El terrorisme és l’ús sistemàtic del terror, per a coaccionar societats o governs, utilitzat per una àmplia gamma d’organitzacions polítiques en la promoció dels seus objectius, tant per partits polítics nacionalistes i no nacionalistes, de dreta com d’esquerra, així com també per grups religiosos, racistes, independentistes, revolucionaris…

El terrorisme com a tàctica és una forma de violència política que es distingeix del terrorisme d’Estat pel fet que en aquest últim cas els seus autors pertanyen a entitats governamentals. Es distingeix també dels actes de guerra o els crims de guerra en què es produeix en absència de guerra.

En el seu sentit actual, el terme va ser encunyat extensivament per la propaganda nazi per fer referència als moviments de resistència dels països ocupats per l’exèrcit alemany.

Les formes i eines per combatre a les persones i organitzacions a les quals un Estat qualifica de terroristes o potencialment terroristes, han estat i són objecte de discussió. En alguns casos s’ha sostingut que la repressió del terrorisme ha de realitzar-se seguint els procediments legals, respectant els drets humans de les persones i preservant el sistema democràtic, però en altres casos l’Estat ha recorregut a procediments il·legals, forces parapolicials i paramilitars, autorització de la tortura, suspensió dels drets humans i fins i tot instal·lació de dictadures.

Es palès que existeixen relacions estretes entre el terrorisme realitzat per ciutadans i el terrorisme d’Estat, sent aquell, moltes vegades, la justificació d’aquest. En aquest sentit, el dret al tiranicidi, és a dir el que se li reconeix a qualsevol persona per matar un governant tirà, prové de l’Antiga Grècia, encara que el seu desenvolupament com a teoria comença en l’escolàstica medieval europea, amb les aportacions de Tomàs d’ Aquino.

Maquiavel recomanava en el seu clàssic llibre “El príncep” que “és més segur ser temut que estimat”. Aquestes recomanacions polítiques de Maquiavel es relacionen amb el concepte modern de terrorisme d’Estat, aplicat a les autoritats públiques quan busquen terroritzar a la població.

Hobbes presenta un argument simple: sosté que les bases i els límits de l’obediència política resideixen en la capacitat de l’Estat per protegir-nos. En el moment que l’Estat no ens protegeixi, l’haurem de deixar d’obeir.

La diferència entre Maquiavel i Hobbes es que el primer no va convertir mai la seva creença en una teoria general de l’absolutisme polític com ho va fer posteriorment Hobbes.