(Abans de continuar llegint, us adverteixo que és totalment personal el que dic en aquesta entrada…)
El moviment okupa consisteix en l’ocupació d’habitatges en desús. A Catalunya va impulsar-se bàsicament a la dècada dels seixanta i dels setanta com a resposta de la gran petició de llocs on viure deguda a l’afluència de població des del camp cap a les ciutats. El ventall de sortides que es donen a aquests espais és molt ampli, des d’habitatges per la pròpia residència fins a CSO (Centres Socials Okupats). Es sol relacionar aquest moviment amb l’anarquisme ja que és una ideologia que manifesta obertament el rebuig a la possessió i que la diferencia de la propietat, dos termes en essència diferents. Segons l’anarquisme la propietat no ha d’existir, però el que sí seria legítim per una persona seria posseir. Okupar un edifici en desús, per tant, no suposaria una violació de la possessió de ningú ja que ningú l’estaria utilitzant.
És difícil posicionar-se en aquest tema tenint en compte la educació capitalista que hem rebut, en que des de sempre s’ha defensat la propietat privada de l’individu. Els okupes sovint són vistos com a dropos, mandrosos… que volen divertir-se, joves irreflexius que actuen inconscientment. Inaveixen les propietats privades de les altres persones. Perquè ells no han de pagar hipoteques si tots ho fem?
Però els okupes van més enllà i es plantegen un seguit de qüestions que inciten a la reflexió i en les que crec que és interessant pensar. Les okupacions, diuen, es duen a terme per tal de denunciar l’especulació que es fa amb un dret bàsic com és el de la propietat. Són conscients que és il·legal okupar els espais per a donar-los nous usos mentre que no és il·legal especular amb el dret a l’habitatge, però també saben que la seva acció és més legítima -moralment parlant- que no pas aquella contra la que lluiten.
Els beneficiats per l’actual sistema de propietat (privada, evidentment) som els que posem al crit al cel -com a societat- quan es duen a terme les okupacions i veiem totalment correcte l’actuació dels cossos de seguretat nacionals contra ells. Sol ser al revés quan els perjudicats són els que es veuen perjudicats per aquest, que al haver de defensar els seus interessos (a nivell personal, o de classe) per sota dels d’algú altre ho troben quelcom totalment legítim. No només volen aconseguir quelcom que els beneficii a ells (com seria okupar una casa i quedar-s’hi a viure, que ja n’hi ha de gent així) sinó que en la majoria de casos les okupacions són reivindicatives, i en que es volen manifestar els motius pels quals es duen a terme per tal de donar-los a conèixer entre l’altra gent de la societat.
Què en penseu vosaltres? Hi esteu a favor, no? Perquè?
És un tema complicat, i com tot, té els seus pros i contres.
També és cert que portem una educació capitalista, però jo no em sento influenciada per l’opinió de que TOTS són uns mandrosos i que ho fan per la cara. Ara bé, segur que n’hi ha que, aprofitant aquesta ideologia reivindicativa, ocupen per ocupar (però hi ha casos per a tot).
El cas es que aquest món està molt malament, i en un principi si una maleïda casa no s’utilitza, esta despotricada, i l’amo està desaparegut, que n’has de fer? vull dir, em sembla perfecte que s’utilitzi per alguna cosa. Que no paguen hipoteca? bé que s’ho monten no? Igualment no es podran permetre molts de ”luxes” només tindrán un sostre: ni llum, (potser ni aigua) ni res… així que tampoc és per tant com per a montar operacions policials.
De fet, no se com plantejar-me aquest tema, sincerament, perque no ho conec gaire…
Si és cert que quan un s’ha guanyat la seva propietat i, encara que la tingui en desús, no vol que sigui ocupada, té el dret de fer fora i pendre mesures, però això n vol dir que estigui fent bé…
No sé.
M’hauria d’informar més.
Però trobo que és un tema molt interessant i que no està ben interpretat per la societat, es a dir, que la societat en general el rebutja, però perquè només es queden amb la cara dolenta, la que sempre ens han ensenyat…
La revindicació esta molt bé, es poden fer moltes coses a nivell simbòlic, però jo crec que un dels principis morals més importants és el del respecte als altres. Per a mi aquests és vital, i això tant s’estén a la persona com a les seves posessions. Al meu parer, el moviment okupa xoca amb aquest principi, per això no crec que sigui més moralment correcte okupar locals o habitatges en desús encara que no se’n sigui propietari.
Un altre problema del moviment okupa és també que els habitatges on entren els destrossen. Sigui per usos socials o per procurar-se una vivenda, en fan malbé les instal·lacions i pinten les parets amb missatges “reivindicatius”.
Una pregunta que ens hem de fer també és: per què hi han tants habitatges buits? Si no hi fossin no es podrien okupar…
Com a experiència que tinc sobre lloguers de pisos, he vist que és la por del propietari a que uns inquilins que entrin per uns mesos li destrossin el pis. El propietari hagi d’arreglar l’habitatge per tornar-lo a posar en condicions, i els mesos de lloguer d’aquesta gent no arriba ni molt menys a cobrir-ne les despeses de reparació.
Sé d’una mesura de la Generalitat que va començar a funcionar per a reduïr el nombre de vivendes buides. El principal objectiu era que l’Estat oferís una mena de garantia contra possibles desstroses i així incentivar els lloguers, però en els temps que corren en que sabem que l’Administració mai paga quan li toca, tampoc això és de molta ajuda.
S’han sentit nombrosos casos en que persones (treballadores) que marxen de vacances i es troben amb la casa okupada, el pany canviat i totes les seves pertinences en mans d’uns extranys. I per no sé quina llei els mossos no els poden desallotjar. No és injust això? I el mateix passa amb moltes segones residències. A nivell personal crec que tothom té dret a tenir una segona residència per exemple, i utilitzar-la quan vulgui. Tota la gent que conec que en disposa és gent que ha estudiat i ha treballat dur, que s’ho ha “currat”.
Una proposta okupa podria ser utilitzar la residència quan el propietari no hi és i sortir-hi quan hi vingui, però tornem al problema d’abans: la destrossarien. Una segona residència és per anar-hi a descansar, no per estar patint.
Gran problemàtica…EGP estic molt d’acord amb tu. Actualment hi ha al nostre país una quantitat important d’habitatges que no estan habitats, fet que darrerament s’ha vist accentuat per el boom de la construcció dels últims anys. On està l’equilibri? És just doncs que ocupin aquests habitatges? És just si tenim en compte la gran quantitat de persones que no tenen habitatge?
Des del punt de vista dels ocupes queda clar que sí. De persones ocupes n’hi ha de molts tipus, no podem generalitzar. És cert que n’hi han que són reivindicatius però també n’hi han que no, que ocupen fins i tot habitatges que estan siguent utilitzats per els seus propietaris, fent que aquests hagin de buscar nous llocs per viure. Realment és just això? No és “robatori”? Comportaments com aquests no es poden permetre en la nostra societat. Però cal dir que són aquests tipus “d’ocupes” els que desacrediten els ocupes amb finalitats reivindicatives. La meva opinió és que ja queden pocs ocupes reivindicatius, ja que crec que la majoria utilitza el moviment okupa com a benefici propi…
Ara bé estigui justificat o no la causa d’aquestes ocupacions, què m’en dieu de les seves actuacions? Jo crec que com ja heu fet referència,sigui pels motius que siguin, l’ocupació viola la llibertat privada dels individus, llibertat tan fonamental com d’altres. Aquesta és una llibertat que com a tal s’ha de protegir. I l’estat ha de ser qui ho faci. NO ES POT PRETENDRE PROTEGIR O REIVINDICAR UN DRET COM ÉS EL DRET A UN HABITATGE DIGNE VIOLANT UN ALTRE DRET COM ÉS EL DE LA PROPIETAT PRIVADA. Alguns poden pensar amb certa raó, que el dret a tenir un habitatge és un dret amb un rang superior, però el dret de la llibertat privada no deixa de ser un dret, i en certa manera no hi ha cap dret per sobre dels altres. Fins a quin punt seria sostenible una societat en la qual es permetessin ocupacions d’aquest tipus? On es trobaria el límit?
Ara bé, darrera de tot aquesta problemàtica s’hi amaga una qüestió molt important, el dret a l’habitatge. No és fàcil, però l’estat hauria d’alguna manera d’incentivar l’ocupació d’aquests pisos que estan en desús, perquè en el món actual em sembla molt trist que encara existeixin situacions com aquestes…
Pot semblar que no siguin drets incompatibles, quan no té perquè ser així…
Drets?
Què és més important, tenir dret a tenir una segona residència a la paltja on guardar-hi el teu tercer Mercedes o tenir on viure…?
És molt cert el que dius annaparra. No es pot pretendre només seleccionar els drets que ens interessen i els altres violar-los. En quant als okupes reivindicatius tampoc veig que la seva labor sigui ética, quan tenim la sort de viure en un país democràtic que té els seus mecanismes per “canviar les coses”. Es poden presentar desde instàncies als ajuntaments fins a Iniciatives Legislatives Populars. Qualsevol ciutadà pot crear el seu partit polític també, però no es pot pretendre imposar la teva visió del món violant els drets dels altres i amb violència.
Mercè en resposta al teu comentari, que crec es podria calificar de demagògic, penso que el que és important és que tothom tingui l’oportunitat de poder accedir a un habitatge sempre i quan compleixi els seus deures, tot s’ha de dir. Una persona que estudia i treballa ha de tenir dret a accedir a una vivenda, encara que en moments de crisi com els d’avui en dia és difícil fins i tot poder accedir a una feina.
El teu comentari però crec que va més lluny. Desde que la crisi ha començat moltes persones s’han quedat sense 2a residencia perquè havien fet una compra per damunt de les seves possibilitats o amb unes expectatives de futur que no s’han complert. Però com ja he dit abans, la majoria de persones que la tenen és perquè han estudiat una carrera difícil i han treballat, i hi han feines més lucratives que d’altres però també amb més responsabiltat.
Tot i això quan tu en tinguis una, que estic segur que sí perquè ets una persona intel•ligent i que d’aquí no gaire començarà a fer uns estudis difícils, i de la qual espero, desitjo i estic segur que tindrà un futur pròsper perquè estas preparada per fer moltes coses, quan arribis a aquest punt, en tornem a parlar.
Tot sigui que per coses de la vida la nostra visió del món hagi canviat i potser sigui l’oposada!
Si, bé, EGP, suposo que és força demagògic. Però deixa’m dir-te (de bon rotllo eh..) que el teu també ho és. “Un altre problema del moviment okupa és també que els habitatges on entren els destrossen. Sigui per usos socials o per procurar-se una vivenda, en fan malbé les instal·lacions i pinten les parets amb missatges “reivindicatius”” ???? Has visitat mai cap CSO, tu? O n’has vist fotografies? La majoria d’okupacions que es duen a terme en aquest sentit es fan en espais totalment destruits i en rüines i que s’aconsegueixen ammoblar amb mobles reciclats de les Deixalleries que es llencen en bones condicions, etc. Un exemple!
El cert és que hi ha persones que okupen per pintar, drogar-se, fer festes. Però què me’n dieu dels Centres Socials Okupats? N’hi ha de tot tipus i organitzen moltíssimes activitats a nivell de Societat Civil, la feina que fan (no remunerada, evidentment) és admirable. Cal, també, que “en todas partes cuecen habas” i que de dropos i inútils se’n poden trobar a tot arreu. Però darrere del moviment okupa també hi ha gent formada que sap el que porta entre mans. Només cal veure, per exemple, la Universitat Lliure de la Rimaia – tenen una gran biblioteca i la feina de difusió de texts, llibres… etc (entre d’altres) és brutal!
A més a més, la majoria d’espais que s’okupen no són segones residències o de gent que se n’ha anat de vacances… quan aquests espais són okupats solen ser per grups reduïts de gent, no per un gran col·lectiu de persones com passa en els casos dels CSOs: aquests passen per un procés de rehabilització de l’espai que decideixen okupar perquè en molts casos són naus industrials, magatzems, etc. que fa ANYS i ANYS que el propietari ho té abandonat, ja sigui per especulació, per oblit,… Quan un CSO obre portes, abans hi ha hagut molta feina habilitant l’espai, etc. perquè són espais en que realment ja no es fa res, abandonats.
És un tema difícil, certament!
SÍ Mercè, és un tema díficil i complex. Crec que en la nostra societat hi ha tantes situacions complexes, diferents que depenen de cada circumstàncies i realment tot i que tenim una opinió, aquesta com tot lu relatiu a l’ésser humà pot tenir excepcions.
Però, crec que la nostra societat té una sèrie de drets que en tot moment han de ser respectats. No trobo just, com ja he dit abans el fet què els ocupes ocupin tot tipus d’habitatges, perquè sí bé és cert que defensen un dret tan legítim com d’altres (a la seva manera) amb això estan violant altres drets com la propietat privada a més de ser una terrible injustícia, en el meu parer. Tot això, tinguin o no tinguin raó. Crec que no són maneres, perquè sí cadascú és pren la justícia a la seva manera, no anem pas bé.
Torno a dir que no entenc COM ES POT VEURE INCOMPATIBLES EL DRET A UN HABITATGE DIGNE I EL DRET A LA PROPIETAT PRIVADA. El fet que jo tingui dos habitatges ( o els que siguin, tant comprats com heredats) fa que altra gent no pugui disposar d’ un habitage digne? No té cap sentit. A més, cal fer èmfasi en que no tohom que disposa de certs habitatges és gent amb un alt valor de poder adquisitiu, perquè certes vegades els habitages són heredats.Si jo heredo dos habitages dels meus avis, no tinc dret a tenir-los? No pot haver-hi habitatge per tothom i que la gent pugui tenir els habitatges que desitja? Per què han de ser incompatibles?
Hola! He llegit l’article i he fet un cop d’ull als comentaris. Avui és un dia on l’ocupació es veu afectada ( Can Vies de Barcelona ).
M’agradaria poder dir que en el sistema en el qual vivim el capital està mal repartit! N’hi ha que posseeixen molt i d’altres que no tenen res gracies als governs i al sistema bancari… Tema que donaria per parlar molta estona…
Anem al gra! La majoria de cases o espais socials ocupats han quedat en desús, molts en estat ruinòs. Qui es permet deixar caure una propietat és, evidentment, perqué no en fa cap tipus d’ús, ni com a primera ni segona residència.
Els ocupes no fan fora de casa als amos i s’hi instal•len ells!! Es dediquen a habitar espais que estan en oblit, fent ús d’aquestos sigui per a viure-hi o per accions socials.
En la majoria dels casos, rehabiliten els llocs ocupats acondicionant-los, com bé heu dit algú, amb mobles reciclats, objectes aprofitats de deixalleries i contenedors. Viuen sense luxes!!! Reclamen el dret a la vivenda.
Quan ha passat el temps i els propietaris veuen que ara tenen un lloc ben lograt, gràcies als esforços d’uns indesitjables (com deuen tatxar-los), volen tornar a ser amos del mateix, podent aprofitar per vendre-ho o per ús propi (abans era un lloc inhabitable que queia)…
Personalment opino a favor de les ocupacions de llocs deshabitats en estats precaris sempre que se’n faci un ús civic i responsable, com és la majoria dels casos.
Salut!