Chacón, entrenada contra l’independentisme

La batalla entre Alfredo Pérez Rubalcaba i la catalana Carme Chacón per succeir Zapatero al capdavant del PSOE ha tornat a posar l’atenció mediàtica damunt l’actual ministra de Defensa espanyola, que aquests dies ha començat a captar suports dins el PSC amb la voluntat final de convèncer el PSOE i els seus militants i trencar la xacra de ser vista com catalana a Madrid i madrilenya a Catalunya.


Més enllà d’aquests detalls i de la fosca relació que manté amb l’entorn de Pedro J. Ramírez, és molt important que els catalans tinguem molt clar qui és Carme Chacón i perquè ha escalat tant dins el Partit Socialista Obrer Espanyol. Tal com vam indicar anys enrere, la formació acadèmica és l’etapa clau per entendre qui és Carme Chacón.

Chacón milita a les Joventuts del PSC des de molt jove, amb 18 anys, i en acabar els estudis universitaris de Dret a Barcelona i veient el potencial de la jove d’Esplugues, els socialistes decideixen enviar Chacón al Canadà perquè estudiï en profunditat els referèndums independentistes del Quebec i les contraofensives unionistes del Canadà per aturar-los. No oblidem que estem parlant de finals dels anys 90: llavors els socialistes catalans ja tenen clar que el creixement de l’independentisme serà imparable, i envien Chacón a estudiar com aturar-lo a la Osgoode Hall Law School de Toronto, la Universitat de Montreal i la Universitat Laval del Quebec.

Aquests cursos de postgrau al Canadà li serveixen per estudiar les polítiques de Pierre Elliot Trudeau o Stéphane Dion, els unionistes viscerals del Quebec que van aconseguir refredar les ànsies independentistes d’una nació germana a la catalana. Amb el temps s’ha confirmat que els càlculs del PSC eren correctes, i un cop tornada a Catalunya i superades les polítiques municipals, catalana i l’etapa de ministra, Chacón podria arribar al cim del partit al moment de màxima efervescència independentista, un moviment que ja ha tingut ocasió d’atacar diverses vegades, acusant-lo de ‘néixer de les emocions negatives’ i de ser econòmicament insostenible. Si guanya les primàries, Chacón liderarà el partit espanyol en la batalla final entre unionisme i independentisme al Principat.

Font: http://www.directe.cat/punt-de-mira/141305/chacon-entrenada-contra-l-independentisme

La política actual i la seva política

partidos

  • És aquesta la manera correcta de practicar la política?
  • Creieu que és normal el fet de que els polítics, en comptes de donar una bona imatge intentant proposar sortides als problemes, es tirin sempre els trastos al cap?
  • Nosaltres com a ciutadans ens hem de resignar i sentir-nos impotents, o podem fer alguna cosa per millorar això?

Jo personalment estic bastant decepcionada amb l’actitud que demostra la política espanyola, i és per això que quan pugui votar tindré un gran dilèma…

Crec que tinc bastant clar que no votaria a cap dels dos partits polars (PP-PSOE) perquè, a no ser que canviïn l’actitud, o els caps de partit siguin substituits per algú que doni exemple, no els trobo capaços de capgirar el rumb que ha agafat aquest país.

La política actual em frustra.

Democràcia aristocràtica, el millor règim possible?

A pesar de la consideración de la democracia y la aristocracia como regimenes políticos distintos, a mi parecer una combinación entre ambos sistemas de gobierno sería la mejor opción entre los sistemas posibles.
Según Aristóteles el ser humano es un animal político, lo que implica que su realización como persona solo se puede encontrar en la vida en sociedad y en la participación en las decisiones de la polis.
Sin embargo, la democracia puede caer fácilmente en la demagogia, fruto del predominio del relativismo y el subjetivismo sobre la creencia en unos valores estables y absolutos.
Platón, que defiende dicha degradación, propone la aristocracia como mejor forma de gobierno. Es notable la idea de que la sociedad justa se erguirá sobre personas con educación y capacidad de razonar, conocedoras del mundo de las ideas.
Pero la aristocracia peca de utópica, porque estos elegidos para gobernar ¿Cómo resultarían elegidos a su vez? Y si fueran escogidos por unos delegados ¿Cómo lo decidirían? ¿Mediante la votación?
Además de esta inviabilidad práctica, la aristocracia también puede ser objeto de la degradación. Un ejemplo de ello es el concepto que nos ha llegado de aristocracia, el cual se asocia a la nobleza, que no necesariamente está compuesta por aquellos con mayor capacidad de razonar ni aquellos con un mayor conocimiento.
Este ejercicio del poder por parte de no merecedores de ello llevaría, en la actualidad en que se proclama el elitismo por encima de todo, a una revolución inevitable y completamente legítima
Por consiguiente, según mi punto de vista, el sistema ideal sería una composición heterogénea de la democracia y la aristocracia.
La democracia sería patente en que la población escogería a sus representantes mediante el sistema de listas abiertas, pues se considera la democracia directa un sistema inviable.
El componente aristocrático, entendido como el gobierno de los mejores, se encontraría en la población con capacidad de voto. Aunque parezca inviable, cierto tiempo antes de las elecciones, todos aquellos aspirantes a votantes y candidatos al poder deberían presentarse a un examen. Los contenidos de dicho examen se basarían en el conocimiento de la política, la capacidad de uso de la razón y la mentalidad crítica.
De los exámenes efectuados, aquellos aspirantes con una nota superior a 6,5 podrían votar y tan solo los que obtuviesen más de un 9 podrían presentarse como candidatos.
De este modo se evitaría el gobierno surgiera por los votos de una mayoría inepta, aunque también que personas con criterio escogieran a un gobernante sin ningún tipo de capacidad.
Un aspecto a destacar sería la ausencia de mínimo de edad para efectuar la prueba.
Con el expuesto sistema de gobierno el pueblo conservaría el poder, se incentivaría la participación en la vida pública y se garantizaría la elección de gobernantes más eficaces que carismáticos y más racionalistas que dramáticos.
Finalmente se encuentra el sistema alternativo por excelencia a la democracia, el totalitarismo en todas sus formas (dictadura, timocracia, estalinismo…).
No puede negarse que, en lo referencia al efectos prácticos, hay dictaduras que han resultado ser muy eficaces. Una muestra de ello sería la transferencia de poder del senado romano republicano a un diktator durante seis meses en los momentos de crisis, con la finalidad de adoptar una postura firme de gobernar. La dictadura no era entendida como tiranía u opresión, sino que en estos contextos solía producir efectos positivos.
Pero como afirma Stuart Mill en SU LIBRO El utilitarismo “Más vale ser un humano insatisfecho que un cerdo satisfecho”. Debe interpretarse como una defensa de las ideas en oposición a los hechos. El fin no justifica los medios. La satisfacción y la felicidad solamente pueden obtenerse mediante la realización humana en sociedad. Aunque se consigan placeres, si uno se abstiene de la participación en la vida pública no podrá ser feliz.
No obstante, debido el magnetismo del poder es inconcebible un gobierno que transfiera el poder a un dictador y que esta, pasados seis meses, renuncie a ello.
Con el establecimiento permanente de un dictador, la represión tiene lugar, la uniformización es progresiva, e incluso se llega al culto a la personalidad de dicho personaje.
El motivo del apoyo a las dictaduras es que son sumamente sencillas de aceptar. Como expresa Hannah Arendt en su obra Los orígenes del totalitarismo, la razón de que el totalitarismo sea un movimiento de masas es su simplicidad, pues muestra una causa proveniente de un enemigo que con una acción puede conllevar todas las soluciones.
En conclusión, a pesar de que el totalitarismo puede reportar beneficios materiales, por la abstinencia de participación ciudadana en la vida política que implica, no puede ser considerado el mejor sistema político.
Por el contrario, la democracia aristocrática ofrece una opción alternativa y carente de defectos evidentes, el poder para elegir a unos gobernantes competentes se encuentra en manos de un pueblo con capacidad crítica y con habilidad en el uso de la razón.

El gran dictador – Charles Chaplin

Em sap greu, però no vull ser emperador. No és el meu ofici.No pretenc governar ni conquerir ningú. M’agradaria ajudar –si fos possible– jueus i gentils, negres i blancs.

Tots desitgem ajudar-nos. Els humans som així.
Volem viure per a la felicitat dels altres i no pas per a fer-nos desgraciats.  ¿Per què ens hauríem d’odiar i de menysprear? En aquest món hi ha lloc per a tots. La terra, que és generosa i rica, pot subvenir totes les nostres necessitats.

El camí de la vida pot ser el de la llibertat i el de la bellesa però, malgrat això, ens hi hem ben perdut. La cobdicia enverinà l’anima dels homes, aixecà muralles d’odi en el món… Ens està fent avançar a pas d’ànec cap a la misèria i la mort.

Hem creat l’època de la velocitat, però ens hi sentim enclaustrats. La màquina que produeix abundor, ens ha deixat en la penúria. Els coneixements ens han fet exceptics; la nostra intel·ligència ens ha fet mesells i cruels.

Pensem massa i sentim ben poc.
No ens calen màquines, ens cal humanitat.
No ens cal intel·ligència, ens cal amor i tendresa.
Sense aquestes virtuts la vida és violència i tot es va perdent.

L’aviació i la ràdio ens acostaren més. La naturalesa d’aquests ginys és una crida ben clara a la bondat de l’home.. una crida a la fraternitat universal, a la unió de tots nosaltres. En aquests moments la eva veu arriba a milions de persones d’arreu del món, milions de desesperats, homes, dones, nens… víctimes d’un sistema que tortura éssers humans i que empresona innocents.

A tots aquells que em puguin escoltar els dic: “No desespereu!“. La desgràcia que ha caigut damunt vostre no és més que el producte de la cobdícia agonitzant….de l’amargor d’homes que temen l’avenç del progrés humà.

Els homes que odien desapareixeran, els dictadors cauran i el poder que arrravateren al poble hi retornarà. I així, mentre morin persones, mai no s’acabarà la lluita per la llibertat.
Soldats! No us lliureu a aquestes brutalitats que us menyspreen.. que us esclavitzen… que reglamenten les vostres vides… que dicten els vostres actes, les vostres idees i els vostres sentiments!

¡Que us fan marcar el mateix pas, us sotmeten, us tracten com si fóssiu bestiar i us utilitzen com a carn de canó!

No sou màquines! Sou homes!

I porteu l’amor de la humanitat dins vostre! No odieu! ¡Només odien els que no es fan estimar… aquells que no es fan estimar i els inhumans!

Soldats! No lluiteu per l’esclavitud! Lluiteu per la llibertat! […] Vosaltres, el poble, teniu el poder de prendre aquesta vida lliure i bella i de fer-ne una aventura meravellosa! ¡Per tant –en nom de la democràcia– utilitzem aquest poder! Ajuntem-nos! Lluitem per un món nou… un món just que ens asseguri el treball i doni futur als joves i protecció als vells.

Prometent aquestes coses els malvats pujaren al poder. Però ens han enganyat! No compleixen allò que prometeren! Mai no ho compliran! Els dictadors s’alliberen esclavitzant al poble. ¡Lluitem ara per alliberar el món, per abatre les fronteres nacionals, per acabar amb el luxe, l’odi i la prepotència! Lluitem per un món raonable, un món en què la ciència i el progrés ens portin a la felicitat!
¡Soldats, en nom de la democràcia, unim-nos!

Hannah, m’estas escoltant?
Onsevulla que siguis, aixeca els ulls!

Ho veus, Hannah?
El sol esquinça els núvols que s’escampen! Sortim de la foscor i anem cap a la llum! ¡Entrem en un món nou, en un món millor en què els homes estaran per damunt la cobdícia de l’odi i de la brutalitat.

Mira amunt, Hannah!
L’ànima dels homes ha guanyat ales i ja comença a volar. Vola cap a l’arc de Sant Martí, cap a la llum de l’esperança.

Mira amunt, Hannah!
Mira amunt!

Cal més implicació ciutadana en la política.

Tal i com vam estudiar a classe, el terme idiota prové del grec i era utilitzat per a denominar aquelles persones que no participaven de la vida política de la Polis (ciutat-Estat) on vivien i que només es dedicaven als seus assumptes personals. La utilització d’aquest insult en l’actualitat ha canviat radicalment, però també la concepció de la Societat sobre la Política.

Tots els polítics són iguals, siguin de dretes o esquerres… Perquè confiar en uns o altres si tots acaben fent el que volen? A mi no m’importa la política, és quelcom que no m’afecta. Ho veig molt llunyà. Total, tampoc sé a qui votar..

Qui no ha sentit -fins pronunciat- algun cop aquestes afirmacions? Tot sovint la política ens apareix com a una cosa llunyana, fora del nostre àmbit, a la que no podem accedir ni per tant intervenir. D’altres pensen que anar a votar és quelcom supèrflu… total, per a què si després el nostre vot no serveix per a res? A més…

Però, és la política la simple acció d’anar a votar? Són un grup de persones que enquadrades dins d’uns partits específics fan el paper davant els ciutadans per a poder actuar amb llibertat el temps que estan al càrreg? Personalment, penso que no: la política és molt més que no pas això. Per més que a vegades se’ns ho intenti fer veure així, tota decisió política ens afecta directament com a societat i, tot sovint, personalment com a individus. Política és l’aprovació de les lleis que regulen el mercat, és el tipus d’Educació que rebem, el tipus de Sanitat que ens atén, el consum energètic i la quantitat de contaminació que alliberem a l’atmòsfera, són els nostres drets i deures com a persones….

Si la Política és, doncs, tant fonamental en la nostra vida… perquè existeix aquest desconentament general que es respira en les Societats actuals? (Només cal veure les dades de participació de les últimes eleccions dutes a terme a l’Estat Espanyol i és un fet més que evidenciat)

La ineficàcia de les decisions polítiques, la poca proximitat del que es decideix respecte dels ciutadans, la corrupció, la falta de gent que busqui pel bé comú i no pel d’una èlit (la classe política en si), etc. són varis dels problemes amb què es troba la Política actual.

Tot i això crec que cal recuperar l’interès del ciutadà per l’activitat política ja que, en el fons, és el que acaba regint molts dels aspectes de la nostra vida. Penso que les persones d’una Societat no haurien de mostrar una voluntat d’allunyar-s’en, sinó que s’hauria d’intentar (potser des d’aquells que ja s’hi interessen) que tothom acabés implicant-s’hi mínimament ja que en el fons no és quelcom trivial sinó que, al cap i a la fi, és decidir com vols que sigui el lloc on vius en tant que societat i en tant que país que està en relació als altres. Si el poble no va a votar, no expressa el seu vot, es conforma davant el que se li imposa… ja està fent política (o més ben dit, no-política). Està cedint el seu poder decisori en mans d’uns altres… El problema, doncs, seria la poca implicació de les persones en les decisions preses? Em plantejo fins a quin punt canviaria l’interès de la societat pels assumptes públics si realment la democràcia fós més directa (convocant referèndums anuals, per exemple, que consultéssin temes d’interès general). És més… tothom està capacitat per a decidir segons quins assumptes? A vegades la decisió política té darrere un seguit d’estudis, informes tècnics, etc. als que no tothom pot accedir o arribar a entendre. Seria prudent deixar temes que afecten el bé comú al conjunt d’individus, que no estan qualificats suficientment? I, seria legítim limitar el dret al vot només a certs conjunts de població?

No sé quina és la solució a aquest problema que he plantejat, però sí crec que cal trobar-la aviat per a poder aconseguir una major implicació social en el que ens afecta a tots i cadascun de nosaltres per tal d’ésser entre tots una Societat més responsable.
MAV

Esquerres v.s Dretes

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Aquest és un vídeo promocional del PSOE. En aquest, el PSOE fa gala de la seva política d’esquerres mentre deixen a la dreta com la causa de tots els nostres mals. És realment la realitat tal i com s’exposa en aquest vídeo? Sigui com sigui, aquesta concepció de la realitat és compartida per una part molt gran de la població. I és que tot i que a vegades no es reconeix, ser de dretes no esta ben vist mentre que sí ser d’esquerres. I un exemple, és que durant aquesta campanya partits com el PSC, ICV-EUiA i ERC no s’han cansat de repetir una vegada i una altra que són partits d’esquerres. Ens plantegen aquestes eleccions com una lluita entre gent de dretes i d’esquerres. En canvi, molt difícilment ho veurem en partits considerats de dretes. Per què està mal vist ser de dretes? Quina concepció tenim d’aquestes dues posicions? Sabem realment què vol dir ser d’esquerres? I ser de dretes? Són conceptes tan teòrics com pràctics? En que es basen? Podem dir realment que una persona és de dretes o d’esquerres? Entenem que ser d’esquerres ara, vol dir el mateix que volia dir ser d’esquerres fa trenta anys? Té algun sentit aquesta diferenciació?

Molt sovint ens intenten persuadir, en que o ets d’esquerres o ets de dretes. Per què ha de ser així? Crec sincerament que hauríem d’aprendre anar més lluny. Puc entendre que hi hagin polítiques d’esquerra, polítiques de dreta i polítiques de més enllà de la dreta i encara polítiques més enllà de l’esquerra. Però realment podem dir que hi han partits/gent que sigui totalment de dretes o totalment d’esquerres? Creieu realment en què ens podem dividir d’aquesta manera?

Darrera d’aquelles persones o partits polítics que diuen ser d’una ideologia determinada, s’hi amaguen pensaments, idees, conviccions que molt sovint no escoltem perquè pertanyen a una ideologia diferent de la nostra. Les coses no són blanques o negres, i menys quan parlem d’aspectes tan complexes com poden ser les polítiques que han de regir la nostra societat.

Escoltar a la gent amb independència de si és de dretes o si és d’esquerres només ens pot beneficiar, i és sens dubte un element clau que ens permetria ampliar la nostra manera de veure les coses. Una societat en que només s’escolta a ella mateixa no pot ser bo. Junts hem de formar una Catalunya oberta, on valorar a la gent per el valor de les seves idees i no per quin bàndol creiem que és.

APM