¿Es legítimo el uso de la violencia por parte del Estado?

A veces, el estado puede verse obligado a utilizar la violencia en situaciones extremas, pero en muchos casos, las situaciones no son tan extremas. El dilema está en buscar la frontera entre cuándo puede aplicarse violencia y cuándo hay otras soluciones.

Para entender la violencia estatal, hay que definir el concepto de estado, y conocer los elementos que controla. Un estado es una forma, reconocida internacionalmente, en que se manifiesta el poder político de forma independiente, ejerciendo soberanía sobre las personas de un determinado territorio. El estado integra un conjunto de instituciones y organizaciones especializadas: el gobierno, la administración pública, los parlamentos, los tribunales, la policía y el ejército.

Hemos oído muchas veces noticias sobre detenciones forzadas o abusos violentos por parte de los cuerpos de seguridad, y la opinión general coincide en que el Estado no debe intervenir con violencia en tales situaciones. El Estado nunca debería tener derecho a utilizar la violencia inapropiadamente o exageradamente si hay otros métodos de solución, que, en la mayoría de estos casos, las hay.

Por ejemplo, cuando un cuerpo de policía se ve obligado a detener un ladrón, y éste no se deja detener, no hay que aplicar métodos violentos para pararlo. Ahora bien, si este ladrón lleva un arma y dispara a un miembro del cuerpo, los otros miembros deben detenerlo por la fuerza, y si es preciso, aplicar la violencia de la manera menos exagerada posible. En este caso, un policía tendría derecho a tirar al suelo de manera violenta al ladrón. Si esto no resulta efectivo, se intentará un grado mayor de fuerza, hasta inmovilizar al agresor.

A gran escala, por ejemplo, cuando los ciudadanos de un Estado son atacados por el ejército de otro, entonces existe el derecho a utilizar la violencia para defenderse. El concepto es exactamente el mismo a nivel individual: cuando alguien nos ataca, nos quiere matar, o quiere dañar a alguien de nuestro entorno, nos podemos defender violentamente si el diálogo u otros métodos no funcionan.

Por lo tanto, lo que consideramos un abuso de la violencia por parte del Estado es cuando hay otras maneras pacíficas de solucionar los conflictos, pero es aplicada la violencia. Opuesto a mi argumento, la violencia puede actuar como el remedio más rápido y eficaz, pero va en contra la moral de las personas y los derechos humanos utilizar la violencia cuando se puede evitar su uso.

En conclusión, en algunos casos de defensa, el uso de la violencia por parte del estado puede ser necesario, pero siempre de la manera más sutil posible. En ninguna otra circunstancia debe ser empleada.

NCW.

¿Es legítimo el uso de la violencia por parte de estado?

Según la Enciclopedia Catalana, el Estado es “la formación social histórica, organizada como unidad política con características propias”. Todo estado debe tener una organización política determinada. De la política se dice que es la acción destinada a la conquista, la conservación y el ejercicio del poder.

Siendo así que sin poder no existe forma política, a lo largo de la historia se han podido distinguir dos tipos de poder: el coercitivo y el autoritario. En el poder coercitivo, éste se ejerce mediante amenazas, es decir, el pueblo se ve obligado a obedecer, siendo obligado y sin más alternativas. En cambio, el poder autoritario se basa en la aceptación del pueblo por voluntad propia de el poder que se esta ejerciendo sobre él.

El poder perfecto sería aquel en el que no hiciese falta el uso de la violencia, y ese tipo de poder hoy en día no existe. Según Weber, el estado es esa “comunidad humana que reclama para él el monopolio de la violencia física legítima”. La visión de Weber se refleja en el poder coercitivo, según el que la violencia por parte del estado es totalmente legítima. En el poder autoritario no debería ser así, pero también lo es: el estado puede ejercer violencia legítima contra a aquellos que infrinjan unas leyes marcadas por el gobierno, ya establecidas anteriormente.

Realmente afirmar que el estado tiene derecho a ejercer cierto tipo de violencia en ciertas ocasiones no parece muy ético, pero, planteémonos-lo desde otro punto de vista: ¿Puede llegar a existir algún tipo de política en el que no haya violencia legítima por parte del estado? ¿Funcionaría? Se ha demostrado, a lo largo de la historia, que no. No ha habido ninguna sociedad en la que no hubiesen unas reglas específicas, unos derechos y unos deberes por parte de cada individuo. Como ciudadanos, siempre necesitaremos ser controlados de alguna forma, con más o menos libertad, por el Estado.

Y es triste, pero parece ser que no podemos ser controlados sin estar bajo un estado que tenga legitimada la violencia en ciertas ocasiones.

M. H.

En quin sentit s’evidencia que l’Estat és l’única comunitat humana, avui en dia, que disposa el monopoli de la violència?

Com bé diu la pregunta de l’enunciat, l’Estat és una comunitat humana. Segons el difunt Luis Sánchez Agesta –polític, jurista i historiador espanyol– es podria definir com a una comunitat organitzada en un territori definit, mitjançant un ordre jurídic servit per un cos de funcionaris i definit i garantit per un poder jurídic, autònom i centralitzat que tendeix a realitzar el bé comú en l’àmbit d’aquesta comunitat. La seva principal funció és la de vehicular i exercir el poder polític. Aquest pot manifestar-se a través de l’autoritat –poder basat en l’acord o el consens que requereix l’acceptació de qui obeeix per tal que sigui legítim– o a través d’una forma més coercitiva en que es basa en l’ús de la força.

Max Weber –conegut sociòleg alemany– afirmava en la seva obra La política com a vocació. El polític i el científic que l’Estat és la comunitat humana que […] reclama per a ell el monopoli de la violència física legítima. És a dir, que segons el mateix Estat, ell és l’únic organisme que, dintre del seu territori, pot ser violent de manera legítima. Això queda palès en molts dels aspectes de la nostra vida quotidiana. Per exemple, quan algú atempta contra la integritat física d’una altra persona i aquest fet és presenciat per un membre de les forces d’ordre –com podria esser un integrant del cos policial– aquest té el dret i el deure d’intervenir de manera dissuasòria, si cal, emprant la violència per a aturar l’agressió. És a dir, que mentre que el que primer va usar la violència –l’agressor– seria castigat per aquest fet; el policia no seria castigat en cap cas ja que la seva feina consisteix precisament en això.

Centrant-nos en l’Estat liberal –ja que en d’altres, com en el totalitari, no es donaria el cas– cal suposar que dins d’aquest hi tenen cabuda altres comunitats humanes: escoles, associacions, mútues, organitzacions, sindicats, partits polítics… totes elles conformen el que s’anomena la societat civil. Són un seguit d’institucions i associacions que, sense pertànyer a l’Estat, tenen rellevància pública. Aquest seguit d’institucions no tenen el dret de la violència com s’afirma en el cas de l’Estat. Es podria dir que sí que el tenen tenint en compte que, a tall d’exemple, una mestra pot sancionar un alumne, un sindicat pot arribar a forçar l’expulsió d’un membre, etc. però sempre cal tenir en compte que tot i que tenen un marge d’actuació força ampli, queden subjugades a les normes de l’Estat; és a dir, que sempre són inferiors a aquest i no poden actuar de forma totalment lliure.

Per tant penso que seria correcte, com Weber deia, afirmar que l’Estat és qui té el monopoli de la violència dins del seu territori. Queda comprovat en l’exemple que he posat: tot i que en la nostra vida quotidiana podem decidir per nosaltres mateixos en la majoria d’aspectes, sempre hi ha un conjunt de lleis a les quals estem sotmesos sota l’amenaça de que l’Estat usi aquest monopoli de la violència. Trobo també encertat l’ús del terme monopoli ja que és una bona manera d’expressar el que passa actualment: l’única violència acceptada –deixant de banda concursos i altres efemèrides esportives– és la de l’Estat. Aquest només entén com a legítima la seva; prohibint i intentant que no n’existeixi cap altra forma.

Aquí es on poden aparèixer certs problemes, ja que: qui decideix què és violència? Qui tria quina violència pot articular l’Estat? Quan passa a ser legitima? I és que l’Estat pot caure en la corrupció i fer d’aquest monopoli una situació avantatjosa i –tot vulnerant els principis de l’Estat liberal– aprofitar-se de que tenen el monopoli per a prohibir organitzacions que vagin en contra dels seus interessos, creences, etc. o que vagin en contra del mateix Estat. Per exemple: quan un Estat usa la violència per a frenar un moviment d’autodeterminació… és això legítim? Aquest moviment va en contra de la integritat de l’Estat, sí; però no és una màxima representació dels principis democràtics i de llibertat d’expressió i sobirania popular que existeixen? És per això que penso que si bé pot existir aquest monopoli, les bases de sobre a qui, el quan, el com, etc. s’han d’assentar en forma d’autoritat, és a dir, de manera que el poble en legitimitzi aquest ús ja que sinó no és una violència en contra del que afecta negativament a la comunitat, sinó que passa a ser una violència en favor dels que manen; quan hauria de ser sempre que afavorís als ciutadans.

M. A.