Arxiu de la categoria: Resums

Nocions de Càstig

Publicat el per
Respon

pillory_stocks

El càstig és la pràctica d’imposar alguna cosa desagradable per a una persona que ha fet alguna cosa inconvenient. Amb altres paraules és la pena imposada a algú per corregir-lo o per al manteniment de la disciplina.

Amb aquesta cocepció, en la nostra societat les persones que trangredeixen alguna norma són 8o han de esser castigats), judicialment o no, mitjançant multes, càstigs corporals o amb sentències de privació de llibertat (com la presó).

Michel Foucault descriu detalladament l’evolució del càstig des de la forca i el desmembrament medievals, fins als moderns sistemes de multes i empresonaments. Foucault observa una evolució en el càstig al delinqüent des del pur acte de venjança del rei fins a un ús més pràctic del mateix, enfocat cap a la dissuasió i la rehabilitació.

El càstig és la presentació d’un estímul contingent sobre una resposta que deriva en una disminució de la força d’aquesta resposta (així com també s’evidencia en la disminució de la freqüència de la mateixa). L’efectivitat del càstig a l’hora de suprimir la resposta depèn de molts factors, entre els quals s’inclouen la intensitat de l’estímul i la consistència amb la qual l’estímul és presentat quan es dóna la resposta. Educativament, alguns factors addicionals que incrementen l’efectivitat de la resposta són l’explicació verbal de la raó del càstig i una bona relació entre el nen i el pare o mare.

Aquests càstigs s’apliquen tenint en compte diferents àmbits i de diferents maneres:

·Si parlem de nens, alumnes o aprenent: són castigats per els seus educadors.

·Els esclaus, assistents domèstics i altres servents solien ser castigats per amos o patrons; de fet, encara en temps recents, alguns empleats encara poden estar subjectes contractualment a la possibilitat de ser castigats amb multes o humiliació.

·Organitzacions molt jerarquitzades, com la militar i la policial, i fins i tot de tipus religiós, apliquen encara una rígida disciplina que, internament, pot sostenir-se mitjançant un sistema judicial propi (tribunals canònics, marcials…).

·El càstig pot aplicar-se també en un sentit moral, especialment en l’àmbit religiós, en forma de penitència (que és un càstig voluntari) o impost en una teocràcia per una policia religiosa (com en un estat Islàmic rigorós) o en un estat no exactament teocràtic impost per un tribunal d’Inquisició.

Tipus de càstig


Càstigs soci-econòmics: Multes o pèrdues en els ingressos, Confiscació, Degradació, suspensió o expulsió, (especialment dins d’una jerarquia estricta, com la militar o religiosa), Restricció o anul·lació dels drets civils o d’un altre tipus, fins a l’extrem de la mort civil.

Càstigs físics o psicològics
càstigs corporals, tortura (psicològica o física), pena capital, sentencies de custòdia, exili, castració, prvació del son, humiliació pública…

El càstig corporal més important és la pena de mort . Aquest és una negació del primer dret de tota persona humana: el dret a la vida.

Hi ha moltes opinions sobre la pena de mort, però la més escoltada és aquella que la refusa.
Molta gent creu que la pena de mort no permet només evitar el risc d’error judicial, sinó que també permet acabar amb el calvari dels corredors de la mort i els perills de possible discriminació davant de qualsevol sentencia.
D’altra banda un criminal executat és rapidament oblidat, i no ell no ha pogut ni meditar els seus actes ni arrepentir-se. Aixi doncs tampoc ha pogut servir d’exemple de rehabilitació.

All in all, punishment hardens and renders people more insensible; it concentrates; it increases the feeling of estrangement; it strengthens the power of resistance.

-Friedrich Nietzsche

JMG

Exposició oral a classe. Esquema: Crims contra la humanitat

Publicat el per
Respon

Un crim contra la humanitat és un terme de dret internacional que es refereix a actes d’assassinat massiu, persecució contra un poble, considerada com el delicte penal per sobre de tots els altres. El terme es va utilitzar per primer cop al preàmbul de la Convenció de La Haia de 1907 i següents, i posteriorment es va utilitzar durant els Judicis de Nuremberg (1945 al 1949), com a acusació per a les accions com l’Holocaust que no violaven un tractat específic però es considerava que exigien un càstig sever.

Segons té establert l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional (1998) es denomina Crim contra la humanitat a les conductes tipificades com
• Assassinat: homicidi intencionat.
• Extermini: imposició intencional de condicions de vida, entre unes altres la privació de l’accés a aliments o medicines, encaminades a causar la destrucció de part d’una població.
• Esclavitud: exercici de drets de propietat sobre una persona, inclòs el tràfic de persones, en particular de dones i nens.
• Deportació o trasllat forçós de població: expulsió de persones de la zona on estan presents legítimament sense motius autoritzats pel dret internacional, entenent-se que la deportació suposa creuar fronteres nacionals i que el trasllat forçós, no.
• Empresonament o altra privació greu de la llibertat física en violació de normes fonamentals de dret internacional.
• Tortura: dolor o sofriments greus, físics o mentals, causats intencionadament a una persona que l’acusat tenia sota la seva custòdia o control.
• Violació, esclavitud sexual, prostitució forçada, embaràs forçat, esterilització forçada o altres abusos sexuals de gravetat comparable.
• Persecució d’un grup o col•lectivitat amb identitat pròpia per motius polítics, racials, nacionals, ètnics, culturals, religiosos o de gènere o per altres motius universalment reconeguts com inacceptables conformement al dret internacional.
• Desaparició forçada de persones: detenció o segrest de persones per un Estat o una organització política o amb la seva autorització, consentiment o aquiescència.
• El crim d’apartheid: actes inhumans comesos en el context d’un règim institucionalitzat d’opressió i dominació sistemàtiques d’un grup racial per un altre amb la intenció de mantenir aquest règim.
• Altres actes inhumans de caràcter similar que causin intencionadament grans sofriments o atemptin contra la integritat física o la salut mental o física

Característiques d’aquests delictes:
1. Aquest tipus d’acció no només es refereix a atacs militars. Pot produir-se tant en temps de guerra com en temps de pau.
2. Es dirigeix contra una població civil.
3. L’atac ha de ser generalitzat o sistemàtic.
4. Han d’haver-se comès amb la conformitat d’una política estatal.
5. Els actes aïllats o comesos a l’atzar no poden ser considerats amb aquesta tipificació.

Una aproximació al Neoliberalisme

Publicat el per
Respon

El neoliberalisme ha estat una corrent de pensament econòmic i polític predominant en les polítiques implementades des de començaments de la dècada de 1970, consolidades durant els anys 80 i 90 del segle XX i encara plenament vigents avui en dia.
A grans trets, es pot dir que algunes de les seves idees fonamentals són aquestes, la majoria de les quals comparteix amb el liberalisme:

La regulació del mercat de treball des de qualsevol altre organisme que no siguin les pròpies empreses és intrínsecament negativa ja que impedeix arribar al salari d’equilibri.

L’estat no ha d’intervenir en la regulació del comerç exterior ni en els mercats financers. La lliure circulació de capitals garanteix l’assignació més eficient dels recursos a nivell internacional.

El dèficit públic és perjudicial per a l’economia ja que absorbeix estalvi privat, fa augmentar els tipus d’interès i fa disminuir la inversió privada.

La protecció social garantida per l’estat del benestar i les polítiques redistributives són negatives per al desenvolupament econòmic.

L’estat ha de competir amb la iniciativa privada. Tots aquells serveis que puguin ser oferts pel sector privat han d’ésser privatitzats.

La protecció social garantida per l’estat del benestar i les polítiques redistributives són negatives per al desenvolupament econòmic.

L’estat ha de competir amb la iniciativa privada. Tots aquells serveis que puguin ser oferts pel sector privat han d’ésser privatitzats.

A més, en les següents pàgines hi podeu trobar més informació:

www.liberalismo.org

Comparación entre dos formas de Gobierno: Democracia y Monarquia

Publicat el per
2

A día de hoy podemos observar una gran variedad de sistemas políticos por todo el mundo que controlan los estados. En nuestra sociedad, el más extendido y el más popularizado es la democracia.

Aunque la democracia esté presente en la mayoría de lugares, actualmente también encontramos otra forma de gobierno que no se ha perdido, la monarquia, pero que en vez de esto, se ha ramificado en tres tipos: la constitucional, la parlamentaria y la absoluta.

Dentro de estas tres formas encontramos una serie de similitudes y desigualdades que, a parte de diferenciarlas entre ellas, pueden compararse perfectamente con el sistema político de la democracia.

La primera característica a comparar sobre estas formas de gobierno es saber en quién reside el poder:

Si nos fijamos en la democracia vemos que soberanía del poder reside y está sustentada en el pueblo. Es éste, por medio de elecciones directas o indirectas, quien elige las principales autoridades del país, en cambio en una monarquía, según del tipo que sea, podemos observar que el poder no siempre está sustentado por el pueblo. Por ejemplo, en una monarquía absoluta el poder reside absolutamente en el rey, y en una monarquía constitucional, el pueblo no es tan soberano como en una monarquía parlamentaria o en una democracia. Cabe decir que lo que diferencia completamente la democracia de cualquier estado monárquico es el representante de éste, ya que en una monarquía el jefe de estado siempre es un rey, aunque luego no tenga la soberanía ni gobierne sobre el estado (como en la monarquía parlamentaria). En este caso el rey cumpliría un papel representativo y no tanto un papel ejecutivo, ya que tampoco interviene de forma directa en la política.

Por otro lado en una democracia existe una distribución de poderes del estado en diferentes órganos para evitar abusos, de la misma manera que ocurre en una monarquía parlamentaria. Esto no sucede, por ejemplo, en las otras dos formas monárquicas, ya que en la constitucional, el rey sustenta gran parte del poder ejecutivo, pudiendo intervenir también en la política, y en la absoluta no hay ningún tipo de división de poderes y es el rey el que dicta las leyes y nombra a sus asistentes en el gobierno a su voluntad. Cabe tener en cuenta que en los tres tipos de gobierno, el monopolio de la violencia siempre lo tiene el estado, independientemente de la forma política de la que se trate.

Otra característica que comparten todos los sistemas, menos la monarquía absolutista, es la aceptación de una constitución que recoge los derechos y deberes de los ciudadanos, incluyendo el sistema de regulación del Estado.

Finalmente podemos observar una última característica diferencial  dependiendo del centro de la vida política en un país. En esto vemos que, en la democracia y la monarquía parlamentaria, el lugar dónde se deciden las normas y el núcleo de la política del estado, se centra en el parlamento, siendo éste elegido por el pueblo y por sufragio universal.

J.M

Marxisme

Publicat el per
Respon

Marxisme

Terme que, en general, designa el conjunt del pensament i l’activitat política de Marx i d’Engels, però també es refereix a cadascuna de les diverses, i sovint contraposades, interpretacions i desenvolupaments d’aquest pensament.

Per aquesta raó es pot parlar de marxisme en sentit estricte i en sentit ampli.

a) En sentit estricte, el marxisme és el contingut teòric i l’activitat pràctica desenvolupats per Marx i Engels (que complementa i divulga l’obra d’aquell), i és el fruit de la síntesi entre la pràctica política de Marx i els diversos aspectes de la seva teoria econòmica, política, sociològica, històrica i filosòfica, que estan sempre dirigits per la voluntat de conduir a l’emancipació social.

b) En sentit ampli, pot parlar-se de distints marxismes, tants com a diverses interpretacions de l’obra de Marx s’han donat en els moviments polítics i intel·lectuals que s’han reclamat hereus de l’obra del dit autor, i que han implicat noves i diverses elaboracions teòriques. Veure marxismes.

El marxisme, entès com a desenvolupament del pensament de Marx i Engels es basa, fonamentalment en els aspectes següents:

1r- La primera arrel del pensament de Marx es troba en la seva concepció dialèctica del materialisme, sorgida de la seva crítica al hegelianisme en general, i a Feuerbach en particular. En aquesta crítica, Marx s’oposa a una filosofia ideològica (en el sentit de falsa consciència) i abstracta, i sustenta una posició materialista. La missió revolucionària de la filosofia ja no ha de ser la d’interpretar el món, sinó la de transformar-ho. Marx considerava a Hegel com la màxima expressió teòrica d’aquella concepció ideològica de la filosofia entesa com «interpretació» del món. El sistema hegelià ha de ser invertit (veure text), o «lloc sobre els seus peus», considera que la dialèctica, prèviament desbrossada del seu idealisme, és potencialment revolucionària en destacar el caràcter dinàmic i històric d’allò real.

Per a Hegel l’Esperit és el subjecte de la història. Marx ataca aquesta concepció idealista i declara que l’essència humana no sorgeix de l’Esperit, sinó del treball, és a dir, de les condicions materials de vida i de transformació de la natura. L’home és un ésser natural (veure text), però és home perquè treballa, la qual cosa el diferència dels animals (veure text 1 i text 2).«el que els individus són depèn de les condicions materials de la seva producció».

La història és la lluita de l’home per satisfer les seves necessitats que es desenvolupen en un medi social determinat. Ja que en la producció social s’engendren classes socials, l’autèntic subjecte de la història és la classe social treballadora.

Encara que Marx tenia en alta estima la crítica de Feuerbach a l’idealisme hegelià (veure text), en la Tesi sobre Feuerbach i en l’Ideologia alemanya considera que el materialisme feuerbachià és encara mecanicista, raó per la qual no és capaç d’absorbir els aspectes potencialment revolucionaris de la concepció invertida de la dialèctica hegeliana. Aquesta crítica a Feuerbach és, al mateix temps, una crítica a la pobresa filosòfica de totes les concepcions materialistes mecanicistes, i que estaven presents en les teories socials de què Marx anomenava despectivament els socialistes utòpics.

Feuerbach creu que la religió és fruit d’una alienació, de forma que és una projecció de l’essència humana en un pretès món sobrenatural, creat a imatge i semblança de l’humà, però idealitzat. Marx considera que aquesta crítica encara no va a la «arrel»: per què es produeix aquesta projecció?, quina és la causa d’aquesta alienació religiosa? És necessari veure que a la seva arrel es dóna una alienació més bàsica: l’alienació econòmica, originada per les condicions materials d’existència de la humanitat

2n- La concepció marxista de la història és coneguda com materialisme històric. Segons Marx, doncs, tota la història és la història de les contradiccions reals (no entre idees, com en la filosofia hegeliana) entre les forces productives i les relacions de producció, expressada en la lluita de classes, que es converteix al motor de la història. Així s’engendra la base econòmica sobre la qual s’edifica la superestructura, que està formada pel conjunt de lleis, idees, filosofies, art, religions, etc., que expressen la consciència que cada època té de la seva realitat social i configuren la «ideologia».

En el cas de la moderna societat capitalista, la nova classe social que va emergint lentament és el proletariat, que apareix com a classe antagònica de la burgesia. Encara que la concepció materialista de Marx emfatitza el fet que la superestructura ideològica està determinada per la base econòmica, no nega que es produeixi un fenomen d’interacció recíproca.

La consciència de classe, és a dir, la presa de consciència per part dels explotats de la seva situació real en contra de les idees de la ideologia dominant, és un factor imprescindible per canviar de manera revolucionària l’estructura econòmica.

3r- La crítica de l’economia política burgesa. Els economistes «clàssics», tals com Adam Smith o David Ricardo, consideraven tres fonts de riquesa: la natura, el capital i el treball. Marx rebutja això com una mistificació i només considera el treball com a font de riquesa, combatent els economistes burgesos que declaren «naturals» les lleis econòmiques. Si per natura s’entén la terra, en si mateixa no és cap font de riquesa si no se la treballa.

Socialisme

Publicat el per
Respon

Quatre punts bàsics sobre aquesta teoria de la filosofia política:

 

–          Es basa en la propietat social dels mitjans de producció, la societat té el control col·lectiu i planificat de l’economia.

 

–          2 tipus: no estatal (propietat comunitaria), o estatal (nacionalització)

 

–          Desapareix el capitalisme (segons el marxisme: és una explotació per via econòmica), les classes socials i, per tant, la lluita de classes.

 

–          Lluita per el progrés com a motor del benestar i la felicitat humanes.

 

–          Diferents moviments polítics: recerca del bé comú, Estat socialista marxista…

Totalitarisme.

Publicat el per
Respon

Esquema sobre alguns aspectes importants del totalitarisme.
Ideologia política/sistema polític/forma de governar en la que l’estat està sotmès al control, o el poder recau en mans de una sola persona, classe, partit…

Etimologia, orígens de la paraula “totalitarisme”
El terme es va començar a fer servir al règim feixista italià de Mussolini deia que el sistema politicalitzava tots els aspectes de la vida: “tot a dintre de l’estat, tot per a l’estat, res a fora de l’estat i res en contra de l’estat”. Ell feia servir totalitarisme com a paraula positiva per definir el feixisme. Hitler no va fer servir la paraula i Stalin el creia aplicable a Itàlia i Alemanya però no Rússia.

Diferència amb règim autoritari:
• Al totalitarisme es neguen totalment els drets individuals i la llibertat. Dominació total de la societat.
• Autoritari: govern. Totalitarisme: govern + societat (versió extrema de l’absolutisme)
• El sistema autoritari autoritza fins a un punt el pluralisme (més ideologies) però el totalitarisme no.
Exemples de règims totalitaris més coneguts i importants: Règim feixista Italià de Mussolini, Nazisme alemany de Hitler i La Unió Soviètica de Stalin, destacant els dos últims. No es podria aplicar el terme “totalitarisme” a la dictadura de Franco ja que és més aviat autoritarisme.

Aspectes que caracteritzen els règims totalitaris de Hitler i Stalin.
Semblances
1. Liquidació del pluralisme, partit únic i ideologia oficial de l’Estat; rigorisme moral i rebuig de l’art modern, qualificat de ‘decadent’; culte al capdavanter i obediència cega, evitant tota desviació ideològica.
2. Des d’un punt de vista quantitatiu, els dos sistemes són igualment comparables: el seu terrorisme d’Estat ha produït milions de víctimes. Si es pogués disposar d’estadístiques fiables, probablement la Unió Soviètica de Stalin tindria un avantatge numèric respecte a l’Alemanya d’Hitler, però aquesta destacaria pel seu odi absolut.
Diferències
1. Diferències respecte als seus orígens ideològics i als seus objectius proclamats. El nazisme s’origina i s’organitza entorn del concepte d’exclusió, de rebuig de tot lo altre i proclama obertament la superioritat de la raça ària; conseqüentment, tot es reorganitzarà en favor dels considerats superiors i es procedirà a l’extermini dels jueus i de tots els «altres». El comunisme s’origina entorn del concepte d’emancipació humana universal, una lluita de classes: proclama que el proletariat té la missió històrica d’alliberar la societat de les seves classes.

2. El comunisme va destruir la burgesia, va liquidar la propietat privada i amb ella tota activitat econòmica autònoma, és a dir, la qual cosa es coneix com a mercat. Per tot això, en aquesta societat és tan difícil avui restaurar la democràcia. El nazisme no aspirava destruir el mercat, aspirava exterminar un poble, uns pobles als quals se’ls negava el dret a existir. Desgraciadament, l’extermini dels jueus a Europa (l’Holocaust) té una singularitat mai coneguda abans: pel sol fet d’existir, unes persones eren perilloses i odiades.

DUESS TEORIES SOBRE EL TOTALITARISME.
En el seu llibre, Orígens del totalitarisme, Hannah Arendt explica que la causa de que el totalitarisme s’hagi acceptat és per la seva ideologia, que proporciona una sola resposta a totes les incògnites i els misteris del passat, present i futur. Al nazisme, tota la historia és la història d’un conflicte de raçes, al marxisme, de classes. Un cop que és acceptat aquesta premissa, totes les accions de l’estat es justifiquen amb la fal•làcia de que és natural o és històric.
«Els moviments totalitaris són organitzacions de masses d’individus atomitzats i aïllats. En comparació amb els altres partits i moviments, la seva característica externa més manifesta és l’exigència d’una lleialtat total, sense restricció, incondicional i inalterable del membre individual. Aquesta exigència és formulada pels dirigents dels moviments totalitaris fins i tot abans de l’arribada al poder.»
Hannah Arendt Los orígenes del totalitarismo, cap. X, Madrid, Taurus, 1999

Durant la guerra freda: Historiadors Carl Friedrich i Zbigniew Brzezinski van definir que el totalitarisme tenia sis punts:
• Una ideologia oficial que pretenia arribar a una sola idea o estereotip d’individu.
• Un sol partit. Típicament manat per una sola persona.
• Control monopolístic de les forces armades.
• Un sistema de terror aplicat a les forces armades (persecució del opositors, amenaces, por a la forces armades…)
• Control monopolístic de les masses de comunicació (propaganda massiva)
• Control i direcció central a l’economia.