Democràcia aristocràtica, el millor règim possible?

A pesar de la consideración de la democracia y la aristocracia como regimenes políticos distintos, a mi parecer una combinación entre ambos sistemas de gobierno sería la mejor opción entre los sistemas posibles.
Según Aristóteles el ser humano es un animal político, lo que implica que su realización como persona solo se puede encontrar en la vida en sociedad y en la participación en las decisiones de la polis.
Sin embargo, la democracia puede caer fácilmente en la demagogia, fruto del predominio del relativismo y el subjetivismo sobre la creencia en unos valores estables y absolutos.
Platón, que defiende dicha degradación, propone la aristocracia como mejor forma de gobierno. Es notable la idea de que la sociedad justa se erguirá sobre personas con educación y capacidad de razonar, conocedoras del mundo de las ideas.
Pero la aristocracia peca de utópica, porque estos elegidos para gobernar ¿Cómo resultarían elegidos a su vez? Y si fueran escogidos por unos delegados ¿Cómo lo decidirían? ¿Mediante la votación?
Además de esta inviabilidad práctica, la aristocracia también puede ser objeto de la degradación. Un ejemplo de ello es el concepto que nos ha llegado de aristocracia, el cual se asocia a la nobleza, que no necesariamente está compuesta por aquellos con mayor capacidad de razonar ni aquellos con un mayor conocimiento.
Este ejercicio del poder por parte de no merecedores de ello llevaría, en la actualidad en que se proclama el elitismo por encima de todo, a una revolución inevitable y completamente legítima
Por consiguiente, según mi punto de vista, el sistema ideal sería una composición heterogénea de la democracia y la aristocracia.
La democracia sería patente en que la población escogería a sus representantes mediante el sistema de listas abiertas, pues se considera la democracia directa un sistema inviable.
El componente aristocrático, entendido como el gobierno de los mejores, se encontraría en la población con capacidad de voto. Aunque parezca inviable, cierto tiempo antes de las elecciones, todos aquellos aspirantes a votantes y candidatos al poder deberían presentarse a un examen. Los contenidos de dicho examen se basarían en el conocimiento de la política, la capacidad de uso de la razón y la mentalidad crítica.
De los exámenes efectuados, aquellos aspirantes con una nota superior a 6,5 podrían votar y tan solo los que obtuviesen más de un 9 podrían presentarse como candidatos.
De este modo se evitaría el gobierno surgiera por los votos de una mayoría inepta, aunque también que personas con criterio escogieran a un gobernante sin ningún tipo de capacidad.
Un aspecto a destacar sería la ausencia de mínimo de edad para efectuar la prueba.
Con el expuesto sistema de gobierno el pueblo conservaría el poder, se incentivaría la participación en la vida pública y se garantizaría la elección de gobernantes más eficaces que carismáticos y más racionalistas que dramáticos.
Finalmente se encuentra el sistema alternativo por excelencia a la democracia, el totalitarismo en todas sus formas (dictadura, timocracia, estalinismo…).
No puede negarse que, en lo referencia al efectos prácticos, hay dictaduras que han resultado ser muy eficaces. Una muestra de ello sería la transferencia de poder del senado romano republicano a un diktator durante seis meses en los momentos de crisis, con la finalidad de adoptar una postura firme de gobernar. La dictadura no era entendida como tiranía u opresión, sino que en estos contextos solía producir efectos positivos.
Pero como afirma Stuart Mill en SU LIBRO El utilitarismo “Más vale ser un humano insatisfecho que un cerdo satisfecho”. Debe interpretarse como una defensa de las ideas en oposición a los hechos. El fin no justifica los medios. La satisfacción y la felicidad solamente pueden obtenerse mediante la realización humana en sociedad. Aunque se consigan placeres, si uno se abstiene de la participación en la vida pública no podrá ser feliz.
No obstante, debido el magnetismo del poder es inconcebible un gobierno que transfiera el poder a un dictador y que esta, pasados seis meses, renuncie a ello.
Con el establecimiento permanente de un dictador, la represión tiene lugar, la uniformización es progresiva, e incluso se llega al culto a la personalidad de dicho personaje.
El motivo del apoyo a las dictaduras es que son sumamente sencillas de aceptar. Como expresa Hannah Arendt en su obra Los orígenes del totalitarismo, la razón de que el totalitarismo sea un movimiento de masas es su simplicidad, pues muestra una causa proveniente de un enemigo que con una acción puede conllevar todas las soluciones.
En conclusión, a pesar de que el totalitarismo puede reportar beneficios materiales, por la abstinencia de participación ciudadana en la vida política que implica, no puede ser considerado el mejor sistema político.
Por el contrario, la democracia aristocrática ofrece una opción alternativa y carente de defectos evidentes, el poder para elegir a unos gobernantes competentes se encuentra en manos de un pueblo con capacidad crítica y con habilidad en el uso de la razón.

Un govern sense fronteres?

Article publicat al diari de Girona (Dijous 30 de desembre de 2010)

http://www.diaridegirona.cat/catalunya/2010/12/30/presumeix-govern-traspassa-fronteres-dels-partits/455286.html

És un govern que traspassa les fronteres “dels partits polítics, que té amplitud i obertura de mires, que integra sensibilitats diverses que es mouen en el món del catalanisme”, va remarcar Mas, especialment satisfet amb aquesta composició. Després de totes aquestes paraules totes les mirades es van dirigir cap al conseller de Cultura, l’exsocialista Ferran Mascarell que s’ho mirava des de la distància acompanyat per la resta de membres del govern.

Es tracta, segons el seu parer, d’un “govern de tots els ciutadans de Catalunya” i no només dels que van votar CiU.

“Aquest és un govern i un president que necessiten ser ajudats i volen ser ajudats”, va subratllar Mas, que va recordar que pensa crear tres consells assessors, amb presència d’experts en el ram, per orientar el seu rumb en economia, sanitat i polítiques socials.

Mas va reconèixer que l’apel·latiu de “govern dels millors” és una apreciació “subjectiva”, però sí que pot afermar-se que és un Govern “d’alta experiència i de molt alta qualitat professional: El país pot estar content”, reblant així les seves paraules. El Govern haurà de fer front al repte d'”aixecar Catalunya” i treure-la de la crisi i no li espera una tasca senzilla, va admetre.

Per resumir-ho gràficament, Mas va recórrer una vegada més a un símil nàutic, tal com va fer durant l’acte d’investidura celebrat dilluns passat: “No tindrem una navegació fàcil. Espero que no us maregeu en aquesta navegació, que serà una mica moguda. Entre tots hem de portar aquest vaixell a bon port, encara que tinguem mar mogut, vents forts i onades altes”. A bord, va recordar, naveguen “els 7,5 milions de catalans”, als quals aquest executiu “ha de demostrar la seva eficiència i austeritat”.

No va amagar tampoc que tindran una dificultat afegida, com és l’enorme “endeutament” de la Generalitat: “Amb menys diners, hem de fer més i millor”, va assenyalar Mas, que va advocar per desplegar una bona política comunicativa per explicar l’acció de govern.

A més de donar-los l’enhorabona per assumir el càrrec de conseller, Mas els va agrair la seva disposició a arremangar-se, en un context tan delicat, i va demanar a les seves famílies que comprenguin que a partir d’ara els consellers “són una mica menys vostres i més de tots”.

Després de l’acte solemne, els onze consellers van posar amb Mas a la galeria gòtica de Palau per a la foto de família, a la qual es van sumar el secretari de Govern, Germà Gordó, i el secretari general de Presidència i portaveu de l’executiu, Francesc Homs, abans de celebrar la seva primera reunió i iniciar el traspàs de carteres.
Brindis amb cava

El president de la Generalitat, Artur Mas, i el seu nou Govern al complet van brindar amb cava per fer la presa de possessió dels onze consellers. En el moment del brindis, Mas va desitjar al seu gabinet “sort i bona feina”, i després va assistir a la recepció organitzada al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat per a tots els assistents a l’acte. El dia de la presa de possessió de Mas va destacar per la presència de personalitats del món polític, econòmic i social català, i la presa de possessió dels consellers es va caracteritzar per la presència, sobretot, dels seus familiars. És el cas, per exemple, de la nova consellera d’Educació, la gironina Irene Rigau, que va aprofitar la recepció per presentar els seus cercles pròxims al nou president, i per fer-se la primera fotografia com a flamant consellera.

El tribunal suprem ordena a la Generalitat a canviar el model d’immersió lingüística

Avui ha sortit la notícia sobre el Tribunal Suprem espanyol, donant la raó a tres pares que van sol·licitar que els seus fills fossin educats en castellà. A causa d’això, el Tribunal Suprem vol que la Generalitat canviï el model i es doni la mateixa importància al castellà i al català. (Per més informació, la notícia sencera: http://www.lavanguardia.es/politica/20101222/54093122058/el-supremo-obliga-a-la-generalitat-cambiar-el-modelo-de-inmersion-linguistica.html )

Què en penseu d’aquesta decisió del TS? És raonable que perquè ho sol·licitin tres famílies es decideixi canviar el model? Pot ser una amenaça per la llengua catalana si es tira endavant la proposta?

Espectre polític

L’espectre polític és una manera de visualitzar les diferents posicions polítiques, posant-les sobre un o més eixos geomètrics que simbolitzen les dimensions polítiques que són modelades com si fossin independents l’una de l’altra.

Actualment la divisó política entre dretes/esquerres s’ha superat i se sol utilitzar més freqüentment models bidimensionals o multidimensionals. Els resultats són més exactes i s’adeqüen més a cada persona.

A la pàgina web The Political Compass es pot fer un test d’eix bidimensional basat en el model de David Nolan que plasma en els eixos la posició a l’espectre polític de cadascú segons un mètode d’analisi del psicòleg Hans Eysenck (1916-1997).

El test és ràpid de fer i es pot trobar a la pàgina web següent: http://www.politicalcompass.org/es/questionnaire

El gran dictador – Charles Chaplin

Em sap greu, però no vull ser emperador. No és el meu ofici.No pretenc governar ni conquerir ningú. M’agradaria ajudar –si fos possible– jueus i gentils, negres i blancs.

Tots desitgem ajudar-nos. Els humans som així.
Volem viure per a la felicitat dels altres i no pas per a fer-nos desgraciats.  ¿Per què ens hauríem d’odiar i de menysprear? En aquest món hi ha lloc per a tots. La terra, que és generosa i rica, pot subvenir totes les nostres necessitats.

El camí de la vida pot ser el de la llibertat i el de la bellesa però, malgrat això, ens hi hem ben perdut. La cobdicia enverinà l’anima dels homes, aixecà muralles d’odi en el món… Ens està fent avançar a pas d’ànec cap a la misèria i la mort.

Hem creat l’època de la velocitat, però ens hi sentim enclaustrats. La màquina que produeix abundor, ens ha deixat en la penúria. Els coneixements ens han fet exceptics; la nostra intel·ligència ens ha fet mesells i cruels.

Pensem massa i sentim ben poc.
No ens calen màquines, ens cal humanitat.
No ens cal intel·ligència, ens cal amor i tendresa.
Sense aquestes virtuts la vida és violència i tot es va perdent.

L’aviació i la ràdio ens acostaren més. La naturalesa d’aquests ginys és una crida ben clara a la bondat de l’home.. una crida a la fraternitat universal, a la unió de tots nosaltres. En aquests moments la eva veu arriba a milions de persones d’arreu del món, milions de desesperats, homes, dones, nens… víctimes d’un sistema que tortura éssers humans i que empresona innocents.

A tots aquells que em puguin escoltar els dic: “No desespereu!“. La desgràcia que ha caigut damunt vostre no és més que el producte de la cobdícia agonitzant….de l’amargor d’homes que temen l’avenç del progrés humà.

Els homes que odien desapareixeran, els dictadors cauran i el poder que arrravateren al poble hi retornarà. I així, mentre morin persones, mai no s’acabarà la lluita per la llibertat.
Soldats! No us lliureu a aquestes brutalitats que us menyspreen.. que us esclavitzen… que reglamenten les vostres vides… que dicten els vostres actes, les vostres idees i els vostres sentiments!

¡Que us fan marcar el mateix pas, us sotmeten, us tracten com si fóssiu bestiar i us utilitzen com a carn de canó!

No sou màquines! Sou homes!

I porteu l’amor de la humanitat dins vostre! No odieu! ¡Només odien els que no es fan estimar… aquells que no es fan estimar i els inhumans!

Soldats! No lluiteu per l’esclavitud! Lluiteu per la llibertat! […] Vosaltres, el poble, teniu el poder de prendre aquesta vida lliure i bella i de fer-ne una aventura meravellosa! ¡Per tant –en nom de la democràcia– utilitzem aquest poder! Ajuntem-nos! Lluitem per un món nou… un món just que ens asseguri el treball i doni futur als joves i protecció als vells.

Prometent aquestes coses els malvats pujaren al poder. Però ens han enganyat! No compleixen allò que prometeren! Mai no ho compliran! Els dictadors s’alliberen esclavitzant al poble. ¡Lluitem ara per alliberar el món, per abatre les fronteres nacionals, per acabar amb el luxe, l’odi i la prepotència! Lluitem per un món raonable, un món en què la ciència i el progrés ens portin a la felicitat!
¡Soldats, en nom de la democràcia, unim-nos!

Hannah, m’estas escoltant?
Onsevulla que siguis, aixeca els ulls!

Ho veus, Hannah?
El sol esquinça els núvols que s’escampen! Sortim de la foscor i anem cap a la llum! ¡Entrem en un món nou, en un món millor en què els homes estaran per damunt la cobdícia de l’odi i de la brutalitat.

Mira amunt, Hannah!
L’ànima dels homes ha guanyat ales i ja comença a volar. Vola cap a l’arc de Sant Martí, cap a la llum de l’esperança.

Mira amunt, Hannah!
Mira amunt!

1984

1984 GRAN HERMANO george orwell

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Mil nou-cents vuitanta-quatre (més coneguda com 1984) (en anglès Nineteen Eighty-Four) és el títol d’una novel·la de política ficció distòpica escrita per George Orwell el 1948 i editada el 1949. A la novel·la l’estat omnipresent obliga a complir les lleis i normes als membres del partit totalitari mitjançant l’adoctrinament, la propaganda, la por i el càstig despietat. La novel·la va introduir els conceptes del sempre present i vigilant Gran Germà, de la notòria habitació 101, de la ubiqua policia del pensament i de la neollengua, adaptació de l’anglès en la qual es redueix i es transforma el lèxic -el que no està a la llengua, no pot ser pensat.

Molts comentaristes detecten paral·lelismes entre la societat actual i el món de 1984, suggerint que estem començant a viure en el que s’ha conegut com a societat Orweliana. El terme Orwelià s’ha convertit en sinònim de les societats o organitzacions que reprodueixen actituds totalitàries i repressores com les representades a la novel·la. La novel·la va ser un èxit en termes de vendes i s’ha convertit en un dels més influents llibres del segle XX.

Miedo a ‘Mein kampf’

MANUEL RODRÍGUEZ RIVERO

EL PAÍS  –  Cultura – 17-11-2010

El 30 de abril de 2015, 70 años después del suicidio del autor al que hizo millonario, Mein Kampf pasará a dominio público y cualquiera podrá publicarlo libremente.

No es que se haya editado poco: según algunos cálculos, de la más importante obra “teórica” y autobiográfica de Adolfo Hitler se habrían vendido más de 50 millones de copias, 10 de ellos en Alemania. Incluso en algunos países se ha convertido recientemente en best seller: ahí tienen, por ejemplo, la edición publicada en Turquía en 2005, que logró vender en solo dos meses más de 100.000 ejemplares.

La historia editorial de Mi lucha es compleja. Desde 1945, el land de Baviera es el propietario legal del copyright para todo el mundo. Con alguna notable excepción: Hitler vendió los derechos de traducción en lengua inglesa e, incluso, en 1939, litigó (y ganó el juicio) contra un editor norteamericano que había infringido el copyright. Pero Mein Kampf sigue prohibida en Alemania, donde solo se autoriza la reventa de ejemplares anteriores a 1945. La tarea de los actuales derechohabientes consiste principalmente en impedir la difusión de la obra y poner trabas a las traducciones, controlando férreamente su difusión en el extranjero. Redactado parcialmente durante la estancia de Hitler en la prisión de Landberg, donde cumplía una cómoda condena tras el Putsch de la cervecería (1923), Mein Kampf fue publicado entre 1925 y 1926. El éxito de masas le llegó en 1933, cuando la popularidad de Hitler disparó las ventas hasta 1,5 millones de ejemplares, convirtiendo a su autor en un hombre rico, lo que aprovechó para renunciar (con publicidad) a su sueldo de canciller. A partir de ese momento, el libro fue tratado como una especie de biblia y fetiche del nacionalsocialismo: se regalaba a las parejas que contraían matrimonio y en otras ceremonias familiares y sociales, llegando a ser rápidamente un objeto habitual en la mayoría de hogares alemanes. Durante mucho tiempo, este libro repugnante y de lectura tediosa, que incita al odio racial y a la agresión expansionista, y cuyo único interés reside en permitir cierta aproximación a la idea que tenía de sí mismo y al ideario político del mayor genocida de la historia, se ha beneficiado del morbo suscitado por prohibiciones y censuras. Situado en medio del debate entre intencionalistas y funcionalistas, en los últimos años se han multiplicado los llamamientos a derogar, en nombre de la libertad de expresión, una prohibición basada en el temor de que sus contenidos pudieran subvertir el orden democrático, reavivando los virus de la intolerancia, la exclusión y el fanatismo. Para algunos críticos, el tabú sobre la publicación del libro tendría que ver con que los prohibicionistas le atribuyen inconscientemente poderes taumatúrgicos. Como si Hitler estuviera todavía de algún modo en Mein Kampf y pudiera ser conjurado.
El debate se agudiza ante la próxima caducidad del copyright. La comunidad judía de Alemania también se encuentra dividida respecto a si es conveniente o no levantar la prohibición, aunque en Israel pueda adquirirse la traducción hebrea del libro. El Instituto de Historia Contemporánea de Múnich anuncia una “edición crítica” y, en cierto modo, canónica, para contrarrestar -dicen- los efectos de las ediciones populares que se publicarán en todo el mundo. Pero aún no está claro que vaya a levantarse el veto en Alemania, lo que resulta contradictorio. Especialmente porque se sigue rodeando a Mein Kampf, que en condiciones normales interesaría a muy pocos, del aura magnética de lo prohibido. En el fondo, la censura de este libro insostenible y tedioso se basa en la desconfianza hacia la gente y, lo que es más grave, en la creencia supersticiosa en sus poderes disuasorios para las actuales generaciones de alemanes. La libertad de expresión, una conquista de la democracia, no se lleva bien con el miedo a la ciudadanía.