Arxiu de l'autor: axelcasadevall

Principis de propaganda de Goebbels (ministre de propaganda nazi)

Publicat el per
1

Un dels majors teòrics de la propaganda i la mobilització de masses. Si bé som contraris a la finalitat d’aquesta, s’ha d’admetre l’eficiència d’aquests principis, molts dels quals han arribat fins als nostres dies.

1.- Principi de simplificació i de l’enemic únic.
Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l’adversari en un únic enemic.
2.- Principi del mètode de contagi.
Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s’han de constituir en una suma individualitzada.
3.- Principi de la transposició.
Carregar sobre l’adversari les pròpies errades o defectes, responent a l’atac amb l’atac. “Si no pots negar les males notícies, inventan d’altres que distreguin”.
4.- Principi de l’exageració i de la desfiguració.
Convertir qualsevol anècdota per petita que sigui, en una amenaça greu.
5.- Principi de la vulgarització.
Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys intel·ligents als que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l’esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.
6.- Principi de l’orquestració.
La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d’idees i repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D’aquí també ve la famosa frase: “Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat”.
7.- Principi de renovació.
S’han d’emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l’adversari respongui, el públic ja estigui interessat en una altra cosa. Les respostes de l’adversari mai han de poder contrarestar en nivell creixent de les acusacions.
8.- Principi de la versemblança.
Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els ” globus sondes” o “informacions fragmentaries”.
9.- Principi de l’acallament.
Deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l’adversari, també contraprogramant amb l’ajut dels mitjans de comunicació afins.
10.- Principi de la transfusió.
Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d’un substrat preexistent ja sigui una mitologia nacional o complexes d’odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.
11.- Principi de la unanimitat.
Arribar a convèncer a molta gent que pensa “com tothom”, creant una falsa impressió d’unanimita

Diferències bàsiques entre dret nacional i dret internacional

Publicat el per
Respon

1. L’estudi del dret pot enfocar-se des de diverses perspectives.

2. El primer que s’ha de fer és definir què és el dret. Una de les múltiples interpretacions del dret és la d’aquell conjunt de normes que regulen la conducta dels destinataris.

3. A més de les diverses definicions, hi ha diverses classificacions del dret. Una d’elles és la de la divisió entre dret natural i dret positiu. Una altra diferenciació és l’existent entre el dret nacional i el dret internacional.

4. Si bé la distinció d’aquestes modalitats de dret és bastant complexa, hi ha un parell de característiques que són bastant pròpies de cada un d’ells.

5. En primer lloc, el dret nacional és el conjunt de normes que s’estableixen entre un estat i els seus ciutadans. Per contra, el dret internacional és aquell conjunt de normes que existeixen entre diferents estats. Per aquesta raó pot dir-se que mentre el dret nacional adopta una estructura vertical, de l’estat als ciutadans, el dret internacional s’estructura de manera bilateral o multilateral, amb una situació de teòrica igualtat entre els països signants.

6. D’altra banda, també poden distingir-se aquestes modalitats de dret per la seva tipologia de normes. Les institucions nacionals tenen la facultat de promulgar:

a. Lleis orgàniques: és aquella norma de rang legal que, generalment, es troba en un nivell jeràrquic superior o que es requereix constitucionalment per a regular certes matèries. Habitualment per a l’aprovació de lleis orgàniques calen requisits extraordinaris com, per exemple, majoria absoluta o qualificada. Per exemple, la Llei Orgànica Educativa

b. Lleis ordinàries: és la norma de rang legal que constitueix, generalment, l’últim graó en la jerarquia jurídica de les lleis d’un Estat, després de la Constitució i les lleis orgàniques. La seva aprovació correspon al Congrés o Parlament, normalment per majoria simple.

7. Pel seu costat, el dret internacional és aquell pel que es poden firmar:

a. Tractats: nom genèric pel qual es denomina qualsevol acord entre dos o més estats sobirans (o altres subjectes de dret internacional), sotmès al dret internacional i que crea una obligació jurídica per als mateixos. Es troben regulats per la Convenció de Viena del 23 de maig de 1969. Les etapes normals d’un tractat son la negociació, l’adopció del text, l’autentificació del text, la firma i la ratificació i publicació del tractat. El Tractat de No Proliferació Nuclear n’és una mostra. A diferència dels convenis, la força coercitiva és major perquè poden i solen incloure clàusules per les quals es regulen les penalitzacions en cas d’incompliment del pactat

b. Convenis: És un escrit fet entre estats amb un grau de formalitat menor al d’un tractat. Normalment, un conveni és acordat en aspectes Econòmics i Comercials entre els estats. Centrat en matèries Comercials. Protocol de Kyoto.

8. Hi ha una darrera distinció que es deu a motius històrics i de cohesió. El Dret Internacional es troba generalment limitat per la manca de mecanismes punitius en cas de violació d’un tractat i/o conveni. La polèmica de la legítima intervenció en un altre país és evident, així com l’origen, finalitat i coordinació de les forces bèl·liques a mobilitzar. Per contra, el Dret Nacional compta amb mecanismes jurídics i policials fer complir les seves lleis a través del poder executiu, judicial i de les forces de l’ordre públic.

9. Finalment, s’ha d’esmentar la progressiva modificació que s’està produint en el Dret Internacional arran de l’aparició de nous organismes internacionals com l’ONU però, especialment, la UE. Aquestes organitzacions supranacionals adopten els sistemes propis del Dret Nacional per tal de legislar, pel que la incidència de les lleis internacionals són més presents i progressivament més exteses en els països membres d’aquests organismes.

¿Cuales son los límites del poder del estado y la sociedad sobre el individuo?

Publicat el per
Respon

El debate sobre la relación entre el individuo y el poder que ejerce sobre él el estado ha sido presente en toda la historia. La diversidad geográfica, social, de liderazgo e histórica ha llevado a la presencia de innumerables modelos de relación entre el hombre y el poder, siendo las libertades del primero y los derechos del segundo objeto constante de confrontación. A partir de esto surge la duda sobre los límites de la influencia del estado en el individuo.
Diversas teorías han aparecido alrededor de esta problemática, y aquí se exponen algunas de ellas, ordenadas de mayor independencia del individuo respecto al estado hasta la subordinación total del primero al segundo.
En primer lugar se encuentra el modelo de estado neoliberal o liberal extremo, defendido por el filósofo Nozyck. De acuerdo con su teoría, el individuo no tiene ningún tipo de deber respecto al estado, goza de plena libertad positiva. Sin embargo, el estado tiene el deber de proteger los derechos básicos de los individuos como la vida, la propiedad y la salud. No obstante, para proteger dicha libertad el estado requiere cierto poder, de modo que puede regular las relaciones entre individuos. Por este motivo los individuos ceden al estado la capacidad legislativa y judicial. La pertinencia de este poder del estado sobre el individuo está sujeta a la capacidad del primero de protección de los derechos mencionados del individuo, pues de otro modo éste puede volver al estado de libertad anterior, caracterizado por la plena libertad e igualdad entre hombres.
Fruto de la inestabilidad de las monarquías absolutistas del siglo XVII-XVIII, surgieron en Francia diversos pensadores que reflexionaron sobre cuales debían ser las libertades de los individuos para que fuesen compatibles con los estados. Basándose en la antigüedad clásica Rousseau concibió el modelo de estado democrático moderno. Como el individuo por si solo se encuentra en perfecto estado de armonía y felicidad, el estado no debe estar sometido al mandato de una persona. Por esta razón, el mejor sistema de gobierno es el de seguir el criterio de la mayoría. La mayoría dicta los límites del poder del estado sobre el individuo. Como los votantes constituyen parte del estado y son individuos, el equilibrio será adecuado, siempre basándonos en la corrección de las decisiones de la mayoría. Pero ¿Qué ocurre con aquellos que no piensan igual? Rousseau opina que, como el estado es libre y sus decisiones también, debe obligarse a los opositores de las decisiones a “ser libres”. El resultado de este sistema es la dictadura de la mayoría, por lo que esta tiene el poder de limitar y eliminar toda libertad de los individuos, aunque también el de permitir a los individuos gozar de plena libertad negativa.
Los resultados que se obtendrían de una dictadura de la mayoría que tendiese a restringir la libertad de los individuos serían similares a los de la teoría de Tomas Hobbes, recogida en la obra El Leviatán. La teoría que defiende este contractualista se basa en el estado de guerra insoportable existente entre los hombre en la ausencia del estado. El miedo y el deseo de paz llevan a los individuos a definir unos derechos naturales y, para protegerlos, realizan convenios entre ellos. En estos convenios los individuos pactan entre ellos la creación de una personaje artificial, el monarca (o el estado). La única finalidad del monarca es la protección de sus súbditos, pero como este no ha realizado ningún pacto con ellos, su poder es ilimitado. Su capacidad de restringir las libertades es absoluta, tiene el total de derecho de procurarse su máxima felicidad y de coartar la libertad negativa de los súbditos al máximo. El modelo de estado resultante es la monarquía absolutista.
La evolución de este modelo de estado absolutista y la corrección de sus errores lleva a la aparición del estado totalitario, que se deriva del modelo de estado ideado por Marx y Hegel. En el estado colectivo que proponen, la subordinación del individuo al estado es total. Los derechos del último son totales, siendo el individuo un sujeto sin libertad alguna, solamente alguna, controlada por el estado. El estado decide los derechos de los individuos, y la prioridad yace en el mantenimiento del estado, por lo que la oposición, la libertad de expresión, opinión, e incluso de conciencia pueden (y acostumbran) a ser prohibidas.
Tras analizar las diversas libertades que pueden permitir los distintos modelos de estado ideados, se llega a la conclusión de que una magnífica opción es la del liberalismo moderado. La libertad positiva del individuo es total, es completamente libre y está en armonía con los demás. Sin embargo, el estado expolia la libertad de ciertas acciones y actitudes de los individuos, pudiendo legislar y ejercer la justicia.
Estos derechos solamente pueden ser utilizados para limitar las libertades de los individuos cuando estos atenten contra otros individuos y sus acciones supongan la violación de las libertades de estos. En ningún caso un individuo verá su libertad coartada por oponerse al estado, siempre y cuando no ataque a los derechos de los demás de tener un estado que vele por ellos.

À. Casadevall
2n Bat –A-

La societat consumida (Pere Calders)

Publicat el per
1

Vam saber que ens havíem de posar l’anella al nas pels volts de l’envestida inicial de la primavera. El rumor corria de feia temps, però amb discrepàncies: els uns deien que seria obligatori i els altres que seria facultatiu, amb avantatges de desgravació fiscal per als obedients. Al final, va resultar un entremig, ja que els legisladors ho deixaven a criteri dels ciutadans, tot advertint-los lleialment que als qui no es posessin l’anella els seria difícil d’obtenir el passaport, no cobrarien punts i les vacances d’estiu i de Setmana Santa els serien fixades com a recuperables.
El to del Butlletí era sec, sense aviciadures, per bé que amb un estimable toc humanitari, ja que deia (ben clar) que les delegacions d’hisenda cobrarien el cost estricte de l’anella i no pas la feina de col•locar-la, de manera que la perforació del nas i l’anestèsia sortirien de franc. En la pràctica, va resultar que per tenir dret a l’esterilització prèvia calia adquirir una pòlissa a benefici dels orfes de la marina.
L’oncle Oleguer, que era una mostela i sempre anava al davant o empenyia per ésser dels primers, va tenir l’anella quan tot just començava a parlar-se’n. Era accionista d’una fàbrica d’embalatges que obtingué el contracte per a enviar les anelles a tot el país, i es va espavilar per quedar-se un dels models que havien enviat del centre per tal de calcular la forma i la cubicació de les caixes. Era una anella-pilot d’acer inoxidable,amb una sentencia llatina que, a cuitacorrents, es podria traduir així:
«Segons el vent, les veles». L’oncle Oleguer ens va explicar que hi hauria liberalitat en qüestió de tria de materials, o sigui que els benestants i les dones -dit amb aquesta barreja i a ull nu- podrien optar (a més del material bàsic) entre la plata, l’or i el platí, sempre, naturalment, a condició de pagar la diferència. Això, per un insondable misteri, va agradar.
L’oncle s’entestà a emprovar l’anella a la seva filla petita, la cosina Margarida, i va provocar-li una hemorràgia degut a una manipulació graponera de la pinta, que calia tancar a poc a poc i amb compte a causa de les particularitats del tendrum nasal. La criatura es va espantar i cridava com una esperitada, i amb raó, perquè posteriorment es va saber que l’operació era dolorosa fins i tot amb l’anestèsia oficial. A l’hora de la veritat, qui podia pagava una dosi extra, i feia bé, ja que cadascú s’estima les seves coses.
Resumint, el dia vint-i-set d’abril va sortir la disposició formal i tres setmanes després s’iniciaren les cues a les comissaries i a les delegacions corresponents. I aparegué pels carrers la figura familiar dels ciutadans amb l’anella al nas, pulcres, generalment ben vestits, amb un nivell de vida expressat per la bona qualitat de la roba i la noblesa metàl•lica del petit cèrcol encastat en plena cara, gairebé sempre d’aliatges fins. Algunes senyores, fascinades per un anunci que es prodigà a les revistes de modes, s’arriscaren a exhibir un model d’anella amb diamants, de molt vestir i de preu elevat. Els posaven unes multes considerables, però no tant com les
que aplicaven als elements progressistes que, a manera de protesta, duien unes anelles de plàstic antireglamentàries, subversives, inspirades en l’art pobre.
Arribaren notícies que a les regions de sobrietat obligada, la gent només s’apuntava a l’acer inoxidable, i encara, perquè es produí un moviment quasi popular demanant un material més barat, com ara la llauna o l’alumini. Aquí no. Amb prou feines si es veia altra cosa que metalls nobles que evidenciaven la nostra passió per la prosperitat. Perquè som així: treballadors (ja se sap), però a l’hora de posar-nos els guarniments no mirem prim. Si un dia ens fos prescrita una gàbia per persona, es veurien moltes gàbies d’or, o almenys xapades, amb abeurador-banyera, trapezis i accessoris de molta qualitat per a adornar o divertir.
Tot això són divagacions i el que cal és tornar a les anelles. L’oncle Oleguer no s’estava de dir que anàvem bé, que només calia sortir al carrer i mirar per adonar-se que ens incorporàvem amb molta personalitat a la civilització occidental d’última hora. Però si se l’observava amb atenció, no se’l veia convençut. Tenia un rosec, li sortia a flor de pell l’esperit emprenedor contrariat i formulava sordes protestes perquè ja es coneixien dades sobre el volum de negoci que representava el contracte de fabricació
de les anelles. Uns guanys fabulosos! I era absurd que aquesta prebenda hagués anat a parar lluny de les zones industrials costeres, per a improvisar un nucli manufacturer en indrets sense tradició ni tècnics ni mà d’obra especialitzada. Es començaven a sentir les conseqüències: les anelles sortien amb rebaves, hi havia sèries senceres que ajustaven malament i, a més, arribaven amb retard als centres de distribució i col•locació, originant recàrrecs injustos aplicats als ciutadans que no duien l’anella
perquè no l’havien trobada a temps i no pas perquè no tinguessin ganes de
complir.
Per tant, la indignació de l’oncle Oleguer era lícita. Així anaven les coses, per culpa del favoritisme i del frenesí burocràtic, i el meu parent no era home que cedís ni es deixés atropellar, per mica que pogués comptar amb la palanca de vies autoritzades. Començà a bellugar-se, va anar a veure a l’un i a l’altre (institucions i persones), fins que aconseguí el que semblava impossible: que nosaltres mateixos ens fabriquéssim les anelles. I que consti que l’oncle Oleguer no es va deixar dur per cap interès personal -no tenia cap connexió amb la metal•lúrgia -, sinó pel seu amor als orígens.
Cal dir que va trobar eco i solidaritat, ja que aquestes coses no
s’aconsegueixen mai sense que tothom ajudi poc o molt. És el que deia
l’oncle:
-A mi no m’hi anava ni m’hi venia res, perquè la meva participació en els embalatges em rendeix igual tant si es fan les peces aquí com a fora. Però no m’agrada que ens trepitgin.
I amb un estremiment que li feia tremolar l’anella, afegia:
– Amb nosaltres no s’hi juga!.

Democràcia aristocràtica, el millor règim possible?

Publicat el per
Respon

A pesar de la consideración de la democracia y la aristocracia como regimenes políticos distintos, a mi parecer una combinación entre ambos sistemas de gobierno sería la mejor opción entre los sistemas posibles.
Según Aristóteles el ser humano es un animal político, lo que implica que su realización como persona solo se puede encontrar en la vida en sociedad y en la participación en las decisiones de la polis.
Sin embargo, la democracia puede caer fácilmente en la demagogia, fruto del predominio del relativismo y el subjetivismo sobre la creencia en unos valores estables y absolutos.
Platón, que defiende dicha degradación, propone la aristocracia como mejor forma de gobierno. Es notable la idea de que la sociedad justa se erguirá sobre personas con educación y capacidad de razonar, conocedoras del mundo de las ideas.
Pero la aristocracia peca de utópica, porque estos elegidos para gobernar ¿Cómo resultarían elegidos a su vez? Y si fueran escogidos por unos delegados ¿Cómo lo decidirían? ¿Mediante la votación?
Además de esta inviabilidad práctica, la aristocracia también puede ser objeto de la degradación. Un ejemplo de ello es el concepto que nos ha llegado de aristocracia, el cual se asocia a la nobleza, que no necesariamente está compuesta por aquellos con mayor capacidad de razonar ni aquellos con un mayor conocimiento.
Este ejercicio del poder por parte de no merecedores de ello llevaría, en la actualidad en que se proclama el elitismo por encima de todo, a una revolución inevitable y completamente legítima
Por consiguiente, según mi punto de vista, el sistema ideal sería una composición heterogénea de la democracia y la aristocracia.
La democracia sería patente en que la población escogería a sus representantes mediante el sistema de listas abiertas, pues se considera la democracia directa un sistema inviable.
El componente aristocrático, entendido como el gobierno de los mejores, se encontraría en la población con capacidad de voto. Aunque parezca inviable, cierto tiempo antes de las elecciones, todos aquellos aspirantes a votantes y candidatos al poder deberían presentarse a un examen. Los contenidos de dicho examen se basarían en el conocimiento de la política, la capacidad de uso de la razón y la mentalidad crítica.
De los exámenes efectuados, aquellos aspirantes con una nota superior a 6,5 podrían votar y tan solo los que obtuviesen más de un 9 podrían presentarse como candidatos.
De este modo se evitaría el gobierno surgiera por los votos de una mayoría inepta, aunque también que personas con criterio escogieran a un gobernante sin ningún tipo de capacidad.
Un aspecto a destacar sería la ausencia de mínimo de edad para efectuar la prueba.
Con el expuesto sistema de gobierno el pueblo conservaría el poder, se incentivaría la participación en la vida pública y se garantizaría la elección de gobernantes más eficaces que carismáticos y más racionalistas que dramáticos.
Finalmente se encuentra el sistema alternativo por excelencia a la democracia, el totalitarismo en todas sus formas (dictadura, timocracia, estalinismo…).
No puede negarse que, en lo referencia al efectos prácticos, hay dictaduras que han resultado ser muy eficaces. Una muestra de ello sería la transferencia de poder del senado romano republicano a un diktator durante seis meses en los momentos de crisis, con la finalidad de adoptar una postura firme de gobernar. La dictadura no era entendida como tiranía u opresión, sino que en estos contextos solía producir efectos positivos.
Pero como afirma Stuart Mill en SU LIBRO El utilitarismo “Más vale ser un humano insatisfecho que un cerdo satisfecho”. Debe interpretarse como una defensa de las ideas en oposición a los hechos. El fin no justifica los medios. La satisfacción y la felicidad solamente pueden obtenerse mediante la realización humana en sociedad. Aunque se consigan placeres, si uno se abstiene de la participación en la vida pública no podrá ser feliz.
No obstante, debido el magnetismo del poder es inconcebible un gobierno que transfiera el poder a un dictador y que esta, pasados seis meses, renuncie a ello.
Con el establecimiento permanente de un dictador, la represión tiene lugar, la uniformización es progresiva, e incluso se llega al culto a la personalidad de dicho personaje.
El motivo del apoyo a las dictaduras es que son sumamente sencillas de aceptar. Como expresa Hannah Arendt en su obra Los orígenes del totalitarismo, la razón de que el totalitarismo sea un movimiento de masas es su simplicidad, pues muestra una causa proveniente de un enemigo que con una acción puede conllevar todas las soluciones.
En conclusión, a pesar de que el totalitarismo puede reportar beneficios materiales, por la abstinencia de participación ciudadana en la vida política que implica, no puede ser considerado el mejor sistema político.
Por el contrario, la democracia aristocrática ofrece una opción alternativa y carente de defectos evidentes, el poder para elegir a unos gobernantes competentes se encuentra en manos de un pueblo con capacidad crítica y con habilidad en el uso de la razón.