Vam saber que ens havíem de posar l’anella al nas pels volts de l’envestida inicial de la primavera. El rumor corria de feia temps, però amb discrepàncies: els uns deien que seria obligatori i els altres que seria facultatiu, amb avantatges de desgravació fiscal per als obedients. Al final, va resultar un entremig, ja que els legisladors ho deixaven a criteri dels ciutadans, tot advertint-los lleialment que als qui no es posessin l’anella els seria difícil d’obtenir el passaport, no cobrarien punts i les vacances d’estiu i de Setmana Santa els serien fixades com a recuperables.
El to del Butlletí era sec, sense aviciadures, per bé que amb un estimable toc humanitari, ja que deia (ben clar) que les delegacions d’hisenda cobrarien el cost estricte de l’anella i no pas la feina de col•locar-la, de manera que la perforació del nas i l’anestèsia sortirien de franc. En la pràctica, va resultar que per tenir dret a l’esterilització prèvia calia adquirir una pòlissa a benefici dels orfes de la marina.
L’oncle Oleguer, que era una mostela i sempre anava al davant o empenyia per ésser dels primers, va tenir l’anella quan tot just començava a parlar-se’n. Era accionista d’una fàbrica d’embalatges que obtingué el contracte per a enviar les anelles a tot el país, i es va espavilar per quedar-se un dels models que havien enviat del centre per tal de calcular la forma i la cubicació de les caixes. Era una anella-pilot d’acer inoxidable,amb una sentencia llatina que, a cuitacorrents, es podria traduir així:
«Segons el vent, les veles». L’oncle Oleguer ens va explicar que hi hauria liberalitat en qüestió de tria de materials, o sigui que els benestants i les dones -dit amb aquesta barreja i a ull nu- podrien optar (a més del material bàsic) entre la plata, l’or i el platí, sempre, naturalment, a condició de pagar la diferència. Això, per un insondable misteri, va agradar.
L’oncle s’entestà a emprovar l’anella a la seva filla petita, la cosina Margarida, i va provocar-li una hemorràgia degut a una manipulació graponera de la pinta, que calia tancar a poc a poc i amb compte a causa de les particularitats del tendrum nasal. La criatura es va espantar i cridava com una esperitada, i amb raó, perquè posteriorment es va saber que l’operació era dolorosa fins i tot amb l’anestèsia oficial. A l’hora de la veritat, qui podia pagava una dosi extra, i feia bé, ja que cadascú s’estima les seves coses.
Resumint, el dia vint-i-set d’abril va sortir la disposició formal i tres setmanes després s’iniciaren les cues a les comissaries i a les delegacions corresponents. I aparegué pels carrers la figura familiar dels ciutadans amb l’anella al nas, pulcres, generalment ben vestits, amb un nivell de vida expressat per la bona qualitat de la roba i la noblesa metàl•lica del petit cèrcol encastat en plena cara, gairebé sempre d’aliatges fins. Algunes senyores, fascinades per un anunci que es prodigà a les revistes de modes, s’arriscaren a exhibir un model d’anella amb diamants, de molt vestir i de preu elevat. Els posaven unes multes considerables, però no tant com les
que aplicaven als elements progressistes que, a manera de protesta, duien unes anelles de plàstic antireglamentàries, subversives, inspirades en l’art pobre.
Arribaren notícies que a les regions de sobrietat obligada, la gent només s’apuntava a l’acer inoxidable, i encara, perquè es produí un moviment quasi popular demanant un material més barat, com ara la llauna o l’alumini. Aquí no. Amb prou feines si es veia altra cosa que metalls nobles que evidenciaven la nostra passió per la prosperitat. Perquè som així: treballadors (ja se sap), però a l’hora de posar-nos els guarniments no mirem prim. Si un dia ens fos prescrita una gàbia per persona, es veurien moltes gàbies d’or, o almenys xapades, amb abeurador-banyera, trapezis i accessoris de molta qualitat per a adornar o divertir.
Tot això són divagacions i el que cal és tornar a les anelles. L’oncle Oleguer no s’estava de dir que anàvem bé, que només calia sortir al carrer i mirar per adonar-se que ens incorporàvem amb molta personalitat a la civilització occidental d’última hora. Però si se l’observava amb atenció, no se’l veia convençut. Tenia un rosec, li sortia a flor de pell l’esperit emprenedor contrariat i formulava sordes protestes perquè ja es coneixien dades sobre el volum de negoci que representava el contracte de fabricació
de les anelles. Uns guanys fabulosos! I era absurd que aquesta prebenda hagués anat a parar lluny de les zones industrials costeres, per a improvisar un nucli manufacturer en indrets sense tradició ni tècnics ni mà d’obra especialitzada. Es començaven a sentir les conseqüències: les anelles sortien amb rebaves, hi havia sèries senceres que ajustaven malament i, a més, arribaven amb retard als centres de distribució i col•locació, originant recàrrecs injustos aplicats als ciutadans que no duien l’anella
perquè no l’havien trobada a temps i no pas perquè no tinguessin ganes de
complir.
Per tant, la indignació de l’oncle Oleguer era lícita. Així anaven les coses, per culpa del favoritisme i del frenesí burocràtic, i el meu parent no era home que cedís ni es deixés atropellar, per mica que pogués comptar amb la palanca de vies autoritzades. Començà a bellugar-se, va anar a veure a l’un i a l’altre (institucions i persones), fins que aconseguí el que semblava impossible: que nosaltres mateixos ens fabriquéssim les anelles. I que consti que l’oncle Oleguer no es va deixar dur per cap interès personal -no tenia cap connexió amb la metal•lúrgia -, sinó pel seu amor als orígens.
Cal dir que va trobar eco i solidaritat, ja que aquestes coses no
s’aconsegueixen mai sense que tothom ajudi poc o molt. És el que deia
l’oncle:
-A mi no m’hi anava ni m’hi venia res, perquè la meva participació en els embalatges em rendeix igual tant si es fan les peces aquí com a fora. Però no m’agrada que ens trepitgin.
I amb un estremiment que li feia tremolar l’anella, afegia:
– Amb nosaltres no s’hi juga!.