Chacón, entrenada contra l’independentisme

La batalla entre Alfredo Pérez Rubalcaba i la catalana Carme Chacón per succeir Zapatero al capdavant del PSOE ha tornat a posar l’atenció mediàtica damunt l’actual ministra de Defensa espanyola, que aquests dies ha començat a captar suports dins el PSC amb la voluntat final de convèncer el PSOE i els seus militants i trencar la xacra de ser vista com catalana a Madrid i madrilenya a Catalunya.


Més enllà d’aquests detalls i de la fosca relació que manté amb l’entorn de Pedro J. Ramírez, és molt important que els catalans tinguem molt clar qui és Carme Chacón i perquè ha escalat tant dins el Partit Socialista Obrer Espanyol. Tal com vam indicar anys enrere, la formació acadèmica és l’etapa clau per entendre qui és Carme Chacón.

Chacón milita a les Joventuts del PSC des de molt jove, amb 18 anys, i en acabar els estudis universitaris de Dret a Barcelona i veient el potencial de la jove d’Esplugues, els socialistes decideixen enviar Chacón al Canadà perquè estudiï en profunditat els referèndums independentistes del Quebec i les contraofensives unionistes del Canadà per aturar-los. No oblidem que estem parlant de finals dels anys 90: llavors els socialistes catalans ja tenen clar que el creixement de l’independentisme serà imparable, i envien Chacón a estudiar com aturar-lo a la Osgoode Hall Law School de Toronto, la Universitat de Montreal i la Universitat Laval del Quebec.

Aquests cursos de postgrau al Canadà li serveixen per estudiar les polítiques de Pierre Elliot Trudeau o Stéphane Dion, els unionistes viscerals del Quebec que van aconseguir refredar les ànsies independentistes d’una nació germana a la catalana. Amb el temps s’ha confirmat que els càlculs del PSC eren correctes, i un cop tornada a Catalunya i superades les polítiques municipals, catalana i l’etapa de ministra, Chacón podria arribar al cim del partit al moment de màxima efervescència independentista, un moviment que ja ha tingut ocasió d’atacar diverses vegades, acusant-lo de ‘néixer de les emocions negatives’ i de ser econòmicament insostenible. Si guanya les primàries, Chacón liderarà el partit espanyol en la batalla final entre unionisme i independentisme al Principat.

Font: http://www.directe.cat/punt-de-mira/141305/chacon-entrenada-contra-l-independentisme

Stéphane Hessel i els drets humans

L’autor de ‘Indigneu-vos!’ ha presentat el llibre a Barcelona.
Té noranta-tres anys i és l’únic redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans encara viu. Stéphane Hessel, nascut a Berlín, però parisenc des dels set anys, ha esdevingut la veu de molta gent, sobretot jove, gràcies a ‘Indigneu-vos!’, un manifest de menys de seixanta pàgines que insta a reaccionar contra les injustícies del món i a rebel·lar-se pacíficament. Ahir va ser a Barcelona per presentar l’edició catalana del llibre (vídeo), que, en francès, ja compta un milió i mig d’exemplars venuts. Segons va explicar el mateix Hessel “la declaració dels drets humans no es compleix.”

Més informació i font de la notícia: Vilaweb

10 estratègies de manipulació. Noam Chomsky

El conegut sociòleg, politòleg, economista… del que hem parlat a classe, Noam Chomsky, ha publicat un decàleg sobre estratègies de manipulació que utilitzen els mitjans per a aconseguir que els espectadors no puguin copsar les tècniques que s’apliquen per a controlar-los.

1. La estratègia de la distracció.

(..)Consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants. (..)És igualment indispensable per a impedir que el public s’interessi pels coneixements essencials de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. “Mantenir distreta l’atenció del públic, allunyar-la dels veritables problemes socials, captivar-la amb temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense temps per pensar.

“El terror es basa en la incomunicació i l’aïllament” (Rodolfo Walsh)

2. Crear problemes i després oferir solucions

O “problema-reacció-solució. Es crea un problema, una “situació”, prevista per causar certa reacció al públic, per tal que la gent desitgi les mesures que es volen fer acceptar. Per exemple: Deixar que es desenvolupi o s’intensifiqui la violència urbana (Delinqüència), o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de polítiques i lleis estrictes de seguretat, en perjudici de la seva pròpia llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials, de les privatitzacions i dels serveis públics.

3. La estratègia de la gradualitat.

Per fer que s’accepti una mesura inacceptable, n’hi ha prou amb aplicar-la gradualment, amb comptagotes, any rere any, com es ve fent amb certes privatitzacions. D’aquesta manera, durant les dècades de 1980 i 1990, es van anar imposant condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme): estat del benestar mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents… tants canvis que, si s’haguessin aplicat a la vegada, haurien provocat una revolució.

4. La estratègia de diferir.

Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com a “dolorosa, però necessària” obtenint així l’acceptació pública al moment en que es publicita la decisió, i preparant el terreny per a una aplicació futura (com l’actual reforma del govern sobre l’edat de les pensions i la oposició que ha generat en la societat). És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l’esforç que implica la decisió impopular no s’ha de fer immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que “després d’això tot anirà a millor i es podrà evitar el sacrifici”. Així es dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.

5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat o malalts mentals.

La majoria de la publicitat televisiva adreçada al gran públic utilitza un discurs, uns arguments, uns personatges i una entonació particularment infantils, moltes vegades propers a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de poca edat o deficient mental. Com més gran sigui l’engany a l’espectador, més es tendeix a adoptar un to infantil. Per què? “Si un es dirigeix a una persona com si aquesta tingués 12 anys o menys, llavors, en raó de la suggestionabilitat, aquesta persona tendirà a una resposta o reacció també desproveïda d’un sentit crític, com la d’una persona de 12 anys.

6. Utilitzar l’aspecte emocional més que reflexiu.

Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un Shock, una mena d’embotiment de l’anàlisi racional, i, finalment, del sentit crític dels individus. (Exemple: mostrar contínuament a les víctimes d’un desastre, d’un atemptat o d’una crisi econòmica, per utilitzar-les com a justificant i així dur a terme “Decisions impopulars, però necessàries”. D’altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments.

“L’art dels nostres enemics és desmoralitzar, entristir als pobles. Els pobles deprimits no guanyen. Res gran es pot fer amb la tristesa” (Arturo Jauretche)

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat.

Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tècniques que influeixen directament en ell i els mètodes utilitzats per al seu control i esclavitud. “La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible amb l’accés a la menor quantitat d’informació veritable, de manera que la distància de la ignorància que es planeja entre les classes inferiors i superiors sembli, sigui i romangui inabastable per a les inferiors ”

“La majoria dels professors ensenyen fets, els bons professors ensenyen idees i els grans professors ensenyen com pensar” (Jonathan Pool)

“La ignorància és el pitjor enemic de la civilització, i la ignorància sol ser, en els seus efectes, tan malvada com la pròpia maldat” (Eugenio María de Hostos)

8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat.

Induir al públic a creure que ser simple, estúpid, vulgar i inculte és “La moda”, i instant a tractar com a “Bitxo estrany” a qui pensa més del compte. ¿Irònic, no?

9. Reforçar l’auto-culpabilitat.

Fer creure a l’individu que ell és l’únic culpable de la seva pròpia desgràcia, deguda a la seva poca intel·ligència, mínimes capacitats, o al seu esforç insuficient. Així, en lloc de rebel·lar-se en contra del sistema econòmic l’injust en el què viu, l’individu s’auto-devalua i es culpa, cosa que li genera un estat depressiu. Un dels efectes és la inhibició de la seva acció.

10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen.

En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una esquerda cada cop més gran entre els coneixements del públic i els de les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el “Sistema” ha gaudit d’un coneixement avançat de l’ésser humà, tant de la seua forma física com psicològica. El sistema ha aconseguit conèixer millor a l’individu comú, del que ell es coneix a si mateix. Això vol dir que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control i un poder més grans de manipulació i utilització dels individus. Un control i un poder més grans que el dels individus sobre ells mateixos.

(FONT) Què en penseu? Té raó Chomsky a l’hora de redactar aquest decàleg? La veritat és que és molt arriscat dir el que ell diu, pel caràcter més aviat incert de les justificacions de les seves afirmacions, però no és cert que hi ha moltes raons que ens poden dur a pensar això? Què creieu?

Anonymous, Objectiu: Els Goya.

anonymous_goya

El grup activista Anonymous del que vam estar parlant divendres a calsse  ha hackejat la web de l’acadèmia del Cine Español des de les 16:00h d’avui.

El moviment Anonymous serà present des de les 18:00h a les portes del Teatro Real aprofitant la gala d’entrega del premis Goya, per a fer una protesta pacífica contra la Llei Sinde.

Amnistia Internacional a Egipte

El següent vídeo d’Amnistia Internacional és una defensa a la llibertat i als drets civils que han estat ignorats des de fa anys per part del govern Egipci.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Dos activistes d’Amnistia Internacional han estat detinguts per la policia militar el matí del 3 de febrer. S’ha començat una campanya per demanar el seu alliberament. Segueix la campanya d’Amnistia Internacional: http://www.es.amnesty.org/actua/acciones/egipto-pide-cambios/?origen=you&org_kwd=egipto

Revolució egípcia: sembla ser que el poble ha dit prou

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Us deixo aquest vídeo que he trobat pel Youtube sobre la revolta popular dels contraris al règim de Mubàrak. En ell es mostren escenes interessants que a vegades costa d’assimilar que estiguin succeint ara mateix tot i que a un altre punt del món. També us enllaço una pàgina web on podem trobar dos reportatges de fotos (aquí i aquí) impressionants.

Una revolución árabe democrática

JAVIER VALENZUELA

Notícia publicada al diari ELPAIS.com  –  Internacional – 14-01-2011

El derrocamiento del autócrata tunecino Ben Ali es el primer triunfo de una revuelta popular laica y democrática en un país árabe. Es difícil imaginar que los jóvenes que han dado su sangre en ella, y los periodistas, abogados y artistas demócratas que les han apoyado, vayan a contentarse con la salida de Ben Ali, ni tan siquiera con el alejamiento del poder de su corrupto clan familiar. Van a seguir exigiendo, aún con más fuerza, libertad, trabajo y dignidad. Así que solo hay una salida para Túnez: la democracia. Sin ella, no habrá estabilidad en ese país. Ojalá que el Ejército tunecino lo entienda y garantice, como hizo el portugués con la Revolución de los claveles, una transición pacífica hacia un Estado de derecho. En cuanto a los gobiernos y opiniones públicas de Europa deberían ir tomando nota: la seguridad en el Magreb no la garantizan los déspotas, sólo podrán hacerlo las democracias.

En los últimos días se veía que el régimen tunecino, el favorito del Fondo Monetario Internacional y de tantos gobiernos europeos, empezando por los de París, Roma y Madrid, se desmoronaba. Se podía intuir que la valerosa presión de la calle iba acompañada por presiones desde dentro del poder, empezando por las Fuerzas Armadas. La rapidez del desenlace, hoy, del primer acto de esta hermosa y sangrienta historia tunecina hubiera sido imposible sin estas últimas presiones. Deben haber sido los militares los que le hayan dicho a Ben Ali que tome un avión de inmediato después de ver que esta misma mañana del viernes 14 de enero miles de jóvenes tunecinos exigían en manifestaciones callejeras el final de su carrera política y se declaraban dispuestos a dar su sangre para obtenerlo.

La juventud y los demócratas tunecinos lo han conseguido. Sin apoyos de los gobiernos de EE UU y la UE, más bien proclives a sostener las dictaduras árabes siempre y cuando repriman a los islamistas, controlen la inmigración y garanticen gas y petróleo, los chavales y chavalas de Túnez, apoyados por demócratas veteranos, han empujado día tras día hasta lo de hoy. Han pagado en el camino un elevado precio de sangre. Y han dado toda una lección a un Occidente empeñado en mirar al sur con gafas estereotipadas, gafas que sólo ven islamistas y yihadistas.

¿Quién decía que toda la juventud del Magreb era barbuda y/o velada? ¿Por qué se tildaba de locos a los que afirmaban que la mayoría de ella ansía las mismas cosas que la de todas partes: respirar, expresarse, organizarse libremente, tener un empleo, no ser tratados como bestias por las autoridades, no tener que pagar “mordidas” para conseguir tal o cual cosa? ¿Qué queda del argumento que afirma que hay que sostener a las autocracias cleptócratas para que nos protejan de los islamistas? ¿Qué dicen los que pontificaban sobre la imposibilidad de movimientos democráticos en países musulmanes.

La revuelta tunecina puede tener una profunda repercusión en todo el norte de África. Los jóvenes de las ciudades y los demócratas y reformistas han comprobado hoy que se puede ganar a una autocracia, aunque esté apoyada hipócritamente por Europa. Los gobernantes de Argelia y Egipto deben empezar a poner sus barbas a remojar.

El tribunal suprem ordena a la Generalitat a canviar el model d’immersió lingüística

Avui ha sortit la notícia sobre el Tribunal Suprem espanyol, donant la raó a tres pares que van sol·licitar que els seus fills fossin educats en castellà. A causa d’això, el Tribunal Suprem vol que la Generalitat canviï el model i es doni la mateixa importància al castellà i al català. (Per més informació, la notícia sencera: http://www.lavanguardia.es/politica/20101222/54093122058/el-supremo-obliga-a-la-generalitat-cambiar-el-modelo-de-inmersion-linguistica.html )

Què en penseu d’aquesta decisió del TS? És raonable que perquè ho sol·licitin tres famílies es decideixi canviar el model? Pot ser una amenaça per la llengua catalana si es tira endavant la proposta?

Intent de cop d’Estat a Ecuador

Estado de excepción en Ecuador tras el intento de golpe de Estado denunciado por Correa

Los amotinados toman la Asamblea Nacional y obligan a cerrar el aeropuerto internacional de Quito  |  Unos 120 militares se unen a las protestas pero el jefe de las Fuerzas Armadas expresa su apoyo al presidente  |  El origen de las protestas es la medida del gobierno de suspender condecoraciones y beneficios salariales al personal policial.