Ubú rei: crítica a les dictadures

Ubú rei és una obra de teatre de l’escriptor francès Alfred Jarry on es presenta una ferotge sàtira de les dictadures.

Podeu llegir l’obra en castellà en els següents enllaços: 

http://www.edu.mec.gub.uy/biblioteca_digital/libros/J/Jarry,%20Alfred%20-%20Ubu%20Rey.pdf

http://www.labondiola.com.ar/publishing/ubu_rey/

L’home, animal polític

El Punt: 13/01/11 02:00 – Dani Chicano

Josep Ramoneda

Josep Ramoneda

“L’abandó de la condició política, la renúncia a la relació política de l’individu, que és la renúncia a si mateix”. Aquesta va ser una de les tres accepcions que el filòsof, escriptor i director del CCCB, Josep Ramoneda, va voler donar al mot indiferència, en la conferència que va pronunciar ahir a la sala de graus de la Facultat de Lletres de la UdG, que o està desproveïda de calefacció, o la crueltat dels responsables de manteniment és infinita. Les altres dues accepcions, que també figuren en el seu darrer llibre, l’assaig Contra la indiferencia (Galaxia Gutenberg), són la desjerarquització, és a dir, tot és igual, hi ha veritables dificultats per determinar el valor de cada cosa –una característica molt pròpia d’internet–, un estat de les coses a què ha contribuït decisivament la tendència banalitzadora de la televisió, i el desinterès per l’altre, la renúncia a reconèixer l’altre i negar-li el dret a què et reconegui. Totes aquestes reflexions les va fer Ramoneda al fil de la intervenció del filòleg Josep Maria Nadal, abans de centrar l’atenció en els mitjans de comunicació. De fet, la conferència es titulava Els mitjans de comunicació i la cultura de la indiferència, vinculant els dos conceptes. L’acte es va celebrar amb motiu de la vinculació del grau de comunicació cultural de la UdG i el màster de comunicació i estudis culturals, que dirigeix Àngel Quintana. Una unió, la de lletres i comunicació, que va plaure a Josep Ramoneda.

“Els mitjans estan immersos en una crisi profunda –va asseverar–, regna una sensació de desconcert, no saben què han de fer ni cap a on anar. S’ha obert el camí d’internet, però no saben com emmotllar-s’hi i no hi troben la manera de fer negoci”, en una època en què, segons Ramoneda, s’imposa una hegemonia ideològica neoconservadora iniciada als anys vuitanta per Reagan i Thatcher, que va patir amb la guerra de l’Iraq, però que remunta amb la crisi, una crisi de la qual probablement ells mateixos són la causa i en la qual ells mateixos marquen el camí de la sortida. El paper dels mitjans en l’establiment d’aquesta hegemonia és el de “contribuir a instal·lar els tòpics del procés, a exercir el control del llenguatge i, per tant, de la societat”. El procés de banalització de la realitat a què va fer referència Ramoneda el va il·lustrar molt gràficament: “Abans de Nadal hi havia una cadena, CNN+, que emetia notícies les 24 hores. Doncs bé, ara ha estat substituïda per una altra cadena que emet Gran Hermano les 24 hores. Això és una metàfora precisa de l’evolució dels mitjans”. El control del llenguatge és poder, i en l’actual context de crisi econòmica això queda clar: “La lluita per aquest poder –diu Ramoneda– es guanya des d’un sol punt de vista, que és el que imposa la importància de l’economia per sobre de tot, un discurs ideològicament hegemònic en les escoles d’economia. Hi ha interès a presentar la crisi com un resultat natural, fatalista, en què no hi ha responsables, és més, en què tots som responsables; s’ha imposat la irresponsabilització. Espanya no té un deute públic exagerat, però en canvi sí que té un deute privat –bancs, caixes, etc.– enorme, però no es diferencia, es parla de deute sobirà i així ho hem de pagar entre tots, produint-se una socialització de les pèrdues. I els mitjans fan seguidisme i ningú ha respost o ha posat objeccions a les obligacions que se’ns imposen.” De fet, el filòsof va confessar que una de les seves grans preocupacions, que ha viscut personalment, és “la pèrdua d’autoestima i el respecte per un mateix per part del periodista. Abans hi havia un cert orgull d’explicar les coses tal com les veu, i punt. Ara els nivells de burocratització i tecnificació de la professió són enormes”. Ramoneda va establir dues grans ruptures en el món dels mitjans: la primera va ser la privatització de les televisions públiques, i la segona, l’aparició d’internet. Si bé abans la informació era poder, actualment, en què hi ha un excés d’informació, és la capacitat de seleccionar-la la que ho és, de manera que aquest resideix en els cercadors, que estan sotmesos a interessos econòmics.

La societat consumida (Pere Calders)

Vam saber que ens havíem de posar l’anella al nas pels volts de l’envestida inicial de la primavera. El rumor corria de feia temps, però amb discrepàncies: els uns deien que seria obligatori i els altres que seria facultatiu, amb avantatges de desgravació fiscal per als obedients. Al final, va resultar un entremig, ja que els legisladors ho deixaven a criteri dels ciutadans, tot advertint-los lleialment que als qui no es posessin l’anella els seria difícil d’obtenir el passaport, no cobrarien punts i les vacances d’estiu i de Setmana Santa els serien fixades com a recuperables.
El to del Butlletí era sec, sense aviciadures, per bé que amb un estimable toc humanitari, ja que deia (ben clar) que les delegacions d’hisenda cobrarien el cost estricte de l’anella i no pas la feina de col•locar-la, de manera que la perforació del nas i l’anestèsia sortirien de franc. En la pràctica, va resultar que per tenir dret a l’esterilització prèvia calia adquirir una pòlissa a benefici dels orfes de la marina.
L’oncle Oleguer, que era una mostela i sempre anava al davant o empenyia per ésser dels primers, va tenir l’anella quan tot just començava a parlar-se’n. Era accionista d’una fàbrica d’embalatges que obtingué el contracte per a enviar les anelles a tot el país, i es va espavilar per quedar-se un dels models que havien enviat del centre per tal de calcular la forma i la cubicació de les caixes. Era una anella-pilot d’acer inoxidable,amb una sentencia llatina que, a cuitacorrents, es podria traduir així:
«Segons el vent, les veles». L’oncle Oleguer ens va explicar que hi hauria liberalitat en qüestió de tria de materials, o sigui que els benestants i les dones -dit amb aquesta barreja i a ull nu- podrien optar (a més del material bàsic) entre la plata, l’or i el platí, sempre, naturalment, a condició de pagar la diferència. Això, per un insondable misteri, va agradar.
L’oncle s’entestà a emprovar l’anella a la seva filla petita, la cosina Margarida, i va provocar-li una hemorràgia degut a una manipulació graponera de la pinta, que calia tancar a poc a poc i amb compte a causa de les particularitats del tendrum nasal. La criatura es va espantar i cridava com una esperitada, i amb raó, perquè posteriorment es va saber que l’operació era dolorosa fins i tot amb l’anestèsia oficial. A l’hora de la veritat, qui podia pagava una dosi extra, i feia bé, ja que cadascú s’estima les seves coses.
Resumint, el dia vint-i-set d’abril va sortir la disposició formal i tres setmanes després s’iniciaren les cues a les comissaries i a les delegacions corresponents. I aparegué pels carrers la figura familiar dels ciutadans amb l’anella al nas, pulcres, generalment ben vestits, amb un nivell de vida expressat per la bona qualitat de la roba i la noblesa metàl•lica del petit cèrcol encastat en plena cara, gairebé sempre d’aliatges fins. Algunes senyores, fascinades per un anunci que es prodigà a les revistes de modes, s’arriscaren a exhibir un model d’anella amb diamants, de molt vestir i de preu elevat. Els posaven unes multes considerables, però no tant com les
que aplicaven als elements progressistes que, a manera de protesta, duien unes anelles de plàstic antireglamentàries, subversives, inspirades en l’art pobre.
Arribaren notícies que a les regions de sobrietat obligada, la gent només s’apuntava a l’acer inoxidable, i encara, perquè es produí un moviment quasi popular demanant un material més barat, com ara la llauna o l’alumini. Aquí no. Amb prou feines si es veia altra cosa que metalls nobles que evidenciaven la nostra passió per la prosperitat. Perquè som així: treballadors (ja se sap), però a l’hora de posar-nos els guarniments no mirem prim. Si un dia ens fos prescrita una gàbia per persona, es veurien moltes gàbies d’or, o almenys xapades, amb abeurador-banyera, trapezis i accessoris de molta qualitat per a adornar o divertir.
Tot això són divagacions i el que cal és tornar a les anelles. L’oncle Oleguer no s’estava de dir que anàvem bé, que només calia sortir al carrer i mirar per adonar-se que ens incorporàvem amb molta personalitat a la civilització occidental d’última hora. Però si se l’observava amb atenció, no se’l veia convençut. Tenia un rosec, li sortia a flor de pell l’esperit emprenedor contrariat i formulava sordes protestes perquè ja es coneixien dades sobre el volum de negoci que representava el contracte de fabricació
de les anelles. Uns guanys fabulosos! I era absurd que aquesta prebenda hagués anat a parar lluny de les zones industrials costeres, per a improvisar un nucli manufacturer en indrets sense tradició ni tècnics ni mà d’obra especialitzada. Es començaven a sentir les conseqüències: les anelles sortien amb rebaves, hi havia sèries senceres que ajustaven malament i, a més, arribaven amb retard als centres de distribució i col•locació, originant recàrrecs injustos aplicats als ciutadans que no duien l’anella
perquè no l’havien trobada a temps i no pas perquè no tinguessin ganes de
complir.
Per tant, la indignació de l’oncle Oleguer era lícita. Així anaven les coses, per culpa del favoritisme i del frenesí burocràtic, i el meu parent no era home que cedís ni es deixés atropellar, per mica que pogués comptar amb la palanca de vies autoritzades. Començà a bellugar-se, va anar a veure a l’un i a l’altre (institucions i persones), fins que aconseguí el que semblava impossible: que nosaltres mateixos ens fabriquéssim les anelles. I que consti que l’oncle Oleguer no es va deixar dur per cap interès personal -no tenia cap connexió amb la metal•lúrgia -, sinó pel seu amor als orígens.
Cal dir que va trobar eco i solidaritat, ja que aquestes coses no
s’aconsegueixen mai sense que tothom ajudi poc o molt. És el que deia
l’oncle:
-A mi no m’hi anava ni m’hi venia res, perquè la meva participació en els embalatges em rendeix igual tant si es fan les peces aquí com a fora. Però no m’agrada que ens trepitgin.
I amb un estremiment que li feia tremolar l’anella, afegia:
– Amb nosaltres no s’hi juga!.

Cal més implicació ciutadana en la política.

Tal i com vam estudiar a classe, el terme idiota prové del grec i era utilitzat per a denominar aquelles persones que no participaven de la vida política de la Polis (ciutat-Estat) on vivien i que només es dedicaven als seus assumptes personals. La utilització d’aquest insult en l’actualitat ha canviat radicalment, però també la concepció de la Societat sobre la Política.

Tots els polítics són iguals, siguin de dretes o esquerres… Perquè confiar en uns o altres si tots acaben fent el que volen? A mi no m’importa la política, és quelcom que no m’afecta. Ho veig molt llunyà. Total, tampoc sé a qui votar..

Qui no ha sentit -fins pronunciat- algun cop aquestes afirmacions? Tot sovint la política ens apareix com a una cosa llunyana, fora del nostre àmbit, a la que no podem accedir ni per tant intervenir. D’altres pensen que anar a votar és quelcom supèrflu… total, per a què si després el nostre vot no serveix per a res? A més…

Però, és la política la simple acció d’anar a votar? Són un grup de persones que enquadrades dins d’uns partits específics fan el paper davant els ciutadans per a poder actuar amb llibertat el temps que estan al càrreg? Personalment, penso que no: la política és molt més que no pas això. Per més que a vegades se’ns ho intenti fer veure així, tota decisió política ens afecta directament com a societat i, tot sovint, personalment com a individus. Política és l’aprovació de les lleis que regulen el mercat, és el tipus d’Educació que rebem, el tipus de Sanitat que ens atén, el consum energètic i la quantitat de contaminació que alliberem a l’atmòsfera, són els nostres drets i deures com a persones….

Si la Política és, doncs, tant fonamental en la nostra vida… perquè existeix aquest desconentament general que es respira en les Societats actuals? (Només cal veure les dades de participació de les últimes eleccions dutes a terme a l’Estat Espanyol i és un fet més que evidenciat)

La ineficàcia de les decisions polítiques, la poca proximitat del que es decideix respecte dels ciutadans, la corrupció, la falta de gent que busqui pel bé comú i no pel d’una èlit (la classe política en si), etc. són varis dels problemes amb què es troba la Política actual.

Tot i això crec que cal recuperar l’interès del ciutadà per l’activitat política ja que, en el fons, és el que acaba regint molts dels aspectes de la nostra vida. Penso que les persones d’una Societat no haurien de mostrar una voluntat d’allunyar-s’en, sinó que s’hauria d’intentar (potser des d’aquells que ja s’hi interessen) que tothom acabés implicant-s’hi mínimament ja que en el fons no és quelcom trivial sinó que, al cap i a la fi, és decidir com vols que sigui el lloc on vius en tant que societat i en tant que país que està en relació als altres. Si el poble no va a votar, no expressa el seu vot, es conforma davant el que se li imposa… ja està fent política (o més ben dit, no-política). Està cedint el seu poder decisori en mans d’uns altres… El problema, doncs, seria la poca implicació de les persones en les decisions preses? Em plantejo fins a quin punt canviaria l’interès de la societat pels assumptes públics si realment la democràcia fós més directa (convocant referèndums anuals, per exemple, que consultéssin temes d’interès general). És més… tothom està capacitat per a decidir segons quins assumptes? A vegades la decisió política té darrere un seguit d’estudis, informes tècnics, etc. als que no tothom pot accedir o arribar a entendre. Seria prudent deixar temes que afecten el bé comú al conjunt d’individus, que no estan qualificats suficientment? I, seria legítim limitar el dret al vot només a certs conjunts de població?

No sé quina és la solució a aquest problema que he plantejat, però sí crec que cal trobar-la aviat per a poder aconseguir una major implicació social en el que ens afecta a tots i cadascun de nosaltres per tal d’ésser entre tots una Societat més responsable.
MAV