El Punt: 13/01/11 02:00 – Dani Chicano

Josep Ramoneda

“L’abandó de la condició política, la renúncia a la relació política de l’individu, que és la renúncia a si mateix”. Aquesta va ser una de les tres accepcions que el filòsof, escriptor i director del CCCB, Josep Ramoneda, va voler donar al mot indiferència, en la conferència que va pronunciar ahir a la sala de graus de la Facultat de Lletres de la UdG, que o està desproveïda de calefacció, o la crueltat dels responsables de manteniment és infinita. Les altres dues accepcions, que també figuren en el seu darrer llibre, l’assaig Contra la indiferencia (Galaxia Gutenberg), són la desjerarquització, és a dir, tot és igual, hi ha veritables dificultats per determinar el valor de cada cosa –una característica molt pròpia d’internet–, un estat de les coses a què ha contribuït decisivament la tendència banalitzadora de la televisió, i el desinterès per l’altre, la renúncia a reconèixer l’altre i negar-li el dret a què et reconegui. Totes aquestes reflexions les va fer Ramoneda al fil de la intervenció del filòleg Josep Maria Nadal, abans de centrar l’atenció en els mitjans de comunicació. De fet, la conferència es titulava Els mitjans de comunicació i la cultura de la indiferència, vinculant els dos conceptes. L’acte es va celebrar amb motiu de la vinculació del grau de comunicació cultural de la UdG i el màster de comunicació i estudis culturals, que dirigeix Àngel Quintana. Una unió, la de lletres i comunicació, que va plaure a Josep Ramoneda.

“Els mitjans estan immersos en una crisi profunda –va asseverar–, regna una sensació de desconcert, no saben què han de fer ni cap a on anar. S’ha obert el camí d’internet, però no saben com emmotllar-s’hi i no hi troben la manera de fer negoci”, en una època en què, segons Ramoneda, s’imposa una hegemonia ideològica neoconservadora iniciada als anys vuitanta per Reagan i Thatcher, que va patir amb la guerra de l’Iraq, però que remunta amb la crisi, una crisi de la qual probablement ells mateixos són la causa i en la qual ells mateixos marquen el camí de la sortida. El paper dels mitjans en l’establiment d’aquesta hegemonia és el de “contribuir a instal·lar els tòpics del procés, a exercir el control del llenguatge i, per tant, de la societat”. El procés de banalització de la realitat a què va fer referència Ramoneda el va il·lustrar molt gràficament: “Abans de Nadal hi havia una cadena, CNN+, que emetia notícies les 24 hores. Doncs bé, ara ha estat substituïda per una altra cadena que emet Gran Hermano les 24 hores. Això és una metàfora precisa de l’evolució dels mitjans”. El control del llenguatge és poder, i en l’actual context de crisi econòmica això queda clar: “La lluita per aquest poder –diu Ramoneda– es guanya des d’un sol punt de vista, que és el que imposa la importància de l’economia per sobre de tot, un discurs ideològicament hegemònic en les escoles d’economia. Hi ha interès a presentar la crisi com un resultat natural, fatalista, en què no hi ha responsables, és més, en què tots som responsables; s’ha imposat la irresponsabilització. Espanya no té un deute públic exagerat, però en canvi sí que té un deute privat –bancs, caixes, etc.– enorme, però no es diferencia, es parla de deute sobirà i així ho hem de pagar entre tots, produint-se una socialització de les pèrdues. I els mitjans fan seguidisme i ningú ha respost o ha posat objeccions a les obligacions que se’ns imposen.” De fet, el filòsof va confessar que una de les seves grans preocupacions, que ha viscut personalment, és “la pèrdua d’autoestima i el respecte per un mateix per part del periodista. Abans hi havia un cert orgull d’explicar les coses tal com les veu, i punt. Ara els nivells de burocratització i tecnificació de la professió són enormes”. Ramoneda va establir dues grans ruptures en el món dels mitjans: la primera va ser la privatització de les televisions públiques, i la segona, l’aparició d’internet. Si bé abans la informació era poder, actualment, en què hi ha un excés d’informació, és la capacitat de seleccionar-la la que ho és, de manera que aquest resideix en els cercadors, que estan sotmesos a interessos econòmics.