Marxisme

Terme que, en general, designa el conjunt del pensament i l’activitat política de Marx i d’Engels, però també es refereix a cadascuna de les diverses, i sovint contraposades, interpretacions i desenvolupaments d’aquest pensament.

Per aquesta raó es pot parlar de marxisme en sentit estricte i en sentit ampli.

a) En sentit estricte, el marxisme és el contingut teòric i l’activitat pràctica desenvolupats per Marx i Engels (que complementa i divulga l’obra d’aquell), i és el fruit de la síntesi entre la pràctica política de Marx i els diversos aspectes de la seva teoria econòmica, política, sociològica, històrica i filosòfica, que estan sempre dirigits per la voluntat de conduir a l’emancipació social.

b) En sentit ampli, pot parlar-se de distints marxismes, tants com a diverses interpretacions de l’obra de Marx s’han donat en els moviments polítics i intel·lectuals que s’han reclamat hereus de l’obra del dit autor, i que han implicat noves i diverses elaboracions teòriques. Veure marxismes.

El marxisme, entès com a desenvolupament del pensament de Marx i Engels es basa, fonamentalment en els aspectes següents:

• 1^r) la filosofia i la noció de materialisme en Marx;

• 2ⁿ) la concepció de la història o teoria del materialisme històric, i

• 3^r) la crítica de l’economia política capitalista.

1r- La primera arrel del pensament de Marx es troba en la seva concepció dialèctica del materialisme, sorgida de la seva crítica al hegelianisme en general, i a Feuerbach en particular. En aquesta crítica, Marx s’oposa a una filosofia ideològica (en el sentit de falsa consciència) i abstracta, i sustenta una posició materialista. La missió revolucionària de la filosofia ja no ha de ser la d’interpretar el món, sinó la de transformar-ho. Marx considerava a Hegel com la màxima expressió teòrica d’aquella concepció ideològica de la filosofia entesa com «interpretació» del món. El sistema hegelià ha de ser invertit (veure text), o «lloc sobre els seus peus», considera que la dialèctica, prèviament desbrossada del seu idealisme, és potencialment revolucionària en destacar el caràcter dinàmic i històric d’allò real.

Per a Hegel l’Esperit és el subjecte de la història. Marx ataca aquesta concepció idealista i declara que l’essència humana no sorgeix de l’Esperit, sinó del treball, és a dir, de les condicions materials de vida i de transformació de la natura. L’home és un ésser natural (veure text), però és home perquè treballa, la qual cosa el diferència dels animals (veure text 1 i text 2).«el que els individus són depèn de les condicions materials de la seva producció».

La història és la lluita de l’home per satisfer les seves necessitats que es desenvolupen en un medi social determinat. Ja que en la producció social s’engendren classes socials, l’autèntic subjecte de la història és la classe social treballadora.

Encara que Marx tenia en alta estima la crítica de Feuerbach a l’idealisme hegelià (veure text), en la Tesi sobre Feuerbach i en l’Ideologia alemanya considera que el materialisme feuerbachià és encara mecanicista, raó per la qual no és capaç d’absorbir els aspectes potencialment revolucionaris de la concepció invertida de la dialèctica hegeliana. Aquesta crítica a Feuerbach és, al mateix temps, una crítica a la pobresa filosòfica de totes les concepcions materialistes mecanicistes, i que estaven presents en les teories socials de què Marx anomenava despectivament els socialistes utòpics.

Feuerbach creu que la religió és fruit d’una alienació, de forma que és una projecció de l’essència humana en un pretès món sobrenatural, creat a imatge i semblança de l’humà, però idealitzat. Marx considera que aquesta crítica encara no va a la «arrel»: per què es produeix aquesta projecció?, quina és la causa d’aquesta alienació religiosa? És necessari veure que a la seva arrel es dóna una alienació més bàsica: l’alienació econòmica, originada per les condicions materials d’existència de la humanitat

2n- La concepció marxista de la història és coneguda com materialisme històric. Segons Marx, doncs, tota la història és la història de les contradiccions reals (no entre idees, com en la filosofia hegeliana) entre les forces productives i les relacions de producció, expressada en la lluita de classes, que es converteix al motor de la història. Així s’engendra la base econòmica sobre la qual s’edifica la superestructura, que està formada pel conjunt de lleis, idees, filosofies, art, religions, etc., que expressen la consciència que cada època té de la seva realitat social i configuren la «ideologia».

En el cas de la moderna societat capitalista, la nova classe social que va emergint lentament és el proletariat, que apareix com a classe antagònica de la burgesia. Encara que la concepció materialista de Marx emfatitza el fet que la superestructura ideològica està determinada per la base econòmica, no nega que es produeixi un fenomen d’interacció recíproca.

La consciència de classe, és a dir, la presa de consciència per part dels explotats de la seva situació real en contra de les idees de la ideologia dominant, és un factor imprescindible per canviar de manera revolucionària l’estructura econòmica.

3r- La crítica de l’economia política burgesa. Els economistes «clàssics», tals com Adam Smith o David Ricardo, consideraven tres fonts de riquesa: la natura, el capital i el treball. Marx rebutja això com una mistificació i només considera el treball com a font de riquesa, combatent els economistes burgesos que declaren «naturals» les lleis econòmiques. Si per natura s’entén la terra, en si mateixa no és cap font de riquesa si no se la treballa.