Conferència Thomas Pogge

El proper dimarts (dia 10) Thomas Pogge el conegut deixeble i crític de Rawls i especialista en temes de justícia global parla al CCCB de Barcelona a les 7 de la tarda i la seva conferència serà accesible també per Internet.

Una introducció al personatge la trobareu a:
http://www.alcoberro.info/planes/pogge0.html

I el link per seguir la conferència des de casa és:
http://www.cccb.org/es/curs_o_conferencia-justicia_democracia_y_estado_de_derecho-36051

Jornada Mundial per la Llibertat d’Expressió a Internet

Des de l’any 2008 Reporters sense fronteres va establir el dia 12 de març com el dia mundial de la llibertat d’expressió a Internet.  El seu màxim objectiu és denunciar la censura en el món digital i la repressió que exerceixen alguns països contra els internautes. En aquest enllaç es pot veure el mapa de la ciber-censura: http://march12.rsf.org/en/#ccmap

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Quines són les raons d’aquesta censura? Per què hi ha països que tenen por a Internet?

Amnistia Internacional a Catalunya

Ja que estem estudiant els drets humans a la nostra classe, aprofito per enllaçar la pàgina d’Amnistia Internacional a Catalunya, amb una breu explicació sobre la seva història que trobo força interessant. L’explicació comença així:

“Orígens i història

Present a 150 països, Amnistia Internacional va ser fundada el 1961 per Peter Benenson. Aquest advocat britànic va llegir un dia a la premsa la crònica sobre uns estudiants portuguesos que havien estat empresonats per fer un brindis per la llibertat al seu país. Va ser el catalitzador que va portar-lo a publicar el 28 de maig de 1961 l’article Els presos oblidatsal diari The Observer.

A l’article instava persones de tot el món a actuar per aconseguir l’excarceració de sis reclusos que va anomenar “presos de consciència”: persones empresonades per les seves conviccions polítiques, religioses o altres motius de consciència, que no han utilitzat la violència ni n’han propugnat l’ús.

Per a la seva sorpresa, més d’un miler de lectors van participar en aquesta acció. Potser sense adonar-se’n, Benenson havia donat forma a un tipus d’activisme que donaria excel·lents resultats en la lluita contra la injustícia: l’acció de moltes persones anònimes a favor d’unes altres persones víctimes de violacions dels drets humans.”

Continua aquí: http://www.amnistiacatalunya.org/paginas/qui-som/ai-catalunya/origens-i-historia/

Anonymous, Objectiu: Els Goya.

anonymous_goya

El grup activista Anonymous del que vam estar parlant divendres a calsse  ha hackejat la web de l’acadèmia del Cine Español des de les 16:00h d’avui.

El moviment Anonymous serà present des de les 18:00h a les portes del Teatro Real aprofitant la gala d’entrega del premis Goya, per a fer una protesta pacífica contra la Llei Sinde.

Comparación entre dos formas de Gobierno: Democracia y Monarquia

A día de hoy podemos observar una gran variedad de sistemas políticos por todo el mundo que controlan los estados. En nuestra sociedad, el más extendido y el más popularizado es la democracia.

Aunque la democracia esté presente en la mayoría de lugares, actualmente también encontramos otra forma de gobierno que no se ha perdido, la monarquia, pero que en vez de esto, se ha ramificado en tres tipos: la constitucional, la parlamentaria y la absoluta.

Dentro de estas tres formas encontramos una serie de similitudes y desigualdades que, a parte de diferenciarlas entre ellas, pueden compararse perfectamente con el sistema político de la democracia.

La primera característica a comparar sobre estas formas de gobierno es saber en quién reside el poder:

Si nos fijamos en la democracia vemos que soberanía del poder reside y está sustentada en el pueblo. Es éste, por medio de elecciones directas o indirectas, quien elige las principales autoridades del país, en cambio en una monarquía, según del tipo que sea, podemos observar que el poder no siempre está sustentado por el pueblo. Por ejemplo, en una monarquía absoluta el poder reside absolutamente en el rey, y en una monarquía constitucional, el pueblo no es tan soberano como en una monarquía parlamentaria o en una democracia. Cabe decir que lo que diferencia completamente la democracia de cualquier estado monárquico es el representante de éste, ya que en una monarquía el jefe de estado siempre es un rey, aunque luego no tenga la soberanía ni gobierne sobre el estado (como en la monarquía parlamentaria). En este caso el rey cumpliría un papel representativo y no tanto un papel ejecutivo, ya que tampoco interviene de forma directa en la política.

Por otro lado en una democracia existe una distribución de poderes del estado en diferentes órganos para evitar abusos, de la misma manera que ocurre en una monarquía parlamentaria. Esto no sucede, por ejemplo, en las otras dos formas monárquicas, ya que en la constitucional, el rey sustenta gran parte del poder ejecutivo, pudiendo intervenir también en la política, y en la absoluta no hay ningún tipo de división de poderes y es el rey el que dicta las leyes y nombra a sus asistentes en el gobierno a su voluntad. Cabe tener en cuenta que en los tres tipos de gobierno, el monopolio de la violencia siempre lo tiene el estado, independientemente de la forma política de la que se trate.

Otra característica que comparten todos los sistemas, menos la monarquía absolutista, es la aceptación de una constitución que recoge los derechos y deberes de los ciudadanos, incluyendo el sistema de regulación del Estado.

Finalmente podemos observar una última característica diferencial  dependiendo del centro de la vida política en un país. En esto vemos que, en la democracia y la monarquía parlamentaria, el lugar dónde se deciden las normas y el núcleo de la política del estado, se centra en el parlamento, siendo éste elegido por el pueblo y por sufragio universal.

J.M

Especial eleccions parlament de Catalunya

Aquestes són algunes pàgines web on podeu trobar informació diversa sobre les eleccions al parlament de Catalunya 2010.

El complex sistema electoral dels EUA

En primer lloc cal dir que aquest és actualment l’únic exemple en el món d’elecció indirecta per col·legi electoral. I què vol dir això? Doncs simplement que els votants no són els encarregats d’escollir directament el President que els haurà de governar en els propers quatre anys, sinó que aquests voten a una sèrie de delegats, que al seu torn escolliran el President i el Vicepresident. Si bé aquests electors són tècnicament lliures de votar el candidat que desitgin, com és lògic a la pràctica sempre es decanten pel presidenciable pel qual han estat escollits.

Cada Estat té un nombre concret de delegats, que són el resultat de la suma dels representants escollits en el mateix Estat en les eleccions al Congrés (la Cambra Baixa, amb repartiment d’escons proporcionals a la població, amb un total de 435 representants) i al Senat (la Cambra Alta, de representació territorial, i on cada un dels 50 Estats hi té dos senadors). Washington DC escull 3 representants, equivalent al nombre d’electors elegits en l’estat més petit. Això configura un Col·legi Electoral de 538 electors.

Aquestes dues característiques anteriors li confereixen al sistema electoral nord-americà per escollir president un caràcter inusualment desproporcional en comparació amb la resta d’Estats del món, on l’elecció directa del President fa valdre la filosofia d’“una persona, un vot”. Així doncs el mapa dels electors per les eleccions presidencials queda configurat de la següent manera:

mapaelectoral[1]

Cada Estat és lliure d’escollir com s’assignen els electors; així doncs en la totalitat dels Estats aquests s’adjudiquen d’acord amb el “sistema pluralista” d’assignació (el famós “the winner takes it all”) pel qual aquell qui obté el percentatge més elevat de sufragis en l’Estat s’emporta el(s) delegat(s).

Quaranta-vuit dels Estats i Washington DC tenen una única circumscripció electoral (qui obté el percentatge més elevat dels vots s’endú tots els delegats), mentre que dos Estats –Maine i Nebraska– escullen un elector per cada un dels districtes electorals existents pels comicis al Congrés, i dos electors restants en el conjunt de l’Estat d’acord amb l’agregat dels vots.

El sistema pluralista d’assignació de representants porta inevitablement a una dinàmica bipartidista, i al fet que el candidat més votat en la majoria dels casos obté un percentatge d’electors molt superior al del seu contrincant, tal com es pot comprovar en el gràfic:

graficaeua[1]

La particularitat del sistema electoral per escollir President als EUA provoca que en la majoria dels Estats abans de les eleccions ja se sap amb certesa qui serà el candidat que s’emportarà els electors (els anomenats “safe states”): així per exemple, el candidat demòcrata amb prou feines s’apropa als Estats de Texas, Wyoming o Utah, mentre que el candidat republicà tampoc no es deixa veure massa per Massachussets, Rhode Island o fins i tot Nova York.

I on realment es decideixen les eleccions són en els anomenats “swing states: aquells Estats en què els dos candidats tenen possibilitats reals de guanyar. És aquí on s’hi concentra el gruix de la campanya i on els candidats hi realitzen els actes més rellevants. Són Estats com Missouri, Ohio, Carolina del Nord, i sobretot, la cobejada Florida, que amb 27 electors és sovint l’Estat que propicia la victòria d’un o altre candidat.

Aquest fet suposa que tot sovint els temes de campanya per aquests Estats siguin de caràcter regional o fins i tot local, allunyant-se molt dels grans debats d’abast nacional que ens arriben a l’altra banda de l’oceà. Un fet que, a ulls europeus, fa que democràcia americana sigui encara més difícil de comprendre.

FONT: El Pati Descobert