels cossos de seguretat nacionals contra ells.  Sol ser al revés quan els perjudicats són els que es veuen perjudicats per aquest, que al haver de defensar els seus interessos (a nivell personal, o de classe) per sota dels d’algú altre ho troben quelcom totalment legítim. No només volen aconseguir quelcom que els beneficii a ells (com seria okupar una casa i quedar-s’hi a viure, que ja n’hi ha de gent així) sinó que en la majoria de casos les okupacions són reivindicatives, i en que es volen manifestar els motius pels quals es duen a terme per tal de donar-los a conèixer entre l’altra gent de la societat.

Què en penseu vosaltres? Hi esteu a favor, no? Perquè?

Teoría y práctica – Mario Benedetti

Señoras y señores
hoy trataremos del imperialismo
tema difícil si los hay
y a veces engorroso de sitiar
en sólo media hora de pésimas noticia.

En consecuencia intentaré abordarlo
tal como en un pasado alegre y misterioso
se solía abordar los bajeles piratas
quiero decir
de un modo irregular.

Digamos por ejemplo
que una campana suena a lo lejos mansa
y purifica el diálogo y se queda
como el sol en las copas de los árboles

A pesar del calor, el horizonte
se pone su bufanda
y unos pájaros sueltos y agilísimos
la recorren
y no son golondrinas

Nada de eso es el imperialismo

Digamos por ejemplo
que una muchacha quiebra la mañana
con sus caderas móviles
sus ojos perentorios
sus labios de cosecha
su paso que no pasa
y el muchacho espera invencible y modesto
la incluye en su destino la estudia poro a poro
y así centineleándola
se atreve o no se atreve

Tampoco eso es el imperialismo

Digamos por ejemplo
que un niño escucha el mundo y decidiéndose
le echa su bocanada de candor
aprende cómo son sus pies y se los come
discute con el techo y lo convence
llora para variar y porque sabe
que a su alarido comparece el seno
con su promesa láctea y esa piel
que le gusta sentir junto a los párpados
y sabe que es feliz aunque no sepa
qué precio va a pagar o qué desprecio

Tampoco eso es el imperialismo

Digamos por ejemplo
que un viejo está aprendiendo el alfabeto
y clave en su memoria los diptongos
y las esdrújulas que son tan cómodas
porque llevan acento indiscutible
tiene rostro de cuáquero este viejo
pero el alma la tiene de resorte
y escribe llubia porque en su campito
nunca vio que lloviera con ve corta

Tampoco eso es el imperialismo

Digamos por ejemplo
que una máquina late en el delirio
dice ruidosamente su producto
y las manos lo ayudan lo enderezan
lo limpian lo acicalan y lo envasan
manos que se conocen hace años
y hace años se mojan y se secan
se dan la bienvenida y los adioses
se preguntan se llaman se responden
se apoyan en la máquina materna
que dice su producto y carraspea
y cuando las ve juntas veteranas
suelta dos o tres lágrimas de aceite

Tampoco eso es el imperialismo

Digamos por ejemplo
que en la serena noche conyugal la pareja
hizo un hijo porque le dio la gana
y le ha dado la gana porque sabe
que un hijo es el profeta cotidiano
irá anunciándolos de sol a sol
irá diciendo a todos que es un hijo
y se alimentará con insolente
apetito y probará la patria
como si fuera pan caliente y nuevo

Tampoco eso es el imperialismo

Digamos por ejemplo
que la frontera pierde sus aduanas
y hasta nos invadimos los unos a los otros
nos prestamos volcanes y arroyitos
y cobre y antropólogos y azúcar
y lana y proteínas y arcoiris
y alfabetizadores y durmientes
y poetas y prosistas y petróleo
y el contrabando queda para el viento
y para los amantes migratorios

Tampoco eso es el imperialismo

Digamos por ejemplo
que la lluvia y el sol nos pertenecen
también el sobrecielo y el subsuelo
las provincias de nuestro corazón
y el territorio de nuestro trabajo

Somos iguales ante los iguales
en un mundo de pares y sin otros
una linda locura de los cuerdos
y cierta estratagema de justicia
vamos poniendo tildes a presagios
que se cumplieron o se están cumpliendo
en un comienzo fuimos sólo islas
ahora somos urgentes archipiélagos

Tampoco eso es el imperialismo

Y digamos por último
que tenemos la noche y nuestra casa
y un reloj que no cuenta hacia la muerte
la ciencia avanza tanto que ha logrado
aislar el virus de la xenofobia
y la patria es ahora un salado bautismo
que va de mar a mar
y los abismo siguen existiendo
aunque nadie se arroje a su silencio

Siempre es duro vivir pero se vive
dentro de las esclusas de la vida

Y una vez más afirmo
nada de esto es el imperialismo

Confío no haber sido demasiado sectario
en el enfoque teórico del tema

Señoras y señores
acaba de avisarme un compañero
que afuera nos esperan los señores gendarmes
tal vez para brindarnos alguna clase práctica

Deseémonos coraje
y buena suerte

He dicho
muchas gracias.

Fragment del Llamamiento (del francès, l’Appel)

Nada le falta al triunfo de la civilización.
Ni el terror político ni la miseria afectiva.
Ni la esterilidad universal.
El desierto no puede crecer más: está por todas partes.
Pero aún puede hacerse más profundo.
Ante la evidencia de la catástrofe, están los que se indignan y los que actúan, los que
denuncian y los que se organizan.
Nosotros estamos del lado de los que se organizan.

Que un régimen social agonizante no tenga otra justificación para su naturaleza arbitraria que no sea su determinación absurda – su determinación senil – en simplemente perdurar; que la policía, mundial o nacional, haya obtenido vía libre para ajustar cuentas con todos aquellos que no acatan las órdenes; que la civilización, herida en su corazón, no encuentre nada más que sus propios límites en la permanente guerra a la que se ha lanzado; que esta huída hacia adelante, casi ya centenaria, no produzca nada más que una serie inacabable de desastres cada vez más frecuentes; que la masa de humanos se acomode a este orden de cosas a golpe de mentiras, de cinismo, de embrutecimiento y de recompensa, ya nadie puede fingir ignorarlo. El deporte que consiste en describir sin fin, con un variable grado de complacencia, el
desastre presente, no es más que otra manera de decir: “Esto es lo que hay”; la palma de la infamia se la llevan los   periodistas, aquellos que aparentan redescubrir, cada mañana, las suciedades que habían constatado la víspera. Pero lo más perturbador en este momento no es la arrogancia del imperio, sino la debilidad del contraataque. Como una parálisis colosal. Una parálisis de masas que lo mismo afirma que no hay nada qué hacer, si es que habla, como concede, si a eso es
obligada, que hay “mucho qué hacer” que es, al fin y al cabo, decir lo mismo.

·FONT: Web de la Universitat lliure de Barcelona LA RIMAIA

La veritat és que recomano la lectura d’aquest PDF, és molt i molt interessant el que s’hi diu…