La política actual i la seva política

partidos

  • És aquesta la manera correcta de practicar la política?
  • Creieu que és normal el fet de que els polítics, en comptes de donar una bona imatge intentant proposar sortides als problemes, es tirin sempre els trastos al cap?
  • Nosaltres com a ciutadans ens hem de resignar i sentir-nos impotents, o podem fer alguna cosa per millorar això?

Jo personalment estic bastant decepcionada amb l’actitud que demostra la política espanyola, i és per això que quan pugui votar tindré un gran dilèma…

Crec que tinc bastant clar que no votaria a cap dels dos partits polars (PP-PSOE) perquè, a no ser que canviïn l’actitud, o els caps de partit siguin substituits per algú que doni exemple, no els trobo capaços de capgirar el rumb que ha agafat aquest país.

La política actual em frustra.

Terrorisme i ús de la violència amb fins polítics

El terrorisme és l’ús sistemàtic del terror, per a coaccionar societats o governs, utilitzat per una àmplia gamma d’organitzacions polítiques en la promoció dels seus objectius, tant per partits polítics nacionalistes i no nacionalistes, de dreta com d’esquerra, així com també per grups religiosos, racistes, independentistes, revolucionaris…

El terrorisme com a tàctica és una forma de violència política que es distingeix del terrorisme d’Estat pel fet que en aquest últim cas els seus autors pertanyen a entitats governamentals. Es distingeix també dels actes de guerra o els crims de guerra en què es produeix en absència de guerra.

En el seu sentit actual, el terme va ser encunyat extensivament per la propaganda nazi per fer referència als moviments de resistència dels països ocupats per l’exèrcit alemany.

Les formes i eines per combatre a les persones i organitzacions a les quals un Estat qualifica de terroristes o potencialment terroristes, han estat i són objecte de discussió. En alguns casos s’ha sostingut que la repressió del terrorisme ha de realitzar-se seguint els procediments legals, respectant els drets humans de les persones i preservant el sistema democràtic, però en altres casos l’Estat ha recorregut a procediments il·legals, forces parapolicials i paramilitars, autorització de la tortura, suspensió dels drets humans i fins i tot instal·lació de dictadures.

Es palès que existeixen relacions estretes entre el terrorisme realitzat per ciutadans i el terrorisme d’Estat, sent aquell, moltes vegades, la justificació d’aquest. En aquest sentit, el dret al tiranicidi, és a dir el que se li reconeix a qualsevol persona per matar un governant tirà, prové de l’Antiga Grècia, encara que el seu desenvolupament com a teoria comença en l’escolàstica medieval europea, amb les aportacions de Tomàs d’ Aquino.

Maquiavel recomanava en el seu clàssic llibre “El príncep” que “és més segur ser temut que estimat”. Aquestes recomanacions polítiques de Maquiavel es relacionen amb el concepte modern de terrorisme d’Estat, aplicat a les autoritats públiques quan busquen terroritzar a la població.

Hobbes presenta un argument simple: sosté que les bases i els límits de l’obediència política resideixen en la capacitat de l’Estat per protegir-nos. En el moment que l’Estat no ens protegeixi, l’haurem de deixar d’obeir.

La diferència entre Maquiavel i Hobbes es que el primer no va convertir mai la seva creença en una teoria general de l’absolutisme polític com ho va fer posteriorment Hobbes.

Nocions de Càstig

pillory_stocks

El càstig és la pràctica d’imposar alguna cosa desagradable per a una persona que ha fet alguna cosa inconvenient. Amb altres paraules és la pena imposada a algú per corregir-lo o per al manteniment de la disciplina.

Amb aquesta cocepció, en la nostra societat les persones que trangredeixen alguna norma són 8o han de esser castigats), judicialment o no, mitjançant multes, càstigs corporals o amb sentències de privació de llibertat (com la presó).

Michel Foucault descriu detalladament l’evolució del càstig des de la forca i el desmembrament medievals, fins als moderns sistemes de multes i empresonaments. Foucault observa una evolució en el càstig al delinqüent des del pur acte de venjança del rei fins a un ús més pràctic del mateix, enfocat cap a la dissuasió i la rehabilitació.

El càstig és la presentació d’un estímul contingent sobre una resposta que deriva en una disminució de la força d’aquesta resposta (així com també s’evidencia en la disminució de la freqüència de la mateixa). L’efectivitat del càstig a l’hora de suprimir la resposta depèn de molts factors, entre els quals s’inclouen la intensitat de l’estímul i la consistència amb la qual l’estímul és presentat quan es dóna la resposta. Educativament, alguns factors addicionals que incrementen l’efectivitat de la resposta són l’explicació verbal de la raó del càstig i una bona relació entre el nen i el pare o mare.

Aquests càstigs s’apliquen tenint en compte diferents àmbits i de diferents maneres:

·Si parlem de nens, alumnes o aprenent: són castigats per els seus educadors.

·Els esclaus, assistents domèstics i altres servents solien ser castigats per amos o patrons; de fet, encara en temps recents, alguns empleats encara poden estar subjectes contractualment a la possibilitat de ser castigats amb multes o humiliació.

·Organitzacions molt jerarquitzades, com la militar i la policial, i fins i tot de tipus religiós, apliquen encara una rígida disciplina que, internament, pot sostenir-se mitjançant un sistema judicial propi (tribunals canònics, marcials…).

·El càstig pot aplicar-se també en un sentit moral, especialment en l’àmbit religiós, en forma de penitència (que és un càstig voluntari) o impost en una teocràcia per una policia religiosa (com en un estat Islàmic rigorós) o en un estat no exactament teocràtic impost per un tribunal d’Inquisició.

Tipus de càstig


Càstigs soci-econòmics: Multes o pèrdues en els ingressos, Confiscació, Degradació, suspensió o expulsió, (especialment dins d’una jerarquia estricta, com la militar o religiosa), Restricció o anul·lació dels drets civils o d’un altre tipus, fins a l’extrem de la mort civil.

Càstigs físics o psicològics
càstigs corporals, tortura (psicològica o física), pena capital, sentencies de custòdia, exili, castració, prvació del son, humiliació pública…

El càstig corporal més important és la pena de mort . Aquest és una negació del primer dret de tota persona humana: el dret a la vida.

Hi ha moltes opinions sobre la pena de mort, però la més escoltada és aquella que la refusa.
Molta gent creu que la pena de mort no permet només evitar el risc d’error judicial, sinó que també permet acabar amb el calvari dels corredors de la mort i els perills de possible discriminació davant de qualsevol sentencia.
D’altra banda un criminal executat és rapidament oblidat, i no ell no ha pogut ni meditar els seus actes ni arrepentir-se. Aixi doncs tampoc ha pogut servir d’exemple de rehabilitació.

All in all, punishment hardens and renders people more insensible; it concentrates; it increases the feeling of estrangement; it strengthens the power of resistance.

-Friedrich Nietzsche

JMG

Exposició oral a classe. Esquema: Crims contra la humanitat

Un crim contra la humanitat és un terme de dret internacional que es refereix a actes d’assassinat massiu, persecució contra un poble, considerada com el delicte penal per sobre de tots els altres. El terme es va utilitzar per primer cop al preàmbul de la Convenció de La Haia de 1907 i següents, i posteriorment es va utilitzar durant els Judicis de Nuremberg (1945 al 1949), com a acusació per a les accions com l’Holocaust que no violaven un tractat específic però es considerava que exigien un càstig sever.

Segons té establert l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional (1998) es denomina Crim contra la humanitat a les conductes tipificades com
• Assassinat: homicidi intencionat.
• Extermini: imposició intencional de condicions de vida, entre unes altres la privació de l’accés a aliments o medicines, encaminades a causar la destrucció de part d’una població.
• Esclavitud: exercici de drets de propietat sobre una persona, inclòs el tràfic de persones, en particular de dones i nens.
• Deportació o trasllat forçós de població: expulsió de persones de la zona on estan presents legítimament sense motius autoritzats pel dret internacional, entenent-se que la deportació suposa creuar fronteres nacionals i que el trasllat forçós, no.
• Empresonament o altra privació greu de la llibertat física en violació de normes fonamentals de dret internacional.
• Tortura: dolor o sofriments greus, físics o mentals, causats intencionadament a una persona que l’acusat tenia sota la seva custòdia o control.
• Violació, esclavitud sexual, prostitució forçada, embaràs forçat, esterilització forçada o altres abusos sexuals de gravetat comparable.
• Persecució d’un grup o col•lectivitat amb identitat pròpia per motius polítics, racials, nacionals, ètnics, culturals, religiosos o de gènere o per altres motius universalment reconeguts com inacceptables conformement al dret internacional.
• Desaparició forçada de persones: detenció o segrest de persones per un Estat o una organització política o amb la seva autorització, consentiment o aquiescència.
• El crim d’apartheid: actes inhumans comesos en el context d’un règim institucionalitzat d’opressió i dominació sistemàtiques d’un grup racial per un altre amb la intenció de mantenir aquest règim.
• Altres actes inhumans de caràcter similar que causin intencionadament grans sofriments o atemptin contra la integritat física o la salut mental o física

Característiques d’aquests delictes:
1. Aquest tipus d’acció no només es refereix a atacs militars. Pot produir-se tant en temps de guerra com en temps de pau.
2. Es dirigeix contra una població civil.
3. L’atac ha de ser generalitzat o sistemàtic.
4. Han d’haver-se comès amb la conformitat d’una política estatal.
5. Els actes aïllats o comesos a l’atzar no poden ser considerats amb aquesta tipificació.

A theory of Justice (J Rawls)

«La justícia és la primera virtut de les institucions socials, com la veritat ho és dels sistemes de pensament. Una teoria,  per molt elegant i econòmica que sigui, ha de ser rebutjada o revisada si no és vertadera; així mateix, les lleis i les institucions,  independentment del seu grau d’eficiència i bon disseny, han de ser reformades o abolides si són injustes (…)

Cada persona posseeix una inviolabilitat fonamentada en la justícia que ni el benestar de la societat en conjunt  pot vulnerar. Per aquesta raó la justícia nega que la pèrdua de llibertat per part d’alguns pugui esdevenir correcta en virtut d’un major bé compartit per uns altres. No permet que els sacrificis imposats sobre una minoria pesin menys que la suma més gran d’avantatges que pugui gaudir una majoria. Per consegüent, en una societat justa s’estableix que la ciutadania és igual i té les mateixes llibertats; els drets que garanteix la justícia no estan subjectes a la negociació política o al càlcul de l’interès social. L’única cosa que ens permet acceptar una teoria errònia és la manca d’una teoria millor; anàlogament, una  injustícia és tolerable solament quan és necessària per tal d’evitar una injustícia encara més gran. Essent les primeres virtuts de les activitats humanes, la veritat i la justícia són innegociables».

(A Theory of Justice, pp.3-4)

Crec que aquest fragment reflecteix a trets molt generals però molt clars alhora el pensament de John Rawls i la seva teoria de la Justícia Social que hem tractat a classe. Què en penseu, d’ella? Us sembla que té raó quan afirma que veritat i justícia són innegociables i invulnerables?

Llibertat vs Igualtat?

equalityfreedom1d2

En aquesta fotografia s’observa clarament la idea de què la llibertat i la igualtat sempre han anat en sentit contrari. Sovint s’ha considerat la igualtat com un perill per la llibertat, de la mateixa manera que són moltes també les persones que creuen que la llibertat també constitueix un perill per la igualtat. Realment són conceptes tan oposats? Llibertat sense igualtat és injustícia, igualtat sense llibertat és opressió. Esteu d’acord amb aquesta frase? Creieu que tenen alguna relació aquests dos conceptes?  Hi ha algun concepte per sobre d’un altra?  Què en penseu del tema ?

En aquest enllaç es pot escoltar un debat de Catalunya ràdio en el què parlen del tema: http://www.catradio.cat/audio/34354/Llibertat-o-igualtat-Que-es-mes-important

APM

El ataque a Libia y el derecho internacional

Curtis Doebbler
Al Ahram Weekly

Traducido del inglés para Rebelión por Germán Leyens

El 19 de marzo de 2011 algunas naciones occidentales comenzaron el tercer conflicto armado internacional contra un país musulmán en la última década. Se esmeraron por afirmar que el uso de la fuerza contra Libia era legal, pero si se aplica el derecho internacional a los hechos vemos que en realidad el uso de la fuerza es ilegal.

Este breve comentario evalúa el uso de la fuerza contra Libia, comenzando por la Resolución 1973 del Consejo de Seguridad de la ONU que supuestamente lo autoriza y el eventual ataque contra el pueblo de Libia.

LOS HECHOS: A diferencia de las manifestaciones no violentas en Egipto, Túnez, Bahréin, Yemen y otros sitios en el mundo árabe, las manifestaciones que comenzaron en Libia el 17 de febrero degeneraron en unos días en una guerra civil. Ambas partes tenían tanques, cazabombarderos, armas antiaéreas y artillería pesada. Las fuerzas gubernamentales consistían sobre todo de militares entrenados, mientras la oposición armada consistía de soldados desertores y numerosos civiles que habían tomado las armas.

El nivel de fuerza que cada bando tiene a su disposición lo señalaron las afirmaciones del sábado 19 de marzo de que tanto un caza del gobierno libio como uno de la oposición habían sido derribados cerca de Bengasi. A medida que la guerra civil aumentaba en intensidad, la comunidad internacional consideró actuar en apoyo a la oposición armada. El 17 de marzo, el Consejo de Seguridad de la ONU adoptó la Resolución 1973. Y a las 42 horas comenzó un ataque contra las tropas del gobierno libio dirigido, según el ministro de Defensa británico William Hague, a matar al dirigente libio.

Cerca del mediodía hora local en Washington, DC, el sábado 19 de marzo, los cazabombarderos franceses lanzaron ataques contra objetivos descritos como tanques y sistemas de defensa aérea. Unas horas después, los barcos de guerra estadounidenses comenzaron a lanzar misiles de crucero contra objetivos libios.

Aunque países árabes y musulmanes se habían sumado a la coalición contra su vecino árabe y musulmán, ninguno de ellos participó realmente en los ataques aéreos enviando aviones. Inmediatamente después del inicio de los ataques aéreos, Rusia, China y el secretario general de la Liga Árabe, el egipcio Amr Moussa, condenaron la pérdida de vidas civiles causada por los bombardeos.

A pesar de los desmentidos de la intención de atacar al dirigente libio, atacaron las residencias y complejos utilizados por el coronel Muamar Gadafi. Después del primer día de bombardeos se informó de la muerte de más de cuatro docenas de civiles, incluyendo mujeres y niños.

Continua llegint